Mossèn Subiranas, Jaume Puig i els 50 anys d'Òmnium Cultural a Manresa

Ahir vaig anar a la presentació mensual de la revista El Pou de la gallina, al centre cultural del Casino. Com que el tema del mes és el cinquantenari d'Òmnium Cultural Bages-Moianès, hi va haver un diàleg entre l'autora del reportatge —Laura Serrat— i dos dels expresidents de l'entitat, en Josep Camprubí i en Jordi Corrons. L'acte va anar rodó, no va durar gaire més d'una hora i s'hi van escoltar valoracions d'aquests cinquanta anys i també algunes anècdotes prou divertides. I malgrat tot l'interès de l'acte, el meu cap per un moment se'n va anar al pis del carrer del Bruc, allà on vaig aterrar el setembre de 1976 per indicació expressa de mossèn Subiranas, el dia que vaig plegar del seminari: «torna a Manresa i ves a aprendre català a l'Òmnium, que t'anirà bé». El consell va fer l'efecte —l'altre que em va donar el pobre Subi aquell mateix dia, no que no en va fer, quan em va dir també que no volgués fer tantes coses...  Està clar que no sempre faig cas del què em diuen: no puc. Però vaja, a l'Òmnium sí que hi vaig anar, tenia catorze anys i vaig fer directament el curs d'ampliació, que es feia aquell mes de setembre. Com que a Vic ja havia fet el Signe sencer d'Albert Jané, i es veu que els calia tropa, vaig aprovar el nivell amb facilitat. El cas és que va ser aleshores que vaig conèixer en Jaume Puig —era qui feia les classes!— i em meravellava que ahir, quaranta-sis anys després, enacara seguéssim tranquil·lament de costat. Després va venir la prova d'aptitud amb en Joan Badia, que fou una altra descoberta: amb el Joan també compartiríem temps i projectes encara que, malaguanyat, ens ha passat a tots per davant, com feia sempre. A ell li agraeixo l'empenta per fer el professorat: el vaig resoldre mentre feia tercer de BUP. El curs, això sí, aleshores se'm va fer més costerut. Em sembla recordar que anava d'octubre a maig, en sessions de 9 a 11 de la nit, que es podien acabar vora quarts de dotze. Amb en Josep Camprubí resseguíem el manual d'en Jeroni Marvà —pseudònim d'Artur Martorell i Emili Vallès— i jo, amb setze anys, feia catúfols perquè abans m'havia hagut d'esperar a la biblioteca de "la Caixa" fins que tancaven, i acostumava a tenir gana i son. L'anàlisi gramatical encara gastava l'acusatiu i el datiu per als complements directes o indirectes, i la sonsònia d'aquella hora intempestiva es barrejava amb la mandra de travessar després mig Manresa, de nit i amb fred d'hivern molts mesos. No res, que ahir a la taula rodona encara es feien grans alegrois de la millora que va suposar per Òmnium disposar d'aquell pis al carrer del Bruc el 1972: un pis espriuà, pel meu gust, digne de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ras i curt, un punt rònec. Ara, les noves instal·lacions del carrer Sobrerroca fan un goig espaterrant i Òmnium Bages-Moianès multiplica socis i activitats. Fi de l'excurs. Vaig tornar a la realitat, em vaig mirar el Jaume i el Pep Camprubí, i per un moment em va fer l'efecte de si no he estat sempre una mena d'impostor: ells em van donar els fonaments que jo he fet servir tota la vida —a l'Autònoma hi van posar vernís i fixador. Però em sembla que ben mirat no he sabut mai ben bé res de sencer. Tot a trossos i arrodonit, si no inventat. Potser perquè, al capdavall, em calia haver fet més cas del segon consell de mossèn Subiranas —amb qui sempre ja hi quedaré en deute. Fer menys coses... i potser fer-les millor. Faig propòsit d'esmena —el Subi, el Jaume, tota la gent rigorosa que m'ha ensenyat alguna cosa, segur que s'ho mereixerien. Però em fa por que no durarà gaire. I en acabat surto a perseguir el sopar: el cert és que tinc gana sempre. 

Per gentilesa de la Sussi Garcia, una altra foto d'ahir vespre, aquesta amb el Jaume Puig: per ell no passen els anys. Quina clenxa que conserva!