dimecres, 21 de setembre del 2022

Qui no coneix Alba Casasayas?

Aquest mes de setembre El Pou de la gallina repassa en profunditat el mig segle d'Òmnium Bages-Moianès. Hi ha l'anàlisi de la seva tasca a l'entorn de la llengua i, és clar, també el del seu vector més polític, compromès amb la democràcia i la llibertat de Catalunya. Com deia Xavier Antich, aquest 11 de setembre, «Ens cal activar-nos, mirar endavant, posar-nos a treballar en positiu per enfortir-nos i ens cal construir per avançar. Volem obrir un nou cicle de país que permeti abordar la resolució democràtica del conflicte polític». Doncs això, deixem a Òmnium que faci d'Òmnium en aquest nou cicle de país. I mentrestant, que el Pou faci de Pou: a les acaballes del mateix número amb la Maria Picassó us preguntem: qui no coneix Alba Casasayas? Una pagesa de bandera! Si en voleu els detalls, llegiu-los a continuació:

Alba Casasayas,
pastada amb aigua, terra i foc

Aquest estiu tots vam sentir la ferum del bosc cremat al Pont de Vilomara i, poc després, encara d’un altre foc a Manresa, vora Bufalvent. Un desastre rere el qual sempre hi ha persones. Com ara l’Alba Casasayas i Clusellas que, amb 27 anys, aquell dia també hi era —com hi era tot cal Casasayas. L’Alba és la filla petita, després de l’Enric i la Gemma, i l’explotació agrària familiar és al vessant de les Arnaules, que el seu pare Enric ha menat sempre. 136 hectàrees amb bosc, cereal i horta, i 500 porcs integrats dels que aprofiten l’adob. I és per tot plegat que potser coneixeu l’Alba, perquè també hi treballa de valent i, a més a més, baixa a ciutat per tres mercats cada setmana: els dimecres a la plaça de les Oques, el divendres a la Mion i els dissabtes a Plaça. Sempre al costat de l’Anna, sa mare, des que tenia catorze anys! Qui ho hagués dit que acabaria lligada a la terra si el el seu vessant públic havia començat dins l’aigua? Als vuit anys entra al Club Natació Manresa i, seguint l’estela dels germans, aviat va incorporar-se al waterpolo fins que el club va desaparèixer. Vingué aleshores un pelegrinatge esportiu per Terrassa i Sallent, fins la creació del nou Minorisa. Allà serà la capitana de l’equip femení i no pararà fins deixar-lo a primera divisió. «Soc molt competitiva, no m’agrada perdre ni al parxís!». I amb tot, una lesió l’aparta de l’equip als divuit anys —però avui encara neda i pedala tres cops per setmana en un equip de triatló! Paral·lelament estudia Comerç i tot seguit un cicle superior d’Administració i finances, i es queda a la mateixa empresa de Santpedor on va fer les pràctiques. El cop de cap de la seva vida el farà als 24 anys, aleshores que el germà gran va buscar el seu futur laboral lluny de la pagesia. «Temíem que no es perdés tot plegat i jo vaig decidir renunciar a la feina de despatx per dedicar-me al camp: ho havia de provar, encara que m’equivoqués!». La decisió és ferma i ella és tossuda —i potser és que ho havia de ser, en un món d’estructura familiar i tradicionalment masculí. «Ni sé, ni sé fer, ni sempre faria igual que el meu pare.... i això ens ha portat topades. Sóc una dona. I ho han hagut d’entendre també els treballadors que mai havien tingut kapo femení...». Avui, a l’explotació de les Arnaules es treballa el producte de proximitat tot i que abans havien treballat a l’engròs per a les grans superfícies. I l’Alba, a qui li encanta el tracte amb la gent, remata el jornal amb la botiga que han obert totes les tardes a la mateixa finca. «Haver estudiat comerç em va anar bé: tot s’aprofita aquí, encara que sigui impossible fer diners llargs. Ja se n’encarreguen els senglars, cabirols, conills i tudons! Per aquesta competència sí que ens farien falta ajudes públiques...». Per aquesta i per als canvis climatològics: aquest estiu han sofert també sol i sequera «que ens ha rostit totes les síndries i melons». Els tomàquets i mongetes d’hivernacle també han rebut. Només faltava que el foc se’ls carregués tres remolcs, el paller de les ovelles, el reg per degoteig, un camp de mongeta del ganxet i, encara, 500 presseguers i 400 oliveres, «Vaig veure cremar tot el món on he viscut. I per un moment, veient la violència de les flames, vaig pensar que ens quedàvem sense res, ni casa, que no ho veuria mai més...». Però, membre d’una nissaga de pagesos —emparentada amb Cal Porta i Cal Jan Pastor— l’Alba se sap forta i disposada a tots els embats. I amb la rialla ampla de qui gosa poder, sempre se sent a punt de tornar a sembrar.

dijous, 8 de setembre del 2022

Mossèn Subiranas, Jaume Puig i els 50 anys d'Òmnium Cultural a Manresa

Ahir vaig anar a la presentació mensual de la revista El Pou de la gallina, al centre cultural del Casino. Com que el tema del mes és el cinquantenari d'Òmnium Cultural Bages-Moianès, hi va haver un diàleg entre l'autora del reportatge —Laura Serrat— i dos dels expresidents de l'entitat, en Josep Camprubí i en Jordi Corrons. L'acte va anar rodó, no va durar gaire més d'una hora i s'hi van escoltar valoracions d'aquests cinquanta anys i també algunes anècdotes prou divertides. I malgrat tot l'interès de l'acte, el meu cap per un moment se'n va anar al pis del carrer del Bruc, allà on vaig aterrar el setembre de 1976 per indicació expressa de mossèn Subiranas, el dia que vaig plegar del seminari: «torna a Manresa i ves a aprendre català a l'Òmnium, que t'anirà bé». El consell va fer l'efecte —l'altre que em va donar el pobre Subi aquell mateix dia, no que no en va fer, quan em va dir també que no volgués fer tantes coses...  Està clar que no sempre faig cas del què em diuen: no puc. Però vaja, a l'Òmnium sí que hi vaig anar, tenia catorze anys i vaig fer directament el curs d'ampliació, que es feia aquell mes de setembre. Com que a Vic ja havia fet el Signe sencer d'Albert Jané, i es veu que els calia tropa, vaig aprovar el nivell amb facilitat. El cas és que va ser aleshores que vaig conèixer en Jaume Puig —era qui feia les classes!— i em meravellava que ahir, quaranta-sis anys després, enacara seguéssim tranquil·lament de costat. Després va venir la prova d'aptitud amb en Joan Badia, que fou una altra descoberta: amb el Joan també compartiríem temps i projectes encara que, malaguanyat, ens ha passat a tots per davant, com feia sempre. A ell li agraeixo l'empenta per fer el professorat: el vaig resoldre mentre feia tercer de BUP. El curs, això sí, aleshores se'm va fer més costerut. Em sembla recordar que anava d'octubre a maig, en sessions de 9 a 11 de la nit, que es podien acabar vora quarts de dotze. Amb en Josep Camprubí resseguíem el manual d'en Jeroni Marvà —pseudònim d'Artur Martorell i Emili Vallès— i jo, amb setze anys, feia catúfols perquè abans m'havia hagut d'esperar a la biblioteca de "la Caixa" fins que tancaven, i acostumava a tenir gana i son. L'anàlisi gramatical encara gastava l'acusatiu i el datiu per als complements directes o indirectes, i la sonsònia d'aquella hora intempestiva es barrejava amb la mandra de travessar després mig Manresa, de nit i amb fred d'hivern molts mesos. No res, que ahir a la taula rodona encara es feien grans alegrois de la millora que va suposar per Òmnium disposar d'aquell pis al carrer del Bruc el 1972: un pis espriuà, pel meu gust, digne de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ras i curt, un punt rònec. Ara, les noves instal·lacions del carrer Sobrerroca fan un goig espaterrant i Òmnium Bages-Moianès multiplica socis i activitats. Fi de l'excurs. Vaig tornar a la realitat, em vaig mirar el Jaume i el Pep Camprubí, i per un moment em va fer l'efecte de si no he estat sempre una mena d'impostor: ells em van donar els fonaments que jo he fet servir tota la vida —a l'Autònoma hi van posar vernís i fixador. Però em sembla que ben mirat no he sabut mai ben bé res de sencer. Tot a trossos i arrodonit, si no inventat. Potser perquè, al capdavall, em calia haver fet més cas del segon consell de mossèn Subiranas —amb qui sempre ja hi quedaré en deute. Fer menys coses... i potser fer-les millor. Faig propòsit d'esmena —el Subi, el Jaume, tota la gent rigorosa que m'ha ensenyat alguna cosa, segur que s'ho mereixerien. Però em fa por que no durarà gaire. I en acabat surto a perseguir el sopar: el cert és que tinc gana sempre. 



Per gentilesa de la Sussi Garcia, una altra foto d'ahir vespre, aquesta amb el Jaume Puig: per ell no passen els anys. Quina clenxa que conserva!