dilluns, 29 de desembre de 2014

Jordi Estrada, del Nadal al Catà

Avui, a les pàgines del Regió7 de diumenge trobo l'article setmanal de Jordi Estrada. Uns altres Pastorets. Tracta dels del Nadal al Catà que ell va poder veure a "Els Carlins". El Jordi coneix bé el centre i el pa que s'hi dóna, i potser per això encara m'agrada més la seva columna. La transcric per allò de conservar-la:

Uns altres Pastorets

Des de fa quatre anys la gent de l'institut Guillem Catà de Manresa organitza la seva versió particular dels Pastorets de Folch i Torres, confegida a partir d'alguns diàlegs de l'obra, adaptats al tarannà del centre, amb unes quantes nadales i quatre versos de Sagarra, Papasseit i altres poetes. La notícia no tindria més rellevància si no fos perquè la majoria dels intèrprets, alumnes d'ESO, pertanyen a trealitats lingüístiques i culturals molt allunyades de la nostra, que també asumeixen com a pròpies, gràcies a la màgia del teatre. Una màgia, però, que és conseqüència d'un seguit de voluntats aplegades a l'entorn d'un projecte engrescador i comú, entre professors i alumnes, que referma l'autoestima dels nois i noies que hi prenen part.
Veient com dalt l'escenari ells i elles, ben diferents d'aptituds, interessos i comportament a les aules, tots fan pinya, fa pensar en el teatre com a punt de trobada entre sensibilitats i emotivitats diferents. L'aprenentatge vivencial que el teatre proporciona als nois, a qui permet explorar la personalitat més íntima que sovint s'amaga sota el personatge, afavoreix l'expressió d'allò millor que cadascú porta a dins. I és això el que fa que un grup de nois, amb expedients acadèmics desiguals i referents culturals i religiosos ben variats, sigui capaç de transmetre, units en una sola veu, entusiasme i emoció, tot deixant de banda prejudicis, timideses i altres condicionaments.
Potser no es tracta, com proposava l'escriptor italià Alessandro Barico en un article de premsa, "tancar tots els teatres estables i obrir un teatre en cada escola", però es bo reconèixer el poder del teatre com a eina d'aprenentatge escolar i de creixement personal. En tot cas la gent del Catà ho ha demostrat, una vegada més, oferint-nos uns Pastorets encapçalats per l'Aitor i la Hidaya, com a Lluquet i Rovelló, que són tota una lliçó de força creativa, integració i cohesió social.

Jordi Estrada

Jordi Estrada i Carbonell ha estat durant molts anys professor de català a Secundària. Llicenciat en filologia catalana i filologia italiana, és també autor de diverses traduccions. La seva primera novel·la Rius paral·lels (2010) li va fer guanyar el 12è premi Joaquim Amat-Piniella.

A la foto, la Tiguida, l'Aleix, en Lautaro i l'Ahlam: dimonis i arcàngel a punt d'una altra representació per als avis de la Residència assistida de la Font dels Capellans, a tocar de l'institut. Enguany, versió senzilla o completa, els hem fet set vegades!

dimarts, 23 de desembre de 2014

En memòria d'Emili Albuixech

No recordo el dia que vaig conèixer l’Emili Albuixech, però me n’havien parlat com un home cantellut de mena. Contramestre a la fàbrica, pagès de segona ocupació, una cosa era certa: el Mili mai no parava. I estava per tot. En acabat vam ser veïns al Vilar –veïns a l’estiu, costat per costat les cases. Maldestre com sóc, mai va tenir un no a les meves demandes sobre l’ús de les eines a l’hort o el manteniment d’edificis. I vaig descobrir que sota aquell to sorrut hi havia una persona de les que es fan estimar. Perquè el Mili deia que sí sempre –encara que a vegades aquest sí el donava sense badar boca, com per fer-te sentir un punt carallot. Però em va agradar passar moltes tardes a la seva vora: per ell, un home –un home de debò- havia de saber fer ciment, arreglar una tanca o esporgar oliveres i ametllers. Bé, això i moltes més coses –soldar, tallar, ensulfatar...- i de tot això va provar d’ensenyar-me’n una mica, encara que a vegades ja veia que tot l’esforç era inútil. Tan se val, hi va posar la paciència que jo necessitava i diria que fins un punt més d’ençà que jo vaig perdre el meu, de pare. Durant tot aquests anys ens vam estimar, doncs. I per això m’ha entristit veure com a poc a poc, aquests darrers mesos, es fonia inevitablement. Fins arribar també plegats al darrer moment, el del comiat, a casa. I vaig pensar que en faria memòria en quatre ratlles, com per fixar-la a la vora i fer que, ara que l’Emili ja no hi és, malgrat tot ens acompanyi ben a prop. Avui, aquest matí de desembre, lluminós i d'un un fred viu, li hem fet el funeral a Santa Maria del Vilar i l'hem acompanyat en una última passejada fins el cementiri.


Emili Albuixech i Roselló
29-XII-1933  /  21-XII-2014


L’Emili Albuixech potser va ser un jove geniüt, un pare rígid o un treballador poc dòcil, però els que hem tingut la sort de tractar-lo fins el darrer dia el recordarem sense cap aresta, com un còdol que ha estat molt anys rodolant, riu avall. Amb caràcter, és clar, però d’una absoluta lleialtat a tot allò en què es va comprometre des que, amb vuit anys, va arribar al poble. Perquè l’Emili Albuixech era nascut a Riudecols i pujat al Vilosell, i si va venir a Castellbell i el Vilar va ser per tal d’entrar a la fàbrica, amb la família, tots al tèxtil i ocupant un pis del Burés. I fer-se gran, i treballar molt, i sempre. Del Burés, per amor, arribà al Vilar, per casar-se amb l’Assumpció Servitje i encabir-se en una casa remenuda, i tenir i fer pujar tres fills als costat d’avis i rebesavis, com ho faria anys a venir al costat dels futurs néts. I continuar treballant molt i sempre, fent hores entre telers o collint cargols als marges, de nit, després la pluja, per arribar al mercat de matinada... De tot això ens en parlava sovint, i més sovint encara, us sorprenia amb històries que eren veritables pàgines viscudes, les d’un home capaç de moure brega a la fàbrica abans no tanqués definitivament portes i, també, de fer de sagristà a Santa Maria del Vilar. Bastir la nova llar, tocar les campanes i repartir el Brogit. Fer córrer els horts de la Riereta. Acollir les caramelles cada Quaresma –set setmanes sota el garatge!. Mirar tothora què i qui passa pel carrer, veritable alcalde del Vilar. I saber atendre tothom també, perquè per tothom tenia un mot, i a tothom hagués ajudat. I és així com ha arribat als vuitanta anys, saludant cada matí Montserrat des del terrat de casa, mentre semblava passar el rosari  -o mastegar-lo, si el dia era espès. Solemne, feia un cop d’ull al cel i a la terra, als horts i fins al bosc proper del Genovès. I les tardes d’estiu, assegut a l’entrada de casa, assaboria una vellesa des d’una serenitat altre temps impensada. Ara ja no és entre nosaltres, i se’n va deixant la porta oberta a un hivern tristíssim, a un Nadal orfe de la seva presència. Perquè ara ja sabem que el trobarem a faltar molt, perquè d’Emilis, així, senzills i a peu de carrer, no se’n troben gaires. Tendre i cantellut, feia conviure una fe profunda amb aquell deix d’escepticisme que li espetegava a la punta de la llengua. Tot alhora. I amb un cor gros com més gran es feia. Ras i curt: l’Emili Albuixech ha estat un home dels que estimen i es fan estimar. I des d’ara que el trobarem a faltar moltíssim.

La foto, de les Caramelles d'abril de 2012.

dissabte, 20 de desembre de 2014

El noi de la gorra (Nadal)

   El noi que duu la gorra es deixa retratar, al carrer, sortint de l'institut. Està content perquè avui no faran classe i ara se'n van al teatre, a un darrer assaig de Pastorets, agombolat per rapsodes i flautistes. Ell hi fa el paper de rapper i fins hi canta, en una nova habilitat que tot just ha descobert.
   El noi que duu la gorra atresora una llarga col·lecció de fulls d'incidència -els "partes", que a secundària confirmen els caràcters rebecs, sovint confosos entre el desig de fer les coses bé o el d'enviar-les totes, directament, a pastar fang.
   El noi que duu la gorra no ho ha tingut mai fàcil, ni tampoc gaire tots els que l'acompanyen. Però sap que quan ell canta la platea emmudeix -i que recitant Papasseit pot fer nuar les goles i fer-nos sentir, a tots, com en som, de pobres aquest Nadal.
   O com en seríem si mai acceptéssim, resignats, la vida que ens ha tocat viure.

(Encara sota els efectes d'un quart "Nadal al Catà": la música i el teatre em semblen ara mateix les millors eines d'aprenentatge que tenim a l'abast. I els resultats són tan satisfactoris com també estimulants. Redemció pura. Nadal)

dijous, 11 de desembre de 2014

Quatre anys de Pastorets a l'Institut Guillem Catà

M'ho va dir la professora de Música, sense gaire més explicacions: que des de "Els Carlins" ens demanaven un text sobre els nostre Nadal al Catà per la Coordinadora de Pastorets. "No res, tot just una pàgina!" Vaig complir l'encàrrec ja fa dies, i de cop, aquest cap de setmana, me n'arriba notícia: el text era a la nova web de la Cordinadora. Com que ja circula, aprofito per repescar-lo i penjar-lo aquí, amb una foto feta fa dos anys, a la Residència assistida de la Font dels Capellans. El text, tot seguit, prova d'explicar els beneficis d'un projecte que ja té quatre anys d'experiència. Pura cultura popular. I encara conserva molt camí per recórrer…

Els Pastorets a secundària (també) funcionen

A l’Institut Guillem Catà, que és l’institut on treballo, els nois mai no havien sentit parlar de l’Advent. De Nadal, sí, és clar. D’un Nadal farcit de regals i àpats que, sovint, o bé s’escapa de la seva tradició o bé de les seves possibilitats.

El cas és que ara fa quatre anys, al centre ens vam embolicar a fer una versió molt lliure de Folch i Torres: naixia el "Nadal al Catà", esqueix d’un projecte original d’una altra escola de Manresa... I ens va funcionar extraordinàriament bé. Tant que ja som a punt de fer la quarta edició! És per això que voldríem compartir l’experiència i animar a d’altres centres a emprendre un projecte veritablement transversal i carregat de beneficis.

D’una banda hi ha la llibertat. Fem els Pastorets, sí, fonamentats en el text de Josep Ma. Folch i Torres però, també, ens atrevim a manipular-lo, retallar-lo o estirar-lo amb tota la barra. Cultura popular sense manies. En acabat hi vam posar –sempre hi estem posant i traient!- un suplement a base del Poema de Nadal, d'en Sagarra. I encara, enguany, amb Papasseit i Joana Raspall, amb Guerau de Liost. I embolica que fa fort: ritmes de rap o de hip-hop –fins a fer l’infern més horrible si encara es pot. Sembla horrorós, ja ho sabem, però de debò que no ho és. I hauríeu de veure la canalla com s'ho agafen!

Per això, bon punt el curs engega, que nosaltres comencem a fer els Pastorets. A fer-los i a refer-los, en un clima que és sobretot d’entusiasme. Començant pel de la professora de música, la Rosa Maria Ortega, que de primer hi posava el piano i set nadales, i ha acabat mobilitzant un exèrcit de cantaires i rapsodes, d’actors. I amb la més gran naturalitat s’hi han incorporat també els alumnes de plàstica, de català, o del cicle formatiu de Perruqueria i estètica. I anem sumant... fins ens podem fer mal i vindran els auxiliars de sanitari! Els mateixos Pastorets de sempre que cada any són diferents: més propostes, nous ingredients, més idees, més nois i noies cada dia: un eina de cohesió com no trobareu als manuals.

Per poc que us feu amb adolescents ja us podeu imaginar que tot aquest entusiasme és també un punt de desori. Però –passeu els moments d’escàndol- el cert és que és també una magnífica manera de disciplinar la canalla. Crear hàbits, esforçar-se i, encara, respectar el treball dels altres. Al final es repeteix el miracle: un doll de sensibilitat que us posa la pell de gallina...

Esverats i alhora fatxendes ("yo soy Yussifé"…"¡Y yo Satanás!"), són capaços de saltar-se un entrenament de futbol per als assaigs finals. Perquè tothom té ganes de triomfar a l’escenari. I els rapsodes s’aprenen els textos de memòria, i aprenen a bellugar-se amb l’elegància que exigeix una estrena. I els músics memoritzen partitures. I els cantaires contenen la respiració quan el teló s’alça i sumen seixanta criatures sota els focus, que canten i canten fins a fer oblidar el batibull de tots els assaigs previs, aquells primers versos mastegats -perquè al Catà s’hi escolten fins a divuit llengües els dies de cada dia, però el Nadal el festegem en català, i això, com tantes coses a la vida, també vol pràctica...

Fer-ho i refer-ho. Tant i tant bé com es pugui. Nadal al Catà també serà per al barri on som: el presentarem davant de la Residència d’avis de la Font i la de la Sagrada Família. I encara una tercera pre-estrena per als alumnes de primària del voltant. I a la fi, just abans de vacances, ocuparem el teatre de “Els Carlins”, sessió de matí i també vespre, amb pares i molts amics. I és aleshores que els cors bateguen amb força, sota l’estel de Nadal i el pols esfereït. En Lluquet i en Rovelló, la caldera, tres arcàngels i vuit pecats capitals –vuit, sí, i l’any que convindrà en seran nou, que per pecats no quedem. Després baixa el teló i fins aquell Satanàs de les dimensions d’un armari, nascut a Cracòvia, somica discret i et diu que sí, que ho ha donat tot... I que hi tornaria.

Qui ho diu que la cultura popular no enganxa? Qui ho dirà, que s’acaben Pastorets? Avui com ahir, continuo defensant la seva capacitat integradora, la de transformar també, la de revisar perpètuament la tradició per tal de compartir-la, sense cap mena d’essencialisme. Però amb molt d’entusiasme, amb molt de rigor i esforç. Com sempre: el poder de la cultura popular, un projecte col·lectiu: el d’ajuntar gent diferent, possibilitats diverses, totes les habilitats i també les expectatives. Passar-s’ho bé, és clar. I preparar-se per fondre-ho en la més pura emoció. ¿I doncs, que no era això l’Advent?. Nadal al Catà. Quatre anys inesborrables.

dimarts, 9 de desembre de 2014

Marc Márquez, la desigualtat creix a la vora

A les acaballes d'octubre, un informe d'Oxfam Intermon advertia que l'actual crisi fa els rics més rics i els pobres, més pobres. El document es diu Iguals: Acabem amb la desigualtat extrema. Es hora de canviar les regles i evidencia que la desigualtat econòmica extrema s'ha disparat en els últims 30 anys. Els gràfics que van circular aleshores eren molt representatius, i era fàcil entendre-hi que el senyor Bill Gates, als USA, disposava d'una fortuna acumulada de 80.000 milions de dòlars. O, versió espanyola, el senyor Amancio Ortega en disposava de 63.000. I el cas és que, si l'any 2008 es xifraven a tot el món uns 800 milmilionaris, ara mateix en serien 1600. A l'estat espanyol, les tres persones més riques tenen ara com ara una fortuna que duplica els recursos dels 9 milions més pobres… Oh! Ah! I la crisi? La crisi, com deia aquell, està resultant un èxit: les lleis novament es demostra que són fetes a la mida d'uns pocs. La desigualtat, doncs, creix. I, talment les grans fortunes, també la fractura social es cada vegada més gran.

Altrament, com s'explica que les grans empreses paguin cada vegada menys? Que siguin les rendes familiars les més espremudes? I bé, el cas és que aleshores de l'informe, Oxfam Intermon es va proposar una nova campanya mundial adreçada a exigir ​​als líders mundials que facin front a la desigualtat extrema "abans no sigui massa tard". L'horitzó hauria de ser el d'una veritable fiscalitat progressiva, la reducció de l'escletxa salarial entre sous i la inversió en polítiques públiques que garanteixin la igualtat d'oportunitats… Tot això i una major fermesa per part dels governants, de costat a una major exigència de part de tots els ciutadans. Sona educadament bé, sense esgarips revolucionaris. Però, també, queda lluny.

O hi quedaria si no hi haguessin, de tant en tant, gestos valents com el que avui m'ha frapat, al diari ARA: Xavi Casanovas i Francesc Mateu -directors de Cristianisme i Justícia, i d'Oxfam Intermon a Catalunya- hi signen una carta adreçada al pilot de MotoGP Marc Márquez, qüestionant la notícia segons la qual demanarà la residència andorrana per estalviar-se impostos. Pot semblar una carta enutjosa però té la virtut d'acostar-nos la realitat. I ens interpel·la a tots, no només al corredor: es tracta "d'ajudar a fer entendre a molta gent que pagar impostos és necessari i imprescindible perquè funcionin l’educació, la sanitat i els serveis socials de manera accessible i universal". Perquè es tracta d'això, oi? M'ha semblat extraordinària, tan educada també, però aquest cop tan a la vora...

Carta oberta a Marc Márquez

Benvolgut Marc,

La notícia es va publicar el 6 de desembre al 'Diari d’Andorra', i des de llavors ha corregut com la pólvora. Diuen que has demanat la residència al petit estat pirinenc amb la intenció d’estalviar-te gairebé el 100% de la teva contribució a Hisenda durant els propers anys. No és res il·legal, t’aculls a una legislació egoista i injusta que beneficia persones qualificades eufemísticament com “d’alt interès cultural, científic o esportiu”. Esperant que confirmis o desmenteixis aquesta informació, ens hem atrevit a escriure’t amb l’única intenció d’ajudar-te a reflexionar.

Els impostos són l’única manera que tenim, en l’actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa, és a dir, que aquells que tenen menys oportunitats, pel fet d’haver nascut on han nascut o per les seves diferents capacitats, puguin també tenir les garanties d’una vida digna.

Actualment sabem que gairebé el 25% dels recursos que necessita el nostre estat del benestar per funcionar no tributen, ja que passen per l’economia submergida. I que allò que més està minant la nostra capacitat recaptadora són les vies d’elusió que utilitzen les grans fortunes i multinacionals. El teu contracte, de deu milions d’euros, amb Honda et fa entrar en el 0,04% més ric de la nostra societat. Sou els que cobreu més de 600.000 € a l’any: unes 7.000 persones a tot Espanya. Si acabessis pagant el que et pertoca, que equivaldria aproximadament al 50% del teu sou, la teva renda neta es mantindria sense problemes dins aquest tram. Estàs segur que no t’ho pots permetre?

No posem en qüestió que t’ho mereixis, ni neguem el teu esforç. La quantitat d’hores sobre la moto i els sacrificis que ben segur has hagut de fer només tu els saps, i per això tanta gent admira la teva excel·lència esportiva. Però si el teu esforç ha donat fruits és, tal com has comentat alguna vegada, perquè hi havia molta gent darrere que et donava suport. Molts altres no gaudiran d’aquesta mateixa sort i necessitaran el suport d’un sistema just i equitatiu per poder tirar endavant. No estem parlant de caritat, sinó de justícia social.

Ben segur que tens al cap la moto i les curses i no et deus ni haver parat a pensar en el tema. Ja hi deu haver qui t’ajuda a portar els temes econòmics i ho fa amb l’únic criteri de pagar el mínim possible. Et deuen haver dit que la vida esportiva és curta i que cal que guanyis tot el que puguis. Aquest criteri tan intuïtiu i malauradament tan acceptat xoca amb un dels fonaments de la nostra societat. Si hi estiguessis d’acord, i et fessis enrere, amb el teu exemple podries ajudar a fer entendre a molta gent que pagar impostos és necessari i imprescindible perquè funcionin l’educació, la sanitat i els serveis socials de manera accessible i universal. Uns serveis dels quals tu i els teus segur que us heu pogut beneficiar durant molts anys, quan encara no eres conegut. En canvi, si deixes de pagar impostos, molts altres, amb l’excusa que tu ho has fet primer, seguiran el mateix camí.

Mentre no aconseguim que s’eliminin els paradisos fiscals i millori la progressivitat del nostre sistema fiscal, l’únic que podem fer és apel·lar al teu sentit últim de justícia social per demanar que no estableixis la teva residència a Andorra i que paguis, amb l’orgull de qui està fent allò que toca, els teus impostos a casa teva.

PD. Benvolgut Marc, t’enviem aquesta carta perquè aquests dies ha sortit a la premsa el teu cas, però la fem extensiva a Dani Pedrosa, Jorge Lorenzo, Fernando Alonso i tots aquells altres que han fet d’aquesta pràctica egoista i insolidària una pràctica habitual.

Xavier Casanovas, director de Cristianisme i Justícia i coordinador de la Plataforma per una fiscalitat justa
Francesc Mateu, director d'Oxfam Intermón a Catalunya

La foto, una espiral d'euros, està pispada d'Internet. Per tota la resta, la premsa avui informa que set directius de la sanitat pública catalana s'han apujat el sou aquest 2014 malgrat les retallades (!?), o que s'exculpa la infanta espanyola -mentre es demanen vint anys pel plebeu del seu marit, per apoderar-se d'una minúcia de 5,9 milions d'euros… 

Encara més… (addenda de 16 de desembre)

Aquest cap de setmana vaig poder seguir la roda de premsa que va fer Marc Marquez anunciant entre sanglots que mai s'havia sentit tan qüestionat i manifestant que continuaria pagant els impostos a Espanya. Em va semblar digne de consignar-ho -també d'elogi. I m'ha agradat, avui, trobar també a l'Ara una segona carta de Xavier Casanovas i Francesc Mateu. "Gràcies, Marc Márquez!". Sencera, aquí. Però la síntesi final és aquesta:

(…)
La carta que vam publicar ha posat sobre la taula un tema que fa temps que plantegem però sense gaire ressò. De ben segur que el teu gest, Marc, pot ser el ferment que permeti fer créixer un canvi en la línia que molts voldríem. Arran de la carta a la premsa hem sabut que Fernando Alonso, que havia fixat la seva residència a Suïssa, torna a pagar els seus impostos a Espanya, però també que Dani Pedrosa, Aleix i Pol Espargaró, Jorge Lorenzo, Purito Rodríguez i Alberto Contador, que tenen residència a l’estranger, eviten així pagar els impostos al nostre país.

Ens agradaria que ells també es comprometessin, com tu t’hi has compromès, a pagar els impostos al nostre país. I si no ho fan ens agradaria que periodistes i aficionats els interpel·lessin sobre això a la mínima ocasió. Ens cal molta transparència i compromís ètic de tots per sortir de l’atzucac en què ens trobem.

Nosaltres seguirem denunciant i escrivint els articles, manifestos, informes i cartes que calguin per aconseguir que tothom, a casa nostra o arreu del món, tingui els mínims drets que els permeti viure dignament; seguirem exigint als governs l’honestedat i transparència necessàries en la seva gestió per garantir-los, i seguirem demanant a ciutadans i empreses que aportin solidàriament i progressivament els diners que es necessiten per poder-los fer efectius.

Per tot això, gràcies, Marc, per la teva decisió. Que segueixis guanyant molts més títols, i entre ells el més important: el de la solidaritat.

divendres, 5 de desembre de 2014

Qui no coneix Conxita Olivé?

Dimecres es va presentar la revista al Casino, i ahir mateix ja arribava a totes les bústies: El Pou de la gallina de desembre. Hi opinen els premis Bages de Cultura i és de bon mastegar. A la secció de bugada "Qui no coneix…" hi presento la Conxita Olivé, amb il·lustració de Maria Picassó. Més que una directora d'escola, té el posat del grumet que des de dalt del màstil talaia les criatures. En fi, l'Olivé és una mestra de l'exèrcit de mestres que cada dia fan viure les escoles del país. I que, petita i tossuda, es creu la feina que fa. Pedagogia i coneixement. I, sobretot, un doll de generositat…

Conxita Olivé,
educació al detall

El proper dia que la vegeu, tan remenuda i prima, us costarà de creure que aquesta dona ja ha complert els 60 anys, i han estat tots d’anar per feina. La Conxita Olivé Ramon és la sisena d’una nissaga prolífica –els Olivé ara mateix serien nou germans, si no fos pel malaguanyat Jaume!-. I tot i que va néixer a Oliana, que era el poble de la mare, als tres anys ja era –ja eren!- a Manresa, als pisos de l’Avecrem. El pare, viatjant per cal Jorba i la mare, gairebé amb tota la canalla al món, encara va tenir esma de posar botiga al barri. I això és que la Conxita, als catorze anys, ja hi despatxava colònia a granel i, a més a més, li agradava molt. Però al costat d’aquest ambient de perfumeria i cosmètica que havia d’esdevenir empresa familiar, una altra cosa es movia dedins seu... Al casal de sant Francesc, que aleshores els frares tenien al Camp d’Urgell, la Conxita hi va començar a fer de monitora. Un altre camí s’obria, i també feia bona olor. Va decidir d’estudiar puericultura, a Barcelona, a l’antic Hospital del Nen Déu. Després trobà feina a Sant Vicenç i continuà estudiant Magisteri i, en acabat, vingué Pedagogia, i així, anant i venint, que ja tenia trenta anys i circulava ara per l’escola la Font, ara pel Pare Algué i encara també pel Xup, com a formadora del pla d’immersió lingüística. El Quim entra a la seva vida i després –set anys a Monistrol, abans de passar a Sant Joan...- vindran l’Arnau i l’Alba. La Conxita mestra i mare encara tindrà energia per col·laborar amb la FUB, amb els alumnes de pràctiques. I és amb tot aquest bagatge, que amb un grup de mestres tindran la possibilitat d’impulsar un projecte nou, des de l’origen amb cargoleres fins estrenar l’equipament de la carretera del Pont de Vilomara. D’això ja en fa vuit anys i el resultat és l’escola Ítaca. La Conxita hi fa de mestra i també de directora, i somriu de veure que tot allò que de jove li deien que no podria mai ser en una escola, doncs que sí, que es pot fer si n’hi ha ganes. I compartir-ho amb tothom, talment aquella colònia que, servida al detall, amb tres unces perfumava el barri. I el feia una mica millor.

dilluns, 1 de desembre de 2014

De dimarts a dimarts

D'ençà del 9N que no havia fet ni quatre ratlles sobre política. No en tenia ganes ni veia clar l'itinerari que, aquella mateixa nit, el MHP ja ens apuntava tot abraçant -ara sí!- la futura independència. Vaig fer mutis, doncs, mentre anava escoltant les assembles local i comarcal d'ERC. I mentre passàvem novembre em vaig fer meva aquesta "Crida a un nou país", tot just per arribar a la nova República catalana en quatre passos. En fi, aquelles poques ganes d'escriure van fondre's del tot dimarts passat: el programa que dibuixava Artur Mas davant d'un auditori entregat semblava convèncer tothom, de tan rodó i perfecte com el deia. I jo -què voleu!- no li acabava de trobar. Però és clar, ara vés, i digue-ho! No n'he tingut esma, ni en sabia prou. I és que han estat vuit dies en què davant de tanta unitat unida, qualsevol matís era qualificat poc menys que de traïció…  Només avui, que ja és 1 de novembre, inevitablement m'ha calgut escriure quatre ratlles per tal d'obrir el butlletí mensual d'ERC Bages. I com que tot just faltaven 24 hores per la conferència d'Oriol Junqueras i tots estem convençuts que arribarem a veritables acords de país, ho he resolt breument, amb un incontestable "Demà torna a ser dimarts". Això i que, al capdavall, la unitat potser no rau tant en una llista com en els acords entre molts i diversos que sapiguem sumar.


Demà torna a ser dimarts...

…i  demà Oriol Junqueras, al Palau de Congressos de Catalunya, farà la conferència "Crida a un nou país: la República catalana". Tots som conscients de la importància del discurs, i encara més quan d'ençà la conferència del MHP dimarts passat, ERC es troba a l'ull de l'huracà. L'aposta per la màxima unitat ha desembocat en una llista unitària, a parer d'Artur Mas i tot rodola en aquesta direcció. La unitat suprapartidista sembla, doncs, la solució a tots els maldecaps que ens han de venir. Però potser hi calen alguns matisos... si més no per poder atendre l'excepcionalitat dels propers divuit mesos, per mantenir viva la gestió govenamental o per sumar -i això és imprescindible- el màxim de paperetes independentistes les properes eleccions. La llista única sona bé, però no pot ser l'única solució -ni tampoc un xantatge: aquest "llista única o res!" Ens caldrà cintura, a tots, per als propers moviments. Des d'ERC els encarem amb el mateix entusiasme i generositat de sempre. Deia Marta Rovira dissabte, al Consell Nacional: "Per primer cop podem parlar de quin és el camí per arribar a la independència. No deixarem escapar aquesta oportunitat". I tant que no! Però, de moment, demà dimarts escoltarem Junqueras.

dijous, 20 de novembre de 2014

Funes i el dret a la felicitat de la canalla

Avui és el Dia Mundial de la Infància i ho noto a primeríssima hora, quan agafo l'ARA al quiosc i m'adono que totes les il·lustracions són fetes per nens i nenes. Un diari especial per a un dia especial -els col·leccionistes amb aquests de l'ARA han d'anar de bòlit! A l'interior, en Carles Capdevila parla de recuperar la mirada de les criatures i de seguida l'Editorial posa xifres esgarrifoses als 25 anys de la Convenció dels Drets dels Infants que ara es compleixen: cada cinc segons mor un nen al món per causes evitables. Encara hi ha 168 milions de nens esclaus que treballen en fàbriques en lloc d'anar a l'escola… La mateixa editorial celebra que Catalunya estigui lluny d'aquestes situacions límit i, amb tot ens recorda que la crisi actual ha fet augmentar les desigualtats, que som a la cua d'Europa en pressupost públic destinat a la protecció social de la infància i la família i que "el sistema educatiu no aconsegueix corregir les diferències socials". Ni ho aconseguim ni ens en donen les eines, voldria matisar. Però no sé a qui: estic dinant sol amb el diari, després d'haver fet cinc hores de classe i destinar la mitja hora de pati a tutories individuals, de manera que m'ho prenc amb calma, sense desasossegar-me, que diria aquell poeta. En acabat, el text de Jaume Funes a les pàgines de debat em reconcilia amb els meus dies d'institut, tan esgotadors i alhora tan estimulants.

I sí, en Funes també recorda tot allò que la Convenció no ha complert en 25 anys, però -jutjeu-lo agosarat!- encara incorpora un nou dret, un dret humanitzador, el dret a la felicitat. Literalment: "Puc imaginar les cares d’alguns lectors, especialment dels que opinen que l’educació serveix per fer descobrir que la vida és dura, que no han de viure en cap paradís artificial. Com que aquesta ja és la “generació recessió” que paga les nostres crisis, he de reclamar com a dret dels infants que puguin viure el que pertoca a cada edat i que no hagin de viure les experiències vitals que no els toca tenir. No tenim dret a avançar patiments. No tenim dret a privar de felicitats. He de reclamar que, si els fem viure empobrits i amb patiments perquè no som capaços de pensar primer en ells, pensem si més no com construir felicitats supletòries, experiències vitals compensadores. Felicitats que els construeixin per evitar que els malestars els destrueixin.
   Tot ésser humà té dret, en la seva vida quotidiana, a un saldo equilibrat entre els patiments i les felicitats. Les vides d’infants i adolescents es construeixen a partir d’experiències significatives, que els deixen molta més empremta. Per això els patiments han de ser pocs i compensats, i les experiències de felicitat els han de servir per sentir-se persones singulars i valuoses. No tenen dret a una vida com un camí de roses. Però sí que tenen dret a una vida en la qual predomini la música en positiu...". 

La música en positiu! Faig un cafè i m'assec per tornar a revisar el projecte de Big-band a l'institut: el proper mes de gener voldríem que fos una realitat i, abans, ens convindria arreplegar d'algun lloc sis o set mil euros per comprar els instruments. Una Big-band al Guillem Catà!? No sé si resoldrem gaires diferències socials ara mateix. Però, enmig de tanta fragilitat, el dret a aprendre, a sentir, el dret a ser una mica més feliços, aquest tinc clar que no els l'hauríem d'estalviar.


La foto és del maig de 2013, quan des del Cicle Superior d’Animació Sociocultural i Turisme van dur al nostre centre Favio Chávez, responsable del projecte “Procicla” a l’abocador de Cateura (Asunción, Paraguay). Des de l’any 2007 que hi fan música i, fins va crear la Orquesta de Instrumentos Reciclados de Cateura de la que és director. A Cateura “construïm bellesa amb coses que la societat rebutja i fem art amb persones que la societat margina”. Les guitarres fetes amb llaunes de tonyina de quilo ens van sorprendre absolutament, i vam ser molts a coincidir que la tasca que ja fem al centre podria ser la llavor d’un projecte més formal, i fins i tot estratègic: muntem una Big-band?



dissabte, 8 de novembre de 2014

Qui no coneix Pere Porquet?

Avui, dissabte, ha arribat a la bústia El Pou de la gallina de novembre. I enmig del monotema d'aquestes darreres setmanes -finalment, demà és 9N!- la seva lectura m'ha permès desconnectar una estona. El tema dels metges, l'entrevista i, després, la secció de bugada, per allò de riure, que sempre va bé. I és clar, he ensopegat amb el "Qui no coneix…" que cada mes resolem amb Maria Picassó. Aquest cop hi presentem en Pere Porquet i Prat, fill de Cal rateta, al carrer sant Bartomeu… En Pere, a cavall d'una impressora monumental: és l'home que retola les nostres vides!

Pere Porquet, 
publicista de pinzell i plòter

Tampoc li sabíeu el nom? De segur que l’heu vist passejar per Manresa amb una cua de dos pams, talment una crinera –i una crinera cada cop més argentada, anunci del temps que passa. I és així que en Pere Porquet suma els anys i no li haureu conegut cap més ofici que no sigui el de retolista: après a casa, de les mans del pare –un altre Pere Porquet, pintor de parets i artista, com pocs n’hem tingut a la ciutat. Doncs bé, el cas és que el nostre Pere va créixer en un entorn de pinzells i creativitat, fet de silencis i concentració. Als catorze anys ja tirava a retolista, ara un cartell de botiga, ara la porta d’una furgoneta... Fins que va deixar els estudis per dedicar-se a la retolació comercial, això és, artesanal i sense pressa; treballs encarregats amb cinc setmanes de temps i quadriculats amb paciència per escalar-los després a qualsevol dimensió! Us en recordeu? Parlem d’un temps en que fins la publicitat del cinema era feta a mà, amb unes lletres llepades, com de vainilla sobre el grana dens de les cartelleres a sant Domènec. Després vingué la informàtica i –oh meravella!- els plòters de tall. Vinils adhesius, impresos i a punt de col·locar. Lluny de fer-ho senzill, la feina es va multiplicar –i s’han multiplicat els retolistes, és clar. Ara ja no n’hi ha prou amb un pinzell i el punt de concentració sorruda que cada lletra reclama: el Pere ha hagut de comprar impressores de grans dimensions, capaces d’imprimir-ho tot i, si pot ser, per ahir. Però talment aquells encàrrecs de fa quaranta anys, continua treballant des de la proximitat i el tracte personal. Provant de passar-s’ho bé en una feina que sempre reclama sensibilitat i una espurna creativa. I tot i que també li costa d’arribar al cap de mes, encara es permet de col·laborar -discret i generós- amb tot allò que comparteix amb la ciutat. O amb el país sencer.

divendres, 7 de novembre de 2014

Terricabras va omplir el Tori -també d'entusiasme

A la recta final d'una campanya que ha durat gairebé un any sencer, des d'ERC vam fer a Manresa una darrera convocatòria per al 9N, per arribar a tota la gent del Bages. I, amb el filòsof i eurodiputat Josep Maria Terricabras, vam fer bo l'objectiu d'omplir el teatre Conservatori. O, amb la mirada científica de Regió7, d'omplir-ne la platea amb 400 persones carregades d'il·lusió. Incansables. Pura energia al servei d'un país.

Ben just seixanta minuts, àgilment conduïts per Mireia Estefanell i Jordi Pessarodona -més que uns presentadors: els assistents ens vam fer una selfie monumental i, també, vam passar revista a la col·lecció de samarretes familiars que els darrers mesos hem acumulat. Hi va haver els parlaments inicials de Pere Culell i de Ferran Estruch, també del diputat Dionís Guiteras. Però, sens dubte, va ser Terricabras qui va entusiasmar els assistents des d'un to proper, farcit d'anècdotes de la seva experiència a Brusel·les però, poc a poc, elevant el to d'una campanya que aquell dimarts coincidia amb la segona suspensió del Tribunal Constitucional espanyol. N'hi havia prou per fer saltar el titular: "Ningú no ens ha 'de deixar' fer res, farem el que ens doni la gana!"

Terricabras va citar Casaldàliga ("Les meces causes són més importants que no pas jo") i, també, va recordar que des d'Europa només ens miren "quan a Catalunya hi passen coses". Per això, més enllà de tots els matisos interns, Terricabras va insistir una i altra vegada sobre la importància d'anar a votar el proper 9N. I és que "la nostra causa és ben vista, i la dels espanyols mal compresa". Ara bé, no ho esperem tot de baixada: "Si en un carrer amb moltes botigues de Manresa se n'hi vol posar una de nova, els comerciants s'ho miren amb recel", però un cop s'hi ha instal·lat, oi que l'acepten?. Doncs aquest és el pronòstic de Terricabras: hi poden haver recels ara mateix però, quan fem el pas, Europa ho assumirà. Tota la resta són temors sense fonament. O potser coneixem algun territori que hagi sortit de la UE? Ara mateix, com s'entendria el "vine-vine" que s'adreça a Ucraïna amb un "ves-te'n-ves-te'n" per a Catalunya o Escòcia…?

Al capdavall Terricabras va tancar la seva intervenció amb un test contra la por, que més d'un cop ha proposat -i d'eficàcia comprovada: "aquesta setmana, poseu-vos davant del mirall i pregunteu-vos: em puc refiar de tu?" Si és així, si ens en refiem, es pot dir que ho tenim guanyat….

Doncs bé, diumenge, aquest diumenge, votar només dependrà de cadascú de nosaltres. Encara Terricabras: "El 9N comencen els cinc minuts finals. I ens ho posaran difícil. Però ja només ens caldran unes eleccions i confio que el resultat de diumenge animi al President". Doncs que així sigui!

dimarts, 4 de novembre de 2014

Tresserras a Sallent

Ara fa quinze dies que en Josan Manuel Tresserras va ser a Sallent, en un dels pocs actes de campanya que ha fet per ERC. De fet, aquests darrers mesos cada dia de cada dia participa en actes que li proposa l'ANC. L'excepció de Sallent, però, no va ser cap obstacle a omplir la sala amb gent de molt diverses sensibilitats. I va valdre la pena. Aquest és el text que me'n vaig fer i que, aquest primer de novembre, ha publicat el butlletí electrònic d'ERC Bages; la foto, que em va fer arribar la secció local, amb els regidors d'ERC, em penso que és d'en Salvador Arderiu.

Joan Manuel Tresserras omple a Sallent
La propera República catalana ha de néixer 
amb voluntat transformadora

El dijous 16 d’octubre, l'exconseller de cultura i doctor en Ciènces de la Informació Joan Manuel Tresserras va ser a Sallent en una xerrada- col·loqui organitzada per la Secció Local d'ERC, en motiu de la campanya pel 9N. El títol era explícit: "El futur de Catalunya a les nostres mans", i els assistents van fer petita la sala Vilà i Valentí. Gent diversa –dels d’ERC però també de CiU, del PSC, d’IC-V i fins algun cenetista de tota la vida- no es van voler perdre un discurs que ens interpel·la: “Hi ha un nou bloc històric, d’arrel popular, que ara pren el relleu hegemònic”. Tresserras, doncs, va defensar el paper transformador que ha de tenir la futura República Catalana. I va convèncer abastament.

A les darreres generacions, a Catalunya s’observa un moviment popular que relleva les velles classes dirigents perquè –després de cent anys de projecte noucentista!- ara hi ha un nou projecte de país”. Amb aquest to, l’ex-conseller va invertir els primers seixanta minuts de la sessió, de perfil clarament acadèmic però, alhora, plens d’entusiasme. “Les noves generacions, ja en democràcia, han crescut desacomplexades, i no viuen dels símbols. Reclamen un projecte i descobreixen que no hi haurà projecte si no el fem nosaltres mateixos”. (...). “I ara som impacients, perquè estem fent una revolució tranquil·la, democràtica i civilitzada”. I transformadora, nítidament d’esquera: “Volem un canvi econòmic, social, sobre els impostos, igualitari... Si ens en sortim, els llibres d’història en parlaran”.

Al torn de preguntes, inevitablement, va aparèixer el concepte d’unitat, el paper dels partits i de l’ANC o el proper, immediat, 9N. I Tresserras tingué per cada cas una resposta tranquil·la i argumentada, sense pressa. Per convèncer que al davant hi tenim un adversari veritablement fort, però que ens en podem sortir: la clau no és dissimular la tensió entre partits o idealitzar una llista única que ens descobreixi els flancs. “Allò que cal és aquesta taca d’oli, de gent mobilitzada i generosa, estiguem disposats a incorporar fins i tot aquells sectors socials que encara ara, en aquest projecte transformador, s’hi senten estranys”.

Com que ja es veia a venir que la cosa no seria breu, a Sallent encara hi va haver pa amb tomàquet i embotits, i fins i tot coca per tal que, els que en volien més, i a peu dret, s’entretinguessin amb els serrells: “Com més grossa la diuen, més es nota la seva fragilitat” . Vam tornar a casa força tard però optimistes del tot, i més compromesos encara.

divendres, 31 d’octubre de 2014

…i el dimecres 5, les esquerres a la Plana

M'hi va convidar l'Adam Majó i em va sembrar que valia la pena: presentar a Manresa la plataforma Esquerres pel SíSí, que crida a la mobilització pel proper 9N. Al darrera, una cinquantena d'organitzacions i entitats polítiques i socials d'arreu del país disposades a superar el règim sorgit de la transició i obrir el camí d'una futura República Catalana independent "que desenvolupi una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social".

I bé, ens vam reunir a l'estació dels Catalans, per allò de retratar-nos en un entorn popular i de canvi (!), i em va fer gràcia retrobar gent que -aviat farà trenta anys!- vaig conèixer en clau de conspiració i alternativa local. No cal ni dir que celebro que al cap del temps, coincidim també en aquest procés d'emancipació nacional, en veure-hi "una eina per a la construcció d'un futur superador de totes les desigualtats i injustícies". Ho diu el lema del col·lectiu:  "Sí-sí, construïm el 9 país. Democràcia, llibertat i justícia social" en el manifest que tot seguit recullo. I des d'ERC, coincidim plenament  en el seus propòsits de construir un país "que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l'habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne". El dimecres es presentarà a Manresa, a 2/4 de 8 del vespe a la Sala de la Plana de l'Om amb els promotors del manifest, el periodista i membre de Súmate Antonio Baños i l'economista Arcadi Oliveres. La presentació, pactada a peu de carrer el dimecres, serà a càrrec del sindicalista Lluís Vidal Sixto. Sertà bo de trobar-nos-hi, en una setmana que, naturalment, s'endevina maratoniana…

La foto és cortesia d'en Pere Fontanals, ManresaInfo, i trobar-hi en Ramon Majó, en Josep Ma. Mata, en Pep Raluy o el Toni Casserres és, decididament, una regressió als vuitanta. Si és per una major coincidència, més que ho celebro!

SÍSÍ, construïm el 9 país!
Democràcia, llibertat i justícia social

Les grans mobilitzacions populars que han tingut lloc durant els darrers anys al voltant dels drets nacionals, socials i democràtics han estat claus perquè alguns canvis que fa uns anys semblaven impossibles, ara hagin deixat de ser-ho.

A les massives mobilitzacions impulsades arreu dels Països Catalans durant la darrera dècada pels moviments populars en defensa del territori, en contra de la guerra i en favor de la pau, en defensa dels drets socials i laborals, per un habitatge digne, en defensa dels serveis públics, en defensa de la llengua i d’una democràcia real, s’ha afegit la gran mobilització a Catalunya pel Dret a Decidir i per la Independència, que ha obert les portes a un canvi de model polític, social i econòmic profund.

Aquesta mobilització popular s’ha trobat amb la tossuda negativa de les institucions espanyoles (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) a adequar la legalitat a la reivindicació d’autodeterminació. Negativa que prové, sobretot, de les potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

Els sectors que estan provant d’impedir el procés i el debat que comporta tenen en comú la seva proximitat amb el poders econòmics i financers espanyols i catalans. Són els seus agents els qui l’estan intentant aigualir o fer descarrilar a través de propostes de reformes, dilacions o terceres vies, amb l’objectiu de guanyar temps i intentar un nou pacte entre elits que permeti mantenir l’statu quo actual.

Per això, organitzacions, entitats i persones a títol individual hem decidit posar en marxa la campanya de les esquerres pel SíSí. Entenem que el procés endegat pel poble a Catalunya els darrers anys concentra molts elements de ruptura amb el règim sorgit de la transició i obre el camí a una República Catalana Independent que desenvolupi a bastament una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social.

Tenim davant nostre una oportunitat i, a les nostres mans, una eina molt potent per a la construcció d’un país governat per la majoria i al servei de la majoria, acabant amb el règim d’una minoria adinerada i corrupta que només vetlla pels seus interessos. Podem construir un país que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l’habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne. Un país que protegeixi el territori i promogui la cultura i on no tinguin cabuda les discriminacions per qüestions de gènere, d’orientació sexual, d’origen o de qualsevol altra mena.

Tot això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric. Al mateix temps, haurem de mobilitzar-nos per exigir que es dugui endavant la consulta tant sí com no el 9N obeint la voluntat popular, per damunt de les imposicions de l’estat.

Cridem doncs a tots els sectors, organitzacions i persones que vulguin construir un futur de justícia social i llibertat a sumar-se a la campanya pel SíSí. Per un SíSí que entén la independència com a eina per a la construcció d’un futur superador de totes les desigualtats i les injustícies.

dijous, 30 d’octubre de 2014

El dimarts 4, Terricabras serà al Tori...

Ho vaig dir i ho he complert: enllestir la gigaenquesta, baixar a la manifestació de Barcelona -"Unitat, urnes i independència!"- i, des de l'ombreta de l'empostissat de premsa, celebrar l'exigència d'unes plebiscitàries abans de tres mesos. Fins em vaig imposar silenci l'endemà, quan la reclamació semblava que s'esvania... I encara més, m'he fet voluntari pel 9N i me n'he hagut de tornar a fer per ser-ne a l'institut on treballo…

També des d'ERC ens hi aboquem amb entusiasme: centenars d'actes, arreu del país. I el proper dimarts 4 de novembre, a Manresa, celebrarem l'acte comarcal de la campanya: volem omplir el Teatre Conservatori amb gent d'arreu del Bages. A les 8 del vespre, amb el filòsof i eurodiputat Josep Maria Terricabras. Perquè volem ser lliures, i volem un nou país. I el 9N ho demostrarem, a les urnes o a les portes dels col·legis electorals. Incansables.

Mentrestant, com brama la caverna! El govern espanyol del PP, amb el suport decidit del Psoe, han enllestit una nova impugnació per una enquesta que -vejats meravella!- jutgen encara més perniciosa que l'anterior consulta. Fins i tot els revolucionaris de Podemos diuen que no, que nosaltres no que no podem… Ai Senyor! Ara res d'arronsar-se, eh!? Aquest cop ningú es pot fer enrera, ni podem perdre un minut més. Ni por ni pròrrogues: radicalitat democràtica. Que vingui el 9N però, sobretot el dia 10 convoquem eleccions amb un primer punt compartit: República Catalana. Conjurats definitivament per obtenir la nostra llibertat. Per un país nou: més lliure, més culte, més just… Ho tenima l'abast, i serà per tothom!

La foto la vaig fer ahir, a la secció local d'ERC Manresa en reunió extraordinària: cal pentinar la ciutat pel 9N. I el dimarts 4, hem d'omplir el Teatre Conservatori. Pere Culell, Ferran Estruch, Dionís Guiteras i Josep Maria Terricabras. Una hora curta per un sac d'arguments: valdrà la pena!

dilluns, 27 d’octubre de 2014

… i les nenes a cosir!

S'acaba aquest proper diumenge, dos de novembre, i si encara no l'heu vista féu l'esforç d'arribar-vos a l'Espai Memòries, del Museu Comarcal. "… i les nenes a cosir" és el resultat d'una tasca extraordinària, que recupera el testimoni de moltes dones de la ciutat que van viure la seva infantesa i joventut a l'entorn d'un taller de costura. El resultat, una meravellosa exposició retrospectiva sobre la costura al llarg del segle XX però -i sobretot!- un grapat d'històries que obliguen a rumiar sobre el paper de les dones al nostre entorn. Amb il·lusió o sense gaire, amb més innocència o també malícia, cada taller de modistes era també un espai de trobada i d'intercanvi entre dones. "On s'aprenia allò que no ensenyava l'escola". Confidències o aprenentatges, amb molt rosari o més aviat poquet, parlem d'unes dones no pas històriques sinó del tot properes: àvies, mares, tietes… totes van anar a aprendre de costura, totes van fer hores -a vegades, moltíssimes hores- per tal d'aprendre a cosir mentre els nois campaven pel carrer... Només algunes esdevindrien autèntiques professionals, però totes n'aprengueren tècnica i habilitat per resoldre les necessitats familiars dels fills i, és clar, del marit en aquells temps de franquisme absolut.

"… i les nenes a cosir" és el resultat d'un grup de treball que ha funcionat des de finals de l'any passat, i que es va inaugurar per la Festa Major, a finals d'agost. El conec prou: ma mare, que sense ser modista hi va participar, coneixia bé aquest món des de la seva experiència cosidora o, fins que es va casar, a l'establiment "Plisados Payás", a la plaça Fius i Palà. Doncs bé, per ella cada reunió era una festa esperada, a cavall de la nostàlgia i també la reflexió. "I tan bé que ens ho passàvem… mira que n'érem de ruques!!". Estic segur que l'una al costat de l'altra n'han sortit històries de tots colors. Per això, tot i que ara no sabria dir l'èxit de la mostra al cap de dos mesos, estic convençut que recuperar aquesta memòria col·lectiva ha estat un exercici de paciència absoluta. I també un homenatge a aquest exèrcit de dones avui definitivament extingit, que sacrificaren tantes i tantes coses per tal de fer sirgar família i país en un ambient hostil per a tota la feminitat. L'enhorabona, doncs, als comissaris de la mostra, en Francesc Comas i Marta Gozález, i encara l'Agnès Torras. El resultat és impressionant!

"...I les nenes a cosir! Modistes i cosidors a la Manresa d’abans" encara es pot veure cada dia i fins el proper diuemnge 2 de novembre de 10 a 2 del migdia i el dissabte també de 5 a 8 de la tarda.

A la foto, ma mare, Pepita Subirana, amb l'historiador Francesc Comas el dia de la inauguració. La veritat és que la dona s'ha passat la vida cosint, a més a més d'alguns altres disbarats...

dijous, 16 d’octubre de 2014

Encara hi som a temps...

És evident que aquest dilluns, quan ManresaInfo em publicava trenta línies a favor del 9N, jo anava tard. Dilluns va ser el dia del gran trencament i, des d'aleshores, la setmana avança a batzegades. Què ha passat? Provo d'ordenar-ho serenament, per mirar d'entendre què hem de fer des d'ara. No pas per desdir-me de res: encara em sento compromès amb la gigaenquesta per tercer dissabte seguit, baixaré diumenge a la manifestació de Barcelona convocada per Òmnium i l'ANC i, encara més, segur que votaré en el procés participatiu del 9N, mal que em pesin els últims dies. Però, ho vull dir també, arrossego algunes decepcions. No invento res, tot just aplego idees d'aquí i d'allà, fins acabar amb un prec: eleccions. I eleccions amb el compromís més solemne que mai hem acordat: anem a fer néixer la República Catalana.

1- És Espanya qui ens ofega
Jo tampoc ho oblido: és evident que el principal adversari de la democràcia a Catalunya és el Govern espanyol. Dretament, és ell qui ens impedeix un referèndum com haguéssim desitjat per al 9N. Un referèndum com que el qu es va fer a Escòcia el mes passat. Un referèndum escrupolosament democràic. En lloc d'això, i cada vegada més, només notem la seva voluntat d'asfíxia premeditada -i sense manies: només cal veure quins pressupostos estatals ens han previst per a 2015!
2- És el MHP qui trenca el consens
Doncs era per marxar d'Espanya que fins aquest dilluns, sis partits polítics catalans havíem pactat calendari i pregunta per una consulta el proper 9N, en funció de la llei que ens ho permet i ens avala. Una posició valenta que només s'entén des de la força que tants i tants ciutadans -milions!- aquests darrers anys aporten, empenyent el país inequívocament cap a la seva independència. No oblidarem mai aquella gernació de veus que vam passar del "volem votar" al "votarem", el darrer 11 de setembre. I doncs, ¿com és que dilluns el president Mas anul·la ell mateix el decret de convocatòria que havia tot just signat dues setmanes abans? Tots ho sabíem que hi hauria recurs d'inconstitucionalitat! Doncs aquest dilluns, unilateralment, trenca el consens tan tenaçment construït i -vulgues no vulgues- genera un corrent desmotivador. Per què?
3- Ara tothom ho sabia, que el 9N era impossible!
I doncs, ¿era jo un dels darrers ingenus? No ho crec: jo m'havia cregut que era possible perquè creia no només en la força de tot un poble sinó en el compromís del MHP. Perquè amb la col·laboració del Govern la consulta es podia fer perfectament bé des d'un punt de vista logístic. "I si l'estat la prohibia —cosa que ningú no ha dubtat mai que faria— importava fer-la arribar amb pulcra disciplina democràtica fins al mateix moment que la policia espanyola s'emparés de les urnes. Aquest espectacle, fins i tot seguit de la inhabilitació de Mas, fóra infinitament més profitós al procés que no pas el 'bathos' que ha provocat en tothom l'autoconfiscació del president" (Joan Ramon Resina, VilaWeb). Ho sabia tothom que el President faria figa? Jo no, jo me l'havia cregut.

4- Del referèndum en vam fer consulta i, ara, un procés participatiu
El cas és que el procés participatiu que ara planteja el President Mas esdevé una mena d'enquesta sense conseqüències reals. Ras i curt, un succedani que, si no millora, s'organitza a base de volutariat, redueix de 4000 a 600 els punts de votació i, més enllà del diumenge 9N, permet la participació durant un mes sencer -fins el 9 de desembre! Però allò que veritablement davalua la convocatòria és que no genera un mandat democràtic per a la independència, a diferència de l'anterior, que les sis forces polítiques assumien com a vinculant. Què en farem ara del resultat? Com el canalitzarà el govern? La foto final perd nitidesa, genera desconfiança entre els que hem estat socis i fa créixer amistats tan perilloses com la del senyor Iceta que amb en Duran -altre cop reviscolat!- ja somien ser falca i fonament per esgotar la legislatura i dissoldre "l'aventura sobiranista"... 
5- Un procés d’independència no és un joc. Ramoneda ho deia a l'Ara. un procés d'independència és una cosa molt seriosa que té a veure amb el repartiment del poder. Això és, arrencar un poder que tenen altres. "No es pot fer amb jocs de mans. Només hi ha dues vies: la ruptura, si un té unes relacions de forces a favor que li donen possibilitats reals d’èxit, que no és el cas, o l’ús minuciós dels instruments legals per anar-se carregant de raons fins a exhibir una força electoral inqüestionable que permeti forçar la ruptura. I, en aquest camí, ara l’instrument són les eleccions autonòmiques". Perquè no les convoca ja el MHP? Unes eleccions que, sense embuts, comparteixin un primer punt del programa adreçat a declarar la independència i obrir el procés constituent de la República Catalana. Encara més si s'explora la via de la candidatura unitària: tota la generositat que convingui! Però amb la condició irrenunciable d'establir calendari al naixement de la futura República Catalana.

6- Eleccions o res, doncs. Vull pensar que també Òmnium i ANC valoraran aquesta sortida a l'atzucac. La disjuntiva la manllevo de Toni Soler: Eleccions o res. "Podem repartir mèrits i culpes pel que està passant, però davant la inextricable argumentació dels partits pro consulta, diria que l’única sortida decent d’aquest atzucac és una convocatòria electoral. Això de la votació alternativa podem mirar que quedi apanyat, però es tracta d’un acte de voluntarisme (l’enèsim) i, sent optimistes, dubto que el seu impacte superi el de la V de la Diada. Però la gent es mereix les urnes; unes eleccions anticipades, almenys, obligaran els partits a parlar clar…"

7- No em desdic de res, ni faré retrets. No brandaré les sigles dels que m'han decebut. Si Oriol Junqueras encara té paciència, ¿no n'hem de tenir els altres? Som aquí, que deia Empar Moliner. "esperant el moment, l’onada, l’oportunitat. Sempre hi serem". Sempre hi serem, d'acord. Però, si us plau, fem-ne via tots plegats. No es pot jugar amb el que ara mateix és la il·lusió d'un poble sencer. Que l'endemà d'aquest 9N sigui per convocar unes eleccions impecables, per obtenir un govern breu i excepcional, per reunir un Parlament valent, astut i decidit. Sense dissimular les tensions -no cal!. Però conjurats obertament per obtenir la nostra llibertat. I és així que encara em penso que ens en podem sortir. Vaja, segur que així sí.

La foto, de batalla, dissabte passat a la plaça Catalunya de Manresa, repartint paquets d'enquestes entre cent-cinquanta voluntaris. Pura disciplina i moltes dosis d'entusiasme que no s'han de malbaratar. Ho tenim a tocar...