divendres, 25 de juliol de 2014

Quatre dies entre tres refugis -literatura d'alçada

Per allò d'estirar les cames i fer vacances, em vaig trobar carregat amb deu quilos de motxilla a l'esquena a la farga de Queralbs. El propòsit era un clàssic de l'excursionisme català: pujar per la vall del Freser fins al refugi de Coma de vaca (1995 m) per fer-hi nit i, després, continuar fins el coll de la Marrana, fer el Bastiments i baixar per la vall de Bacivers fins al refugi de Ras de Carançà -1831 m. El tercer dia, ara per la vall del Carançà, resseguiríem els seus estanys i saltaríem pel Nou creus per anar a raure a Núria, i fer nit a l'Alberg de Pic de l'àliga -2122 m. El darrer dia, ennuvolat i plujós, ens va estalviar el Puigmal i vam seguir directament avall, fins a la central de Daió i Queralbs. I cap a Manresa.

Caminar, en principi, té pocs al·licients per a mi. Des que anava amb els escoltes de la parròquia del barri que ja em semblava una activitat absurda: per què havíem d'anar i venir enmig de valls i tarteres? Cansar-nos i fins arriscar la integritat física! Menjar poc i, molt sovint, malament. Passar amb poca aigua. Guanyar alguna butllofa als peus… Però quan hi sóc, a la fi em dono. I em capbusso en el paisatge, en el detallisme tintinesc dels plànols de l'Alpina, en la literatura del territori. Oblido totes les pegues i entro en una altra dimensió, amb un punt de follia: de Queralbs ja en vaig sortir sota el signe de Guimerà. I, camí de Coma de vaca, m'acompanyà tothora en Manelic, sobrenom que és també del refugi on anàvem. Des de la Terra baixa, com si haguéssim sortit d'aquell molí fariner d'en Sebastià que les guies situen a la vall de Ribes, i fugíssim allà dalt, a la pleta per sobre els 2000 m. on Manelic guarda el ramat tot l'estiu, i es fon -com un grapat de neu!- només de pensar en la dona que li triarà l'Altíssim:

"Vet aquí que jo cada vespre quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé vet aquí que deia dos parenostres. Un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'l partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor em triés una... una bona muller"
(Manelic a Terra baixa, Acte primer)

Al refugi, és clar, no hi havia la Marta però almenys una noia despatxava coca-coles a tres euros que -passeu-me la debilitat americana- m'estalvien hipoglucèmies i fins el punt artrític o paranoic que aquests passeigs em provoquen. Al Coma de vaca, vam compartir sopa de ceba, cus-cus i una ampolla de vi amb un grup de tres osonencs, de professió periodistes, de qui encara vaig obtenir notícies de les meves amistats públiques de Vic o Torelló. Prudents o garneus, sempre més reservats del que jo hagués volgut, ens en vam anar a jaure d'hora per continuar l'endemà.

El segon dia va ser un punt maragallià, amb una primera hora fantàstica per resoldre el desnivell fins el coll de la Marrana (2529 m). Acomiadat Manelic, canviàrem de la vall del Freser a la del Ter i, pel Bastiments, guanyàrem el Coll de la geganta: vaques aquí, vaques allà. Bacivers avall, em ve al cap la que fou cega però -al migdia estic retut- no aconsegueixo enfilar el primer vers, imprescindible per al recitatiu. La vaca és cega, sí, i Maragall la va conèixer a la font del Cubilà, a Camprodon. Desmemoriat i sense cobertura al google, em resigno com ella de recordar almenys el seu parpelleig tràgic, mentre aixeca inútilment el cap envers el cel. I, com ella, "sota el sol que crema / vacil·lant pels camins inoblidables / brandant llànguidament la llarga cua" (sic) rodolem, ara sota administració francesa, fins arribar al Ras de Carançà.

A Ras de Carançà hi trobem setze senyores de Terrassa, mestres totes elles, que han pujat des de Mantet, per coll de Pal. Són lluny de la primera volada però compartim les coca-coles i una rialla fàcil, que s'encomana: elles soles omplen el menjador-sala d'estar i biblioteca! En una lleixa, a Carançà trobo el volum Carles Bosch de la Trinxeria i l'excursionisme, de Neus Aragonès (Cossetània edicions, Valls, 2003). "No sortirem del XIX!", penso, i també en el malaguanyat Jordi Castellanos i aquell hereu Noradell a l'Autònoma. De Carles Bosch llegeixo alguns fragments d'Excursions i caceres, i especialment les llegendes de les truites a de l'estany de Carançà o, al sud, les gorges de Carançà, camí de Tués. Com nosaltres l'endemà, Bosch de la Trinxeria també transità cap a Núria entre ramats de 16.000 ovelles i colles de vint pastors. Quin home!- arribat al Nou creus "tots ens agenollàrem i, barretina en mà, recitàrem la Salve Regina i saludàrem la reina de les nostres muntanyes amb una descàrrega general dels nostres fusells". Nosaltres no vam fer tant. Un glop d'aigua amb els cèlebres polvos "El tigre" ens permeteren un descens veloç i radiant talment el de Verdaguer que, a la inversa, va passar de Núria cap a Carançà l'estiu del 1880. A tocar del Nou creus, a la coma de la Fossa del Gegant, Verdaguer situa i recull la batalla entre Roland i els sarraïns: 

"Los pastors de Setcases    i Tregurá, 
que de lluny los escolten,    no saben pas 
si es donen colps de sabre    o colps de malls, 
si son los colps tronades,    los sabres llamps. 
La simitarra mora    sembla una falç, 
feta a fer caure testes    com brins de blat; 
cercant la del bon comte,     damunt li cau; 
lo partirá, si el troba,    de dalt a baix, 
l’osberg de fèrrea malla,    com l’elm daurat, 
les armes i la sella,    comte i cavall. 
Mes Guifre se n’adona,    lo colp rebat, 
i abans que el moro aixequi    l’arma i lo braç, 
sa espasa l’atravessa    de part a part. 
Com un avet que baixa    tot rodolant 
de timbera en timbera,    quan Gedhur cau, 
ressona ab terratrèmol tota la vall".

Canigó, 1885. Final del cant VIII. 

Enmig de tanta brega, no ens n'adonem i ja som a Núria. M'estalviaré de posar el cap dins de l'olla -ni tinc migranya ni em  convé cap mena de fertilitat- i demano la tercera coca-cola del trajecte. Victòries de la civilització: m'arriba amb got, glaçons i llimona. I fent un tomb pel santuari, abans de tornar a la plana, vaig fins la capella de sant Gil, el racó del beat Pere Tarrés -un dels pocs manresans amb aires de santedat- i també uns estables amb cavalls allà on altre temps hi hagué el refugi lliure. Rondino contrariat: sota els peus del bestiar hi queden els meus records de joventut. Passo pàgina, enyoradís, i abans d'emprendre el comiat, encara tinc un pensament per en Miquel Sitjar que, quan sàpiga de la meva discretíssima estada, em renyarà afectuosament i en llatí. Que Déu hi faci més que nosaltres i, si pot ser, que em deixi reposar també uns quants mesos…

La foto es feta al camí vell de Núria, des de Queralbs, abans del trencall cap a Daió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada