dilluns, 7 de juliol de 2014

Els escarxofats

On coi ets?
   T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai. El teu mòbil sonava i sonava en va, com el dels marits adúlters o les amants ofeses. El seguit interminable de trucs deixa entendre o la teva resistència activa o la teva plàcida distracció, i no sé quin dels dos «no responc» és més ofensiu.
   Per no parlar del neguit que m’agafa quan no et trobo, o sigui quasi sempre. He après a relegar-lo entre els meus vicis en comptes de comptar-lo entre les teves culpes. Però això no fa que sigui menys dur de suportar. Cada sirena d’ambulància, cada reflex luctuós dels noticiaris destapa la capsa de les meves pors. Veig motocicletes estavellades, baralles sagnants, sobredosis fatals, forces de l’ordre ocupades a reprimir alguna festa il·legal. Llegeixo amb una avidesa masoquista les cròniques letals de la teva tribu, els esclafats per l’amuntegament de la rave party, els fulminats per les porqueries químiques, els apunyalats en una baralla nocturna en algun anònim aparcament de discoteca, els apallissats a mort per policies indignes de dur l’uniforme. 
   Una imprevista fragilitat materna estova el meu aplom viril. M’adono que sumo totes dues febleses: el desfici protector de la Mare i les exigències de rectitud del Pare. Em veig corrent a ajudar-te i alhora escridassant-te, com una caricatura esquizofrènica de l’autoritat.

Així és com arrenca Els escarxofats, de Michele Serra, un èxit a itàlia -més de 350.000 exemplars!- que Anna Casassas ha traduït per Edicions La Campana. Un monòleg de poc més de 130 pàgines, a càrrec d'un pare de cinquanta anys parlant del seu fill de dinou. Parlant, rumiant, dubtant… Què ha passat que tingui a casa un veritable escarxofat? Pocs anys abans li hagué semblat impensable, en una família culta, progre i tolerant. I en canvi, és allà, acumulant mitjons i burilles, deixant les tovalloles molles al bany, refractari a qualsevol ordre lògic, a qualsevol estímul dels seus progenitors... Un adolescent, descrit amb un punt d'humor, i fins a cops hiperbòlic per un pare descol·locat:

Pertot arreu hi ha mitjons bruts, milers. Milions. Fets una bola i, en virtut del pes moderat i de la nosa limitada, no tots per terra. També n’hi ha pels mobles i els prestatges, com globus que un gas misteriós hagués fet enlairar per tots els racons de casa.
   Sempre continua encès algun aparell electrònic. A les parets del pis fosc, resplendors difuses de pilots, leds, brunzit de pantalles, com les brases moribundes de la llar de foc a les cases de camp. Sovint el televisor de la teva cambra va emetent un d’aquells dibuixos animats satírics americans (Pare de família o Els Simpson) que ridiculitzen el consumisme. O bé és l’ordinador que descarrega música i es va escalfant abandonat sobre el llit (…)
   Tot queda encès, res apagat. Tot obert, res tancat. Tot començat, res conclòs.
   Ets el consumista perfecte. El somni de tot governant o funcionari de la dictadura actual, que perquè s’aguantin els seus murs delirants necessita que tothom cremi més del que l’escalfa, mengi més del que l’alimenta, il·lumini més del que pot veure, fumi més del que pot fumar, compri més del que el satisfà.

El capítol primer acaba així. Ara tots els pares que hem superat la cinquantena, que hem tingut fills, encara més aquells que anem cada dia a l'institut per provar de treballar amb adolescents com ell, coincidirem en el retrat. I en la diagnosi: "Quan s'és vist un món on els vells treballen i els joves dormen?". Doncs no us les pinteu tan dolces: Els escarxofats, el sinuós monòleg interior d'aquest pare, pot ser també el mirall de les nostres mancances com a model, com a pares o educadors. Així comença el segon capítol:

Segons tots els pronòstics, més o menys cap a la meitat d’aquest segle la classe dominant a Occident seran els vells. Llevat que hi hagi invasions victorioses dels pobles pobres (pobre i jove seran sinònims, més ben dit, ja ho són), les persones de setanta-cinc anys cap amunt seran més de la meitat de la població. Ho repeteixo i ho subratllo: més de la meitat de la població. Milions de dentadures marcaran el ritme del temps restant, milions de bolquers absorbiran les últimes aigües d’uns cossos dessecats. Una humanitat exhausta i amuntegada intentarà allargassar el seu poder més enllà de tots els límits lògics. 

No seré sistemàtic. Destaco almenys el capítol 6, amb les entrevistes a l'institut -i la recepta del pare de l'escriptor Giorgio Amendola: "miri que el meu fill és burro, suspengui'l sense pensar-s'ho dos cops". Pare i tutora acaben en una conversa sobre un noi que, ben mirat, tots dos coneixen poc i malament, "i el destí del qual cada dia s'escapa una mica més de les nostres mans, perquè la vida és així". Un adolescent hiperconnectat que, amb formes d'estudi exasperants, també aconsegueix un 7 de química. Superba, també, la conversa amb el tatuador del nano (-Ha de parlar més amb el seu fill). O la paròdia dels Manaments que ens acosta al moll de l'os d'aquesta història:  "En certes llòbregues reflexions nocturnes, mentre tu havies desaparegut qui sap on i jo estava tancat en la meva impotència, temia haver abdicat, com a pare, i haver-ho fet per comoditat o mandra. Però al mateix temps valorava tota la insinceritat que m'hauria calgut per fer veure que era dipositari d'un ordre indubtable, articulat en normes fèrries i càstigs exemplars. Entre simular una autoritat ben estructurada però fingida, i aplicar-ne una de fràgil i fluctuant, però autèntica, què és pitjor?" Doncs això, què és pìtjor?

Punyent i alhora un punt reconfortant, Els escarxofats. Un títol immillorable per traduir l'italià Gli Sdraiati. Es llegeix sense ganes, de debò. I encara que no resol pas els dubtes que planteja als que ja som grans, -als que sabem que tenim un deure- permet almenys percebre que son dubtes d'absoluta contemporaneïtat: com ara aquest vertigen, inèdit a la història, d'una relativa llibertat, "¿pot ser que nomes generi deixadesa i malestar, mandra i mal humor?". Potser sí, però també potser molts més matisos. Per atabalar-s'hi o per relaxar-s'hi. Per somriure més de quatre vegades. Amb l'objectiu, al capdavall, de retrobar-nos -o no?- dalt del coll de la Nasca. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada