divendres, 19 de febrer de 2021

Qui no coneix Joaquim Vert?

Aquest mes, El Pou de la gallina parla de criptomonedes. Que efectivament, i pel que fa a mi, és una cosa verament críptica. Potser per això vaig provar de llegir-me el text d'una tirada, amb l'afany sincer d'aprendre-hi alguna cosa i —qui ho sap!— fins assajar de fer un petit negoci. No res: un tou de lletra menuda que em va deixar distret. Ras i curt: no hi vaig plegar gran cosa, llevat que la poca moneda que tinc estalviada la conservaré en euros i no pas en el misteri dels bitcoins i altres mallarengues. Críptiques totes. En acabat, us deixo amb l'última pàgina de la revista, la que fem amb la Maria Picassó i que aquest mes —ja feia anys que era a la llista!— li tocava a Joaquim Vert. El coneixeu segur!

Joaquim Vert i Bonvehí,
Manresa pot ser una postal


Coneixeu en Joaquim Vert? És clar que sí: un fotògraf com no en queden! Sempre amunt i avall, i amb cara d’aqueferat. Té botiga davant per davant del Pou de la gallina —del de sant Ignasi i el d’aquesta santa revista— en un negoci que ja passa per la tercera generació. El seus pares, Joan Vert i Dolors Bonvehí, van fundar-lo l’any 1932, amb establiments al carrer de Ginjoler i després, fins el 52, al de Sant Fruitós. En Joan era un home inquiet, músic i fotògraf, que amb la Rialto arribà fins a tenir orquestra pròpia. Però sobretot, fou l’impulsor de les postals Vert, aleshores que se n’escrivien! Va produir-ne dues primeres sèries als anys 30 i, després de la guerra, moltes més, també de Montserrat i d’arreu de Catalunya. Una tasca que va continuar el Joaquim, ja en color, fins a constituir la col·lecció més gran de postals manresanes. En Joaquim, sense més germans, havia fet el batxillerat a Barcelona, i encara s’hi quedà dos anys més fent pràctiques amb alguns retratistes d’anomenada. Després tornaria, com a voluntari, per fer el soldat davant de casa, incorporat al darrer reemplaçament que es llicenciava a la caserna del Carme. En acabat, ell mateix començaria a diversificar el negoci que ja era a la Muralla: incorporà la fotografia comercial, l’esportiva i tots aquells rituals de la sacralitat familiar que ara mateix decandeixen, en paral·lel al creixement de la fotografia digital. Parlem del temps dels batejos o, sobretot, comunions: més de 30 en un diumenge a la mateixa parròquia! I al cap dels anys, fins més de 2.500 matrimonis! Tots ells immortalitzats —també en vídeo— amb la mitja dotzena d’operaris que tenia la botiga. I és que aleshores un casament sense fotògraf era inconcebible. Encara hi ha qui li recorda que va fer els retrats de noces dels avis i dels pares, i que els faria il·lusió que ell se’n tornés a cuidar... El cas és que avui, amb un telèfon als dits, tothom s’hi veu amb cor i els fotògrafs pleguen veles. Però ell en aquells temps fins tenia un segon establiment al carrer Urgell, a càrrec de la seva dona, Maria Carme Bover, entre 1970 i 2010. Després el local de la Muralla va passar al carrer Sobrerroca l’any 86, i des d’allà encara avui batallen, amb la Montserrat, la seva filla, «Ella ha estat l'encarregada d’incorporar la digitalització. I ens hem diversificat, amb fotos carnet, retocs i àlbums digitals, l’estudi... Però —subratlla— a nosaltres no hi ha setmana que no ens arribin uns quants rodets per revelar, dels de sempre!». És clar que ell s’ho mira amb una mica de distància, sense obligacions laborals i des d’una edat indefinida que no li fareu concretar. Somriu garneu, mudat, sempre amb americana i corbata, i el bigoti retallat. Tot un senyor! Decidit de mena, també se sent compromès en la revitalització del barri antic —ha estat de sempre membre de la junta de l’Associació de Comerciants. I no hi ha dia que no rumiï quina una en podrien fer. Sumant nous establiments per a l’associació, buscant solucions per celebrar Sant Ignasi amb la covid... I, si és que li queda una estona, recuperant la passió fotogràfica, enamorat de les noves sèries panoràmiques que amb la Montse arrodoneix fins a 180 graus. Que és la mesura exacta de la seva visió manresana: una postal extraordinària que arribi a abraçar-vos.

dimecres, 10 de febrer de 2021

Aquest diumenge voteu Esquerra Republicana!

Des de fa dues setmanes que sóc a casa, positiu per covid. Tot plegat força lleu, puc estar content de la meva sort. Però, per primera vegada en vint-i-cinc anys, m’he mirat la campanya electoral de lluny. O no, que l’he pogut seguir ben a la vora mitjançant els actes per Youtube o les reunions via Zoom... però no és pas el mateix, és clar. No he pogut ser a cap acte, ni he estat a les parades parlant amb la gent ni —la litúrgia és la litúrgia— escenificant els primers cartells. De tot m’he enyorat una mica, encara més quan he pogut seguir des del primer vespre a Mataró la presència magnètica d’Oriol Junqueras, amb permisos penitenciaris del tercer grau... Però, al capdavall, allò que em preocupa és diumenge, els resultats d’aquest diumenge 14 de febrer. Perquè aquest no serà un diumenge electoral qualsevol!

Les enquestes, des de fa mesos, vaticinen la victòria d’Esquerra Republicana. Jo no ho tinc tant clar. I encara menys perquè sé —sabem—que l’Estat farà tot el possible per mirar d’aturar el canvi que pot suposar una victòria clara d’Esquerra. Ho vam notar a l’Ajuntament de Barcelona o —de més verdes en maduren!— a la Diputació de Barcelona no fa pas tant. I doncs, és evident que ara faran tot el que sigui a les seves mans per impedir la nostra victòria que ha de ser la victòria de la dignitat, de tota la gent que no se sotmet i que estem disposats a construir una República de drets i llibertats. No pas una bandera o un nou passaport, sinó una pàtria nova al servei de tota la gent que viu en aquest país. Pensi com pensi, parli com parli, cregui en allò que cregui. Aquest és el projecte que defensa ERC des de fa dècades. Aquest ha estat el projecte d’Esquerra des de fa 90 anys. Al costat de la gent, que diu l’eslògan. Al servei de la gent. No em vaig posar en política per cap altra cosa!

El bloc del 155 —des de VOX fins al senyor Illa, que voldria girar pàgina com si res no hagués passat— tot ell aspira a tancar deu anys de mobilització i un projecte de veritable transformació. I per això, més que mai, la resposta ha de ser contundent. Com ho va ser el 14 d’abril del 31. Com ho va ser —ens recorda Junqueras— la victòria electoral del febrer de 1936, imprescindible per a l’alliberament del nostre govern que des d’octubre del 34 era pres. Una victòria per a l'amnistia... i el Referèndum!

Per tot això, doncs, votaré novament Esquerra. I votaré Pere Aragonès com a president. Perquè estic convençut que Catalunya necessita un canvi, un nou Govern independentista. Però aquesta vegada liderat des de l'esquerra. Literalment, i retallat del programa: «Un govern sobiranista i progressista a la vegada que pugui afrontar la sortida de la crisi amb una aposta decidida pels serveis públics, sense retallades i posant les persones al centre. Un govern que avanci sense descans cap a la República catalana, però sense deixar ningú enrere. I això només es podrà garantir amb una victòria clara d’Esquerra Republicana».

Queden només dos dies de campanya, i prou. No s’hi val a sentir-se cansats o desesperançats. No pot ser que ara ens quedéssim a casa! Ho deia també Oriol Junqueras aquesta nit als Carlins, a Manresa: hem de continuar mobilitzant-nos «perquè si no hi anem, ells venen». Ells tornen. I tornen per qüestionar tots els grans consensos del nostre país.

Jo diumenge —tindré l’alta!— sortiré de casa per anar a votar. Amb distància, mascareta i sense gaire giragonses. No podré fer d’apoderat ni quedar-me al recompte. No m’entretindré amb veïns, amics i saludats. Però esperaré el resultat fins l’hora que sigui perquè, fet i fet, ens hi juguem molt. Que ningú es quedi a casa, doncs! I posats a demanar, concentreu els vots en Esquerra Republicana: per tornar a demostrar que, malgrat totes les imposicions, a les urnes els tornem a guanyar. Una i una altra vegada. Perquè des d’Esquerra ens volem posar al capdavant del canvi al nostre país. Ara ens toca. i estic convençut si els resultats ens acompanyen, no decebrem!

La foto m'arriba per whatsapp: en Marc Aloy, alcalde de Manresa, amb Oriol Junqueras passejant pel Born de Mantresa, avui. No ens enganyem: el president d'Esquerra aquesta nit torna a ser a Lledoners. Però la campanya, a la seva vora, és absolutament formidable!

dijous, 4 de febrer de 2021

Deu anys del comiat al Departament de Cultura (i Mitjans de comunicació!)

Aquesta setmana farà deu anys que vaig tornar a Ensenyament, que em vaig incorporar a l'Institut Guillem Catà, a Manresa, com a professor de Llengua i literatura catalanes. Deu anys que han passat com una ventada: sé que els primers cursos quan arribava febrer recordava la data i tota la pesca, però en acabat el record es difumina, els contactes es distancien, la nova feina t'atrapa. De fet, el Departament de Cultura i MItjans de comunicació que presidia Joan Manuel Tresserras va quedar disolt el desembre del 2010. Haver-hi participat quatre anys com a Director general de Cultura Popular va ser per a mi un autèntic honor i en conservo records inesborrables. Com aquesta foto, del darrer sopar que vam poder compartir, i que vaig rescatar aquest Nadal quan tot aquell equip vam rebre de Joan Manuel Tresserras —ell, que no és pas home de gaire sentimentalismes— un correu d'aniversari recordant aquella "aventura compartida, no del tot atzarosa, que ens va demanar moltes energies i complicitats. Vam posar-hi totes les energies que teníem i vam anar construint les complicitats...". En acabat deso el record, i torno a posar el cap a l'institut i en el poc temps que ben mirat m'hi queda —encara no sé pas si en sabré, de jubilar-me. No dic res més. Em queden, també des d'aquells dies, aquests 752 apunts al blog. Pura teràpia i assumpció del temps que passa, mentre perseverem en la lluita per la llibertat, la cultura i la República!