dijous, 31 de juliol de 2014

Una gasosa de la BecMan

Ho recordo bé, de petit, fa més de quaranta anys. En dèiem grassiosa, i a casa se'n compraven poques perquè era el sifó el que de debò manava, i el pare el preferia per batejar el Tres erres. Però de gasoses també n'arribaven, i les gasoses havien de ser també de la BecMan, fetes a tocar d'on vivíem, un tros més avall de la carretera del Pont de Vilomara. BecMan! L'acrònim es resumia en Bebidas Carbónicas Manresanas -amb aquell cambrer, potser obra d'en Sarri- i als seixanta i setanta, eren imbatibles. La competència anava a càrrec de les gasoses "la Casera" que contràriament al nom, les sentíem distants i forasteres, encara que s'avinguessin a patrocinar el principal club de bàsquet de la ciutat. I bo, podien patrocinar ben bé allò que els vingués de gust: nosaltres, BecMan! A més a més, la brama deia que les gasoses BecMan eren més dolces que no pas les altres i de debò que ens ho semblava, o almenys així ho repetíem amb aires de contrast científic. Potser perquè, malgrat l'absència de campanyes institucionals, ja aleshores intuïem que els productes de proximitat valien més la pena. No res, a casa vam consumir gasoses i sifons BecMan fins que -aquí la memòria es desinfla- vam acordar que ens passàvem al "Vichy Catalan" (amb aquell lema francament intrigant: "bajo la protección del estado"!). El Vichy, una aigua de bombolla generosa que ens arribava per caixes cada dissabte -24 ampolles. Ja ens havíem fet grans -i els debats amb el meu germà Manel ara esdevingueren bizantins del tot. Però el regust de la grassiosa BecMan i aquelles ampolles bicolors perfectament serigrafiades en blanc i vermell, encara conserven la capacitat d'evocar els records: els tamborets i la taula de formica, dinant a la cuina, amb aquella finestra de graven que filtrava, indiscretament, les flaires i fins les converses que pel celobert arribaven dels altres pisos del número 72 de la carretera del Pont de Vilomara -ara 108. I que es perdien confoses en els record, talment les bombolles dolcíssimes de la nostra infantesa.

L'envàs m'ha vingut a les mans avui, imprevistament, a canvi de 5 euros. Un autèntic regal.  
Alguns dubtes:
1- L'Irsa. També era de Manresa?Venien gasoses de quart de litre a la Sala Loiola, i els més carallots les feien rodolar des de les darreres files a mitja pel·lícula.
2- La bateria de camions distribuïdors de la BecMan, aparcats al moll que tenien a la carretera del Pont de Vilomara, eren grocs? O és només una millora que hi incorpora la meva memòria?

dimarts, 29 de juliol de 2014

Jaume Funes, els nostres adolescents

Encara més retalls de premsa: Carles Capdevila, director de l'Ara, entrevistava dissabte passat Jaume Funes a la contraportada. L'Ara, i singularment el seu director, tenen una especial predilecció pel tema educatiu, i només per això ja valdria la pena el diari. El cas és que a Capdevila aquest estiu encara li queden cinc entrevista més del tema per a la contraportada! I tot i que ja sé que no tots els discursos educatius publicats m'agradaran, sí que vull retenir el d'en Jaume Funes, que planteja que som una societat que sobreprotegeix els nens però que, en canvi, abandona els adolescents... La lectura és ràpida, apunta temes recurrents als nostres instituts, i la reprodueixo sencera per allò que té de reflexió. I de record.

Jaume Funes: 

“Hem de deixar prendre als joves decisions que no ens agraden”

Com et van educar?
Vinc de Las Casas Baratas de Calataiud. Vaig patir la pitjor de les escoles possibles, però malgrat això vaig descobrir que valia la pena pensar i que la vida sovint no és a l’aula, als llibres o al discurs.

I a casa?
Érem cinc germans i el pare treballava de sol a sol per sobreviure fins que vam emigrar cap a Barcelona. La mare era amable i pensadora, i la gran alegria del pare va ser que els fills tinguessin l’èxit que ell no havia tingut.

Ets un expert en adolescència que va més a favor d’ells que dels pares.
M’han dit apòstol dels adolescents i que tenia la síndrome d’Estocolm, però m’he barallat amb adolescents porreros i amb les plataformes anticapitalistes. Sí que em molesta l’adult que creu que l’única lectura és la seva. “Home, para’t una mica a mirar-los i escoltar-los”. No vaig de col·lega, i entendre’ls no és justificar-los. Però hi ha tant de pensament negatiu que és bo que algú canviï de banda.

És una bona missió.
Faig de bomber social. Algú ha de dir: “Voleu dir que les xarxes només són riscos? Que fumar porros és ser drogoaddicte? L’hora d’arribar, dormir fora de casa o experimentar amb el sexe, ¿no són qüestions que demanen sensatesa perquè no esdevinguin problemes?” És la meva batalla des de fa 40 anys.

Millorem?
Intento ser optimista vital i depressiu social. Vaig viure l’època dura a Sant Ildefons o Cornellà de lluita contra l’heroïna. Es morien nois per la misèria de no donar-los xeringues. Morts per la sida o per la policia. I ara ens amoïnen els que van a veure One Direction. Hem millorat? No ho sé, és una altra complexitat. Ni calia tractar els nois de Cornellà com a delinqüents permanents, ni cal etiquetar els pijos dels concerts de mercantilistes consumistes. Tampoc els canviarem, cal pensar seriosament com els ajudem i hi influïm. La seva contestació l’hem de veure positiva perquè ens fa dubtar i afirmar-nos. Ho fan per provocar i posar-te en crisi.

L’adolescència existeix fa poc.
Jo als 15 anys ja feia d’ajudant de mecànic en un taller. És un invent vinculat al sistema productiu: existeix si no es necessita mà d’obra i si tenim prou riquesa per permetre que es posin a estudiar.

Han canviat molt amb les pantalles?
La societat de la informació i la comunicació porta a una lògica diferent en com raones, com entens el món i les relacions. Cal introduir-hi valors, criteris, eines que humanitzin. I, en lloc de pensar-hi, discutim si a classe poden tenir accés a Facebook.

Cal integrar-ho?
A WhatsApp i Twitter és on han escrit més caràcters, i encara discutim si això és llegir i escriure o no. Interactuen amb la informació, i el més important és que mantinguin la curiositat per llegir, seduir i descobrir amb l’instrument.

L’accés al porno condiciona la sexualitat?
Sí, és un tema que cal pensar seriosament. Tot val? Podem diferenciar entre sexe i amor, però potser descobriràs que val la pena tenir sexe i amor. ¿Es pot fer amb qualsevol? Tu mateix, però és probable que el balanç al final no sigui positiu. ¿Es pot fer vulgui o no vulgui? No, difícilment hi ha sexualitat sense llibertat. El més important és que pensin dos minuts si valia la pena i si els va agradar de debò o no.

Fer-los pensar.

Jo els dic: si tu no penses hi haurà un altre que pensarà per tu i et vendrà motos. Et faran pensar en marques, no en idees.

De qui són els adolescents?
Qualsevol professional adult que es troba amb un adolescent és un educador, el noi és seu. Hem passat de pensar que els fills són nostres quan són petits a pensar que quan són adolescents no són de ningú.

De la sobreprotecció a l’abandonament?
Ben bé. Als pares els dic: “Malauradament serà massa com tu, però ara has d’aguantar que no sigui com tu havies previst”.

Les drogues són el temor clàssic?
Per ells el risc és positiu; cap conducta és atractiva si no té risc. La discussió ha de ser com prenen consciència que no són invulnerables. “Decideixes tu, però protegeix-te, posa’t una mena d’airbag vital perquè quan t’arrisquis no et destrueixis”. L’adult ho veu al revés: “Posem una campana de vidre, prohibim...” Cal educar per gestionar riscos, i després ajudar-los a aprendre de l’equivocació.

El pare amic no funciona?
L’adolescència és un temps de crisis i desastres, però si l’has educat bé es recuperarà. El meu gran em deia: “Però papa, per què et preocupa el que he fet un dissabte a la nit? Que no m’has educat bé? Doncs tranquil!” Deixa que prenguin decisions que no t’agraden. Si a un adolescent li sembla bé el món absurd de l’adult és que l’hem domesticat i no pas educat.

La foto, de la darrera primavera, un examen de Català a 4.1 del Guillem Catà.

dilluns, 28 de juliol de 2014

Com volem envellir?

Tornar d'uns dies de vacances em comporta repassar el feix de diaris on estem subscrits, abans de bandejar-ne definitivament la pila. És una lectura més o menys ràpida, perquè la majoria de notícies han caducat irremisiblement Hi ha, però, algunes pàgines d'opinió que acostumo a buscar. Si vaig curt de temps les retallo, en una ingènua esperança de trobar l'estona més endavant. D'entre els textos, però, m'encallo amb "La dependència no va de vacances", de la sociòloga Sara Moreno (Ara, dimarts 22 de juliol) potser perquè una altra obligació que em comporta marxar uns quants dies és, en acabat, passar a veure ma mare.

Ma mare té 74 anys fets i un cos que ja no l'acompanya en les seves diverses iniciatives. És independent, és cert, però literalment vella i gastada, i molt sovint al costat del seu profund amor per la humanitat hi afegeix una rastallera de penjaments solemnes. Honesta per moralista, és també geniüda i fins maleducada, i s'enfada força sovint, tot i servar amb fidelitat la intenció evangèlica de ser tendra com els coloms i astuta com les serps. Amb aquest caràcter i una tossuderia a prova de bomba, en el seu currículum hi ha sobresurt la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família, al costat d'un discurs sobre la vellesa elaborat al llarg de quaranta anys.

És per tot plegat, que em vaig aturar amb el text de Sara Moreno. Hi comentava l’informe anual que elabora la Asociación Estatal de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales sobre l'aplicació de la llei 39/2006, d'atenció a les persones en situació de dependència. Les conclusions eren previsibles: la política de retallades dels darrers anys disminueix dràsticament el número de beneficiaris arreu de l'Estat (3.414 menys cada mes!); reduieix també la intensitat dels serveis, la quantitat de les prestacions econòmiques... "I un llarg etcètera de situacions viscudes per ciutadans que, impotents, s’indignen quan els responsables polítics tenen la frivolitat d’afirmar que les llistes d’espera a la dependència s’han reduït, sense reconèixer que (…) la principal causa és la baixa per mort".

L'Informe també recull dades de l'INE, segons les quals, a partir del 2018 hi haurà més morts que naixements i, cap a mitjans de segle, la taxa de dependència s’aproximarà al 100%, és a dir, que per cada persona en edat de treballar n'hi haurà una altra que estarà en edat de no treballar (amb menys de 16 anys o, sobretot, major de 64). Moreno conclou: "L’allargament de l’esperança de vida i les transformacions en l’organització de les famílies fan imprescindible abordar com a societat un debat poc atractiu: com volem envellir?".

La pregunta reclama respostes urgents. I no només pels recursos imprescindibles que ara mateix convindrien sinó, especialment, per com acarar la percepció negativa que socialment tenim de la vellesa. Tots hem agraït una major esperança de vida però, ara mateix, és tan ingrat envellir! La vellesa s'amaga -o s'endolceix publicitàriament amb uns avis dinàmics, riallers i sempre sense problemes. El cert és que el dia a dia de molts dels nostres avis-i moltes més àvies!- està carregat de mancances però, també, que té aires d'invisibilitat. Poc pes polític. I un desinterès propi d'estruços. Qui en té cura, ara mateix? Qui en podrà tenir cura en el futur? Amb crisi o sense, al pic de l'estiu, és bo de tenir-ho present: la dependència no va mai de vacances.

La foto, de la festa del 27è aniversari de la Residència d'Avis del barri de la Sagrada Família, a Manresa. Una iniciativa veïnal singular que vol ser visible, que no fa vacances.

divendres, 25 de juliol de 2014

Quatre dies entre tres refugis -literatura d'alçada

Per allò d'estirar les cames i fer vacances, em vaig trobar carregat amb deu quilos de motxilla a l'esquena a la farga de Queralbs. El propòsit era un clàssic de l'excursionisme català: pujar per la vall del Freser fins al refugi de Coma de vaca (1995 m) per fer-hi nit i, després, continuar fins el coll de la Marrana, fer el Bastiments i baixar per la vall de Bacivers fins al refugi de Ras de Carançà -1831 m. El tercer dia, ara per la vall del Carançà, resseguiríem els seus estanys i saltaríem pel Nou creus per anar a raure a Núria, i fer nit a l'Alberg de Pic de l'àliga -2122 m. El darrer dia, ennuvolat i plujós, ens va estalviar el Puigmal i vam seguir directament avall, fins a la central de Daió i Queralbs. I cap a Manresa.

Caminar, en principi, té pocs al·licients per a mi. Des que anava amb els escoltes de la parròquia del barri que ja em semblava una activitat absurda: per què havíem d'anar i venir enmig de valls i tarteres? Cansar-nos i fins arriscar la integritat física! Menjar poc i, molt sovint, malament. Passar amb poca aigua. Guanyar alguna butllofa als peus… Però quan hi sóc, a la fi em dono. I em capbusso en el paisatge, en el detallisme tintinesc dels plànols de l'Alpina, en la literatura del territori. Oblido totes les pegues i entro en una altra dimensió, amb un punt de follia: de Queralbs ja en vaig sortir sota el signe de Guimerà. I, camí de Coma de vaca, m'acompanyà tothora en Manelic, sobrenom que és també del refugi on anàvem. Des de la Terra baixa, com si haguéssim sortit d'aquell molí fariner d'en Sebastià que les guies situen a la vall de Ribes, i fugíssim allà dalt, a la pleta per sobre els 2000 m. on Manelic guarda el ramat tot l'estiu, i es fon -com un grapat de neu!- només de pensar en la dona que li triarà l'Altíssim:

"Vet aquí que jo cada vespre quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé vet aquí que deia dos parenostres. Un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'l partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor em triés una... una bona muller"
(Manelic a Terra baixa, Acte primer)

Al refugi, és clar, no hi havia la Marta però almenys una noia despatxava coca-coles a tres euros que -passeu-me la debilitat americana- m'estalvien hipoglucèmies i fins el punt artrític o paranoic que aquests passeigs em provoquen. Al Coma de vaca, vam compartir sopa de ceba, cus-cus i una ampolla de vi amb un grup de tres osonencs, de professió periodistes, de qui encara vaig obtenir notícies de les meves amistats públiques de Vic o Torelló. Prudents o garneus, sempre més reservats del que jo hagués volgut, ens en vam anar a jaure d'hora per continuar l'endemà.

El segon dia va ser un punt maragallià, amb una primera hora fantàstica per resoldre el desnivell fins el coll de la Marrana (2529 m). Acomiadat Manelic, canviàrem de la vall del Freser a la del Ter i, pel Bastiments, guanyàrem el Coll de la geganta: vaques aquí, vaques allà. Bacivers avall, em ve al cap la que fou cega però -al migdia estic retut- no aconsegueixo enfilar el primer vers, imprescindible per al recitatiu. La vaca és cega, sí, i Maragall la va conèixer a la font del Cubilà, a Camprodon. Desmemoriat i sense cobertura al google, em resigno com ella de recordar almenys el seu parpelleig tràgic, mentre aixeca inútilment el cap envers el cel. I, com ella, "sota el sol que crema / vacil·lant pels camins inoblidables / brandant llànguidament la llarga cua" (sic) rodolem, ara sota administració francesa, fins arribar al Ras de Carançà.

A Ras de Carançà hi trobem setze senyores de Terrassa, mestres totes elles, que han pujat des de Mantet, per coll de Pal. Són lluny de la primera volada però compartim les coca-coles i una rialla fàcil, que s'encomana: elles soles omplen el menjador-sala d'estar i biblioteca! En una lleixa, a Carançà trobo el volum Carles Bosch de la Trinxeria i l'excursionisme, de Neus Aragonès (Cossetània edicions, Valls, 2003). "No sortirem del XIX!", penso, i també en el malaguanyat Jordi Castellanos i aquell hereu Noradell a l'Autònoma. De Carles Bosch llegeixo alguns fragments d'Excursions i caceres, i especialment les llegendes de les truites a de l'estany de Carançà o, al sud, les gorges de Carançà, camí de Tués. Com nosaltres l'endemà, Bosch de la Trinxeria també transità cap a Núria entre ramats de 16.000 ovelles i colles de vint pastors. Quin home!- arribat al Nou creus "tots ens agenollàrem i, barretina en mà, recitàrem la Salve Regina i saludàrem la reina de les nostres muntanyes amb una descàrrega general dels nostres fusells". Nosaltres no vam fer tant. Un glop d'aigua amb els cèlebres polvos "El tigre" ens permeteren un descens veloç i radiant talment el de Verdaguer que, a la inversa, va passar de Núria cap a Carançà l'estiu del 1880. A tocar del Nou creus, a la coma de la Fossa del Gegant, Verdaguer situa i recull la batalla entre Roland i els sarraïns: 

"Los pastors de Setcases    i Tregurá, 
que de lluny los escolten,    no saben pas 
si es donen colps de sabre    o colps de malls, 
si son los colps tronades,    los sabres llamps. 
La simitarra mora    sembla una falç, 
feta a fer caure testes    com brins de blat; 
cercant la del bon comte,     damunt li cau; 
lo partirá, si el troba,    de dalt a baix, 
l’osberg de fèrrea malla,    com l’elm daurat, 
les armes i la sella,    comte i cavall. 
Mes Guifre se n’adona,    lo colp rebat, 
i abans que el moro aixequi    l’arma i lo braç, 
sa espasa l’atravessa    de part a part. 
Com un avet que baixa    tot rodolant 
de timbera en timbera,    quan Gedhur cau, 
ressona ab terratrèmol tota la vall".

Canigó, 1885. Final del cant VIII. 

Enmig de tanta brega, no ens n'adonem i ja som a Núria. M'estalviaré de posar el cap dins de l'olla -ni tinc migranya ni em  convé cap mena de fertilitat- i demano la tercera coca-cola del trajecte. Victòries de la civilització: m'arriba amb got, glaçons i llimona. I fent un tomb pel santuari, abans de tornar a la plana, vaig fins la capella de sant Gil, el racó del beat Pere Tarrés -un dels pocs manresans amb aires de santedat- i també uns estables amb cavalls allà on altre temps hi hagué el refugi lliure. Rondino contrariat: sota els peus del bestiar hi queden els meus records de joventut. Passo pàgina, enyoradís, i abans d'emprendre el comiat, encara tinc un pensament per en Miquel Sitjar que, quan sàpiga de la meva discretíssima estada, em renyarà afectuosament i en llatí. Que Déu hi faci més que nosaltres i, si pot ser, que em deixi reposar també uns quants mesos…

La foto es feta al camí vell de Núria, des de Queralbs, abans del trencall cap a Daió.

dimecres, 16 de juliol de 2014

Estiu a Bearn

Suposat que mai no arribares a venir a Bearn, et diré que es tracta d’una possessió de muntanya situada prop d’un llogaret d’unes quatre-centes ànimes que s’anomena, també, Bearn... 

De vacances al Vilar, rellegeixo Bearn o la sala de les nines. Llorenç Villalonga escriu molt bé i ara Bearn m'agafa més que no pas la primera vegada: aleshores, amb vint anys a l'Autònoma, no hi vaig plegar gran cosa, més capficats per la polèmica amb Il Gattopardo de Lampedusa, més esverats per Mort de dama: massa història de la literatura i massa poca lectura. Rellegeixo Bearn, doncs, i rellegeixo també alguns contes de Villalonga, i encara m'admiro més d'aquell final de la Mallorca aristocràtica -el final també del món antic, desigual i equilibrat alhora.

Jesús es troba en el cel,
i a Moreria l'infeel.
A l'Infern hi ha el Dimoni,
i a Bearn hi viu don Toni.

Don Toni de Bearn, tan il·lustrat, tan enigmatic, tan ambigu també. "Entre Déu i el dimoni no hi ha més que un malentès". Em capfico de pensar si mai el govern decideix fer-ne lectura obligatòria, i desitjo que no, pel bé de la novel·la i de les poques llums dels nostres batxillers...

I, al capdavall, enlluernat per l'heterodòxia de don Toni -per Tonet de Maria Antònia- em sembla que, mal em pesi, retiro més a mossèn Joan Mayol. I entremig, Xima, París i Roma. Faust. I la sala de les nines… O la passió per la literatura. No passa mai res ni res ens sobreviurà. O sí: sempre ens queden les Memòries. I dos mil duros d'un pinar per editar-les.

Al Vilar, més que mai, m'enyor de Bearn.

dimecres, 9 de juliol de 2014

Política és pedagogia. Democràcia és proporció

Després de la sentència que ahir es va conèixer sobre els acusats de posar setge al Parlament de Catalunya ara fa tres anys, és evident que hi haurà polèmica. I doncs, m'està bé almenys l'abstenció d'ERC a la mesa del Parlament, entre d'altres motius perquè és cert que, tal com ho ha expressat en un comunicat, no compartim els fets ni, tampoc, hem compartit mai que els jutgi l’audiència Nacional en lloc del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I amb la sentència, des d'ERC no compartim la impunitat que desprèn, però encara menys les penes elevades de presó que demanava la fiscalia.

Sigui com sigui -el dret a la manifestació ha de ser compatible amb el funcionament de les institucions- no em puc estar de fer públic i subscriure particularment el text de la contraportada que avui dimecres ha publicat Josep Ramoneda, a l'Ara, amb el títol Obrir el joc. El primer punt, literalment, és aquest, i el retallo, conservo i difonc:

SENTIT COMÚ. Sé que la sentència de l’Audiència Nacional que absol els acusats de posar setge al Parlament català el 15 de juny del 2011 generarà polèmica en l’actual cultura de l’ordre, tan exigent amb els que alteren l’ statu quo i tan generosa amb els que el dinamiten des de dintre amb la corrupció i els abusos de poder. A mi em sembla una decisió plena de sentit comú. I celebro que els jutges interpretin l’exercici del dret de manifestació amb un criteri més ampli que alguns dirigents polítics. El pas del temps ha refredat la sobreactuació política i mediàtica de criminalització d’aquells fets. Ara l’Audiència Nacional els resol amb una bona dosi de sensatesa. Es pot discutir l’argumentari de la sentència, que en alguns moments resulta excessivament ideològica, però em sembla de bon sentit atendre el context de crisi social i les circumstàncies en què es produeixen els esdeveniments, i ponderar, en funció d’aquestes circumstàncies, l’exercici del dret d’expressió i de manifestació. Algun dia es reconeixerà el paper dels moviments socials en el manteniment de la pau ciutadana en una situació de crisi aguda.

En qualsevol cas em sembla més just absoldre aquests activistes que el despropòsit que hauria suposat condemnar-los a cinc anys tal com demanava el fiscal, o que condemnar dues noies a tres anys per tirar un pot de pintura. En realitat, bona part del problema ve de l’afició dels dirigents polítics a respondre a qualsevol fet conflictiu que se’ls posi al davant amb un enduriment del Codi Penal. Ho va fer el PSOE, i ara el PP hi troba un gust extraordinari, i no perd l’oportunitat de definir nous delictes i augmentar les penes, com si fos una pulsió convulsiva de la seva posició ideològica. La funció dels jutges és aplicar el Codi Penal amb justícia. Davant aquesta obsessió repressora del poder polític, no és estrany que alguns jutges busquin la manera d’actuar amb equitat i de no ser còmplices de la desmesura. Per mi l’escàndol no és que hagin absolt aquests manifestants, l’escàndol hauria sigut que els haguessin imposat uns quants anys de presó. La democràcia és proporció. I els abusos de poder no li escauen.


dilluns, 7 de juliol de 2014

Els escarxofats

On coi ets?
   T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai. El teu mòbil sonava i sonava en va, com el dels marits adúlters o les amants ofeses. El seguit interminable de trucs deixa entendre o la teva resistència activa o la teva plàcida distracció, i no sé quin dels dos «no responc» és més ofensiu.
   Per no parlar del neguit que m’agafa quan no et trobo, o sigui quasi sempre. He après a relegar-lo entre els meus vicis en comptes de comptar-lo entre les teves culpes. Però això no fa que sigui menys dur de suportar. Cada sirena d’ambulància, cada reflex luctuós dels noticiaris destapa la capsa de les meves pors. Veig motocicletes estavellades, baralles sagnants, sobredosis fatals, forces de l’ordre ocupades a reprimir alguna festa il·legal. Llegeixo amb una avidesa masoquista les cròniques letals de la teva tribu, els esclafats per l’amuntegament de la rave party, els fulminats per les porqueries químiques, els apunyalats en una baralla nocturna en algun anònim aparcament de discoteca, els apallissats a mort per policies indignes de dur l’uniforme. 
   Una imprevista fragilitat materna estova el meu aplom viril. M’adono que sumo totes dues febleses: el desfici protector de la Mare i les exigències de rectitud del Pare. Em veig corrent a ajudar-te i alhora escridassant-te, com una caricatura esquizofrènica de l’autoritat.

Així és com arrenca Els escarxofats, de Michele Serra, un èxit a itàlia -més de 350.000 exemplars!- que Anna Casassas ha traduït per Edicions La Campana. Un monòleg de poc més de 130 pàgines, a càrrec d'un pare de cinquanta anys parlant del seu fill de dinou. Parlant, rumiant, dubtant… Què ha passat que tingui a casa un veritable escarxofat? Pocs anys abans li hagué semblat impensable, en una família culta, progre i tolerant. I en canvi, és allà, acumulant mitjons i burilles, deixant les tovalloles molles al bany, refractari a qualsevol ordre lògic, a qualsevol estímul dels seus progenitors... Un adolescent, descrit amb un punt d'humor, i fins a cops hiperbòlic per un pare descol·locat:

Pertot arreu hi ha mitjons bruts, milers. Milions. Fets una bola i, en virtut del pes moderat i de la nosa limitada, no tots per terra. També n’hi ha pels mobles i els prestatges, com globus que un gas misteriós hagués fet enlairar per tots els racons de casa.
   Sempre continua encès algun aparell electrònic. A les parets del pis fosc, resplendors difuses de pilots, leds, brunzit de pantalles, com les brases moribundes de la llar de foc a les cases de camp. Sovint el televisor de la teva cambra va emetent un d’aquells dibuixos animats satírics americans (Pare de família o Els Simpson) que ridiculitzen el consumisme. O bé és l’ordinador que descarrega música i es va escalfant abandonat sobre el llit (…)
   Tot queda encès, res apagat. Tot obert, res tancat. Tot començat, res conclòs.
   Ets el consumista perfecte. El somni de tot governant o funcionari de la dictadura actual, que perquè s’aguantin els seus murs delirants necessita que tothom cremi més del que l’escalfa, mengi més del que l’alimenta, il·lumini més del que pot veure, fumi més del que pot fumar, compri més del que el satisfà.

El capítol primer acaba així. Ara tots els pares que hem superat la cinquantena, que hem tingut fills, encara més aquells que anem cada dia a l'institut per provar de treballar amb adolescents com ell, coincidirem en el retrat. I en la diagnosi: "Quan s'és vist un món on els vells treballen i els joves dormen?". Doncs no us les pinteu tan dolces: Els escarxofats, el sinuós monòleg interior d'aquest pare, pot ser també el mirall de les nostres mancances com a model, com a pares o educadors. Així comença el segon capítol:

Segons tots els pronòstics, més o menys cap a la meitat d’aquest segle la classe dominant a Occident seran els vells. Llevat que hi hagi invasions victorioses dels pobles pobres (pobre i jove seran sinònims, més ben dit, ja ho són), les persones de setanta-cinc anys cap amunt seran més de la meitat de la població. Ho repeteixo i ho subratllo: més de la meitat de la població. Milions de dentadures marcaran el ritme del temps restant, milions de bolquers absorbiran les últimes aigües d’uns cossos dessecats. Una humanitat exhausta i amuntegada intentarà allargassar el seu poder més enllà de tots els límits lògics. 

No seré sistemàtic. Destaco almenys el capítol 6, amb les entrevistes a l'institut -i la recepta del pare de l'escriptor Giorgio Amendola: "miri que el meu fill és burro, suspengui'l sense pensar-s'ho dos cops". Pare i tutora acaben en una conversa sobre un noi que, ben mirat, tots dos coneixen poc i malament, "i el destí del qual cada dia s'escapa una mica més de les nostres mans, perquè la vida és així". Un adolescent hiperconnectat que, amb formes d'estudi exasperants, també aconsegueix un 7 de química. Superba, també, la conversa amb el tatuador del nano (-Ha de parlar més amb el seu fill). O la paròdia dels Manaments que ens acosta al moll de l'os d'aquesta història:  "En certes llòbregues reflexions nocturnes, mentre tu havies desaparegut qui sap on i jo estava tancat en la meva impotència, temia haver abdicat, com a pare, i haver-ho fet per comoditat o mandra. Però al mateix temps valorava tota la insinceritat que m'hauria calgut per fer veure que era dipositari d'un ordre indubtable, articulat en normes fèrries i càstigs exemplars. Entre simular una autoritat ben estructurada però fingida, i aplicar-ne una de fràgil i fluctuant, però autèntica, què és pitjor?" Doncs això, què és pìtjor?

Punyent i alhora un punt reconfortant, Els escarxofats. Un títol immillorable per traduir l'italià Gli Sdraiati. Es llegeix sense ganes, de debò. I encara que no resol pas els dubtes que planteja als que ja som grans, -als que sabem que tenim un deure- permet almenys percebre que son dubtes d'absoluta contemporaneïtat: com ara aquest vertigen, inèdit a la història, d'una relativa llibertat, "¿pot ser que nomes generi deixadesa i malestar, mandra i mal humor?". Potser sí, però també potser molts més matisos. Per atabalar-s'hi o per relaxar-s'hi. Per somriure més de quatre vegades. Amb l'objectiu, al capdavall, de retrobar-nos -o no?- dalt del coll de la Nasca. 

divendres, 4 de juliol de 2014

Qui no coneix Pep Tomàs?

Al darrer apunt ja vaig parlar dels 300 números de El Pou de la gallina. D'entre els artífexs de la seva història hi ha en Josep (Pep) Tomàs que es qui aquest juliol ocupa la secció Qui no coneix… La seva trajectòria, farcida d'anècdotes i cops de cap, pot ser qualificada amb tota mena d'adjectius llevat del de previsible. Perquè la veritat és que no saps mai amb quina una et sortirà. Però ell va fent, convençut com està que aquest món és millorable, i que cadascú s'hi ha d'arromangar una estona. En aquests termes, gairebé és impossible d'enfadar-s'hi, fins i tot quan embolica la troca. Sabeu de qui parlem, oi? Josep Tomàs Puig! L'avi feia colònia als baixos del carrer Bruc: ell ho ha canviat per un espai cooperatiu amb olor de revolta.

Josep Tomàs,
fe sobre rodes

No cal que us pregunteu de què el coneixeu perquè segur que fa poc que l’heu vist pedalant per Manresa: ell és l’home del tricicle. L’apòstol de la bicicleta. I, és clar, un grapat de coses més: auster i adelerat, també es despista sovint. Incorregible, està absolutament convençut que aquest món pot ser –“i serà!”- millor. Sigui com sigui, en Pep és també un d’aquells puntals dels primers Pous de la gallina, ara que arribem exactament al número 300. Però parlem d’una estela molt més llarga: en Josep Tomàs i Puig va anar a la Salle seguint la tradició d’una llar catòlica, de pare pirellista i mare als cursets de cristiandat. Se n’han donat tants casos! La majoria d’edat el va arreplegar estudiant Filosofia, en un castell de focs entre eros i tànatos que escapa a un retrat de 1500 caràcters. I bo, diguem que en Pep Tomàs ha volgut ser un home lliure i, doncs, sempre ha provat de fer allò que li semblava que havia de fer. Que no és fàcil, eh?! Així que, llicenciat per la UAB, se’n va anar a Cuba mig any i, en acabat, encara decidí fer el salt al servei militar obligatori, a canvi d’una prestació social substitutòria... al Senegal. Poca broma! Els seus textos des de l’Havana o Dakar en fan el corresponsal més prolífic que mai aquesta casa ha tingut. El cas és que l’home s’explica, escriu, rumia i té el punt just de quimèric com per esdevenir el càrrec de confiança d’aquell primer govern de progrés que l’any 95 s’establí a la casa gran de Manresa. Cap de comunicació! S’hi va estar setze anys i al cap dels quatre mandats ja havia decidit que era l’hora de tornar a canviar. Avui, des de la cooperativa Mbici, al carrer del Bruc, fa de guia turístic, de mecànic de bicicletes o de repartidor en tricicle (us sona això altre de Mengembages?) Però el Pep és, sobretot, un animador de la bicicleta, i no dubta a qualificar aquests ginys d’invent genial i, paradoxalment, de ser infrautilitzat. I aleshores, en un món desigual, malbaratador i contaminat, ell es posa a pedalar i pedalar com per donar exemple. Gairebé diríem que a pinyó fix. I amb un entusiasme encomanadís.

dijous, 3 de juliol de 2014

El Pou fa el número 300

Ahir vaig poder ser a la presentació del número 300 de la revista El Pou de la gallina. Un mensual d'informació i opinió per parlar de Manresa i per rumiar una mica què s'hi fa, què s'hi ha fet i fins, posats a dir, què s'hi podria fer -suposat que s'hi pugui fer res, que jo em penso que sí. Va ser una efemèride discreta però compartida entre amics, i em va agradar de ser-hi, és clar. Perquè El Pou de la gallina ha estat, veritablement, un miracle de continuïtat: 300 mesos sens falta! És clar que al darrera d'aquests 27 anys hi ha la tossuderia d'en Jaume Puig o la incombustibilitat de Jordi Sardans. Però és bo de veure que el projecte continua. Quantes capçaleres, emissores i fins televisions no han fet figa aquests últims temps, per no dir aquests últims dies? Ara es dirà que "El Pou" és una altra cosa i és cert que ho és. Per això no diré que sempre l'encerti -que sempre es faci llegir. Millorable, i tant! Però la seva trajectòria fonamentada en el compromís lliure i gratuït dels seus membres, li permet augurar encara moltes pàgines de llibertat. Ens ho recordava ahir en Josep Maria Oliva parafrasejant un mestre de mestres, en Joan Montraveta i Montraveta, que ja el 1987 vaticinava: "Amb aquestes condicions el Pou pot durar fins el dia del judici final… a la tarda!". Que així sigui. Informació, opinió i, com en el primer moment, també una punta d'ironia. En fi, ara que la ciutat s'embarca en l'ignasià Manresa 1022, m'aconhorta saber que encara queden valents predisposats al miracle mensual de rumiar, escriure i provar de fer somriure.