dilluns, 28 de juliol de 2014

Com volem envellir?

Tornar d'uns dies de vacances em comporta repassar el feix de diaris on estem subscrits, abans de bandejar-ne definitivament la pila. És una lectura més o menys ràpida, perquè la majoria de notícies han caducat irremisiblement Hi ha, però, algunes pàgines d'opinió que acostumo a buscar. Si vaig curt de temps les retallo, en una ingènua esperança de trobar l'estona més endavant. D'entre els textos, però, m'encallo amb "La dependència no va de vacances", de la sociòloga Sara Moreno (Ara, dimarts 22 de juliol) potser perquè una altra obligació que em comporta marxar uns quants dies és, en acabat, passar a veure ma mare.

Ma mare té 74 anys fets i un cos que ja no l'acompanya en les seves diverses iniciatives. És independent, és cert, però literalment vella i gastada, i molt sovint al costat del seu profund amor per la humanitat hi afegeix una rastallera de penjaments solemnes. Honesta per moralista, és també geniüda i fins maleducada, i s'enfada força sovint, tot i servar amb fidelitat la intenció evangèlica de ser tendra com els coloms i astuta com les serps. Amb aquest caràcter i una tossuderia a prova de bomba, en el seu currículum hi ha sobresurt la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família, al costat d'un discurs sobre la vellesa elaborat al llarg de quaranta anys.

És per tot plegat, que em vaig aturar amb el text de Sara Moreno. Hi comentava l’informe anual que elabora la Asociación Estatal de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales sobre l'aplicació de la llei 39/2006, d'atenció a les persones en situació de dependència. Les conclusions eren previsibles: la política de retallades dels darrers anys disminueix dràsticament el número de beneficiaris arreu de l'Estat (3.414 menys cada mes!); reduieix també la intensitat dels serveis, la quantitat de les prestacions econòmiques... "I un llarg etcètera de situacions viscudes per ciutadans que, impotents, s’indignen quan els responsables polítics tenen la frivolitat d’afirmar que les llistes d’espera a la dependència s’han reduït, sense reconèixer que (…) la principal causa és la baixa per mort".

L'Informe també recull dades de l'INE, segons les quals, a partir del 2018 hi haurà més morts que naixements i, cap a mitjans de segle, la taxa de dependència s’aproximarà al 100%, és a dir, que per cada persona en edat de treballar n'hi haurà una altra que estarà en edat de no treballar (amb menys de 16 anys o, sobretot, major de 64). Moreno conclou: "L’allargament de l’esperança de vida i les transformacions en l’organització de les famílies fan imprescindible abordar com a societat un debat poc atractiu: com volem envellir?".

La pregunta reclama respostes urgents. I no només pels recursos imprescindibles que ara mateix convindrien sinó, especialment, per com acarar la percepció negativa que socialment tenim de la vellesa. Tots hem agraït una major esperança de vida però, ara mateix, és tan ingrat envellir! La vellesa s'amaga -o s'endolceix publicitàriament amb uns avis dinàmics, riallers i sempre sense problemes. El cert és que el dia a dia de molts dels nostres avis-i moltes més àvies!- està carregat de mancances però, també, que té aires d'invisibilitat. Poc pes polític. I un desinterès propi d'estruços. Qui en té cura, ara mateix? Qui en podrà tenir cura en el futur? Amb crisi o sense, al pic de l'estiu, és bo de tenir-ho present: la dependència no va mai de vacances.

La foto, de la festa del 27è aniversari de la Residència d'Avis del barri de la Sagrada Família, a Manresa. Una iniciativa veïnal singular que vol ser visible, que no fa vacances.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada