La Residència d'avis està de dol

La Residència d'avis Sagrada Família, a Manresa, és «la Residència» del barri. Ara fa 32 anys que rutlla i mai ha deixat de fer servei. Com un refugi, de primer. Com una llar, sempre. Ampliant capacitat, millorant espais, incorporant més cuidadores... Ara, tot allò que l'ha fonamentada en la proximitat amb el veïnat, amb els vincles familiars i l'accessibilitat, es desdibuixa: malgrat totes les mesures preses, començant pel confinament a primers de març, no hem pogut impedir que el virus —aquest Covid-19— hagi entrat. I al costat d'aquelles treballadores que han fet baixa, hi ha també aquelles àvies o avis que ens han deixat, i per als quals treballàvem seguint el model d'atenció centrat en la persona. Han estat vuit setmanes fins ara mateix, i en vuit setmanes hem lamentat fins a vuit absències. Des del Jaume, l'Ermínia... i fins abans d'ahir. Que són doloroses per a les famílies i que, a tots els que ens sentim compromesos amb aquest projecte, ens pesen igualment. Fins aquest dilluns, marededéu de Montserrat, que ens va deixar també l'Antoni Ricart. Ell, com tots els altres, és una pèrdua dolguda, però potser especialment per la seva trajectòria. Perquè l'Antoni ha estat vint-i-cinc anys amb nosaltres. Es pot dir que va arribar amb la inauguració de la torre, i ja no se'n va moure. Elegant i corpulent, haguéssiu dit que era una mena d'assistent: voltava pel pati, s'estava a l'entrada, s'interessava pels visitants. Observador i amb perfil artístic —tots en conservem algun dibuix o altre, fets amb un boli Bic, signat i dedicat!— als seus 82 anys l'Antoni podria simbolitzar bona part de la nostra trajectòria. I si bé aquest hivern no li havia estat fàcil, també és cert que a les primeres proves sortia negatiu, impermeable a cap contagi. I aleshores, de cop, els símptomes fatals... I la pandèmia continua! Cada dia en Rossend Coll, president del Patronat, parla amb la directora, i cada dia acumula motius per veure més difícil el final d'aquesta crisi que imagina com un camí estret, costerut i enmig de boira. Després comparteix whatsapps amb la resta de la Fundació i fins potser ens truquem. Però en la seva tossuderia no es plany ni s'arronsa, perquè sap que ens devem al barri, i que hem de continuar trenant el millor equip si volem conservar la nostra qualitat assistencial. De tot això parlem amb el Sendo, d'això i d'aquestes absències tan sentides. I avui, a Regió7, quan l'esquela d'Antoni Ricart recull també l'agraïment que ens fa la família com a Residència, nosaltres ho agraïm encara més: el seu record, enmig de la tempesta, ens dona força per continuar serenament endavant.

La foto farà dos anys aquest mes de maig, i és d'una excursió de «la Resi» a Montserrat, quan celebràvem el 30è aniversari: l'Antoni Ricart és qui va davant. La foto la recupero de l'arxiu i buscant-la em fa estremir com el temps s'emporta els nostres avis, talment un dia se'ns endurà a tots nosaltres. Però està clar que la Residència ha fet bona feina, i ara mateix els serveis d'atenció domiciliària la multipliquen. I tanmateix, és veritat que hi ha coses que caldria replantejar-se. Al barri i arreu del país. Perquè alguna cosa ha de canviar —però, això, ho deixo ja per un altra pàgina del bloc...

La netedat, de Sebastià Alzamora

Els temps es va estirant i aquells primers dies, tan freds, ara són tardes llargues, amb el sol que es pon per Collbaix. Ha plogut, l'acàcia brota amb força i les hores no sempre s'aprofiten —¿l'educació telemàtica arribarà ni tans sols a l'acompanyament? Bandejo moltes de les lectures que m'havia proposat, m'encanto massa sovint a la premsa de paper i la digital i tot, als ginys i les imatges de les xarxes socials. I té, què en quedarà de tot plegat? Dels titulars, dels morts, d'aquest confinament que es menja els nostres dies? No ho sé, i provo de caminar pel corredor —compto vuit-centes passes, no res, ja ho veig. Però a la nit les cames s'exclamen entumides i dormo malament. I bé: també aprofito per fer una mica d'endreça. És una sort: l'endreça l'he començada una i cent mil vegades. La taula, els prestatges laterals, les piles de paper des de terra. I els llibres que si no són a lloc, mai més no els trobaria! Com aquest d'en Sebastià Alzamora: La netedat. Més de dos anys malmenjat i a la pila del greix. Com és que no n'havia fet cap cas? Hi torno ben bé per atzar abans no li trobi el lloc que li pertoca. I la tarda aleshores muda el color, i tota l'atenció és en els versos que repeteixo amb major goig. Una vegada i una altra. La netedat, enmig de la pandèmia. Com aquesta tórtora que és la del meu avi, la dels matins al Vilar, la dels estius sota els pins, ara que som «a la meitat de tot» —i potser una mica més i tot encara.

Tórtora

Quan érem nins, el meu cosí Rafel
duia una tórtora damunt l’espatlla.
Anava amunt i avall, el meu cosí,
amb la tórtora esplugant-li els cabells,
i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.
Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,
amb un collar molt prim de ploma negra.
L’ocell acompanyava els nostres jocs,
i ell mateix era una bella jugueta.
Ens disparàvem grava del carrer
amb tiradors fets amb colls de botelles
de llet i globus de plàstic, sovint
robats d’una lenta papereria.
Botàvem dins els horts per agafar
magranes, figues o nespres, segons
el temps, i transformàvem bicicletes
en naus espacials.
                                            I ella, la tórtora,
ens mirava tranquil·la i curritxava
de tant en tant, amb un cantet suau.
Ens agradava quan prenia el vol
i tornava després damunt l’espatlla
del meu cosí Rafel, que era un al·lot
ros, de somriure fàcil.
                                                      Són records,
ara que som a la meitat de tot
i no sabem on va volar la tórtora.

Qui no coneix Fina Dordal?

El meu confinament avui arriba a la quarentena, i no sembla que hagi d'acabar. Demà serà Sant Jordi i serà el santjordi més estrany que mai hagi viscut. Sense parades, sense roses al carrer. Després de 33 anys tampoc sortirà el Pou de la gallina! I això que tot just fa vuit dies, com un miracle, els subscriptors vam rebre el número d'abril, un número confegit des del qualificatiu de «servei essencial» el darrer diumenge de març, imprès i repartit finalment per pura tossuderia. La mateixa que va engegar la revista fa 363 números! En fi, aquest cop l'edició de maig sortirà el mes de maig, no cal fer-se'n mala sang. Mentrestant, faig públic des d'aquest bloc el «Qui no coneix...» que dedicàvem a Fina Dordal. Cal dir que també va ser una entrevista especialíssima? La Fina venia de ser premiada amb el «Maria Casajoana», però la pandèmia li va pispar el sopar i l'homenatge. O li va endarrerir sine die. Per això, fet i fet, em va semblar oportú de posar-la al tancament del Pou. Amb una llarga trucada que va anar seguida d'altres. No sé si de ningú més n'havia recollit mai tanta teca. I és que la seva vida, la vida de Fina Dordal, té replecs de sensibilitat elevada. No res, que no es despatxa amb un «Qui no coneix?», i que si ho fa, fa curt: una vida completa, intensa i generosa. Amb la il·lustració mensual de Maria Picassó: no us la perdeu!

Fina Dordal,

una vida cara al públic

I qui no la coneix la Fina? Fina Dordal i Pujadas. Nascuda a Manlleu el 1943, exactament el dia de la marededéu d’agost, amb tot el poble de festa major! Fou la petita de quatre germans i ben aviat es va posar el davantal a la xarcuteria familiar. També estudiava a les Vedrunes i, passada la primària, hi va continuar fent comptabilitat, taquigrafia i mecanografia. I és clar, com que la Fina sempre ha estat un dona inquieta, tan aviat la podíeu trobar fent teatre al Centre Catòlic, com ballant sardanes amb el Grup manlleuenc o trescant amb els del Centre excursionista. I és així que, en un d’aquells Aplecs del Matagalls, el 1960 va conèixer un manresà, en Joan Maria Jorba Mas. La Fina tenia tot just 16 anys, i al cap de quatre més de festeig ja es casaven a la Gleva! «I des d’aleshores vaig passar a exercir de manresana a plena dedicació i satisfacció». El cas és que de seguida arriben els fils —fins a quatre: Ignasi, Elisa, Ramon i Jordi. I al cap del temps també arriba la mare de la Fina, que serà el cop de mà imprescindible per tal que ella es reincorpori al món laboral. De primer a cal Sarrió, després a les oficines d’Aneto, a Artés. I en acabat l’assabenten que es prepara un diari a Manresa i pensa si no s’hi podria afegir... Dit i fet, la Fina recordarà sempre l’entrevista que li va fer Joan Montraveta, també aquells primers temps al costat de Gonçal Mazcuñan... i els 31 anys que hi va estar amb una fidelitat absoluta. «Vaig ser feliç al diari, hi vaig aprendre moltes coses i n’hi vaig viure de molt grosses!». La Fina era el bon dia rere el taulell de La Muralla, i ho va ser després a les noves instal·lacions, a Sant Antoni M. Claret, i així fins el moment de la jubilació, el 2010: més de tres dècades posant la millor cara a la recepció de Regió7! Per si no n’hi hagués prou, la Fina va recuperar la vocació teatral, i va tornar a fer Pastorets i ara també Innocentades, de primer als Carlins, després amb l’Espantall i, des de 1987, amb el grup d'animació de la Coordinadora visitant les residències d’avis per portar-los alegria. I no serà pas que la Fina no n’hagi passat de tots colors! Però el seu tarannà positiu sembla poder-ho envair tot: vídua i ara també jubilada, des de fa deu anys és a la junta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa, des d’on treballa perquè la gent gran tingui un envelliment actiu i valent, i ho fa amb tanta energia que fins la n’han fet presidenta! I abocada a fer el paper d’àvia, s’ha instal·lat a Artés, on els seus fills li han procurat vuit nets. Segur que és per tot això que la Fina acaba de rebre el premi Maria Casajuana, que atorga la gent d'ERC a Manresa amb motiu del Dia de la Dona, un guardó que havia de recollir, al costat de l’associació l’Olivera, d’ajuda mútua i lluita contra el càncer de mama, el darrer 12 de març en el transcurs d'un sopar al Kursaal. No va poder ser, i ara el guardó ha quedat a l’ombra d’aquest virus amb corona que tot ho capgira. Tant se val: si la truqueu us dirà que allò que avui més espera és poder tornar a sortir de casa. Perquè, feta a compartir sempre la vida amb els altres, la seva joia més gran serà retrobar-nos plegats.

Envellir confinats

Ahir —sis cops en quatre setmanes— vaig trencar el confinament per arribar al Bonpreu de Sant Vicenç. Sempre hi ha de tot i, tret del paper higiènic al principi, ara només es percep la pulsió acaparadora al sector de cerveses —no hi ha llaunes d'Estrella— o al prestatge dels guants o el llevat de pastisseria. Cap novetat que no sigui, això sí, que les cues són cada vegada més llargues. S'hi entra ordenadament i ens fan resseguir un circuït que ja arrenca al pàrquing. El cas és que jo ja hi era a les deu i, al meu davant, talment una processó, s'hi afileraven cinquanta persones. Ja es veia que la cosa aniria per llarg, i em vaig estar a llegir correus i whatsapps. També vaig fer alguna trucada i, al cap de la primera hora, ja embocàvem el tram de la façana: davant meu, tot just una dotzena de ciutadans pacients. Aleshores, bé perquè ja feia l'hora, bé perquè ja no llegia el telèfon o semblava estar-me als núvols, la senyora que anava al meu darrera va decidir intervenir. Com per dir alguna cosa. Es veu que, segons ella, la possibilitat que els avis no facin cua és l'origen de la nostra penitència. I potser és cert: al Bonpreu els avis arriben i se situen directament al costat de la porta d'accés, fins que el de seguretat els prioritza amb un «endavant», mentre sacsa el gel desinfectant amb què ens ruixarà les mans. En fi, la meva veïna de cua argumenta que seria molt millor que els avis tinguessin una hora pròpia que no pas això d'ara, que s'incorporen quan volen i —«pobrets», matisa displicent— resulta que ho endarrereixen tot. I aleshores la dona, no sé si volia ser una galanteria o què, m'etziba sense pietat: «Em penso que ja es pot fer a partir dels seixanta-cinc anys. Vostè també podria aprofitar-ho!». No goso discutir-ho, i encara menys dir-li l'edat. Miro a terra i em limito a mormolar, «no pateixi, que encara em trobo molt bé». I amb el cap provo d'evadir-me fins als primers prestatges, emmelat i disposat a omplir el carro fins a vessar.

En realitat tinc 58 anys, però a casa ja ho diuen que disfruto fent posat de vell. I que encara que el confinament no s'acabi, potser seria l'hora d'afaitar-me aquest borrissol barbamec, ara que és Pasqua. De fet, el coronavirus no és res al costat de la vellesa, que entre tots hem catalogat com la pitjor de les pandèmies contemporànies.

Marta Rovira torna a Manresa (Vivament compromesos)

Ara fa vuit dies que vam rebre la proposta com a secció local d'Esquerra: mantenir una trobada virtual durant el període de confinament amb algun representant parlamentari. I és clar, vam donar una molt bona acollida a la idea: al capdavall, una organització política hi és per fomentar l'intercanvi d'idees i, ara mateix, amb molta gent confinada a casa, és un bon moment per debatre sobre iniciatives per fer front a l’emergència sanitària. El fet és que en pocs dies Esquerra ha fet 70 sessions anomenades "Connectem-nos", arreu del país i, ahir, a Manresa, vam comptar amb una convidada de luxe, que es va poder incorporar a darrera hora: Marta Rovira, la nostra secretària general, des del seu exili a Suïssa!—i ja són dos anys! Amb ella, la diputada Núria Picas i, és clar, el nostre tinent d'alcalde primer, Marc Aloy.

La conversa va estar sobretot relacionada amb el coronavirus, traslladant la feina que està fent el Govern però també contratant iniciatives que fem des dels ajuntaments o al Parlament de Catalunya, i encara al Congrés i Senat o al Parlament europeu. Però la pregunta al capdavall fou com resoldrem els efectes posteriors d’aquesta crisi. Els ertos i l’atur, la minva d’oportunitats per a tothom, l'empobriment general... i també del risc de pèrdua de llibertats. Al costat d'un objectiu primer —trobar més testos, massius, ràpids, i dissenyar un altre tipus de confinaments— hi ha conceptes com ara la “renda per confinament” preludi de la “renda universal bàsica” que han de ser al centre del debat. El futur només pot passar per un veritable pla de xoc! 

Acabo. Marta Rovira també ens va parlar de la necessitat de seguir posant contra les cordes l’opacitat de la monarquia espanyola —a Suïssa es fan creus del paperot de la premsa espanyola!—  o de mantenir l’activitat antirepressiva, que mai no s’atura, com acabem de veure amb l’amenaça del Tribunal Suprem als funcionaris per evitar que els presos i preses polítiques puguin passar el confinament a casa. I tot plegat, el xat que havia de durar una hora en va ocupar gaiebé dues, i reuní vora quaranta persones en una comunió telemàtica impressionant. A la fi ens vam acomiadar amb un  amb un desig explícit: encara que la tasca que fa a Suïssa és impressionant, allò que més desitgem és que puguis tornar aviat, Marta!

- - - - - - - -   I com que ahir era el primer dia de mes, vam enviar el butllet´mensual d'ERC Manresa, amb un text de voluntat inspiradora, ara que l'epidèmia s'acarnissa al nostre voltant. Vivament compromesos. Admeto que conserva una flaire postconciliar però si no m'ho teniu en compte,  veureu que no és sinó la defensa dels ideals republicans, especialment ara que el món sembla estar en crisi. No queda altra fórmula: això o una regressió autoritària que, lluny d'arreglar res, només ens abocarà a una altra crisi que serà —segur— més greu encara.

Vivament compromesos

Des d’ERC Manresa també estem vivint aquesta pandèmia des del confinament. Des que el dimecres 11 de març vam desconvocar el sopar del premi Maria Casajuana, hem transformat les reunions de l’executiva en xats d’ordinador, i hem posat tots els nostres esforços a facilitar les coses, a difondre informació fiable i a col·laborar amb les institucions o aquelles iniciatives populars que busquen la participació solidària de tots i cadascun de nosaltres. També avui aprofitem per manifestar públicament el nostre agraïment més sincer a tots aquells que cada dia d’aquesta crisi treballen en hospitals, residències o centres assistencials. A tots els que en un súper o al volant d’un autobús garanteixen la mobilitat i els proveïments indispensables. És molta la gent que treballa al servei dels altres! Però no ens podríem quedar tampoc en els aplaudiments o la música als balcons: tota l’angoixa que aquesta epidèmia desperta —sanitària i també econòmica— l’hem de respondre amb alguns canvis, uns canvis que vagin més enllà de les polítiques habituals. 

Certament, la gestió de la crisi des de les institucions estatals només es pot qualificar de desencertada, inspirada per un ideal centralitzador, de formes castrenses, i amb un discurs tronat que recupera el tòpic de la unitat espanyola i avala actituds cada cop més autoritàries. Encara més: impedir un confinament a mida de la intensitat local de l’epidèmia segurament no ha fet sinó incrementar l’actual xifra de morts. I amb tot, aquest exercici crític ja el farem més endavant. 

Avui només us podem demanar que respecteu el confinament, que extremeu les mesures d’higiene i que ens tinguem a tots per compartir els neguits: als que heu conegut la malaltia, als que dissortadament heu tingut difunts familiars... Perquè no sabem pas ni com ni quan s’acabarà. Però, també, perquè estem convençuts que no n’hi haurà prou amb unes quantes setmanes més a casa o bé assajant una nova vacuna. Per nosaltres, la resposta al Coronavirus es fonamenta, més que mai, en els ideals republicans: només ens en sortirem pensant en tothom. Només ens en sortirem si sabem posar el bé comú davant de l’individualisme, si sabem avançar en la governança de la cooperació. I de retruc, si aconseguim la sobirania necessària com a país per afrontar aquesta crisi i la recessió que inevitablement l’acompanyarà. Diuen que fa molt temps que vam sobrepassar els nostres límits naturals. Que haurem d’aprendre a viure diferent, i segurament amb menys. Però, també, es tracta que aquest esforç sigui el de tots, no pas dels de sempre. Que de la crisi no en sortim més desiguals encara! A Manresa, la gent d’Esquerra, ens hi sentim vivament compromesos.

Pels que s'entretenen amb les fotografies: aquest només és un cop de pantalla del programa Zoom i, per tant, no hi ha pas quaranta persones, sinó la meitat! Que sempre teniu por de l'enganyifa!