Festes de la Llum, elogi de la desobediència

Per aquell que no sigui de Manresa, el 21 de febrer no passa de ser un dia com els altres. I amb tot, per manresanes i manresans, el 21 de febrer és "la Llum". És la festa de la misteriosa Llum. Alguns fins i tot s'embalen i qualifiquen el fet de miracle, tan se val. Perquè el cas és que a Manresa el 21 de febrer de 1345 va passar alguna cosa...
Ara bé, la història prèvia és molt més pedagògica: d'ençà 1333 que la ciutat viu uns anys de sequera, sequera que el 1336 i 1337 encara serà més crua. El resultat són els camps erms i la gent que migra. Aleshores, el consell de la ciutat es reuneix i decideix promoure una Sèquia que ens porti l'aigua del Llobregat. A Barcelona, el mestre d'obres Guillem Catà rep l'encàrrec i el resol amb un projecte d'enginyeria encara avui magnífic: vint-i-sis quilòmetres de canal des de Balsareny amb un desnivell mínim de 10m! I doncs, on és el conflicte? Ah, el conflicte!! Si algun episodi es pot considerar iniciàtic de la nostra condició de manresans és en aquest, de conflicte. I és que el projecte era formidable però l'execució tingué tota mena d'entrebancs, el primer de tots amb el bisbe de Vic, Galceran Sacosta. Perquè la Sèquia, autoritzada pel rei Pere III des del 23 d'agost de 1339, havia de passar pel terme de Sallent que era propietat del bisbe. I aquest es va negar a autoritzar-ne el pas, sense més motiu que ser-ne el propietari. Doncs bé, aquest és el veritable miracle: els manresans vam desobeir, i continuàrem les obres de la Sèquia. El bisbe s'ho va prendre d'allò més malament i ens va imposar una excomunió i entredit que, a efectes pràctics, ens abocava en cas de mort a deixar aquest món sense remissió possible dels pecats! Durant cinc anys hi va haver estira i arronsa -obres de dia que els homes del bisbe desfeien de nit!- i una tossuderia que mai no hauríem d'haver perdut... Ara diguem que "la llum misteriosa que vingué de Montserrat el 21 de febrer de 1345" sempre ha anat molt bé a tothom: a la santa mare església, que mitjançant la Llum presentava un bisbe que canviava de parer i fins es penedia. A la congregació dels carmelites, que en la lluita per les almoines amb els dominics es posicionaven amb avantatge. I al poder de la classe dirigent que amb la Llum santificava allò que havia estat en realitat: pura desobediència. Contra el rei de Barcelona, contra el bisbe de Vic... Tossuderia i desobediència, sí. I és que sempre ha anat de la mateixa manera!. Perquè, siguem clars, el bisbe Galceran Sacosta es va morir l'any 1345 sense autoritzar encara les obres. I va ser el seu successor Miquel de Ricomà qui va voler fer les paus amb Manresa. En acabat, es van apuntar a la "concòrdia" rei i bisbe, i fins el Papa!. Que el 1345 també hi va haver una Llum? N'estic convençut, i tres-cents testimonis i un notari medieval són de mal contradir. Però, comptat i debatut, el que importa és l'aigua que hem tingut des d'aleshores. I aquest missatge cabdal, propi de persones amb ús de raó i pensament crític: a vegades cal desobeir. Jo n'estic absolutament convençut. I penso que això sí que faríem bé d'explicar-ho a les escoles...

(El dibuix d'en Joan Vilanova il·lustra els nostres avantpassats del s. XIV. Amb ells i els sis anys d'excomunió i interdit, sí que podem dir que tots els manresanms som veritables fills de pecadors...)