Ja és temps que deixi el meu fusell

Benvolgut Valentí:
     No hagués sabut com venir dimarts a l'Ajuntament, i vaig seguir el Ple des de casa, un Ple de caràcter certament extraordinari. No és gaire habitual veure plegar un alcalde! Però tu vas complir els acords i vas cedir vara i comandament, i aquella tarda prèvia de sant Joan vas fer el pas. Els elogis més o menys formals de tots els grups, la presència d'alguns amics o la família, no podien adobar el tràngol. Vas escoltar tothom amb les engrunes d'enteresa que vas arreplegar i només, per un moment, l'emoció et va poder parlant de la Rosa. Ja estava. Un esclat d'aplaudiments i cap a buscar la coca, que per tots els altres era festa i revetlla. Sic transit, gloria mundi. Ara em faig el càrrec de com ha de costar demà dijous o potser divendres, passar pel despatx, recollir quatre coses i recomposar-les en un nou espai —unes altres parets, una altra finestra, segur que gent diferent del teu gabinet d'alcaldia. Continuaràs a l'equip de govern, i això també és novetat. I jo aprendré a mirar-m'ho més de lluny, i sense cap mena de recança. Perquè, com deia aquell antic negro-espiritual, «ja és temps que deixi el meu fusell».
     Ara fa un any, al terme de les eleccions, jo acabava el meu encàrrec al costat d'en Marc Aloy. Quatre anys abans l'havia començat com a president local d'Esquerra, aleshores d'aquell primer incendi —que, ja ho veus, la ciutat també té per oblidat— en forma de comiat rampellut d'en Pere Culell. Tu aleshores ja m'havies vingut a veure a l'institut i volies fer un pacte, un acord, potser una coalició! Ens vam entendre de seguida, i ens vam donar temps per temptejar l'acord, que es va fer efectiu el febrer de 2016. Ens vam entendre encara després, en un segon incendi de proporció nacional —descavalcar Mireia Estefanell, no hi havia volta de full. I vam refer els tractes, tot que personalment m'hi anaven uns quants llençols. Tant se val. No hi érem per nosaltres, vam dir-nos, que hi érem per la ciutat. I aleshores vingué l'operació més difícil, a casa nostra. Trobar candidat, refer l'equip, revisar el projecte i encarar una campanya des de l'endemà de la festa major de 2017. Vaig creure en el Marc des del primer moment, quan a gairebé enlloc no semblava l'adversari que ha resultat ser, quan encara no tenia —i potser millor que no tingui mai— el posat tradicional d'un candidat a l'Ajuntament de Manresa.
     I en aquest trajecte ens vam trobar sovint. Amb neguits però els primers anys amb prou confiances. Amb moltes converses discretes i, és clar, impossibles de mantenir fins el darrer dia. «No es poden servir dos senyors», això també ho recordes de l'Evangeli. I jo, que sempre et vaig dir que no tornaria a ser a la candidatura que embastava, feia costat al Marc amb el ferm propòsit de guanyar, ja ho veies. I amb aquella franquesa que em permetia dir-te que si tu guanyaves, doncs guanyaves. No ens hagués costat de tornar a acceptar! Però que si per un cas guanyàvem nosaltres, doncs que em sabria molt de greu per tu, que eres qui més hi perdia. Sincerament i sense gota de cinisme. Encara avui és així.
     Deixa'm tornar al tema ni que sigui per última vegada.Vam guanyar per un grapat de vots. Per 10 exactament. En una derrota, potser és el resultat més dolorós possible. I la negociació va ser aspra perquè nosaltres no enteníem el concepte d'empat tècnic. Ni de partir-nos dos anys i dos anys l'alcaldia. O divuit mesos i trenta. O bé 15 i 33... O 13! Els teus dos representants em van fer empipar molt amb l'encàrrec de part teva que, si no arribaves alcalde a sant Ignasi d'enguany, no hi havia pacte, i que s'aixecarien i se n'anirien de la reunió. S'aixecarien i se n'anirien! Prou que ho deien i repetien, i a crits els vaig comminar a fer-ho... però es veu que tenien el cul soldat a la cadira! Va ser un any i prou, que és el que el Marc estava disposat a cedir. La resta és menys coneguda: desairats, vau demanar que jo no tornés a l'equip negociador i així em va ser suggerit al final d'aquell migdia. Vot d'obediència, que en deien abans. I potser millor, al capdavall, si aquella mateixa tarda ja es va poder tancar el pacte. Un pacte que vaig defensar també amb vehemència davant l'assemblea d'Esquerra i que, en contra del que havíem decidit tot just vuit dies abans, va votar-hi favorablement gairebé per unanimitat.
     I ja ho veus. L'any ha passat de pressa, pero si t'ho recordo és perquè, de resultes de tot plegat, a mi també em va caure pròrroga. El mateix Marc Aloy —demà passat alcalde— em va demanar aleshores que em quedés un any més presidint la secció local. Per si calia tornar a queixalar-vos? No ho sé, però vaig tornar a dir que sí, —perquè has de dir sí, sempre i per poc que puguis. Sí, i l'assemblea també ho va aprovar. I és per això que arribo a aquest estiu de 2020 amb cinc anys de presidència local al currículum. Però conscient que tanco una etapa. Ja és temps que deixi el meu fusell, diu la cançó, Allà vora el gran riu, en una traducció prou lliure —però pel meu gust preciosa— de Jaume Arnella. Down by the Riverside, si és que la vols sentir en anglès. I doncs, jo m'hauré de buscar nous camins.
     I acabo. De tot el que ens ha passat res no em sap greu, si no és aquesta distància que ens en queda. Regiro els records i busco la foto que vaig demanar al Domènec que ens fes, el dia del pacte del Balç altrament ja intuïa que potser no ens quedaria cap imatge d'aquells moments feliços. És la que em ve de gust compartir aquí. I al capdavall, creu-me si et dic que avui, o dissabte, o els dies que encara han de venir,  desitjaria, si això sigués possible, alleugerir-te ni que fos un tros del teu pes feixuc.
     Per això i per tota la resta —sense fusell, sense batalla— ja ho saps que quedo a disposar.
     Sincerament,
     Ramon Fontdevila

Qui no coneix en Litus (Carles Tenesa)?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina ha aconseguit un número gairebé rodó, que comença a portada parlant d'economies alternatives i desplega, al «tema del mes», fins a sis iniciatives manresanes d'economia amb voluntat transformadora. Un número que reflecteix la bona tasca els darrers anys de l'Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, que ha sabut impulsar fins a 19 cooperatives noves en quatre anys a Manresa. Des de Supercoop —un supermercat que vetllarà per la sobirania alimentària— a La Raval, una cooperativa d'habitatge generacional. Si amb tot plegat no n'hi havia prou, remata el número la presència d'en Carles Tenesa al «Qui no coneix». Cooperativista de primeríssima hora! Tot ell és la passió per la música... i la revolta. El desig d'un món diferent des que va arribar a Manresa —o des d'abans encara. El dibuix que n'ha fet Maria Picassó també és impagable: el nostre home no para mai quiet —i a sobre diríeu que somriu sempre!

Carles Tenesa, Litus
La revolta reclama música

I és clar que el coneixeu! Carles Tenesa Sanz. Va néixer el 1972 a Sant Vicenç de Castellet, i amb el seu germà va tenir una infantesa tranquil·la a cavall de l’escola del poble, el Mijac i fins l’associació gegantera. I no va arribar a Manresa sinó per fer un cicle formatiu de tèxtil al Lacetània. Precoç de mena, també comença aviat a treballar de tarda en una fàbrica d’injecció de plàstic, i als 17 anys ja el trobem instal·lat aquí, en una casa okupa. Jove i inquiet, l’atreu el moviment per la insubmissió i sovinteja el centre Alimara, del carrer Guimerà. Ell només volia passar de la mili i és allà que coneix les detencions de Martínez, Comellas i Bardina: aquell 1992, doncs, va decidir aprofundir el seu compromís polític militant al JIR (Joves Independentistes Revolucionaris). El Litus ara passa per l’Ateneu popular la Seca i allà fa una altra descoberta, això és, la importància de la música. Música i política, en un vincle indestriable. El recordeu ja abans, amb tota la colla dels concerts antirepressius a Pista Castell? Aleshores la normativa era gairebé inexistent i, en termes de seguretat, només calia patir per si vindrien els fatxes —i els fatxes venien cada vegada! Doncs bé, en Litus aviat serà un especialista dels concerts, després d’haver-ne resseguit molts d’altres arreu del país, com ara aquell de Cerdanyola, amb els de La polla records, quan l’estació ja vessava de punkiesi tot era un exèrcit de caps crestats: pura revolta! Per això més endavant també farà part dels impulsors de la Festa Major Alternativa, en una mena de màster popular de gestió cultural. Coneix mes gent i amplia contactes a cavall de Catalunya i del País Basc, i ja som a 1996 quan amb d‘altres decideix crear l’associació cultural Propaganda pel fet, una distribuïdora musical vinculada als ateneus la Seca i el de Vallcarca, a Barcelona: els caldran poc més de tres anys per decidir que allò exigeix professionalitat i el Litus se la juga. Abandona la fàbrica, crea una societat limitada i —en menys d’un any— fon els estalvis i es queda a la ruïna! Tossut com és, torna a Manresa i adopta la fórmula cooperativa per buscar nous camins, ara amb els Obrint pas —que si aquí les coses costaven, a València encara més! I en aquest nou capítol mantindran mil debats amb en Xavi Sarrià per resoldre reptes i contradiccions, des d’aquell no voler res de l’estat fins acceptar sortir a televisió! Propaganda pel fet! serà també un segell discogràfic, però potser el seu millor encert va arribar just quan els hàbits de consum cultural canviaven definitivament. En Litus entoma el risc d’emprendre una nova àrea de negoci, i amplien la cooperativa: acabava de néixer Stroika, que aquest octubre compleix 10 anys! Molt més que una sala de concerts, Stroika és també casa de la música, punt de formació i cuina de grans gires —Zoo, La raíz... Un treball fet des de la passió però amb marge per parar a casa, ara que en Litus té companya i fins un parell de filles. Feliçment instal·lat al barri antic, no perd el to inconformista i assaja l’harmonització d‘uns nous habitatges cooperatius amb espais compartits. 

No es pot negar, si més no, que la música que desprèn la idea és bona!

  

Tots els camins, de Joan F. Mira (2020)

Quan ara fa sis anys vaig enllestir El tramvia groc de Joan Francesc Mira em vaig quedar esperant la continuació d'aquelles memòries: en aquells primers records de l'autor jo hi veia reflectits retalls dels meus avis i fins dels meus pares i tot plegat, i sense que res coincidís, m'era absolutament pròxim. Doncs bé, ara, amb Tots els camins el palau de la memòria d'en Mira, aquest exercici de «preservació del món viscut, del temps i dels llocs que han donat gruix i color a l'experiència de viure» m'ha estat encara més vertiginosament proper. Ara, l'arrencada deixarà enrera el barri de La Torre de València, allà on Mira vivia —davant la parada del tramvia groc. La mort sobtada del pare l'empenyen en una decisió extraordinària: ha decidit ser sant! Queda clar que en Joan Francesc Mira no s'hi posava per poc. I el setembre de 1954 ingressa al vell convent que els escolapis tenen a Yecla: així que compleix 15 anys assistirem també a la seva seva vestició, preludi d'un camí cap a la santedat que exigia la sotana des dels temps de noviciat. I és clar, els tres vots de professió: la pobresa, l'obediència i la castedat ("Ni el comunisme no va arribar tan lluny!") en un món ple de pecat. En acabat vindran tres anys més al monestir d'Iratxe ("L'ordre segur i tranquil, a canvi de la llibertat: i jo ho vivia i ho veia com un bon negoci"). Són els anys de Filosofia escolàstica, un edifici emmurallat i perfecte ("Llàstima que fora les muralles hi haguera tanta vida i moviment, tanta riquesa, tantes coses que mai no podrien entrar a dins..."). Hi ha també la descoberta de les llengües, el llatí i el grec; també el basc i singularment el català. I encara la música i l'art... i les dificultats del camí de santedat. I aleshores, gairebé a mig llibre, arribats a la Universitat Calassància, a Albelda, vora Logronyo, truquen a la porta de la seva cambra els pares Rector i Mestre, i li diuen que l'envien a Roma, a completar una llicenciatura en Filosofia a la Universitat Gregoriana, per fer-hi després els estudis sencers de Teologia.... Una darerera visita familiar a València acaba amb les paraules premonitòries del vell rector de la seva parròquia que li fa esment d'un perill que ja sabia: «L'orgull, fill meu, ves alerta amb l'orgull: no et creguis millor que els altres». El mateix Mira admet que ho ha provat de fer tota la vida, però amb resultats dubtosos...

I ja som a Roma (Tots els camins porten a Roma!). La passió pel coneixement —Mira estudiava i estudiava molt— conviuran amb les darreres provatures per aconseguir alguna expertència apreciable d'elevació espiritual o mística, abans d'aquella primavera magnífica. Va resultar ser—ai!— un esforç inútil. Ara, al record del seu pas per la Gregoriana s'hi afegeixen records de la vella història de les temptacions i de crisi de vocació. (Roma veduta, fede perduta, déiem de joves, i em puc estalviar de traduir-ho). I així, si bé acaba el primer curs amb unes notes excel·lents, hi ha també el comiat de l'orde. Hi haurà encara un segon any a Roma, però ara a la univeristat Lateranense, com a seglar i en un programa de misèria i desnutrició profund. També aquell episodi de valencianitat primitiva del grup davant Joan XXIII... En resum, Roma serà per sempre més la segona ciutat de Joan Francesc Mira. Però en acabat torna a València a convalidar el títol i entra a fer classes en una escola privada que regentava la senyora Olímpia. Hi haurà la descoberta de l'amor —Mira proposa el matrimoni amb una facilitat escruixidora! També arriba la política i el coneixement d'un joveníssim Alfons Cucó, a qui l'autor dedica el llibre...

Queda encara un llarg recorregut, que esbandeixo amb el reclam de la contraportada que li dedica Proa: "Aleshores s’inicia un periple que fa passar el jove Mira per fàbriques de Düsseldorf, pel París del 1968, i per Oslo, Budapest i Oxford. Hi veiem el compromís polític, un amor italià, el descobriment de l’antropologia social, Claude Lévi-Strauss, l’estada a la Guinea Equatorial... fins que, com un final d’etapa, un rostre en blanc i negre anuncia a la televisió que s’ha mort Franco". Tot això i molt més, no tant un raig de dades com de reflexions que s'acumulen, pàgina rera pàgina. I que vol dir que, tant com a mi m'agrada, també em temo que mai no s'enfilarà al llindar dels súpervendes, encara menys amb una pandèmia que ha dinamitat qualsevol circuit de presentacions.

Joan Garí, a l'Ara, a les acaballes de març sintetitzava en un titular les 384 pàgines: "Una cultura sense Déu". No hi ha concessions: «El conjunt i l’estil de Tots els camins és un poc més desmanegat i desigual que el d’El tramvia groc. La causa probablement és la nombrosa inserció d’altres textos (com ara extensos passatges reescrits de la novel·la El desig dels dies). Ça i lla, però, emergeix la poderosa prosa de Mira, que no deixa de ser un bagatge final perfectament incitant». 

Però torno al titular de Garí,"Una cultura sense Déu". Mira en fa l'eix central de bona part del llibre, sota l'estampa de Roma: "s'ha produït un tall profund, no superficial, i anecdòtic, en la dimensió pública i visual del fet religiós a l'Europa catòlica" (...) "I encara em pregunte sovint si aquest final i semiextinció de quinze segles d'història cristiana (...) realment significa un avenç cultural, una forma de progrés social, més llibertat civil i una vida millor, més humana i feliç. (...) S'acaba aquell nostre vell món europeu, però què omple l'espai que abans ocupava fins l'últim racó? (...)  Jo, gairebé o del tot sense fe, i amb molt poca esperança, sovint enyore aquell món i estic incòmode en aquest..." (pp 153-154)

I bé, suposo que és per això que  me'l vaig fer en poques tardes: perquè aquesta absència divina, reiterada i constant, té el punt de desassossec cultural, pel cap baix. Encara més, el neguit de percebre que no hi ha hagut relleu. Ho consigno, com també que Joan Francesc Mira —poca fe i molta menys esperança— ja ha fet els vuitanta anys. Jo, que li duc vint anys de marge, al capdavall només espero, pacient, un darrer volum de memòries, si no és que l'orgull li ho estalvia... Però si no fos molt demanar, talment un miraclet, estaria molt i molt bé.

Juli Sanclimens, In memoriam

Ha mort en Juli Sanclimens i Genescà, el segon alcalde que va tenir Manresa en aquells nous ajuntaments democràtics, després d’en Joan Cornet. Un home actiu, de tradició associativa i compromès amb el país, d’aquells que van haver de créixer en aquella llarga postguerra, atrapats entre un món oficial i gris i, alhora, aquell desig de canviar la realitat aprofitant les costures més balderes del règim. El seu pas pel bàsquet o el vincle amb entitats culturals —de l’Orfeó a l’Agrupació Cultural del Bages passant per la Innocentada, entre tantes d’altres— el feien un dinamitzador incansable, protagonista de molts episodis ciutadans a les acaballes del franquisme. No és estrany, doncs, que el propi Pujol, que ja l’havia posat al Parlament, li encomanés el repte d’encapçalar la candidatura de CiU el 1987: era el seu home. I per tarannà i bonhomia se’n va sortir tan airosament que costava de creure. La campanya de la pesseta a les bústies d’en Pere Garcia! I és que en Juli trobava companys i idees, i anava sirgant. La nit de la victòria —hi vaig poder ser com a periodista d’El Pou de la gallina—, quan brindàvem a tots ens semblava mentida —i encara més a can PSC, un autèntic funeral a la carretera de Cardona. D’aquella feta en vindrien els anys més populars d’en Juli Sanclimens: sempre va escoltar tothom, sempre va anar a tot arreu, sempre va dir el què pensava... amb una franquesa escruixidora, que l’anecdotari local sovint redueix a aquell acudit de la casa de barrets municipal. I no em sembla just: en Juli Sanclimens es va trobar governant Manresa amb un equip de proximitat, planer però d’una lleialtat absoluta —Marcel·lí Llobet, Teresa Just...— encara que, això també, al marge del nou municipalisme català, que començava a assajar la planificació i adopció de models de ciutat. Ell, em penso, no s’hi va voler bregar mai: resseguia la ciutat i feia coses—i guanyava complicitats també entre el moviment veïnal. I al segon mandat molt aviat va donar ales al seu relleu, que no li van faltar pas candidats a succeir-lo... Hi va ser vuit anys, i van ser vuit anys tan bons i honestos com li van deixar ser els seus col·laboradors: episodis com els de Pryca marquen també el seu periple, així com el creixement als Trullols, completar el carrer Sant Cristòfol o connectar la plaça Prat de la Riba. I amb molt d’encert, comprar els vestigis del Kursaal. I potser amb menys traça, comprar el Casino a resultes d’una futura sentència. Tot això i la commemoració de les Bases —un dia d'orgull i felicitat— o aquella altra envolada del Viaducte, que havia d’anar entre els Infants i les Saleses! Sigui com sigui, l’economia d’aquell temps tampoc donava per gaire més, i la crisi dels 90 rematà el seu segon mandat amb un dèficit que superava els 1000 milions, per més neguit del senyor Balet. Jo no li’n faria pas retret, i al capdavall, aquell govern tripartit de 1995 que el va succeir sempre el vam tenir en absoluta consideració, que és el que d’altra banda pertocava. També aleshores vam coincidir, i sovint, en el primers passos de la Fira Mediterrània, ell com a membre del Consell assessor que havia creat en Joan Vidal i Gaiolà i jo com a regidor de Cultura a Manresa. I així, tot i pertànyer a tradicions polítiques diferents, el cert és que també ens vam posar d’acord per aconseguir retenir una Fira que d’altres ciutats prou cobejaven. En fi, en Juli es va fer gran com la institució que ja era, que fins la córpora l’acompanyava, i sempre va tenir bona gana. I el cas és que hi ha estat sempre, que fet i fet és el què compta. Fidel i entusiasta, en conservo també les Memòries que vaig poder llegir el mateix 1999: són un reflex fidel de la seva manera de fer i, també, el mirall de la voluntat que el menava. Tot plegat, irrepetible, talment una imatge de la més tòpica manresanitat que a Regió7 o El Pou de la gallina el meu germà Manel va retratar amb la més gran mordacitat i que —també té mèrit— ell va suportar sempre amb el més gran dels estoïcismes. Potser perquè al capdavall l’home era més murri que no semblava, i s’estimava allò que feia. I és per això que la ciutat el recordarà molts anys encara, amb agraïment i fins el punt d’humor imprescindible que el seu caràcter reclama. Ara, a l’hora del comiat, em queda un pensament per a la família i, per a ell, el desig d’un llarg repòs en pau.

Ramon Fontdevila i Subirana,
Ex-coordinador d’El Pou de la gallina

El text va acompanyat d'una d'aquelles vinyetes del Pou, de 1988: per mi és el Juli que conservaré sempre. I té, el text me'l va demanar el mateix matí de divendres en Pere Fontanals per al NacióDigital. Li agraeixo de pensar-hi, però em va agradar de signar-lo en la condició periodística que durant anys em va donar El Pou de la gallina. I amb el permís d'El Pou, és clar, que també allà l'han publicat.

Municipals 1995 a Manresa, fa vint-i-cinc anys

Per ser exactes, aquelles municipals van ser un 28 de maig, i d'això ja en fa un quart de segle. Dijous passat, en la coincidència, em vaig limitar a consignar-ho a Instagram: una foto de nit, a l'Ateneu, envoltat d'homes i més homes —l'Ignasi Perramon i en Pep Huguet, a més a més del Carles Esclusa i en Magí Mas. Veníem de guanyar vora 1300 vots respecte 1991, però la participació havia crescut molt també, i les nostres 4233 paperetes —del 10% al 13,5%— encara no ens permetien abastar el quart regidor que hagués estat —un altre home, és clar!— en Joan Badia. I malgrat tot, hi havia l'emoció del moment, el càlcul de totes les possibilitats que el resultat oferia i que, setmanes més tard, es van concretar en un primer "pacte de l'olivera", una mica a imitació de la terminologia italiana del moment. Això és, vam fer alcalde en Jordi Valls del PSC conjuntament amb el vots d'IC-V i l'AUP —avui FEM, per entendre'ns. I no és que a ERC no fos difícil de decidir-nos —a la darrera assemblea, altre cop a l'Ateneu, vaig acabar citant Llull per blasmar la por que immobilitza... En fi, tot plegat va ser una martellada a Manresa, i eren pocs els que vaticinaven un recorregut gaire llarg a aquella coalició tècnicament quadripartita. Vam disgustar —i molt— alguns sectors de Convergència, i al cap d'un any també vam tenir la nostra crisi, amb la desaparició de l'AUP. Però aquells desconeguts que eren en Jordi Valls i en Josep Ramon Mora van esdevenir companys meus de cada dia, i plegats vam fer un trajecte llarg, que duraria vora dotze anys. Els detalls, una altra estona, que per això també tot sovint ens disgustàvem i no sempre l'encertàvem. Però el cartell del 1995 el rescato amb més respecte que no pas el que aleshores gastava: una rialla que en Francesc Galindo, des de Regió7, qualificava de persona feliç. I prou que ho era —i prou que ho he estat. Potser perquè l'actitud que hi batega és la de l'home que treballa i que juga. Inconscient de tot allò que em pervindria però absolutament disposat a que passés. Amb joia i dolor. I encara avui, tot i demanar perdó sincer a la llista d'ofesos i agraviats, no sabria pas penedir-me'n. Ben al contrari, dono les gràcies a tots aquells altres que d'una manera o altra ho van fer possible.