En el comiat de Carles Esclusa

Avui de bon mati m’ha sonat el mòbil i he vist que era el Carles Esclusa qui em trucava. Per això he despenjat de seguida tot demanat “Carles, què tal?”. I en un instant brevíssim, sentir que en el seu lloc em responia la seva companya, Montserrat Riu, ha estat un mal pronòstic que el missatge ha confirmat immediatament. El Carles acabava de morir-se i la Montserrat m’encomanava que ho compartís amb la gent d’Esquerra a Manresa. He dit que sí, que no patís, i que quan tingues els papers fets ja compartirem dies i hores de tanatori i funeral. En acabat hem penjat amb el plor als ulls i la veu trencada. I he fet watsapps i correus per escampar la trista notícia. Com que, per més aspror, la data era de festiu –la Constitución, precisament!– m’he trobat recuperant funcions de comunicació i redactant quatre línies sobre el Carles, tot rememorant les moltes hores que vaig tenir la sort de compartir amb ell.

Ens coneixíem des del 91, quan va entrar com a regidor amb l’Esquerra Nacionalista de Manresa. Però no va ser fins 1995 que ens vam trobar regularment, aleshores que m’oferiren encapçalar la candidatura d’ERC a la ciutat, com a independent. I allà hi havia el Carles, president de la secció local, regidor a l’oposició i treballador a la Pirelli. Una persona compromesa amb el seu entorn i de llarga trajectòria a la ciutat que en aquella campanya electoral va ser sempre al meu costat, incondicionalment, fins i tot quan es devia adonar que jo de la casa gran no en sabia pas gran cosa, i que si de cas hi posava un punt llarg de barra. Somreia i s’arremangava –es va fer un tip d’encartellar, aleshores que ens penjàvem els cartells amb filferro perquè les brides ens sortien massa cares! I el cas és que els resultats ens van permetre formar aquell govern de coalició, l’any 1995, amb PSC, ICV-AUP i la pròpia candidatura d’ERC on participàvem. Carles Esclusa, aleshores, tingué les responsabilitats com a tinent d’alcalde de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat ciutadana i amb una dedicació només parcialment remunerada, almenys els dos primers anys, quan li calia dormir molt poc i fitxar també cada dia a la fabrica. Dialogant, pacient i discret, sense queixa ni retret, ni la punyeteria que habitualment en aquest llocs s’encomana. És amb gent com ell que les institucions es fonamenten: ser-hi, i ser-hi sempre, amb generositat, discreció i humilitat. Cal dir aleshores que el seu relleu ja va ser un fet tristíssim? Després de 1999 i fruit de la seva pràctica escultòrica al costat de la seva companya, la ceramista Montserrat Riu, s’involucrà al Cercle Artístic de Manresa i en va liderar la reubicació al barri antic de Manresa, en un equipament que rellançava l’entitat i la posava a peu de carrer…

Han passat molts anys, i la salut no l’acompanyava. Però trobar-nos va ser sempre un motiu de goig. Fins avui. Ha arribat als 78, i encara el recordo de tots els dilluns que durant quatre anys vam compartir, dinant, a la Fonda Sant Antoni. Xerrant de tot i de res, provant d’endreçar la nostra tasca i compartir molts neguits. I sabent a l’avançada que encara que féssim política, també ens estimàvem. 

Al capdavall, ja em perdonaràs allà on et vaig fallar, Carles. Només desitjo que la terra et sigui lleu, i que si per cas resultés cert que ens retrobarem, em guardis un lloc a la vora per fer un altre cafè i mendicar-te un darrer càmel que ens acompanyi a l’eternitat. Una abraçada gegant i sincera, 

Ramon

(La foto, d’El Pou de la gallina, la nit electoral de 1995)

Juli Sanclimens, In memoriam

Ha mort en Juli Sanclimens i Genescà, el segon alcalde que va tenir Manresa en aquells nous ajuntaments democràtics, després d’en Joan Cornet. Un home actiu, de tradició associativa i compromès amb el país, d’aquells que van haver de créixer en aquella llarga postguerra, atrapats entre un món oficial i gris i, alhora, aquell desig de canviar la realitat aprofitant les costures més balderes del règim. El seu pas pel bàsquet o el vincle amb entitats culturals —de l’Orfeó a l’Agrupació Cultural del Bages passant per la Innocentada, entre tantes d’altres— el feien un dinamitzador incansable, protagonista de molts episodis ciutadans a les acaballes del franquisme. No és estrany, doncs, que el propi Pujol, que ja l’havia posat al Parlament, li encomanés el repte d’encapçalar la candidatura de CiU el 1987: era el seu home. I per tarannà i bonhomia se’n va sortir tan airosament que costava de creure. La campanya de la pesseta a les bústies d’en Pere Garcia! I és que en Juli trobava companys i idees, i anava sirgant. La nit de la victòria —hi vaig poder ser com a periodista d’El Pou de la gallina—, quan brindàvem a tots ens semblava mentida —i encara més a can PSC, un autèntic funeral a la carretera de Cardona. D’aquella feta en vindrien els anys més populars d’en Juli Sanclimens: sempre va escoltar tothom, sempre va anar a tot arreu, sempre va dir el què pensava... amb una franquesa escruixidora, que l’anecdotari local sovint redueix a aquell acudit de la casa de barrets municipal. I no em sembla just: en Juli Sanclimens es va trobar governant Manresa amb un equip de proximitat, planer però d’una lleialtat absoluta —Marcel·lí Llobet, Teresa Just...— encara que, això també, al marge del nou municipalisme català, que començava a assajar la planificació i adopció de models de ciutat. Ell, em penso, no s’hi va voler bregar mai: resseguia la ciutat i feia coses—i guanyava complicitats també entre el moviment veïnal. I al segon mandat molt aviat va donar ales al seu relleu, que no li van faltar pas candidats a succeir-lo... Hi va ser vuit anys, i van ser vuit anys tan bons i honestos com li van deixar ser els seus col·laboradors: episodis com els de Pryca marquen també el seu periple, així com el creixement als Trullols, completar el carrer Sant Cristòfol o connectar la plaça Prat de la Riba. I amb molt d’encert, comprar els vestigis del Kursaal. I potser amb menys traça, comprar el Casino a resultes d’una futura sentència. Tot això i la commemoració de les Bases —un dia d'orgull i felicitat— o aquella altra envolada del Viaducte, que havia d’anar entre els Infants i les Saleses! Sigui com sigui, l’economia d’aquell temps tampoc donava per gaire més, i la crisi dels 90 rematà el seu segon mandat amb un dèficit que superava els 1000 milions, per més neguit del senyor Balet. Jo no li’n faria pas retret, i al capdavall, aquell govern tripartit de 1995 que el va succeir sempre el vam tenir en absoluta consideració, que és el que d’altra banda pertocava. També aleshores vam coincidir, i sovint, en el primers passos de la Fira Mediterrània, ell com a membre del Consell assessor que havia creat en Joan Vidal i Gaiolà i jo com a regidor de Cultura a Manresa. I així, tot i pertànyer a tradicions polítiques diferents, el cert és que també ens vam posar d’acord per aconseguir retenir una Fira que d’altres ciutats prou cobejaven. En fi, en Juli es va fer gran com la institució que ja era, que fins la córpora l’acompanyava, i sempre va tenir bona gana. I el cas és que hi ha estat sempre, que fet i fet és el què compta. Fidel i entusiasta, en conservo també les Memòries que vaig poder llegir el mateix 1999: són un reflex fidel de la seva manera de fer i, també, el mirall de la voluntat que el menava. Tot plegat, irrepetible, talment una imatge de la més tòpica manresanitat que a Regió7 o El Pou de la gallina el meu germà Manel va retratar amb la més gran mordacitat i que —també té mèrit— ell va suportar sempre amb el més gran dels estoïcismes. Potser perquè al capdavall l’home era més murri que no semblava, i s’estimava allò que feia. I és per això que la ciutat el recordarà molts anys encara, amb agraïment i fins el punt d’humor imprescindible que el seu caràcter reclama. Ara, a l’hora del comiat, em queda un pensament per a la família i, per a ell, el desig d’un llarg repòs en pau.

Ramon Fontdevila i Subirana,
Ex-coordinador d’El Pou de la gallina

El text va acompanyat d'una d'aquelles vinyetes del Pou, de 1988: per mi és el Juli que conservaré sempre. I té, el text me'l va demanar el mateix matí de divendres en Pere Fontanals per al NacióDigital. Li agraeixo de pensar-hi, però em va agradar de signar-lo en la condició periodística que durant anys em va donar El Pou de la gallina. I amb el permís d'El Pou, és clar, que també allà l'han publicat.

Qui no coneix Aina Font Torra?

El número 359 d'aquest mes de desembre enllesteix l'any de El Pou de la gallina. Aquest cop el tema del mes esdevé internacional i, gràcies a la màgia de la comnunicació contemporània, en Jordi Estrada ha contactat amb una trentena de manresans i bagencs establerts arreu del món per tal de recollir les seves impressions sobre la situació a Catalunya d'ençà aquell històric 1 d'Octubre. Des de Bèlgica a Hong Kong, les perspectives arriben matisades pels respectius moments polítics. Però fa goig de veure —amb fotografies sovint dels propis entrevistats— com Catalunya esdevé notícia arreu del món. Tancant la revista hi trobem l'Aina Font, il·lustrada magistralment per Maria Picassó. L'Aina és una comunicadora decidida i inquieta, i és potser per això que gairebé tothom la coneix. I com que gasta poca vergonya, de seguida ens ha fet cinc cèntims d'una vida que és jove però francament intensa

Aina Font Torra,
amb vergonya no es comunica

I qui no la coneix l’Aina Font Torra? Qui no l’ha vist presentant aquest o aquell altre acte? Només té 28 anys i el seu itinerari vital és ple d’inquietud i dinamisme, molt sovint mostrat en públic. «Soc una motivada», us reconeix sense embuts! L’Aina va néixer a Manresa l’any 1991. Estudià al Puigberenguer i després va fer l’ESO al Lacetània i el Batxillerat humanístic al Pius Font i Quer. També uns anys de flauta travessera al Conservatori. La resta s’explica pels seus pares, en Pere teatreroi la Núria, lingüista a TV3: l’Aina tan aviat fa de Rovelló a l’escola com es passa hores acompanyant la mare per la televisió, i fins apareix en alguns programes com ara Cuines, amb l’amanida crec-crec, o al Bocamoll. «Vaig perdre aviat la vergonya, i tenia ganes de ser artista!». Aquest impuls la durà a fer Periodisme a l’Autònoma i, de resultes d’un parell d’intervencions al programa Banda ampla a TV3, fins s’incorpora un any sencer a la tertúlia radiofònica de joves La Ventana, amb Gemma Nierga, a la SER. Els lectors d’El pou de la gallina també la van trobar en aquells temps de col·laboradora i, de seguida, en Pere Fontanals la convidarà a participar a l’edició del Bages de ManresaInfo—ara NacióManresa— on gairebé fa sis anys que treballa. Perquè de treballar sí que ho ha fet l’Aina! Als 17 anys va començar a fer de secretària a Òmnium Cultural, i se n’hi va estar deu de seguits. Jove i llenguallarga, aviat presenta els premis de narrativa juvenil que Òmnium organitzava cada any a Cardona. I una cosa porta a l’altra: després han vingut debats i actes polítics. Lectures a Lledoners o presentant l’assemblea extraordinària de l’ANC a Manresa. I al CAE, i als premis Amat i Piniella, i a tot arreu on la criden! També és a l’Òmnium on l’atzar li fa conèixer Lluïsa Albaladejo, que va anar-hi buscant algú que l’ajudés a escriure un llibre sobre la seva vida i l’esforç de superació que suposava tenir el càncer com a acompanyant... L’Aina no va dubtar-ho gens: ella li podria escriuria el llibre. ¿Cal recordar que ella i el seu germà Biel perden la mare l’agost de 2013? La malaguanyada Núria Torra també havia víctima d’un càncer, i malgrat la llarga batalla que hi va mantenir, ens va deixar amb tot just cinquanta anys fets. De tot plegat —de la Lluïsa, de la mare, de l’experiència— el novembre passat l’Aina publicava Flors damunt la taula. Ara mateix, continua presentant actes i moderant debats, i potser ha deixat enrere les incursions televisives —però encara fa dos anys va tenir temps de guanyar el No perdis el compàs amb en Corbacho!—. I sense abandonar la crònica periodística de cada dia, canta i composa, i somia de fer una pel·lícula i tot. Encara més, s’ha proposat de ser professora de ioga, per allò de lligar la relació entre cos, ment i emocions. I, quan el temps li ho permet, agafa el seu gos Rem i s’escapa nord enllà, fins a Colera, on hi té un trosset de paradís a la Rovellada. Un paradís sense públic: si mai es perd, és allà on la trobareu!

Ramin Jahanbegloo, a Manresa

Mentre anem avançant en la digestió dels resultats electorals de diumenge, ensopego amb una entrevista a Regió7 que m'agrada i asserena el dissabte. Ramin Jahanbegloo. El va entrevistar Toni Mata, i avui omple gairebé dues pàgines del diari amb una foto d'Oscar Bayona i un titular amb ganxo: «Els catalans independentistes només se'n sortiran si van pel camí de la no-violència». M'hi sento reflectit per tots els anys que vaig créixer en aquella Llar Gandhi de Rajadell. Per això i per més coses que tampoc vénen a tomb. Però l'entrevista, com el llibre, són estimulants.

Ramin Jahanbegloo va ser a Manresa a primers de novembre per pronunciar la conferència inaugural del cicle de pensament Cosmògraf, enguany sobre "Dissidències i insubmissions". Jahanbegloo, a qui editorial Arcàdia vé de publicar-li L'obligació moral de desobeir, va entusiasmar l'auditori, tot reclamant la necessitat d'uns ciutadans amb pensament autònom, inconformistes per naturalesa, capaços de nedar a contracorrent i qüestionar els dogmes. Aleshores ho vaig recollir de ManresaInfo i algunes piulades entusiastes a la xarxa «El que mou al dissident és la consciència moral, que seria la llei superior a totes. Quan les lleis contradiuen aquesta consciència, és quan tenim l'obligació moral de desobeir-les» I conscient del terreny de joc, encara va dir: «El lloc dels homes honestos, de vegades, és a la presó». Ell sap de què parla. I per a recordar-ho, ho retallo i guardo aquí, sintetitzat:

«Els catalans independentistes 

només se'n sortiran si van pel camí de la no-violència»

Toni Mata, a Regió7, dissabte 16 de novembre de 2019

Ramin Jahanbegloo (Teheran, 1956) va anar a parar a la presó fa tretze anys per manifestar-se a favor de la democràcia al seu país, l'Iran. Un mal pas que va refermar aquest activista i filòsof en la defensa de la desobediència no-violenta per revertir les injustícies. En conversa amb aquest diari, abans de la xerrada que fa uns dies va aplegar més d'un centenar de persones a l'Espai Plana de l'Om de Manresa, Jahanbegloo, autor del llibre L'obligació moral de desobeir, va exposar el seu punt de vista sobre la situació catalana. Reconegut com una autoritat mundial en el camp del pensament sobre lluites pacífiques, dirigeix el Mahatma Gandhi Centre for Nonviolence and Peace Studies.

Què és la violència?
La violència i la no-violència són dos conceptes que han tingut molta presència al llarg de la història, els éssers humans sempre les han practicat, i sempre han trobat una solució no-violenta als seus conflictes. La filosofia, l'art i la religió són tres pilars de qualsevol civilització. Si parlem de violència, hem d'anar amb cautela perquè és diferent de l'agressió. Els animals poden agredir, però no són violents: els humans sí que ho són perquè envien gent innocent a la presó, creen camps de concentració... La violència té un caràcter polític, a diferència de l'agressió. I la no-violència també té un contingut polític, és una arma política i social. La tria, doncs, és ètica.

Per què és ètica?
Perquè és un imperatiu, ens diu com hem de viure i conviure amb els altres. Si tenim en compte l'alteritat, practiquem la no-violència, el llenguatge del diàleg. La violència és l'absència de tot això. A la Bíblia, la violència significa la voluntat de silenciar algú.

A Catalunya fa dies que debatem si els aldarulls dels dies posteriors a la sentència dels presos polítics és violència o no ho és?
Els aldarulls en si mateixos no són violència. N'hem vist durant tot el segle XX, d'aldarulls, a Sud-àfrica, l'Amèrica Llatina, l'Orient Mitjà, l'Europa de l'Est... Els aldarulls són una forma de no-obediència. Nelson Mandela i Mathatma Ghandi van ser pensadors i practicants de la no-violència. Però podem posar un altre cas: hi ha una manifestació al carrer, i cremes fotos del rei, com va passar fa uns dies a Barcelona, aleshores incites a l'odi, i això no és no-violència. Martin Luther King, Ghandi, Mandela, i altres, sempre van predicar les vies no-violentes, van intentar trencar el camí de l'odi: la no-violència intenta convèncer.

No és fàcil...
No té res de fàcil, mai ho ha estat, hi ha gent que mor, gent que va a la presó. L'èxit sempre l'obté el que convenç l'altre. Martin Luther deia a la població negra que, si els blancs no sabien com estimar-los, els n'havien d'ensenyar. No sé si els catalans ho faran, però, si no és per aquesta via, no hi ha futur. El món està observant Catalunya, i ara s'ha produït aquesta imatge amb el foc i les bar-ricades: amb això no es guanya. La no-violència ho supera. Ghandi no tenia res contra els britànics, deia que si l'Índia era lliure, ells s'hi podien quedar. Aquesta estratègia va agradar: el problema és que si rebutges l'alteritat no te'n sortiràs.

El pròleg del llibre «L'obligació moral de desobeir» és de Jordi Cuixart, a qui vostè va visitar a la presó de Lledoners. Quina impressió li va causar?
En Jordi Cuixart és una personal molt cordial i jovial, un home amb molta esperança, que pensa en el futur i no en el passat. Vam tenir una conversa ràpida, però crec que va ser l'inici d'una llarga amistat. Crec que és innocent i no hauria de ser a la presó, és una persona estrictament moral. Podem dir que és un no-violent de manual.

(...)

El pensador francès Frederic Gros afirma en el seu llibre «Desobeir» que l'estrany és no desobeir, tal com va el món. Vostè afirma en el títol del seu llibre que en tenim l'obligació moral de practicar la desobediència. Per què?
La desobediència forma part de les accions que s'han de dur a terme per aconseguir la llibertat, per no ser esclaus i per pensar per nosaltres mateixos. La història política de la humanitat ha estat basada en la desobediència, ho fan els homes, els nens... El fet de posar en dubte les coses és la manera que tenim de democratitzar la vida.

Vostè escriu: «En la història recent, la democràcia ha sigut sovint limitada o destruïda en nom de la llei i la Constitució». Estem veient en el cas català que l'Estat espanyol associa les lleis i la Constitució a la democràcia.
Una Constitució és un paper i, com deia Luther King, l'important és l'acció gruixuda i no el paper prim, l'important és l'expressió de la voluntat d'un poble. La Constitució emana de la voluntat d'un poble, però mai s'ha de separar del poble que l'ha redactat, sempre està en progrés. Ara veiem com la gent reclama llibertat en molts llocs del món, al mateix temps, com Beirut, Hong Kong, Xile, l'Iraq...

Creu que estem vivint un moment especial?
No especialment, al llarg del segle XX en vam viure molts, de moments importants, el que passa és que ara la gent està més informada, a través de les xarxes. Que, de fet, tenen dues cares: et poden alienar i els estats i els partits polítics, és a dir, el poder, poden fer-les servir per convertir la gent en més conformista i conservadora; però també tenim el cas contrari, com per exemple amb el tema del canvi climàtic. Està sortint gent a qüestionar els seus règims polítics i a apropiar-se el seu del destí. La no-violència és feina de la gent, no de l'Estat.

També a Catalunya.
La reacció ha estat positiva, perquè el que ha de fer la gent és reeducar-se, i això només es pot fer a través del compromís social i polític. El que no es pot fer és reeducar en la no-violència des de casa.

Què vol dir amb 'reeducar'?
Prendre consciència sobre fets importants com la convivència amb l'alteritat, la tolerància de la diversitat, de llengües, opinions, gèneres i races. Una democràcia intolerant no és una democràcia.

Quins són els límits de la no-violència?
La no-violència ha de ser ètica: de quina manera perceps l'altre, no has de posar en dubte la seva alteritat, encara que desobeeixis, has de pensar que, al capdavall, heu de conviure a la mateixa societat. Luther King va parlar de la comunitat estimada, tot el contrari de les comunitats trencades. Catalunya és una comunitat trencada, i això no és sostenible. La gent ha d'entendre que els uns i els altres seran el futur de Catalunya. Encara que discrepis d'algú, hi has de conviure.

Per què diu que Catalunya és una societat trencada?
Per què la gent discrepa, però no estableix un diàleg. No s'ha creat aquest espai entre independentistes catalans i l'Estat espanyol, i això també hauria de passar entre els mateixos catalans. Jo m'he trobat fent de mediador sense voler-ho: tinc amics unionistes que em diuen: «Ramin, per què escrius aquestes coses?». Cal reeducar, llegir més què passa al món. Com Mandela, com Havel..., a Txecoslovàquia es van partir Txèquia i Eslovàquia sense que es vessés una sola gota de sang. Un miracle? No, aquesta és la manera com s'han de fer les coses.

Mandela negociava amb el govern blanc mentre a fora hi havia sang, tal com explicava John Carlin a «El factor humà». Aquí, sense sang, sembla que hauria de ser més fàcil.
No, no... Mandela era un líder moral, no només polític. A Catalunya no hi ha cap líder moral, i aquest és un dels problemes. Mandela no va matar ningú, però creia en la violència. I va sortir de la presó havent canviat, quan tenia 63 anys. Si llegeixes Ghandi veus que quan estava a la presó defensava que el diàleg era important. Mandela deia: «Per part meva faré tot el que pugui perquè la nació blanca no corri cap perill». Tal com es veu a la pel·lícula Invictus, va triar blancs perquè formessin part del govern... i fins i tot els seus guardaespatlles. La possibilitat de perdonar és importantíssima per girar full, i això és el que ha de passar a l'Estat espanyol i a Catalunya, en algun moment han de conviure.

(...)

Què ha de fer Catalunya si vol ser un estat independent?
Què és un estat independent? No és només un resultat polític sinó ètic. El problema d'aquí és que sempre confieu en els polítics, i els polítics no canvien la vida de ningú. Són els ciutadans, que han d'estar il·lustrats, com els sud-africans, els xilens, els txecs... que van canviar, van acceptar conviure entre ells.

El verb màgic, «conviure».
Quan vaig estudiar a París, vaig militar a favor de la llibertat de Mandela, i també en contra de Pinochet. Així mateix, vaig estar a Amnistia Internacional, vaig parlar amb presos russos, i quan van caure els règims vaig continuar tenint contacte amb ells. Un dia, a Varsòvia, parlant amb el president de la república de Polònia, una de les preguntes que li vaig fer va ser com havia canviat tenint en compte que havia estat comunista. I saps què em va respondre? Em va dir que ell no era un ex-comunista sinó un postcomunista. Ghandi deia que tu has de ser el canvi que vols veure al món. Si no hi ha diàleg entre els bàndols, no canviarà res, i Catalunya no és l'excepció: sense diàleg, no s'avançarà. Si estem aturats dins d'un túnel, acabarem morint per falta d'oxigen, del que es tracta és de crear un espai on tots plegats puguem respirar.

En el traspàs del Juan de los pájaros

Ens ha deixat aquesta nit passada. Juan "de los pájaros". Formalment Juan González Reina, nascut el 16 d'octubre de 1932 a Estepa (Sevilla), a tocar de Marinaleda i El Rubio. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, tot escrivint la història del moviment veïnal a Manresa: apareixia en unes fotos mal documentades del Xup, al costat de Joaquín Vizcaíno. Després ens vam anar retrobant perquè el Juan ha estat un d'aquells lluitadors compromès amb el barri i, de retop, també amb la ciutat i el país. Sortosament, encara no fa dos anys, Ignasi Perramon va recollir en un llibre tota la seva vida, empès per en Pere Culell. El títol és prou explícit: "Un rebelde sin tregua". Aleshores ja vaig dir que no em semblava cap exageració. Les estades per diversos cortijos, la sort d'aprendre de lletra, la pega d'un pare cabut i el pas d'Andalusia a Catalunya -primer Vic, després Manresa, pencant en la construcció o al tèxtil, i incorporant-se a la lluita antifranquista amb el PSUC. I més endavant, compromès des del número 8 amb la candidatura del PSAN, l'any 1979, a les recuperades eleccions municipals...

La defensa del barri, de l'escola o dels jubilats van fer del Juan de los pájaros una trajectòria fecunda i al mateix temps singular: la seva opció independentista, al capdavall, és absolutament política per tal com va veure sempre en una futura República la possibilitat d'un país més just i igualitari. Encara el mes de juny d'ara fa tres anys, en plena campanya per les eleccions a Madrid, va portar-nos una carta que Adriana Delgado va llegir per a tots els assistents a la Plana de l'Om, amb un final rotund: "Por eso quiero pedir el voto para los partidos catalanistas e independentistas, y muy especialmente para ERC, porque queremos una república catalana, progresista, con mayor justicia social. Que Madrid no siga beneficiándose de la gran tarta catalana, y nos devuelva unas migajas". El Juan reblava el text preguntant el perquè de la por a un referèndum a Catalunya, i del nostre dret a decidir. Perquè ell no en tenia de por. Tossut i valent, a l'epíleg d'"Un rebelde sin tregua" Ignasi Perramon li recull la cita que tindem present en el traspàs:

"La libertad que he tenido durante toda mi vida es porqué no he sentido miedo".

Reposa en pau, company!

La foto, de juny de 2016 amb en Joan Tardà a la Plana de l'Om
Publicat avui a Nació digital-Manresa

A Marc Aloy, que aquest diumenge podria ser el nou alcalde de Manresa

Benvolgut Marc:

ara farà l'any que l'assemblea d'ERC Manresa et va escollir com a cap de llista per a la nostra candidatura a les eleccions municipals del proper diumenge. I un any després, ja es pot dir que la tria ha estat un èxit. Perquè aquest any, que ha passat tan i tan depressa, ha servit per construir una candidatura àmplia i diversa, i un programa complet per a Manresa. Tu saps més que ningú totes les hores que ens ha costat, tots els esforços i subtileses que una proposta com aquesta exigeix. I encara més, el punt de valor necessari per sortir en púbic i proclamar obertament el teu desig de ser alcalde d'una ciutat "verda i dinàmica, una ciutat de trobada". Valor i també humilitat: tothom sap que aquest desig sempre va aparellat al risc de no aconseguir-ho.


I amb tot, sigui com sigui, ja et dic ara públicament que haurà valgut molt i molt la pena. Ens hem trobat per una ciutat millor, i cada dia conec més gent capaç d'acompanyar-nos en aquest trajecte. Capaç de superar el seu vot tradicional, capaç de repetir la tria del passat 28 d'abril, capaç de pensar en un Ajuntament de majories democràtiques, progressistes i republicanes. Les regidores i regidors que t'acompanyen ja són, ara mateix, un equip trenat, preparat i generós. I són molts més de 25! Tot el seu talent té al darrera un grup motor impensable fa pocs anys, de gent de totes les edats i orígens. Tan divers i plural com és Manresa!

Diumenge, doncs, sentirem altre cop les bondats d'un diumenge de primavera, i tornarem a les urnes per escollir, a més a més dels diputats europeus, els nous ajuntaments. Passejarem amb la colla pels col·legis, i tu somriuràs i notaràs la complicitat de molta gent que aquest cop —o novament— hauran fet confiança a ERC, t'hauran fet confiança a tu. No ho oblidis mai, encara menys si els resultats aquell vespre ens acompanyen. Tots els compromisos, tots els discursos de proximitat i pluralitat, de portes obertes i participació hauran de fer-se efectius. Que no sigui només un bell diumenge de primavera, sinó tot un mandat de quatre anys. Governant la ciutat per a tothom, "sigui quina sigui la seva procedència, la seva condició social o la seva orientació sexual". Sigui quin sigui el seu vot, també.

Acabo. Estic molt content d'aquest any, i em penso que el neguit d'aquestes últimes hores només el podem transformar en més compromís encara. Amb l'agraïment a tot l' #equipaloy, als més decidits i als més discrets, als anònims i als de la llista, als que potser no sabrem mai que hi són però que també compten per fer-ho possible.

Sigues sempre valent per jugar-te a cada proposta tot el teu capital polític, que cada vegada serà més gran. Mai no t'amaguis ni tinguis por. Esforça't cada dia per ser el primer a llevar-se i el darrer a anar a dormir. Fes allò que honestament creguis que s'ha de fer i no el que s'espera que facis. I evita —i fins si pots oblida— les maniobres de vol ras, les dels mediocres, les dels que somiquen, les dels que es pensen que la pilota ha de ser seva sempre. O les d'aquells que s'atorguen set setmanes de campanya abrandada i en acabat reposen perquè la revolta que prediquen tampoc els és imprescindible.

I al capdavall, estic content també perquè fa anys que sé que pots ser un molt bon alcalde, ara mateix el millor alcalde que la ciutat necessita. Per liderar equips, per sumar energies, per buscar idees allà on les idees siguin. Per trobar els recursos que ara mateix ens fan falta. Tens un encàrrec que ve de lluny, i que ens ha de dur més lluny encara. Moltes gràcies pel teu gest, a l'avançada. I diumenge trobem-nos amb aquesta majoria republicana que Manresa ja reclama.

Ramon Fontdevila i Subirana
President d'ERC Manresa


Publicat avui mateix a ManresaInfo, com a cloenda d'una campanya viscuda extraordinàriament! La foto, de l'1 de maig, el dia que vam enregistrar el vídeo al parc del Cardener.

Qui no coneix Pere Fontanals?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny conté una sorpresa: si d'un a banda al cul del Cul del Pou hi ha el "Qui no  coneix..." dedicat a Pere Fontanals, a la pàg. 26 hi tenim la seva companya! Ja sé que això no parla gaire favorablement de la coordinació entre els membres de la revista però... i la de la parella? No res, la veritat és que a la fi ha quedat una cosa simpàtica, i és que tot plegat ja es veia que aquest parella russo-catalana eren carn de paper couché. Del Pere, al capdavall, en surt aquesta història, sota un dibuix tan preciós com sempre els fa una inspirada Maria Picassó. Diu així:

Pere Fontanals, 
Pirellista, periodista i pluripolemista

De primer tothom diu que no el coneix, en Fontanals. Però de seguida surt un episodi, una aventura o un negoci on aquest home s’ha arriscat a provar sort. Des dels anys d’escola o en mil i una feines. I tant que el coneixeu! Ara mateix, amatent al batec de la ciutat des de NacióManresa, també el veureu sovint fer tertúlia a ca la Goñi –formalment, a Canal Taronja. Pere Fontanals i Bosch. Del 1972, fill del barri de Valldaura. Amb el seu germà Jaume van fer primària al Sant Ignasi, però ell quedà predestinat als estudis professionals: administratiu i informàtic, i d’aquí fins a la UVic, aleshores que anàvem amb l’ema-essa-dos, i els mòbils quedaven per a la ciència ficció! No hi va acabar ni un curs, que se’l rifaven les empreses de PC’s –Triònic, Control, Bages informàtica.... fins que el 91 en tingué una de pròpia, que era el CIM. Flirtejà amb el poder, s’incorporà a Jove Cambra, i fins obrí una sucursal, just abans que no se n’anés tot en orris! Tant li fa, en Fontanals té nas per als negocis, un punt de barra i un fetge com una rajada –això que ara en diem resiliència. I aleshores es va plantar als peus dels Drets, en un quiosc de diaris, revistes i xiclets. I en acabat, una altra tombarella: entra a la Pirelli, de la mà de son pare. I serà un arribar i moldre, perquè al cap de poc ja era al comitè en nom de la CGT, i abraçava camins de revolució. O de política, perquè també fitxà temporalment per ERC i es començà a mirar la ciutat en el seu detall. L’espetec de la multinacional pneumàtica el deixà altra vegada a l’atur i ressuscità al bar Los Jamones, allà a La Font: catorze hores al dia, any i mig, i al capdavall un traspàs per continuar bufant cullera. D’això ja no fa tant! En el seu periple vital, ara el Pere es casarà amb una russa, sumarà dues bessones precioses, començarà estudis de filosofia a distància i s’incorporarà al món de la comunicació digital en clau de publicitari. Recordeu aquell “Més Manresa” de TLB i el grup Basiana? Després vindrà la Bagesfera i, a la fi, aquesta franquícia del grup NacióDigital que l’obliga a buscar més notícies que no pas anuncis. NacióManresa. Vuit anys d’estabilitat, salpebrada de polèmica: qui ho deia que el digitals no anirien? Qui ho diu que ell no és periodista? Fuma més que no dorm, però li agrada fer allò que fa. I ara que gasta despatx propi el podeu veure cada dia per Sobrerroca enfilant el Cap del rec, apujar la persiana, i buscar la pregunta, la foto o aquella exclusiva que li permeti pensar que, tot plegat, ha valgut la pena.   

La moral de les esquerres i la independència

Com si mai vingués d'una estona, ja fa temps que vaig donar suport al col·lectiu "Esquerres pel Sí-Sí". Això era abans de la tardor, abans del 9N per entendre'ns, i va servir per aplegar-nos tot de gent prou diversa, reconèixer-nos, i fins i tot muntar un acte públic. Aleshores em va semblar que l'ànima de tot plegat era l'Adam Majó -i ja m'excuso ara si resulta que és algú altre. Però com que aquesta primavera va tornar-nos a convocar, vaig pensar que no podia pas fer-me el distret. Ras i curt, ara "Esquerres pel Sí-Sí" ha esdevingut "Esquerres per la Independència" i la plataforma a Manresa repeteix fórmula: diversitat, presència a títol individual, i uns quants actes en perspectiva abans no arribi el 27S, que és la data on ens acabem jugant tot el futur. En qualsevol cas, consigno que les plataformes d'esquerres han estat una constant a la vida política manresana i, talment la biologia, tendeixen a una metàstasi perpètua. Res a dir: el detall ens perd. I és que és en les jugades curtes, quan se senten els xerrics o -obertament- alguns improperis.

Sigui com sigui, m'agrada aquesta litúrgia de les plataformes d'esquerres. Retrobar-hi companys de llarg reconegut i escoltar-hi discursos incontestables. Podeu llegir el Manifest aquí. Què n'heu de dir? Encara menys quan ahir en Ramon Majó -el Majó pare- el va sintetitzar pels mitjans de comunicació, i no es va quedar en un parafraseig formal, no. L'home recuperà l'encuny dels seixanta, i en una síntesi vigorosa proclamà: "Volem la independència i la revolució social per anar cap a un país nou, (…) una República Catalana amb lleis socials més justes i on el progrés material sigui també moral". Progrés material... i moral! Reïra de bet! Encara hi ha qui hi pensa!? Aleshores, en aquell precís moment, vaig saber que barrejar-me -confondre'm?- amb aquestes "Esquerres per la Independència" continuava valent la pena.

La foto, d'en Pere Fontanals, és pispada del ManresaInfo d'avui mateix. Gairebé estem tots marcats per una o vàries sigles, sumem un grapat d'anys i presentem, al costat de la il·lusió, els símptomes d'un punt de grilladura. Progrés material i moral: no en volia saber d'altra! Reconfortant.

…i el dimecres 5, les esquerres a la Plana

M'hi va convidar l'Adam Majó i em va sembrar que valia la pena: presentar a Manresa la plataforma Esquerres pel SíSí, que crida a la mobilització pel proper 9N. Al darrera, una cinquantena d'organitzacions i entitats polítiques i socials d'arreu del país disposades a superar el règim sorgit de la transició i obrir el camí d'una futura República Catalana independent "que desenvolupi una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social".

I bé, ens vam reunir a l'estació dels Catalans, per allò de retratar-nos en un entorn popular i de canvi (!), i em va fer gràcia retrobar gent que -aviat farà trenta anys!- vaig conèixer en clau de conspiració i alternativa local. No cal ni dir que celebro que al cap del temps, coincidim també en aquest procés d'emancipació nacional, en veure-hi "una eina per a la construcció d'un futur superador de totes les desigualtats i injustícies". Ho diu el lema del col·lectiu:  "Sí-sí, construïm el 9 país. Democràcia, llibertat i justícia social" en el manifest que tot seguit recullo. I des d'ERC, coincidim plenament  en el seus propòsits de construir un país "que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l'habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne". El dimecres es presentarà a Manresa, a 2/4 de 8 del vespe a la Sala de la Plana de l'Om amb els promotors del manifest, el periodista i membre de Súmate Antonio Baños i l'economista Arcadi Oliveres. La presentació, pactada a peu de carrer el dimecres, serà a càrrec del sindicalista Lluís Vidal Sixto. Sertà bo de trobar-nos-hi, en una setmana que, naturalment, s'endevina maratoniana…

La foto és cortesia d'en Pere Fontanals, ManresaInfo, i trobar-hi en Ramon Majó, en Josep Ma. Mata, en Pep Raluy o el Toni Casserres és, decididament, una regressió als vuitanta. Si és per una major coincidència, més que ho celebro!

SÍSÍ, construïm el 9 país!
Democràcia, llibertat i justícia social

Les grans mobilitzacions populars que han tingut lloc durant els darrers anys al voltant dels drets nacionals, socials i democràtics han estat claus perquè alguns canvis que fa uns anys semblaven impossibles, ara hagin deixat de ser-ho.

A les massives mobilitzacions impulsades arreu dels Països Catalans durant la darrera dècada pels moviments populars en defensa del territori, en contra de la guerra i en favor de la pau, en defensa dels drets socials i laborals, per un habitatge digne, en defensa dels serveis públics, en defensa de la llengua i d’una democràcia real, s’ha afegit la gran mobilització a Catalunya pel Dret a Decidir i per la Independència, que ha obert les portes a un canvi de model polític, social i econòmic profund.

Aquesta mobilització popular s’ha trobat amb la tossuda negativa de les institucions espanyoles (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) a adequar la legalitat a la reivindicació d’autodeterminació. Negativa que prové, sobretot, de les potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

Els sectors que estan provant d’impedir el procés i el debat que comporta tenen en comú la seva proximitat amb el poders econòmics i financers espanyols i catalans. Són els seus agents els qui l’estan intentant aigualir o fer descarrilar a través de propostes de reformes, dilacions o terceres vies, amb l’objectiu de guanyar temps i intentar un nou pacte entre elits que permeti mantenir l’statu quo actual.

Per això, organitzacions, entitats i persones a títol individual hem decidit posar en marxa la campanya de les esquerres pel SíSí. Entenem que el procés endegat pel poble a Catalunya els darrers anys concentra molts elements de ruptura amb el règim sorgit de la transició i obre el camí a una República Catalana Independent que desenvolupi a bastament una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social.

Tenim davant nostre una oportunitat i, a les nostres mans, una eina molt potent per a la construcció d’un país governat per la majoria i al servei de la majoria, acabant amb el règim d’una minoria adinerada i corrupta que només vetlla pels seus interessos. Podem construir un país que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l’habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne. Un país que protegeixi el territori i promogui la cultura i on no tinguin cabuda les discriminacions per qüestions de gènere, d’orientació sexual, d’origen o de qualsevol altra mena.

Tot això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric. Al mateix temps, haurem de mobilitzar-nos per exigir que es dugui endavant la consulta tant sí com no el 9N obeint la voluntat popular, per damunt de les imposicions de l’estat.

Cridem doncs a tots els sectors, organitzacions i persones que vulguin construir un futur de justícia social i llibertat a sumar-se a la campanya pel SíSí. Per un SíSí que entén la independència com a eina per a la construcció d’un futur superador de totes les desigualtats i les injustícies.

Encara hi som a temps...

És evident que aquest dilluns, quan ManresaInfo em publicava trenta línies a favor del 9N, jo anava tard. Dilluns va ser el dia del gran trencament i, des d'aleshores, la setmana avança a batzegades. Què ha passat? Provo d'ordenar-ho serenament, per mirar d'entendre què hem de fer des d'ara. No pas per desdir-me de res: encara em sento compromès amb la gigaenquesta per tercer dissabte seguit, baixaré diumenge a la manifestació de Barcelona convocada per Òmnium i l'ANC i, encara més, segur que votaré en el procés participatiu del 9N, mal que em pesin els últims dies. Però, ho vull dir també, arrossego algunes decepcions. No invento res, tot just aplego idees d'aquí i d'allà, fins acabar amb un prec: eleccions. I eleccions amb el compromís més solemne que mai hem acordat: anem a fer néixer la República Catalana.

1- És Espanya qui ens ofega
Jo tampoc ho oblido: és evident que el principal adversari de la democràcia a Catalunya és el Govern espanyol. Dretament, és ell qui ens impedeix un referèndum com haguéssim desitjat per al 9N. Un referèndum com que el qu es va fer a Escòcia el mes passat. Un referèndum escrupolosament democràic. En lloc d'això, i cada vegada més, només notem la seva voluntat d'asfíxia premeditada -i sense manies: només cal veure quins pressupostos estatals ens han previst per a 2015!

2- És el MHP qui trenca el consens
Doncs era per marxar d'Espanya que fins aquest dilluns, sis partits polítics catalans havíem pactat calendari i pregunta per una consulta el proper 9N, en funció de la llei que ens ho permet i ens avala. Una posició valenta que només s'entén des de la força que tants i tants ciutadans -milions!- aquests darrers anys aporten, empenyent el país inequívocament cap a la seva independència. No oblidarem mai aquella gernació de veus que vam passar del "volem votar" al "votarem", el darrer 11 de setembre. I doncs, ¿com és que dilluns el president Mas anul·la ell mateix el decret de convocatòria que havia tot just signat dues setmanes abans? Tots ho sabíem que hi hauria recurs d'inconstitucionalitat! Doncs aquest dilluns, unilateralment, trenca el consens tan tenaçment construït i -vulgues no vulgues- genera un corrent desmotivador. Per què?

3- Ara tothom ho sabia, que el 9N era impossible!
I doncs, ¿era jo un dels darrers ingenus? No ho crec: jo m'havia cregut que era possible perquè creia no només en la força de tot un poble sinó en el compromís del MHP. Perquè amb la col·laboració del Govern la consulta es podia fer perfectament bé des d'un punt de vista logístic. "I si l'estat la prohibia —cosa que ningú no ha dubtat mai que faria— importava fer-la arribar amb pulcra disciplina democràtica fins al mateix moment que la policia espanyola s'emparés de les urnes. Aquest espectacle, fins i tot seguit de la inhabilitació de Mas, fóra infinitament més profitós al procés que no pas el 'bathos' que ha provocat en tothom l'autoconfiscació del president" (Joan Ramon Resina, VilaWeb). Ho sabia tothom que el President faria figa? Jo no, jo me l'havia cregut.

4- Del referèndum en vam fer consulta i, ara, un procés participatiu
El cas és que el procés participatiu que ara planteja el President Mas esdevé una mena d'enquesta sense conseqüències reals. Ras i curt, un succedani que, si no millora, s'organitza a base de volutariat, redueix de 4000 a 600 els punts de votació i, més enllà del diumenge 9N, permet la participació durant un mes sencer -fins el 9 de desembre! Però allò que veritablement davalua la convocatòria és que no genera un mandat democràtic per a la independència, a diferència de l'anterior, que les sis forces polítiques assumien com a vinculant. Què en farem ara del resultat? Com el canalitzarà el govern? La foto final perd nitidesa, genera desconfiança entre els que hem estat socis i fa créixer amistats tan perilloses com la del senyor Iceta que amb en Duran -altre cop reviscolat!- ja somien ser falca i fonament per esgotar la legislatura i dissoldre "l'aventura sobiranista"... 

5- Un procés d’independència no és un joc. Ramoneda ho deia a l'Ara. un procés d'independència és una cosa molt seriosa que té a veure amb el repartiment del poder. Això és, arrencar un poder que tenen altres. "No es pot fer amb jocs de mans. Només hi ha dues vies: la ruptura, si un té unes relacions de forces a favor que li donen possibilitats reals d’èxit, que no és el cas, o l’ús minuciós dels instruments legals per anar-se carregant de raons fins a exhibir una força electoral inqüestionable que permeti forçar la ruptura. I, en aquest camí, ara l’instrument són les eleccions autonòmiques". Perquè no les convoca ja el MHP? Unes eleccions que, sense embuts, comparteixin un primer punt del programa adreçat a declarar la independència i obrir el procés constituent de la República Catalana. Encara més si s'explora la via de la candidatura unitària: tota la generositat que convingui! Però amb la condició irrenunciable d'establir calendari al naixement de la futura República Catalana.

6- Eleccions o res, doncs. Vull pensar que també Òmnium i ANC valoraran aquesta sortida a l'atzucac. La disjuntiva la manllevo de Toni Soler: Eleccions o res. "Podem repartir mèrits i culpes pel que està passant, però davant la inextricable argumentació dels partits pro consulta, diria que l’única sortida decent d’aquest atzucac és una convocatòria electoral. Això de la votació alternativa podem mirar que quedi apanyat, però es tracta d’un acte de voluntarisme (l’enèsim) i, sent optimistes, dubto que el seu impacte superi el de la V de la Diada. Però la gent es mereix les urnes; unes eleccions anticipades, almenys, obligaran els partits a parlar clar…"

7- No em desdic de res, ni faré retrets. No brandaré les sigles dels que m'han decebut. Si Oriol Junqueras encara té paciència, ¿no n'hem de tenir els altres? Som aquí, que deia Empar Moliner. "esperant el moment, l’onada, l’oportunitat. Sempre hi serem". Sempre hi serem, d'acord. Però, si us plau, fem-ne via tots plegats. No es pot jugar amb el que ara mateix és la il·lusió d'un poble sencer. Que l'endemà d'aquest 9N sigui per convocar unes eleccions impecables, per obtenir un govern breu i excepcional, per reunir un Parlament valent, astut i decidit. Sense dissimular les tensions -no cal!. Però conjurats obertament per obtenir la nostra llibertat. I és així que encara em penso que ens en podem sortir. Vaja, segur que així sí.

La foto, de batalla, dissabte passat a la plaça Catalunya de Manresa, repartint paquets d'enquestes entre cent-cinquanta voluntaris. Pura disciplina i moltes dosis d'entusiasme que no s'han de malbaratar. Ho tenim a tocar...

Quatre mesos de 2014: Octubre

El mes passat va ser senzill pronosticar a ManresaInfo un setembre èpic. Ara, la versió d'octubre, és molt més complicada. Passen els dies i es multipliquen les convocatòries: la campanya "Ara és l'hora", unitària i permanent, ha esdevingut la campanya de la nostra vida. Dos dissabtes de gigaenquesta, amb una multitudinària sessió formativa prèvia que va omplir el Palau Firal de Manresa. Inoblidable. I és cert que faltarien més voluntaris, però la veritat és que el moviment ara mateix impacta, i molt. O no heu notat la ciutat groga que tenim ara mateix? Encara més, des d'ERC també hem entrat en metàstasi: secció local, reunió extraordinària comarcal i, també, reunió extraordinària regional. Tot plegat, un pròleg intens a la consulta imminent del proper 9N. O no...? Amunt i crits!! Tot just som dilluns, falten 29 dies i aquesta setmana es percep decisiva.

Quatre mesos de 2014: Octubre

Ja fa deu dies que va començar octubre i, dia a dia, es descabdella amb una densitat d’esdeveniments absoluta. Al final del recorregut –no falta ni un mes!- hi ha el 9N, l’objectiu al qual ho hem fiat tot. L’èpica de setembre ara s’ha mudat en un exercici quotidià per tal de convèncer –i a cops convèncer-nos- que hi haurà consulta, que no hi ha pla “B”, que no s’hi valen ajornaments ni rebaixes. I cop a cop, -ara és l’anunci recuperat de la campanya, ara són uns dies més de coll per al vot estranger, ara la necessitat del cens en temps i forma... – anem superant obstacles. Un tros més enllà, una mica més amunt, més a la vora del cim.

Ja ens hem menjat gairebé mig més, doncs. Amb dues cimeres de govern i forces sobiranistes per certificar l’acord del primer dia i fer avançar una unitat de mínims. Aguantant, fins quan algú sembla arronsar-se: sovint la inacció o les repetides declaracions apel·lant a la legalitat o la garantia dels resultats només delaten una llastimosa manca de convicció. I és clar, llegim els diaris amb avidesa, escoltem declaracions amb atenció, com pressentint un revés indesitjable. Però, també, dia a dia, aquest octubre consolidem la posició, la millorem i fins l’ampliem. Hores d’ara, acceptaríem altra cosa que la consulta del 9N? La marea groga impulsada per Òmnium i l’ANC, els comentaris que escolto a la feina o a les botigues, els dos dissabtes que ja hem fet de giga-enquesta, amb col·laboradors de totes les edats, amb una receptivitat mai pensada... ens certifiquen que els somnis no es baraten.

I sí, haver arribat fins aquí ja està molt bé, i tant. Però, sobretot, ara ens convé d’arribar al final. Ho hem d’acabar això! Que res no ens espanti, ans el contrari: un altre esforç, una mica més. Que res no ens distregui. El 9N és possible, més que mai i només serà el primer pas –democràtic, assenyat i just- per al nou país. Plural i divers. Definitivament lliure.

Els propers dies sentirem veus i fins potser amenaces: que “no podem”, “no és legal”, “no és possible”, i fins “us ho impedirem”. Doncs nosaltres, tossuts i exigents, continuarem permanentment mobilitzats. Empenyent ara com els darrers anys, resseguint porta a porta tot el barri, tot el poble. Pintant de groc el futur. Impermeables, decidits, contents. Continuarem, sí, fins aquest 9 de novembre, dignes i sobirans. I aquell dia votarem i vencerem. No hi ha més alternativa.

Pubicat avui a ManresaInfo

La foto és feta al convent de Santpedor, i ja té vuit dies: reunió extraordinària de la comarcal d'ERC. Els neguits del molts ajuntaments del Bages davant els silencis del departament de Governació. I el compromís compartit de continuar empenyent fins la darrera hora. 

Quatre mesos de 2014: Setembre

Ja som a setembre. Encetem uns mesos carregats d’èpica: sabem que després d’aquest 9 de novembre, res tornarà a ser com abans. I només per això, pel valor que comporta, per la singularitat de la convocatòria, ja hem assumit que el moment és històric. Ho és, sí, perquè s’acosta l’hora on tots i cadascú de nosaltres ha d’aportar el seu compromís personal. A cada pas, a cadascuna de les dates que hi ha programades i a les que, potser, ens veurem abocats: tot plegat per arribar a un cap d’any que volem memorable. Perquè realment sigui aquest 2014 el de la nostra llibertat.

La Diada serà la primera fita a assenyalar. Després d’un altre estiu actiu –l’ANC i l’Òmnium ja fa temps que no fan vacances!- arribarem a la vigília del dia 10 amb centenars d’actes arreu del país abans no omplim, l’endemà, la ciutat de Barcelona. I l’hem d’omplir amb entusiasme... i un punt de disciplina. Triant el tram i la franja, i registrant la inscripció. Sí, és possible que al capdavall superem les xifres milionàries de l’any passat a cop d’espontanis. Però, si teniu dos minuts (dos!), registreu-vos! I en acabat agafeu el bus –ja n’hi ha més de 100 des del Bages!- o els trens especials que us hi acostaran. “Omplim els carrers per omplir les urnes”, diu l’eslògan. I és així: l'èxit de 11S és la primera garantia per al 9N. Cal una demostració cívica absolutament multitudinària. “Ara és l’hora”, i la V de Barcelona serà la de la Victòria. La de Votar. La de la Voluntat. La dels Valents.

Després també han d’arribar els compromisos dels partits polítics: l’aprovació de la Llei de consultes, previsiblement amb els vots favorables de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP, ha de permetre que, immediatament, el MHP Artur Mas convoqui la consulta. I, coincidint amb la tardor, arribarà el primer xàfec: la impugnació del Tribunal Constitucional, tant de la Llei de consultes com la convocatòria del 9N. Doncs bé, ni les institucions catalanes ni tampoc ningú de nosaltres ha d’arronsar-se! Sabem des de fa anys que Tribunal Constitucional actua com a tribunal polític i, doncs, que farà una sentència política, no pas jurídica. 

Per això, aquest final de setembre ens ha de trobar defensant la voluntat majoritària de la Diada –la de la gent que volem votar- per damunt de qualsevol sentència del Tribunal Constitucional. Deia Oriol Junqueras que les lleis no es van fer per prohibir la democràcia. “El dret a vot és fonamental i no pot ser limitat per una instància judicial”. L’exemple l’haurem tingut a Escòcia. És així, i no de cap altra manera. El TC no està legitimitat per prohibir cap consulta, avalada per la Llei que haurà aprovat el Parlament. Els dubtes, les vacil·lacions sorprenents o previsibles d’alguns dels nostres prohoms, han de quedar només en pura especulació, ganes d’espantar la bona gent que ens sentim compromesos en un projecte de futur. I no tindrem por, perquè cada dia som més els que compartim aquesta sensació encomanadissa d’anar a crear un estat nou i una nova societat. Lliure, rica i culta. Plural. I, decididament per a tots, també més justa.

Publicat avui a ManresaInfo

Tardà, Guiteras, un tomb pel Bages

Divendres amb Dioinis Guiteras o dissabte amb Joan Tardà, aquest cap de setmana he resseguit la campanya d'ERC "Votar és democràcia". Dels retalls i alguns records n'he sargit un text pel butlletí digital d'ERC-Bages. Un butlletí que, vejats miracle!, des del desembre de 2012 fa setze mesos que es publica ininterrompudament. És clar que la cosa no tindria cap mèrit si no fos que, al darrera, hi ha un autèntic estat de campanya permanent. I és que Esquerra, al Bages i a Manresa, com arreu del país, és ben viva. I sap -tots ho sabem!- que aquest 2014 és l'any de la més gran mobilització social. Per explicar el nou país que farem, i per compartir un esforç generós envers les futures generacions de catalans. De tots plegats, és clar. Tots per un #noupaís !

Tarda, Guiteras, un tomb pel Bages

Aquest cap de setmana ERC-Bages ha continuat avançant intensivament en la seva campanya “Votar és democràcia”, i això amb dos ponents de primera: el diputat al Parlament de Catalunya i alcalde de Moià, Dionís Guiteras (divendres a Castellbell i el Vilar, dissabte a Avinyó) i el diputat a les Corts espanyoles, Joan Tardà (dissabte tarda a El Pont de Vilomara i, encara, al vespre a Sant Salvador de Guardiola). I a tot arreu s’han omplert les sales (des de les 36 persones de Castellbell a la setantena llarga a Sant Salvador de Guardiola) totes amb la voluntat d’esbandir dubtes sobre el procés. Un debat que s’escampa serenament, sumant complicitats arreu: de fet, la campanya d’ERC ja ha fet més de 450 actes arreu del país en poques setmanes, i conserva com a primer objectiu que el proper 9N guanyi la democràcia davant aquells que ara mateix la neguen.

Divendres va començar Dionís Guiteras a Castellbell i el Vilar, un discurs fonamentat amb els “per què” de la independència, i especificant amb detall el full de ruta previst. Que no és cap altre que el d’arribar a votar el 9 de novembre!. “Un procés net, transparent, democràtic i sobretot pacífic”, que doni garanties i fins obtingui el reconeixement dels altres estats. La perspectiva? L’oportunitat de fer un nou país, i l’oportunitat de fer-lo segons un nou model. Una hora i mitja, amb debat inclòs i, finalment, pa amb tomàquet a peu dret.

El dissabte, Joan Tardà, amb la seva proverbial vehemència, va començar a les 6, al Pont de Vilomara (dues hores ajustades: a dos quarts de nou repetia a Sant Salvador). Tardà va acusar sense embuts el PP de portar-nos a una pèrdua de drets socials i una re-centralització de poder que ens situa gairebé quaranta anys enrere. I per això jutja el procés que estem duent a terme la societat catalana i la seva classe política com “una oportunitat il·lusionant què, malauradament, no disposa l'esquerra espanyola”. L'error del govern espanyol és haver pensat que tot el moviment en defensa del dret de decidir és fruit d'una paranoia del President Mas, i no adonar-se que “la societat civil està mobilitzada i ha provocat també un desplaçament de la classe política. No s'han adonat encara que darrera en Mas hi ha tot un moviment ciutadà que l'avala”.

Al capdavall, Tardà s’embala i, més enllà del “Votar és democràcia” posiciona ERC l’endemà del 9N. “Treballem per la futura República Catalana!” i convida a tothom a afegir-s’hi per construir un país diferent, amb democràcia directa i un combat a mort de la corrupció. “Un país on el poder polític no quedi sotmès al poder del capital”. Aplaudiments sentits ni que sigui poques hores abans que CiU i PSC recuperin la sòciovergència per aprovar la reducció d’impostos al joc (del 55 al 10%!) talment fa poques setmanes acordaren la privatització de la publicitat de TV3 a favor del Grupo Godó. No cal dir res més…

Si més no, la confiança que han despertat Tarda i Guiteras entre els assistents d’aquests quatre actes s'ha traduït en noves butlletes d'amics i simpatitzants d'ERC, i una complicitat més ferma encara en fer avançar la construcció d’un nou país: d’aquell 30% de ciutadans que “s’ho estan rumiant”, n’havíem retallat uns quants més.

A la foto, Joan Tardà a El Pont de Vilomara. Tinc debilitat per aquest homenot, de dimensions i vèrbola inesgotables. I enmig del procés subtilíssim que estem bastint, el seu discurs inequívocament d'esquerres dóna confiança al projecte: per qui treballem. Amb qui comptem. A qui ens devem. Sempre paga la pena escoltar-lo!

La crida d'Oriol Junqueras

Tal i com es veia a venir, les declaracions de dimecres a Brussel·les d'Oriol Junqueras han alimentat la tesi d'una ERC precipitada i poc flexible. Una lectura interessada, és clar. Perquè el missatge del president d'ERC ja fa dies que és el mateix: una crida a la mobilització de cadascú de nosaltres. Un radical sentit de la democràcia. I un punt de contundència, això sí, que ens prepari per al futur. Tant de bo tot quedi en set dies de vaga! Aleshores vaig escriure això per a ManresaInfo i, avui, m'ho publiquen.

La crida d'Oriol Junqueras

Vaig ser a Navarcles fa deu dies, escoltant Oriol Junqueras. Era el vespre de Tots Sants, i el teatre-auditori era ple fins la bandera. Més de quatre-centes persones ocupant totes les butaques i l'escenari amb cadires servides a corre-cuita! Doncs bé, va ser Junqueras qui va començar l'acte advertint que les seves habituals formes suaus, potser aquell dia no ho serien tant. I això perquè aleshores ja començaven a ser del tot evidents les maniobres dels que volen entorpir la celebració d’una consulta per decidir el futur del país. Junqueras sentencià que si algú pretén impedir-nos anar a votar, "seguirem fent tot el possible per votar. No hi renunciarem en cap cas!". Heus aquí la seva resposta a tots aquells que somnien difuses "preguntes arbre" (sic) o, sobretot, que volen evitar el compromís pactat de tenir, abans no acabi aquest 2013, una data i una pregunta clara amb una resposta explícita. Una pregunta com les que s’han fet a la resta del món.

A Navarcles també hi va haver un prec final per part del president d'ERC: "no ens deixem sols!". I encara, "estem aquí per ajudar-nos els uns als altres, perquè ens ho juguem tot i no podem perdre gens de temps!". Sens dubte va ser el punt més emotiu i, al mateix temps, amb major significat. "Amb tota la serenitat, tot el coratge, amb tota la fermesa que convingui (…) farem tot el possible perquè la gent pugui votar, sí o no. Defensant la causa de la democràcia!". A la traca final, un "Apreteu, apreteu ara reclamant pregunta i data, reclamant les paperetes. (…) I quan haguem guanyat, apreteu encara. Perquè encara hi haurà molta feina després del dia de la victòria!"

Per tot plegat, avui, no m'ha estranyat escoltar un grau més de contundència des de Brussel·les. En una conferència al Parlament europeu, Junqueras ha defensat la democràcia per damunt de les institucions, i ha arribat a pronosticar que Catalunya utilitzarà tots els instruments de mobilització social democràtica que tingui a l'abast per fer sentir la seva veu. Com ara aturar l'economia espanyola durant una setmana…. "Atès que Catalunya representa una quarta part dels ingressos fiscals de l'estat espanyol i atès que nosaltres hem demostrat que podem fer sortir dos milions de persones a les carreteres, algú creu que no som capaços d'aturar l'economia catalana durant una setmana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espanyol? I quina opinió en tindran, els creditors, del deute espanyol? I què li passarà, a la prima de risc?" La resposta mediàtica ja s'endevina terrible. "Junqueras amenaça!". I no és això: és molt més que això.

Junqueras està repetint la mateixa crida a la mobilització i a la consciència de tots nosaltres: apretem! Apretem, sí! Perquè cadascú de nosaltres és la principal esperança d'aquest procés que -pas a pas- estem seguint. No són amenaces. I encara menys fatxenderia: senzillament Junqueras confia en tots aquells que estem empenyent a favor de la consulta. I a favor de la independència. No només d'ERC, sinó també de CDC i fins d'Unió.  De molts socialistes, digui el què digui en Navarro. I d’ICV o de la CUP. De tota la bona gent que aglutinats per l’Assemblea Nacional Catalana vam sumar-nos a la Via Catalana cap a la Independència el passat 11 de setembre. Apretem i no ens deixem sols: plegats ho podem fer possible mal tota la que ens caurà. Perquè el temor d'Espanya no és una setmana. Perquè allò que veritablement temen és que, aquest cop, ens n'anem de debò.

A Navarcles l'acte es va fer curt, però després hi va haver temps per als nous militants, tal i com recull la foto. I temps  per a la nova secció de les Jerc, per parlar amb periodistes, badocs o alcaldes del Bages, inclòs el de la pròpia vila, en Llorenç Ferrer, tan socialista com indiscutiblement partidari del dret a decidir.

L'aniversari d'"Una altra educació és possible"

De fet, l'aniversari devia ser la tercera setmana d'agost, però el cas és que ho celebrem avui, amb una xerrada a la Plana -Xavier Gimeno: innovació o revolució educativa?. Aleshores m'hi va embolicar en Joan Morros que s'havia trobat a Barcelona l'Alba Farreres: -"si et ve de gust, serà només passar una pel·lícula...". I gairebé no sé com ha anat que aquest Col·lectiu "Una altra educació és possible" ja  ha complert el primer any. Amb els objectius i l'energia del primer dia, quan ens vam adonar que aquest espai de diàleg i debat era no només necessari, sinó esperat. Doncs no res, tornem-hi: és una altra manera de començar el curs. Compartint idees. Compartint dubtes, neguits i entusiasmes.

I perquè tothom n'estigui al cas, hem versionat un text per als mitjans de comunicació locals. El meu, per a ManresaInfo avui, és aquest:

El col·lectiu “Una altra educació és possible” compleix un any

Ara fa un any que un grup de pares i mares, alumnes i educadors vam organitzar a Manresa la projecció La educación prohibida, una pel·lícula que s’havia estrenat uns dies abans a Buenos Aires i a més de 150 sales independents d’arreu del món. La resposta que vam trobar –omplir tres dies seguits la sala de la Plana de l’Om!- ens va fer pensar si no seria interessant continuar fomentant el debat a l’entorn de l’escola i,  encara més, establir nous diàlegs orientats cap una educació integral. Allò que a la pel·lícula en deien "centrada en l’amor, el respecte, la llibertat i l’aprenentatge".

Per tot plegat, ara fa un any, una desena de persones ens vam aplegar sota el nom de Col·lectiu “Una altra educació és possible”, amb l’objectiu únic de treballar per promoure la reflexió, el debat i l’acció al voltant de l’educació a la nostra comarca. Dotze mesos després estem força satisfets de la feina feta: un cicle de xerrades, taules rodones, trobades amb pares i educadors, projeccions de cinema... i fins un sant Jordi per a nens i nenes al pati del Casino. Hem col·laborat amb el departament d’Educació Infantil de la FUB, amb el Projecte Educatiu de Ciutat i, força sovint, amb Cine Club Manresa.

I en tot aquest temps valorem també l’acceptació, que sempre ens ha semblat bona, talment aquest diàleg educatiu fos esperat. Una complicitat que ens fa estar il·lusionats per continuar provant de dinamitzar l’educació en tots els seus àmbits i amb tots els agents educatius. Una complicitat que voldríem mantenir el proper curs, aquest que ara mateix és a punt de començar.

És per això, per celebrar aquest primer aniversari del col·lectiu, hem organitzat una xerrada d’inici de curs per avui dimecres 4 de setembre, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de la Plana de l’Om. Ens hi acompanyarà Xavier Gimeno, professor de pedagogia de la UAB amb un títol contundent: Innovació o revolució educativa?. Veniu i també podreu dir-hi la vostra. I a la sortida, tranquil·lament, encara tindrem temps de compartir noves propostes.

Publicat avui a ManresaInfo