Maria Casajuana, quatre voltes rebel

Avui dissabte hem enterrat Maria Casajuana, una dona de caràcter i conviccions. Aquest mateix febrer havia de complir 99 anys i es pot ben dir que els ha dedicat a treballar per fer una societat més justa, per viure en un país més lliure. I sovint en unes condicions gens avantatjoses: esmenant aquell poema, gosaria dir que la Maria Casajuana ha estat almenys quatre voltes rebel. A més a més de dona, de classe baixa i de nació oprimida, la Maria ha hagut de ser també vella. Llargament vella. I percebre discretament que, avui, els vells fan nosa...

Filla de família treballadora -la gran de quatre germans- als catorze anys ja va entrar a treballar a la fàbrica. I fruit d'un esmolat sentit de la justícia i la igualtat, des de 1931 que s'incorporà a militar a Esquerra Republicana de Catalunya i també a la CNT. Diuen que la Maria va viure amb intensitat el període republicà i que va col·laborar en la construcció de l'espai de llibertat i d'emancipació de la dona que va significar aquella època. L'alcalde Francesc Marcet, de qui va ser col·laboradora, li va proposar fer de delegada del Ministeri de Defensa als hospitals de Manresa en temps de guerra. Sortia de la fàbrica i anava als hospitals a resoldre les mancances que anaven sorgint...

Després vingué el franquisme, i fent un breu parèntesi, la Maria tornà vídua a Manresa i tornà a la fàbrica. I així fins a jubilar-se. Incorfomista com era, seguia amb interès la vida política del país i la ciutat, amb un record nostàlgic per aquell temps d'esperança que fou la República. Amb un cap ben clar, un punt de tossuderia i memòria privilegiada, atenia tothom. Els últims anys els ha viscut a la Residència Montblanc i ja no en sortia però encara ha acomplert una darrera tasca: ser la crossa del Jaume, el germà.

ERC i les JERC de Manresa la vam voler homenatjar creant el premi que porta el seu nom i que cada any, amb motiu del 8 de Març, s'atorga a una manresana que té una trajectòria compromesa amb la societat. I penso que la nostra ciutat, el país, l'han fet gent tossuda i compromesa. Pencaires sense horari. Gent anònima i sovint també oblidada. Moltes vegades, només una dona vella....

(La foto, de la tardor de 2004, li vaig fer acompanyant a Jordi Sardans que l'entrevistava)