dimarts, 26 de maig de 2020

Municipals 2019 a Manresa, un any després

Avui fa l'any d'aquell diumenge 26 de maig: un any de les eleccions municipals que, a Manresa, van suposar la victòria d'Esquerra Republicana. Ajustadíssima! Tot just deu vots per sobre de la candidatura de Junts per Manresa, que encapçalava Valentí Junyent. Quina nit, i quin recompte! La foto és feta a dos quarts d'onze, amb l'escrutini enllestit, aleshores que tots estàvem orgullosos d'aquell resultat. Després vingué la negociació i això ja serien figues d'un altre paner. El pacte per desencallar-la fou aquest cop de gestació difícil i fins i tot amb moments d'una certa vehemència; però a la fi també aleshores la voluntat del candidat Marc Aloy fou definitiva: va, vaig i vam acceptar un any de transició entre la continuïtat de Junyent i el relleu, i fixàrem les acaballes de juny de 2020 com a termini.

Un any! Tot i que eren ells qui el reclamaven, a mi mai va deixar de semblar-me una mena de crueltat. ¿No n'hi havia prou de perdre per tan poc? Perquè un any passa de pressa, i avui que som a les portes del termini, encara tinc el dubte sobre el caràcter lenitiu de l'acció. Tant se val. Només sé que com a president local és el que vaig defensar davant la darrera assemblea d'ERC, sense dubtes ni giragonses. És en acabat que vaig decidir callar, no pas contrariat per aquest marge de 12 mesos, sinó perquè la vida m'ha ensenyat —també amb dolor— que és molt difícil d'obviar la realitat. En Valentí i el Marc havien de saber que anaven a guanyar o perdre, i jo mateix, en les darreres converses amb el primer, sempre li vaig reconèixer francament el major risc que corria després de vuit anys guanyant sempre...

Acabo. Aquell any de coll pactat a batzegades a l'hotel 1948 s'enllesteix. I si per alguna cosa estic content és perquè durant aquest període el nostre candidat ha fet una feinada de por i, com a tinent d'alcalde primer, s'ha après millor encara estructura i caixa municipal. Ha guanyat xarxa, i ha sumat més complicitats. S'ha fet més gran encara fins a posar-se, de fet, davant de tot l'equip. Però inevitablement més d'un cop —i puc i vull dir-ho— he patit també per en Valentí Junyent, i tinc ganes, ara que s'enllesteix aquesta pròrroga, de retrobar l'estona per parlar-ne. O parlar de qualsevol altra tema, seguint al peu la recepta de l'Eclesiastès: hi ha un temps per a cosa, i cada cosa té el seu temps. Mentrestant la ciutat millora, supera entrebancs, oblida els noms, albira nous reptes. I ara, talment fa un any, tots sabem que a la fi és el que val la pena...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada