dijous, 16 d’octubre de 2014

Encara hi som a temps...

És evident que aquest dilluns, quan ManresaInfo em publicava trenta línies a favor del 9N, jo anava tard. Dilluns va ser el dia del gran trencament i, des d'aleshores, la setmana avança a batzegades. Què ha passat? Provo d'ordenar-ho serenament, per mirar d'entendre què hem de fer des d'ara. No pas per desdir-me de res: encara em sento compromès amb la gigaenquesta per tercer dissabte seguit, baixaré diumenge a la manifestació de Barcelona convocada per Òmnium i l'ANC i, encara més, segur que votaré en el procés participatiu del 9N, mal que em pesin els últims dies. Però, ho vull dir també, arrossego algunes decepcions. No invento res, tot just aplego idees d'aquí i d'allà, fins acabar amb un prec: eleccions. I eleccions amb el compromís més solemne que mai hem acordat: anem a fer néixer la República Catalana.

1- És Espanya qui ens ofega
Jo tampoc ho oblido: és evident que el principal adversari de la democràcia a Catalunya és el Govern espanyol. Dretament, és ell qui ens impedeix un referèndum com haguéssim desitjat per al 9N. Un referèndum com que el qu es va fer a Escòcia el mes passat. Un referèndum escrupolosament democràic. En lloc d'això, i cada vegada més, només notem la seva voluntat d'asfíxia premeditada -i sense manies: només cal veure quins pressupostos estatals ens han previst per a 2015!
2- És el MHP qui trenca el consens
Doncs era per marxar d'Espanya que fins aquest dilluns, sis partits polítics catalans havíem pactat calendari i pregunta per una consulta el proper 9N, en funció de la llei que ens ho permet i ens avala. Una posició valenta que només s'entén des de la força que tants i tants ciutadans -milions!- aquests darrers anys aporten, empenyent el país inequívocament cap a la seva independència. No oblidarem mai aquella gernació de veus que vam passar del "volem votar" al "votarem", el darrer 11 de setembre. I doncs, ¿com és que dilluns el president Mas anul·la ell mateix el decret de convocatòria que havia tot just signat dues setmanes abans? Tots ho sabíem que hi hauria recurs d'inconstitucionalitat! Doncs aquest dilluns, unilateralment, trenca el consens tan tenaçment construït i -vulgues no vulgues- genera un corrent desmotivador. Per què?
3- Ara tothom ho sabia, que el 9N era impossible!
I doncs, ¿era jo un dels darrers ingenus? No ho crec: jo m'havia cregut que era possible perquè creia no només en la força de tot un poble sinó en el compromís del MHP. Perquè amb la col·laboració del Govern la consulta es podia fer perfectament bé des d'un punt de vista logístic. "I si l'estat la prohibia —cosa que ningú no ha dubtat mai que faria— importava fer-la arribar amb pulcra disciplina democràtica fins al mateix moment que la policia espanyola s'emparés de les urnes. Aquest espectacle, fins i tot seguit de la inhabilitació de Mas, fóra infinitament més profitós al procés que no pas el 'bathos' que ha provocat en tothom l'autoconfiscació del president" (Joan Ramon Resina, VilaWeb). Ho sabia tothom que el President faria figa? Jo no, jo me l'havia cregut.

4- Del referèndum en vam fer consulta i, ara, un procés participatiu
El cas és que el procés participatiu que ara planteja el President Mas esdevé una mena d'enquesta sense conseqüències reals. Ras i curt, un succedani que, si no millora, s'organitza a base de volutariat, redueix de 4000 a 600 els punts de votació i, més enllà del diumenge 9N, permet la participació durant un mes sencer -fins el 9 de desembre! Però allò que veritablement davalua la convocatòria és que no genera un mandat democràtic per a la independència, a diferència de l'anterior, que les sis forces polítiques assumien com a vinculant. Què en farem ara del resultat? Com el canalitzarà el govern? La foto final perd nitidesa, genera desconfiança entre els que hem estat socis i fa créixer amistats tan perilloses com la del senyor Iceta que amb en Duran -altre cop reviscolat!- ja somien ser falca i fonament per esgotar la legislatura i dissoldre "l'aventura sobiranista"... 
5- Un procés d’independència no és un joc. Ramoneda ho deia a l'Ara. un procés d'independència és una cosa molt seriosa que té a veure amb el repartiment del poder. Això és, arrencar un poder que tenen altres. "No es pot fer amb jocs de mans. Només hi ha dues vies: la ruptura, si un té unes relacions de forces a favor que li donen possibilitats reals d’èxit, que no és el cas, o l’ús minuciós dels instruments legals per anar-se carregant de raons fins a exhibir una força electoral inqüestionable que permeti forçar la ruptura. I, en aquest camí, ara l’instrument són les eleccions autonòmiques". Perquè no les convoca ja el MHP? Unes eleccions que, sense embuts, comparteixin un primer punt del programa adreçat a declarar la independència i obrir el procés constituent de la República Catalana. Encara més si s'explora la via de la candidatura unitària: tota la generositat que convingui! Però amb la condició irrenunciable d'establir calendari al naixement de la futura República Catalana.

6- Eleccions o res, doncs. Vull pensar que també Òmnium i ANC valoraran aquesta sortida a l'atzucac. La disjuntiva la manllevo de Toni Soler: Eleccions o res. "Podem repartir mèrits i culpes pel que està passant, però davant la inextricable argumentació dels partits pro consulta, diria que l’única sortida decent d’aquest atzucac és una convocatòria electoral. Això de la votació alternativa podem mirar que quedi apanyat, però es tracta d’un acte de voluntarisme (l’enèsim) i, sent optimistes, dubto que el seu impacte superi el de la V de la Diada. Però la gent es mereix les urnes; unes eleccions anticipades, almenys, obligaran els partits a parlar clar…"

7- No em desdic de res, ni faré retrets. No brandaré les sigles dels que m'han decebut. Si Oriol Junqueras encara té paciència, ¿no n'hem de tenir els altres? Som aquí, que deia Empar Moliner. "esperant el moment, l’onada, l’oportunitat. Sempre hi serem". Sempre hi serem, d'acord. Però, si us plau, fem-ne via tots plegats. No es pot jugar amb el que ara mateix és la il·lusió d'un poble sencer. Que l'endemà d'aquest 9N sigui per convocar unes eleccions impecables, per obtenir un govern breu i excepcional, per reunir un Parlament valent, astut i decidit. Sense dissimular les tensions -no cal!. Però conjurats obertament per obtenir la nostra llibertat. I és així que encara em penso que ens en podem sortir. Vaja, segur que així sí.

La foto, de batalla, dissabte passat a la plaça Catalunya de Manresa, repartint paquets d'enquestes entre cent-cinquanta voluntaris. Pura disciplina i moltes dosis d'entusiasme que no s'han de malbaratar. Ho tenim a tocar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada