divendres, 25 de febrer del 2011

Inventari de febrer

Ja sé que, en puritat, febrer encara és viu. Però el fet de recuperar la feina a l'institut fa que avui no només noti que ja és divendres sinó que, a més a més, recordi que a Manresa som a les portes de fer la "setmana blanca". Probablement la primera i última setmana blanca de la història de l'educació -o ensenyament- del nostre país. Vegeu si no és que he estat de sort! Després de tres setmanes, una de festa. I que m'anirà molt bé, eh: en quinze matins laborables acumulo una pila de novetats considerable. Lectures endarrerides (Flanagan de luxe i, paciència, Camps de maduixes). Alguns exàmens per corregir. I mooolta teca per carregar el "pendrive" i alimentar les pissarres digitals: ja sé que el Departament no es va gastar milers d'euros només perquè féssim servir aquests estris com en els temps del guix! En fi, també d'això em vindrà de gust parlar-ne un altre dia, però ara no toca, talment la consellera Rigau ahir, aquí mateix a Manresa. Silenci... tot i que en el meu cas, sense incerteses: acabo febrer, sí, i l'acabo content de tantes descobertes. De nanos i de profes, de totes les històries que em són novetat, i fins de l'entrevista que -va ser un comiat?- em van fer els de Regió7. Passeu-me, si us plau, el punt de vanitat, abans no consigni el meu agraiment a la Susana Paz i la Mireia Arso: també elles m'ho han fet un punt més fàcil.

divendres, 18 de febrer del 2011

Festes de la Llum, elogi de la desobediència


Per aquell que no sigui de Manresa, el 21 de febrer no passa de ser un dia com els altres. I amb tot, per manresanes i manresans, el 21 de febrer és "la Llum". És la festa de la misteriosa Llum. Alguns fins i tot s'embalen i qualifiquen el fet de miracle, tan se val. Perquè el cas és que a Manresa el 21 de febrer de 1345 va passar alguna cosa...
Ara bé, la història prèvia és molt més pedagògica: d'ençà 1333 que la ciutat viu uns anys de sequera, sequera que el 1336 i 1337 encara serà més crua. El resultat són els camps erms i la gent que migra. Aleshores, el consell de la ciutat es reuneix i decideix promoure una Sèquia que ens porti l'aigua del Llobregat. A Barcelona, el mestre d'obres Guillem Catà rep l'encàrrec i el resol amb un projecte d'enginyeria encara avui magnífic: vint-i-sis quilòmetres de canal des de Balsareny amb un desnivell mínim de 10m! I doncs, on és el conflicte? Ah, el conflicte!! Si algun episodi es pot considerar iniciàtic de la nostra condició de manresans és en aquest, de conflicte. I és que el projecte era formidable però l'execució tingué tota mena d'entrebancs, el primer de tots amb el bisbe de Vic, Galceran Sacosta. Perquè la Sèquia, autoritzada pel rei Pere III des del 23 d'agost de 1339, havia de passar pel terme de Sallent que era propietat del bisbe. I aquest es va negar a autoritzar-ne el pas, sense més motiu que ser-ne el propietari. Doncs bé, aquest és el veritable miracle: els manresans vam desobeir, i continuàrem les obres de la Sèquia. El bisbe s'ho va prendre d'allò més malament i ens va imposar una excomunió i entredit que, a efectes pràctics, ens abocava en cas de mort a deixar aquest món sense remissió possible dels pecats! Durant cinc anys hi va haver estira i arronsa -obres de dia que els homes del bisbe desfeien de nit!- i una tossuderia que mai no hauríem d'haver perdut... Ara diguem que "la llum misteriosa que vingué de Montserrat el 21 de febrer de 1345" sempre ha anat molt bé a tothom: a la santa mare església, que mitjançant la Llum presentava un bisbe que canviava de parer i fins es penedia. A la congregació dels carmelites, que en la lluita per les almoines amb els dominics es posicionaven amb avantatge. I al poder de la classe dirigent que amb la Llum santificava allò que havia estat en realitat: pura desobediència. Contra el rei de Barcelona, contra el bisbe de Vic... Tossuderia i desobediència, sí. I és que sempre ha anat de la mateixa manera!. Perquè, siguem clars, el bisbe Galceran Sacosta es va morir l'any 1345 sense autoritzar encara les obres. I va ser el seu successor Miquel de Ricomà qui va voler fer les paus amb Manresa. En acabat, es van apuntar a la "concòrdia" rei i bisbe, i fins el Papa!. Que el 1345 també hi va haver una Llum? N'estic convençut, i tres-cents testimonis i un notari medieval són de mal contradir. Però, comptat i debatut, el que importa és l'aigua que hem tingut des d'aleshores. I aquest missatge cabdal, propi de persones amb ús de raó i pensament crític: a vegades cal desobeir. Jo n'estic absolutament convençut. I penso que això sí que faríem bé d'explicar-ho a les escoles...

(El dibuix d'en Joan Vilanova il·lustra els nostres avantpassats del s. XIV. Amb ells i els sis anys d'excomunió i interdit, sí que podem dir que tots els manresanms som veritables fills de pecadors...)

dissabte, 12 de febrer del 2011

Maria Casajuana, quatre voltes rebel

Avui dissabte hem enterrat Maria Casajuana, una dona de caràcter i conviccions. Aquest mateix febrer havia de complir 99 anys i es pot ben dir que els ha dedicat a treballar per fer una societat més justa, per viure en un país més lliure. I sovint en unes condicions gens avantatjoses: esmenant aquell poema, gosaria dir que la Maria Casajuana ha estat almenys quatre voltes rebel. A més a més de dona, de classe baixa i de nació oprimida, la Maria ha hagut de ser també vella. Llargament vella. I percebre discretament que, avui, els vells fan nosa...

Filla de família treballadora -la gran de quatre germans- als catorze anys ja va entrar a treballar a la fàbrica. I fruit d'un esmolat sentit de la justícia i la igualtat, des de 1931 que s'incorporà a militar a Esquerra Republicana de Catalunya i també a la CNT. Diuen que la Maria va viure amb intensitat el període republicà i que va col·laborar en la construcció de l'espai de llibertat i d'emancipació de la dona que va significar aquella època. L'alcalde Francesc Marcet, de qui va ser col·laboradora, li va proposar fer de delegada del Ministeri de Defensa als hospitals de Manresa en temps de guerra. Sortia de la fàbrica i anava als hospitals a resoldre les mancances que anaven sorgint...

Després vingué el franquisme, i fent un breu parèntesi, la Maria tornà vídua a Manresa i tornà a la fàbrica. I així fins a jubilar-se. Incorfomista com era, seguia amb interès la vida política del país i la ciutat, amb un record nostàlgic per aquell temps d'esperança que fou la República. Amb un cap ben clar, un punt de tossuderia i memòria privilegiada, atenia tothom. Els últims anys els ha viscut a la Residència Montblanc i ja no en sortia però encara ha acomplert una darrera tasca: ser la crossa del Jaume, el germà.

ERC i les JERC de Manresa la vam voler homenatjar creant el premi que porta el seu nom i que cada any, amb motiu del 8 de Març, s'atorga a una manresana que té una trajectòria compromesa amb la societat. I penso que la nostra ciutat, el país, l'han fet gent tossuda i compromesa. Pencaires sense horari. Gent anònima i sovint també oblidada. Moltes vegades, només una dona vella....

(La foto, de la tardor de 2004, li vaig fer acompanyant a Jordi Sardans que l'entrevistava)

dilluns, 7 de febrer del 2011

Avui comença tot

He enllestit una visió als temaris, a les normes del centre, i ja tinc a punt les primeres classes. A poc a poc, també he omplert a mà les llargues columnes de la llibreta de notes amb noms i cognoms, com sospesant-los, ara mateix tots tan anònims i als quals caldrà posar-hi a poc a poc imatge. Tindré, com abans vaig tenir, els Christians, Marcs  i Jonathans, les Laures i Albes i des d'ara també Nores i Nayabs. I un horari i un seminari i un tou de llibres semblants però diferents. Si arribo mitja hora abans, avui m'ensenyaran a fer anar una pissarra electrònica, i a passar llista informàticament. Les formes han canviat, és clar, i al centre tot va amb clau, per prevenir desoris, m'han dit un punt més fluix. Puc dir que ja en tinc ganes, de tornar a començar? Com si vingués d'un llarg viatge, d'un país estrany -uns altres hàbits, d'altres costums, el punt de protocol que t'encarcara. I ara de cop, capbussar-se en la normalitat del barri, vora casa, un breu trajecte a peu. Al capdavall, política i educació van de bracet, et repeteixes: se sap que són bones si avancen en la transformació. Te'n tornes a l'institut, doncs. I tot d'adolescents que des de la tanca et sotjaven dijous i després divendres, avui que som dilluns certificaran que eres el nou, sí. I en sóc i només desitjo confirmar l'entusiasme del mestre jove que vaig ser, això i poder respondre'm a mi mateix, com el poeta, que ni era tan lluny ni tan difícil: i que això, com allò, com tot el què encara haurà de venir, continua valent la pena...

(La foto, de primers de 1995, abans de deixar el darrer institut, l'Arraona de Sabadell)

dimecres, 2 de febrer del 2011

Importància i risc dels Castells

Tot i ser febrer, enguany les festes decennals de la Candelera a Valls fan d'aquests dies un temps de Castells també. Diumenge, la trobada de cinquanta-set colles dels Països Catalans ja va ser notícia i objecte d'imatges espectaculars. Però amb tot, és avui que he ensopegat amb la tribuna que publica en Miquel Botella a la secció de debat de l'"Ara": Castellers i temptació mercantil. I m'ha agradat perquè, tot i tenir present el moment dolç que els Castells viuen, el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya insisteix en els valors propis dels Castells: l'obertura de les colles, l'amateurisme integral, el sentit de pertinença, el treball en equip i el fet que "per guanyar no s'hi val tot". Durant el temps que vam compartir plegats per presentar els Castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat davant la Unesco ja vaig tenir moltes estones per xerrar amb en Miquel Botella: un munt de reunions i almenys tres viatges (Mallorca, París i Nairobi: classe turista, formes austeres). I és en aquestes converses que em vaig acabar de convèncer que els Castells, com bona part de la nostra cultura popular, només són importants perquè al costat de la plasticitat i l'emoció, treballen amb els valors de la igualtat, la solidaritat i l'esforç desinteressat. Per això la reflexió d'avui a l'"Ara" és més que pertinent, perquè acaba amb un avís que no és gratuït: el risc que en el futur s'imposi la voluntat de guanyar a plaça "sigui com sigui o la possibilitat que els diners puguin arribar a jugar un paper important en un món dominat fins ara exclusivament pel potencial humà". El risc hi és, i en els Castells avui encara més. Però amb gent com en Miquel Botella, treballador tenaç, dinamitzador de mena, la cultura popular pren aquell aire transformador que la fa socialment útil. I ni es deixa domesticar ni esdevindrà espectacle del show-business...

(La foto, d'agost de 2009, quan vam presentar la candidatura dels Castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat fins a la Unesco: amb en Roger Costa, jo mateix, en Miquel Botella i en Jordi Roigé)