divendres, 22 de maig de 2020

Encara els "biberons"

Aquest mes de maig, la revista El Pou de la gallina té com a tema central els cent anys que haurien complert els «biberons», aquells nois que el 1938 van ser mobilitzats fins a primera línia de foc. Molts no van sobreviure però els seus companys es van conjurar per donar sentit a aquell sacrifici i això fins que gairebé —són pocs els que han arribat a la centúria— se n'ha perdut la mena. Per això quan en Jordi Sardans em va demanar un text breu, per col·laborar-hi, li vaig dir que sí, encara que només fos per repetir el de sempre: que ara que no hi són, som nosaltres els que n'hem de conservar la memòria i, sobretot, el sentit. Talment els 75 anys de la fi de Mauthausen, que també aquest mes de maig havíem de commemorar...
El text és aquest que segueix:

Manresa i els “biberons”

Recordo bé quan Manresa va acollir, l’abril de 2002, la XXI trobada de la Lleva del biberó 41. Tots ells supervivents d’una guerra. Tots ells protagonistes involuntaris d’aquella experiència directa amb la mort i la destrucció. Encara no havien complert divuit anys que ja foren mobilitzats per anar a parar de dret a les trinxeres! I doncs recordo aquella jornada i encara més la preparació, perquè s’escau que coneixia personalment bona part dels organitzadors —Francesc Terra, Pere Sobrerroca...— i, d’entre ells, un dinamitzador nat que els feia de cap de colla: Antoni Quintana Torres. En Quintana era veí del carrer sant Magí, president de l’Agrupació de Supervivents i un fotògraf de primera. Com a regidor de Cultura de Manresa, tenia ben present que tot just dos anys abans, a les acaballes de 1999, havia fet lliurament a la ciutat de més de 40.000 negatius dels anys 60 i 70! En fi, en aquella XXI trobada, tots ells eren al tomb de la vuitantena, i avui —penso en Tomàs Dalmau— són o serien quasi centenaris. I doncs, malgrat el pas del temps, em penso que mai no hauríem d’oblidar-los. Que és exactament el compromís que vam adoptar com a ciutat aquell divendres d’abril del 2002.

Aleshores es tractava d’homenatjar tots aquells «biberons» com a símbols de la nostra memòria col·lectiva Els discursos a la plaça o una fita mínima, inaugurada al parc de l’Agulla, foren exactament això. Però sobretot, hi bategava la voluntat de fixar-ne el testimoni. En Quintana hi va batallar fins el darrer dia. El recordo, anys després, presentant al Casino el llibre d’Emma Aixalà: La quinta del biberó, els anys perduts, el setembre de 2004. Un grapat d’experiències particulars per explicar no només la història del país sinó també els sentiments —les sensacions fins i tot contradictòries— de tota aquella canalla, a partir de notes, llibretes o cartes... Cal, doncs, que retinguem el sacrifici de tots ells, i el dels familiars que en compartiren dissort. Perquè el seu compromís primer en defensa de la llibertat esdevingué compromís en defensa de la pau, i aquesta trajectòria mereix l’agraïment i l’esforç de ser estudiada i difosa amb dignitat. Per això al cap del temps, cal celebrar i garantir exercicis com el de Memòria.cat, imprescindibles per fixar i documentar totes aquelles experiències. Això i reconèixer l’empremta d’un capelladí tan singular com va ser Antoni Quintana, que tant va saber estimar aquesta nostra ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada