dimarts, 5 de maig del 2020

75 anys després d'alliberar Mauthausen

Avui fa exactament 75 anys que va ser alliberat el camp de concentració de Mauthausen, el que van conèixer manresans com ara Joaquim Amat i Piniella o bé Jacint Carrió. Ells el van sobreviure, però bona part dels republicans que hi arribaren hi van deixar la pell. 75 anys després, doncs, podria ser un bon moment per al record i l'homenatge, però la presència del coronavirus fins i tot sembla voler-los arrabassar això: tot just es va poder commemorar, el mes de gener passat, l'alliberament d'Auschwitz. El cas de Mauthausen es veu que haurà de ser virtual, a les xarxes, el proper diumenge. I amb tot, allò que dol sobretot és que —cito de l'Ara— «l'estat espanyol mai ha reconegut que per acció o omissió, com a successor de l'estat franquista, és responsable de la deportació de milers de republicans i de jueus espanyols als camps nazis". Per això hi ha encara tanta foscor, per això encara es troba a faltar la recerca de tants i tants noms que van desaparèixer en aquell infern nazi, i que tan bé recull el K.L.Reich!. I en canvi, sorprèn pel seu valor i tossuderia la tasca que des de l'associacionisme s'ha fet, en una evident funció de suplència: a Manresa, la gent de Memòria.cat ha aconseguit resultats més que encomiables. Però el seu testimoni no fa menys evident el silenci que acompanya aquest episodi de la història. I el risc evident que tenim els humans de repetir-lo, tal com aquest gener ens advertia Jaume Funes. Aquest camí d'Auschwitz, de Mathausen, de Ravensbrück, Buchenwald, Dachau...

Camí d'Auschwitz
(al suplement al diari Ara, Ara criatures, 8 de febrer de 2020)

Escric la setmana del 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i he de recordar la tasca que T. Adorno fixava com a obligatòria per a l’escola i l’educació: “Educar per evitar que es torni a repetir”. Escric per mantenir el compromís, recordar com hem d’educar per evitar-ho, sabent que la inhumanitat greu sempre retorna i que el nostre dia a dia està ple d’inhumanitats. Ningú està a favor dels camps d’extermini i tothom nega que allò que diu o fa condueixi a aquest destí. Totes les ideologies filosòfiques, religioses i polítiques neguen que el seu ideari porti a aquest port. Cap partit accepta que les seves propostes i actuacions puguin conduir a aquesta situació. El nostre alumnat també s’espanta si li fem veure la monstruositat. Però d’amagat, diàriament, els fem caminar en aquesta direcció si no deixem clares les raons per anar en la contrària.
     Caminar cap a l’extermini d’una part dels éssers humans a mans d’una altra part de la humanitat és fer un camí tranquil, de petites passes, construint horitzons que amaguen la proposta, el resultat final. No cal educar per impedir que arribi el final. Cal educar per no fer els petits passos que hi van conduint. Caminem en aquesta direcció cada vegada que permetem a un infant afirmar-se com a millor, considerar que un altre és inferior, actuar com a posseïdor de béns i drets que nega a un altre. Posem asfalt en el camí quan definim grups i pobles que han de diferenciar-se, oposar-se, comparar-se. Fem més passos quan suggerim identitats uniformes, estables, hereves de la història, d’una pàtria, d’un país; quan volem negar la realitat de la barreja, del mestissatge, quan els deixem demostrar a un altre d’orígens diferents que no és dels seus. Avancem cada vegada que els fem insensibles al dolor d’un altre, quan no tenen perquè parar-se a descobrir les injustícies que els envolten, quan poden sentir que la seva felicitat és merescuda i justa, ve de família. Encara som més a prop del final quan han de creure veritats absolutes i està prohibit dubtar. Ens hi acostem quan tot és mentida però els fem creure que és veritat.
     Un dia s'arriba a la cruïlla amagada i, si hi ha tempesta, complexitat i crisi, si tot sembla enfonsar-se, ja adults, creuran que la salvació passa per anul·lar la part de la humanitat que fa nosa, els altres que no mereixen viure. Auschwitz haurà retornat.

Jaume Funes, Psicòleg i educador


La foto, feta a França l'any 1940, presenta quatre amics de la Compantia de treballadors estrangers. Poc després serien detinguts i deportats a Mathausen: Amat va amb ulleres), de costat a Arnal, Planes, Vives. (AHCB)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada