dijous, 22 de juliol de 2021

A Port de la Selva amb versos de Foix

Com que la platja no em fa el pes —m'agrada, sí, però em cremo i no hi faig res— m'hi emporto sempre lectura que és una manera com una altra de passar l'estona. Enguany hem tornat al Port de la Selva, i ens va caldre endarrerir l'arribada dos dies per mor de l'incendi. Inevitablement, però, ve l'hora d'aplegar tovallola i parasol —cremes solars, el telefon i una ampolla d'aigua. El diari és de la llibreria Corominas, establiment històric que enguany il·lustra una publicació comarcal sobre botigues centenàries. La llibreria Corominas, al mig del Port, encara té diaris estrangers, postals i moltes guies de l'Empordà i el Cap de Creus. I llibres, és clar, en una oferta prou respectable. D'entre els llibres, als prestatges, una molt bona reprersentació de l'obra de J.V. Foix, fill il·lustre de la vila. M'hi entretinc i, per sort, m'encanto —i firo— Amb versos de vacances, que són cartes i cròniques de J.V. Foix entre 1955 i 1975, i que va editar Eumogràfic el 2013 . M'hi he passat moltes estones, i m'han agradat moltíssim: és Foix, sense rebaixes, però un punt descordat i amb referències als amics i saludats fetes des de la més gran desimboltura. No va ser mai concebut com a llibre, però els editors hi van trobar l'enfilall: encara que no són a les obres completes, llegir-les és un plaer. Com aquest primer poema, en tres fragments. 


PORT DE LA SELVA EN UN MATÍ CLARÓS

D'AGOST DE L'ANY QUE SOM EL DIA DOS   


És bell, tocant a mar, i gai, quan un es lleva

desensonyat i clar, de rebre lletra teva,

escrita en llatí pur i amb deix de poliol

el vint-i-dos d’enguany al mes de juliol

des d’un mas ignorat, el qui, ran de frontera,

oblida el bosc i el camp, i l’era, i la cacera,

i amb samarra d’estiu i un tros de pantalons

flanqueja els semidéus a l’ombra dels tritons.

L’he rebuda ací dalt en envelop d’estrassa

amb fresquívols menjars i dolls de paperassa,

un Fabra renovat i un reguitzell de pots

de fruits, confits i mel, i un plec d’espardenyots

que em van d’allò més bé quan el deler m’afanya

per pujar al monestir i córrer la muntanya.


(…)


El Port és un lligat de fembres escollades

amb vesta evanescent; passegen a collades

al llarg de Port de Reig; parlen saxó i francès

i, si t’hi fixes bé, un català marès.

N’hi ha de nas camús i, les demés, fenici,

rumbegen anca i braç i es banyen amb desfici

com si el mar s’exhaurís, i, essent migdia tard,

negrudes i tibants, renoven el seu fard,

repassen el carmí i al so d’una gramola

fan llur aperitiu amb sucs de coca-cola.

Tornen a llur catau, es lleven la babutxa

i entre ais! i esglais subtils s’ajupen a la dutxa.


(...)


D'ençà que som vingut que em banyo a la Cativa.

En Segarra ¿què diu? ¿Què es calla en Carles Riba?

D'En Brossa poc ne sé, llevat que em va dir algú

que ha escrit deu mil sonets. I el bo d'En Triadú...


El poema és més llarg, segurament de 1955, i respon una lletra d'Albert Manent. Port de la Selva seixanta anys enrera! I tota la genialitat de Foix —Focius— en calça curta! Magnífic. La foto, de mitjans setantes, amb Foix i Segimon Serrallonga, embarcats al Port. Preciosa, també, i amb més records encara.


dimarts, 13 de juliol de 2021

El 33 anys de la Residència d'avis al barri

Tot i que per ser exactes l'aniversari de la residència es compleix cada 26 de març, a la pràctica sempre el celebrem més tard, buscant una metereologia més segura i un dia molt més llarg. Enguany, i amb el virus de la covid que encara belluga, vam decidir assegurar-nos-en, i no ho vam celebrar fins el juliol, fins el dissabte dia 3. La Residència ha superat els 33 anys! I érem allà, amb en Rossend Coll, el president de la Fundació i amb la Yesmine Regués, directora. I la música dels Rico-Rico, i berenar per a tothom i, també, la visita de l’Ajuntament de Manresa: moltes gràcies a l’alcalde Marc Aloy i les regidores de vellesa i acció social, Rosa Maria Ortega i Mariona Homs. Hi va haver paraules de record i agraïment per a totes les treballadores en aquest any, dolorosíssim, de pandèmia. I també un punt reivindicatiu de part de Rossend Coll: «Aquesta pandèmia ha recordat als de dalt que hi ha avis, i que hi ha residències». Els de dalt, és clar, són els nostres representants polítics, que s’han d’esforçar molt més en el tema de la vellesa i evitar que esdevingui un objecte de mercadeig —els grans fons d’inversions ara competeixen a construir residències de luxe només per als qui s’ho puguin permetre! L’acte també va tenir un pensament per a la Mercè Bacardit, que ens ha acompanyat anys i panys a la Fundació com a patrona i voluntària a l’administració. En acabat vam fer un tomb pel carrer Vallès, i amb les autoritats vam comentar els projectes de futur que reclamen necessàriament de la complicitat municipal. Hem arribat als 33 anys, i hem superat 12 mesos sense cap més ensurt. Però tots els avis i àvies del barri necessiten uns millors accessos i un millor entorn, que això no es pot dir que també ho ha fet la covid! Consignem, doncs, la necessitat d'una reunió formal, després d'estiu. Nosaltres, és clar, no pararem pas de treballar, d'arribar a més gent i si pot ser, de millorar el servei. Per arribar als 34 i fer-ne veritablement festa!

A la foto, Mercè Bacardit rep de l'alcalde Marc Aloy un recoeneixement a la seva trajectòria a la Fundació Residència d'avis del barri de la Sagrada Família (foto: Joan Closas Junyent)

diumenge, 11 de juliol de 2021

Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.

divendres, 9 de juliol de 2021

Sant Ignasi torna a Manresa (i ho fa en càmper)

Dimecres vaig poder presentar el número de juliol-agost d'El Pou de la gallina. El dediquem a la febre de les càmpers —de les furgonetes camperitzades, de les autocaravanes... I tot i anar sempre tard convidant els ponents, celebro que finalment a la presentació al Casino ens hi acompanyessin en Joan Calmet, regidor de Turisme i Promoció de la ciutat, i en Francesc Valdeolivas que és el cap de vendes de Camper Tecnologies. Plegats vam poder xerrar gairebé una hora d'aquest fenomen turístic, de l'èxit d'una nova empresa com Camper Tecnologies —qui ho diu que a Manresa ja no inventem?— i al capdavall de la necessitat d'espais per acollir aquests nous visitants que es desplacen amb una Citroën Berlingo de tercera mà o una resplendent Dethleffs de l'última fornada. No hi ha quisso-flautes ni rodamóns: hi ha gent que volta i que té moltes ganes de conèixer coses —o una mica de ganes, fins que arriba l'hora d'acotxar-se i s'entaforen a la seva càmper! Sigui com sigui, el número d’El Pou ha quedat tan polièdric com el tema. I amb la portada participada que vam aconseguir, al Pla de la Cova, vam obtenir un nou eslògan: avui Sant Ignasi vindria amb una furgo! Austera, dependent caritativament d'una dutxa i —cas que hagués de tornar a escriure els Exercicis!— a la vora d'un punt wi-fi gratuït. Ara que el 2022 és a la cantonada, recordem que Manresa ha de ser tan bona acolidora com ho va ser fa cinc-cents anys...

dimarts, 29 de juny de 2021

L'ateneu de La Vinyeta tanca el local

Avui dimarts 29 de juny els responsables de l'Ateneu Cultural la Vinyeta tornaran les claus del local: no és viable renovar el lloguer amb la Sareb i, encara menys, provar d'adquirir tot l'edifici per conservar el teatre i l'espai dels baixos. Ras i curt: l'històric local del carrer Roger de Flor 39 quedarà, finalment, desocupat,  sense llogaters ni usuaris. Esperant una subhasta que no té data, i un esdevenidor comercial en el millor dels casos. El barri, es miri com es miri, hi perd.

La Vinyeta ara fa poc més de vuit anys ja va ser un acte de tossuderia: la voluntat de mantenir una sala popular que durant més de trenta anys havia acollit l'associació de veïns Sagrada Família. De no tancar-la, i de defensar-la al costat d'uns principis de llibertat i autogestió. Tenia un punt de bogeria però, almenys fins la pandèmia de l'any passat, va anar complint la seva funció. Ara cal passar pàgina. Els responsables de l'Ateneu no poden fer front a tota l'artilleria jurídica que els ha caigut a sobre, precisament ara que el virus ha aprimat com mai la xifra d'usuaris. I a la fi ha calgut acceptar-ho. M'ho miro, ho raono i només penso que la nostra mare hagués fet encara un darrer acte heroic—però igualment desesperat. Quedarà, és clar, l'associació cultural, un registre i uns estatuts amb uns objectius que busquen nou local al barri per continuar acollint avis i canalla, joves i pares de família. Cursets, festes i teatre. I tot allò que ha anat passant per la Vinyeta...

En fi, des de la residència d'avis uns quants voluntaris ahir vam anar  a recollir la vuitantena de cadires que encara faran de bon aprofitar. La Vinyeta, que sempre feia goig, ahir tenia un aspecte tristíssim. Sense focus, sense papers, sense joguines, sense miralls ni cortines. Però el que estic segur és que ha valgut molt la pena. Sense subvencions ni dependències, la Vinyeta ha durat el que ha durat. Però ha estat des del primer dia un baluart contra el conformisme i la resignació. Un punt de trobada actiu al barri, on hi cabia tothom. I és per això que, per poc que fos possible, l'hauríem de recuperar!

La foto és del comiat popular, el passat dissabte 19 de juny, 

dimarts, 22 de juny de 2021

Qui no coneix Sussi Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la Gallina parla del crossfit i de l'escalada, i de com a Manresa ens hem afegit a aquest entusiasme: noves formes, nous locals... Conec la història de molt aprop, i manifesto amb contrició que vaig haver de canviar molts dels apriorismes que em guiaven. Doncs això, crossfit i escalada al costat de casa. Per forjar el cos —i el caràcter— mitjançant reptes. Talment la protagonista que tanca el número: qui no coneix la Sussi? Sussi Garcia, cos i caràcter que la Maria Picassó ha immortalitzat en funció de retratista. La seva vida, en canal, és aquesta que segueix:

Sussi Garcia,
una dona de caràcter


I tant que la teniu vista: Sussi Garcia i Soldevila! Va néixer a Vallhonesta fa 78 anys, el dia de l’Ascensió. I és clar, triar el nom va ser fàcil però, a l'escola, aviat li van escurçar: Sussi. De primer a Sant Vicenç, fins els sis anys. Després, quan la feina del pare els porta a Artés, aprèn que el seu nom en català gasta tres esses, i des d’aleshores que ha estat Sussi a tot arreu! A les Carmelites de la Caritat, a més de puntes de coixí fa els estudis amb profit, i fins hagués continuat estudiant a Manresa si no fos que l’esforç per l’economia familiar era impossible. De manera que es queda a Artés fent el comerç mercantil. De caràcter inquiet i molt voluntariosa, també va aprendre perruqueria per tal d'ajudar la germana en el negoci que aleshores emprenia. Rentarà molts caps, prepararà els tints i s’anirà bregant amb la comptabilitat. Després, els matins de diumenge, dependenta de pastisseria i, per tot esbarjo, els diumenges a la tarda sardanes al Casal. Per ànsies de vida pròpia, festeja i es casa aviat i, al cap del temps, fins seguirà el marit mecànic en un establiment a Berga, assumint ella el despatx. Mare d'un fill, vora la quarantena s’adona que tot i el tip de treballar encara mai no havia estat assegurada! I aleshores fa un tall que serà jutjat de terratrèmol: volarà sola. I prova sort a l’asseguradora Mapfre: abans ho hagués fet! Divorciada, torna a Artés, amb oficina pròpia. La fan de plantilla i acostuma a guanyar tots els viatges que hi havia d’incentiu. Pragmàtica, va arribar a inspectora i manifesta sense embuts que "treballar m'ha ajudat a viure!". Va estar-se a Artés fins la mort de la seva mare i després vindrà a Manresa fins a la jubilació. Com que la gent de sempre que li ha agradat, a la Sussi des d’aleshores la veureu sovint fent fotos de festes populars o a tota mena d’actes culturals, o per entitats —per als d’Imagina’t, per als Amics de l’Art Romànic... I és que de jove, a Artés, ja va ser de l'AMPA, i fins a la junta del club de Futbol, entre d’altres, amb un objectiu primer: s’han de fer rutllar les coses! Com els 12 anys que ha estat a la junta del casal d'avis del carrer Circumval·lació. Una dona decidida, d’aquelles que t'hi has d'avenir... o no. Potser per això un segon matrimoni tampoc va acabar de quallar. O encara més, deu ser per això que fins i tot va participar en política! A les primeres municipals de 1979, amb la candidatura artesenca de CiU es trobà regidora de cultura i esports. «De partits no hi entès mai, però el doctor Selga em va convèncer: si de debò estimava Artés...». Encara avui se sent cofoia d’arrencar, en una visita del President Pujol, la subvenció per al futur pavelló esportiu, seu durant dècades d’un altra fita com és el Sarau artesenc! Bo i jubilada aprendrà a pintar, informàtica i també, de la mà de Maria Dolors Cots i Joan Segon, fotografia digital. Amb en Segon compartia també la passió de viatjar, fins a Japó, Índia, Nepal, Brasil, Canadà o Nova York... Si fins va perdre’s pel Taj Mahal! Practica el ioga i ara pensa sobretot en els avis: participa amb el Consell de la gent gran o de les caminades 100 x 100, la campanya Tracta’m bé... I mentre enyora la normalitat prepandèmica, ens saluda cada dia des del Facebook i se sent orgullosa del premi Oleguer Bisbal que acaba de rebre per votació popular entre els lectors del Pou de la gallina com a «manresana més manresana». I que per molts anys, Sussi!

dimarts, 25 de maig de 2021

Aquest curs d'Animació que s'acaba

Avui amb els alumnes del cicle superior d'Animació sociocultural i turística ens n'hem anat a menjar plegats, vora els pisos de la Guia. No en fem retret ara! Grup bombolla, aire lliure, mascareta i les distàncies inicials que aviat —honestament—s'anaven escurçant. Tots al voltant d'un pa amb tomàquet, espetec, pizza casolana, alguna truita de patates i avall que trona. Cervesa, maduixes, també coca de xocolata. El què comptava era estar plegats ara que els projectes finals han quedat resolts i només estem pendents dels treballs endarrerits o —si molt ho apreten— d'alguna recuperació. Res de nou si no fos que aquest grup, aquest segon d'Animació acaba el cicle sota el pes de la pandèmia. Han estat quinze mesos amb episodis de confinament, amb algun contacte estret, amb molt poques sortides, poques visites i un punt de distància envers l'altre curs que puja. I això a vegades ho ha fet feixuc, com si al costat de les altres 20 promocions del cicle formatiu, aquesta hagués sigut una mica de fireta. Però totes les crisis pròpies d'aquests grups —tots els debats sobre la cohesió, la dinàmica del grup, els rols i les històries de vida que sortosament tenyeixen el dia a dia— avui s'han vist resoltes i superades. Sense sentimentalisme ni més excentricitats que les que provoquen dues o tres llaunes de xibeca. Música, jocs i alguns intents més o menys reeixits de karaoke. Selfies de ritual, fotos amb la mascareta ja definitivament a la mà. Un comiat que a les cinc de la tarda s'anirà allargassant mentre els participants anem desfilant cap a casa —cap a Igualada o Manlleu, cap a Navàs o Cardona, i fins a Bagà. D'aquí o d'allà. D'on siguin. Amb la il·lusió que després d'aquests dos anys tot podrà tornar a començar: reptes i somnis. Moltes il·lusions. I amb el convenciment que —virus al marge— ha valgut la pena, perquè hem après coses i n'hem compartit més. I ens proposem no oblidar-nos ni dels noms ni d'aquests temps estranys. I encara, just al darrer instant, conjurar-nos per tornar-hi una vegada més—«potser el dia que recollim les notes?»— com si ens fos donat per un instant aturar temps i vivències, i desgranar-les amb gasiveria entre els dits del record, abans de separar-nos. Perquè no direm mai que ha estat a causa de la covid, però aquest ha estat senzillament un molt bon i gran curs. Senzillament, inoblidable.

dimecres, 19 de maig de 2021

Qui no coneix Jaume Puig?

Va ser per sant Jordi que va sortir El Pou de la gallina, ara com fa 34 anys. Mes a mes, i fins a sumar 375 números, la revista ha sortit amb una regularitat astoradora: ni el confinament sever de fa un any va poder alterar-la! Precisament aquesta vegada el Pou parla de l'impacte d'un any de covid als serveis de la ciutat: al comerç i al turisme, a la restauració, a la formació no reglada. A la cultura i al lleure, a les agències de viatge... i també a les assessories i gestories. Maldecaps els que vulgueu, però també molta imaginació i tossuderia, ara que el virus comença a remetre. I enmig del marasme, la secció que compartim amb Maria Picassó —Qui no coneix...?— arriba al número cent. Per això, i fent excepció a la norma, aquesta vegada les vam emprendre amb en Jaume Puig, que per això és el president de l'Associació "El Pou de la gallina". Sense ell no sabem pas què seria d'aquesta publicació però, sobretot, estem convençuts que només la seva perseverança n'explica els trenta-quatre anys de regularitat. 

Jaume Puig,
quilowatts de llengua i compromís

Si a Manresa queda algú discret i rigorós aquest deu ser, sens dubte, en Jaume Puig i Ibáñez: després d’ell, se’n devia perdre el motllo! Va ser el primer nen a néixer en aquells habitatges que la Caixa de Manresa va impulsar a la Sagrada Família. Això era l’any 54. El pare, Secundí, venia de Copons i la mare, Maria, dels Prats de Rei. I bo, el Jaume va créixer jugant al barri —també serà a l’origen del cau de l’Antoni Gaudí. Anava escola amb la senyoreta Pepeta, al Tossal del Coro i, després, als germans de la Salle, als Esquilets, i els darrers cursos del batxillerat al nou edifici de la Parada. Aleshores, amb 16 anys, l’oferta de l’empresa on treballava el pare va ser decisiva: el Jaume s’incorporaria a la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat —la CAME, que va ser Segre, que seria Fecsa i que ara és Endesa—. S’hi va estar quaranta anys, que aviat és dit! Però mentre facturava quilowatts des de les oficines del carrer Llussà, el Jaume va aprofitar per fer el professorat mercantil a l’Escola de Comerç de Sabadell. I la mili a Saragossa. I fins va festejar i casar-se amb l’Imma Junyent l’any 77—dos fills: la Laia i el Guillem, i ara mateix ja hi podeu afegir dos nets bessons, la Rita i el Magí. Però si la vida laboral havia començat d’hora, també ho feu el seu compromís participatiu, que al cap del temps ha resultat ser encara més constant i fecund: des d’aquella associació d’alumnes de la Salle a la plaça Valldaura, fins al primer curs de català el 1970, al Lingua Club. La sensibilitat filològica ja la duia de sèrie, i és aleshores que en Joan Badia l’empeny de seguida a fer equip amb Josep Camprubí, a Òmnium Cultural. Són els anys dels cursets, especialment quan entoma la coordinació de tots els que es feien al Bages abans no existís el Consorci per la Normalització Lingüística. Quin tip de pencar! Deu ser veritat que els cansats fan la feina: des d’aquell Òmnium, i amb l’Imma, formarà part també del grup fundador de Rialles, una programació estable per a nens i nenes en català. I és a Òmnium que les responsabilitats es multiplicaran fins a ser-ne vuit anys president, quan l’entitat es manifestarà obertament independentista, fent colla amb la Muriel Casals. El trobareu darrera la versió manresana del referèndum d’Arenys, la primera marxa de torxes de la Diada del 2009, la Nit de Santa Llúcia el 2013... I en tot aquest remolí, una oportunitat: té 56 anys i li ofereixen prejubilar-se. No s’ho rumia pas gaire! I d’un bot es planta a l’Autònoma per graduar-se en Llengua i literatura catalana. Quatre anys i el que fa cinc per obtenir el màster d’estudis avançats en llengua catalana. Ras i curt: un autèntic filòleg, d’orígens autodidactes però que des d’aleshores també en tindrà el títol. I tot això fent sempre costat a El Pou de la gallina, 34 anys vetllant l’adequació lingüística, el control pressupostari i fins la presidència de l’associació editora. I és per això, i perquè no en parlem mai gens, que en Jaume Puig i la seva estampa picassiana avui són ideals per celebrar que torna a ser sant Jordi, i que aquest espai arriba exactament al número 100. És un goig, doncs, que per fer-ne festa el Jaume hagi accedit a trencar normes i —va ser mai tímid?— avui ocupi aquesta pàgina. Amb el desig sincer que ell, el Pou i la secció —i aquests dibuixos magnífics de Maria Picassó!— durin molts més anys encara...

dilluns, 17 de maig de 2021

Ara que ens ha deixat mossèn Ignasi Montraveta

Ahir diumenge vam ser a Solsona, al funeral per mossèn Ignasi Montraveta, després d'unes setmanes difícils, sumant més complicacions que no pas resolent-les. La salut, al capdavall, li ha fallat, i el Nasi —83 anys— se n'ha anat a costat dels sants que temps ha que l'esperaven. Jo el vaig conèixer fa tot just deu o dotze anys, mig per atzar, mig perquè algú en un dinar d'aniversari, volgudament ens va fer seure de costat. I ens vam fer un tip de xerrar tan gran, tan gran, que sempre més vam quedar per continuar xerrant —i si es podia, dinar— perquè el que és jo sempre em va semblar que amb ell hi aprenia coses. O en redescobria. Hi havia la política, és clar, i la vida al solsonès. Coneixia totes les cases i tots els camins. Coneixia la gent també, i semblava que podia estimar tothom, tal com estimava totes les coses que feia, que al cap dels anys en van ser moltes i molt diverses. I sempre fetes amb un goig encomanadís! També tenia silencis és clar, però per mi cada trobada era com una festa, conscient que d'aquella mena de mossèns ja no se'n fan. A Solsona, a Cambrils, a Sant Llorenç, al Miracle... o a un cop de roc del Seminari, a ca l'Assumpta i el Maties: vam riure'ns sovint de la jerarquia, de la institució, de les formes —i de la dificultat de bellugar-les. El record del Vaticà II, en la seva joventut. O el paper del bisbe Deig, de qui fou secretari diligent. O el concili Tarraconense de 1995. Veure tristament que l'església d'aquest país s'empetiteix i en en el trajecte s'encastella i es fa més i més conservadora... Amb l'Ignasi no hi havia pecat, perquè no hi havia religió sinó una voluntat molt viva de fer i pensar, d'estimar—de ser lliures, de ser millors. Fora dogmes i cotilles: consol pels dolguts, a tot estirar. Per això ahir, tot i saber que a la catedral l'ofici seria formal i protocol·lari, hi vam anar amb l'esperança d'una espurna de vivesa. En acabat, quan d'entre els companys en vam escoltar el relat biogràfic, quan el bisbe Novell en va haver valorat el perfil sense entrar en arestes, vam celebrar la paraula decidida d'una dona que va pujar serenament al presbiteri amb una magra llibreta a les mans, i que se'ns va adreçar a tots nosaltres en nom del grup de pregària que compartien. Van ser tot just algunes de les màximes del Nasi però, per un moment, em va semblar que encara el sentíem. Valent i decidit, amb la pura voluntat d'encomanar-nos el goig de viure, i de viure compromesos amb el nostre entorn més proper. Ell, per sort de tants i tantes, ho va saber fer.

La foto és d'un diumenge de setembre, a Pinós, ara fa un parell d'anys. 

A continuació, del grup de pregària que dinamitzava el Nasi m'arriba el text llegit a la catedral diumenge, cosa que he d'agrair a l'Adelina Tripiana, per tota la franquesa i facilitats.

« (...) Mossèn Ignasi era una bona persona. Intentava seguir amb tota la humilitat dels homes savis els preceptes de l’església al costat de la gent gran i també de la gent senzilla. 
Era un gran amant de les Vespres de Montserrat, així com també de la música clàssica. 
Era una persona generosa, amb una gran estima pel seu País… —aquí permeteu-nos fer un petit incís: tothom pot recordar la finestra de la seva habitació del Seminari amb l’estelada onejant i plena de flors que ell cuidava amorosament. 
Una persona entusiasta, sempre a punt per a la conversa distesa amb els Amics, un digne Representant de Jesús en un món cada dia més necessitat de referents. Tot el Grup tenim present frases seves, com algunes que citem a continuació: 
· “Jesús no va instaurar cap Religió, som els Homes que hem necessitat instaurar-la” 
· “Dins el pla de Déu, com més humans som, més Cristians serem” 
· “Déu quan estima, ja no pot deixar d’estimar” 
· “Jesús no volia fer gent més religiosa, sino més bones persones” 
· “Segur que vaig sentir la crida de Déu, però és la gent que m’ha fet Capellà” 
Gràcies Ignasi per la teva dedicació cap a nosaltres, per tots els teus bons consells i xerrades al llarg d’aquests set anys d’acompanyament. Et trobarem molt a faltar! Descansa en Pau. El nostre més sentit condol a la Família i a tota la Comunitat eclesiàstica».

dijous, 6 de maig de 2021

Entre coneixements i competències, escola d'oportunitats

Ara que som a la recta final del curs, un retall per conservar a la carpeta. Un article d'Anna Jolonch al diari Ara, L'escola de les oportunitats. De tot el text, l'últim paràgraf. Dedicat a tots els nois i noies de l'institut Guillem Catà amb qui aquests dies estem enllestint el projecte de final de cicle i amb qui compartim els darrers matins del grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme. Atrafegats i a vegades encara un punt maldestres, me'ls miro i ja els començo a trobar a faltar. Convençut de les seves capacitats i amb el desig del millor futur per a totes i cadascun d'ells.


L'escola de les oportunitats

«Bernard Charlot (...) es pregunta des de fa més de trenta anys per què uns [alumnes] fracassen i d’altres tenen èxit? Erigeix la seva teoria de “la relació amb el saber” contra les teories del dèficit cultural que classifiquen negativament els alumnes de les classes populars, a qui sempre, diu, els falta alguna cosa. I és que per a Charlot la bona escola seria aquella que posaria en el centre de la seva missió aportar als alumnes unes referències que els permetin trobar un sentit a la vida, a la seva pròpia vida, a la societat, al món, a les relacions amb els altres i la relació amb un mateix. D'aquesta manera, el que posa al centre de l'escola és la idea de sentit, i el desig d’aprendre. La pregunta del sentit ajuda a superar els debats estèrils a cop de manifestos entre coneixements i competències. El gran desafiament és “la formació de subjectes”. La formació de joves que puguin projectar el seu futur, que tinguin confiança en si mateixos, que sentin que formen part d’una comunitat, que sàpiguen que són algú per a algú. Això no depèn tant dels sabers que aprenen com de la manera com es transmeten i l’estil educatiu del centre. El que cal és preocupar-se per la sort dels vençuts i fer de l’escola de les oportunitats una escola per a tothom: què esperem?»

Anna Jolonch - Ara, 4 de maig de 2021

dimarts, 27 d’abril de 2021

Biden reconeix el genocidi Armeni

Coincidint amb el 106 aniversari de la massacre, el president dels Estats Units, Joe Biden, ha qualificat de «genocidi» la matança d'un milió i mig d’armenis a mans de l’exèrcit otomà entre els anys 1915 i 1923. Amb les seves paraules ha revifat un tema sempre incòmode, però que cal revisar si no volem que cíclicament —allà i aquí, més lluny o més a la vora— es repeteixi. No cal ni dir que el govern turc que presideix Erdogan ha jutjat de greu error el qualificatiu emprat per Biden, «encara més venint d'un soci de l'OTAN» i ha parlat amenaçadorament de «ferida» en les relacions amb els Estats Units. I qui es voldria enemistar amb Turquia, capaç com és de fer tanta feina bruta per Occident?

Al capdavall, si bé el Parlament de Catalunya l'any 2010 s'hi va referir en els mateixos termes, el parlament espanyol ho ha rebutjat una i una altra vegada. I encara avui Javier Solana fa l'orni de la qüestió! Què se'ls en dona dels drets i llibertats dels pobles? Espanya no hi ha entès mai, ni en sembla tenir ganes.

La foto, pispada a la xarxa: el genocidi armeni hi és àmpliament documentat, també fotogràficament. Es tracta d'armenis fugint pel desert d'Aleph, a Síria, amb una criatura morta.

dilluns, 19 d’abril de 2021

Qui no coneix la Noa M. Àvila?

Aquest mes d'abril El Pou de la gallina parla de la recerca a Manresa, tot defensant l'existència d'un ecosistema propi d'R+D, amb equips que —és clar— necessiten temps i recursos. La pandèmia, almenys, pot afavorir aquesta tesi. Amb la Maria Picassó, però, ens n'anem a la part més artística de la història i tanquem l'exemplar presentant una noia prodigi, d'una crativitat poc científica però absolutrament arravatadora Noa Márquez i Àvila: la dels Pariéndola. Una història inoblidable. 

Noa M. Ávila,
quilla i punki—i molt flamenca


Formalment es diu Noa Márquez i Ávila, però és coneguda arreu per «la Noa» —o també la-Noa-Kanoa, que per noms no quedarà. Nascuda el 1986, va créixer rere l’estela de la seva germana Laura i totes dues a l’ombra de la Mion, allà on anaven a escola i hi tenia casa l’àvia Encarna. Cal recordar que la Noa era una nena tímida? De tan tímida que ningú li sabia la veu preciosa que tenia, sota la dutxa, cantant com els rossinyols. La Carme sí, és clar, i per això fou ella, la seva mare, la primera a empènyer-la a cantar. A cada festa, a cada reunió familiar: «Canta, Noa!». I encara més el seu tiet, en Xavier Canal, un cantautor amb qui després va fer la primera companyia —la Parentela— acompanyats d’Àlex Casanova a la percussió. Mentrestant va fer l’ESO i el batxillerat artístic a l’institut Lluís de Peguera, i va continuar estudiant cicles formatius de disseny o de fotografia, a Manresa i a l’Hospitalet. És el temps de les grans descobertes, de trobar feina i de canviar-la —ara en un bar, ara un menjador escolar... i de viatjar molt, acumulant domicilis illencs i provisionals—fos a Menorca, a Canàries, a Cuba... o a Algarinejo, que és el poble amb les arrels familiars, allà vora Granada. I en tot aquest trajecte, la veu l’acompanya, i a tot arreu agrada, i és aleshores que fa el pas de crear un nou grup, «... i buscant, ara aquest, ara aquell, em vaig retrobar el Sabata, que ja coneixia de petita... Aquest sí que és un person que no s’oblida i hauríeu d’entrevistar!». El Sabata és l’Ivan, que per aquell temps tot just tornava d’uns anys a Itàlia, i sempre ha tocat la guitarra molt més que bé. En aquell moment ell assajava en grups de rock dur, rollo Malastrugança. Però el fet és que l’Ivan portava la formació completa del Taller de músics, i serà qui animi la Noa a descobrir el flamenc. Ell li ensenya els pals i, encara més, li fa perdre la por. La Noa també passarà, ni que sigui una mica, pel Taller de músics del Raval, a Barcelona. I al costat de l’Ivan, a poc a poc incorpora tangos i seguidilles, saetes, alegries i fandangos. És, ras i curt, un projecte germinal: a partir d’aquí en surt un nou grup i també una parella, que avui ja són pares d’una criatura preciosa, que respon al nom de Jal. I el grup? El grup són els Pariéndola, per la música que —literalment— parien. Tenen un repertori ampli, però que sobretot treballen amb flamenc de fusió. Música i amor, doncs, ja han sumat vuit anys i esperen, des del pis que ocupen serenament a la Guia, que escampi aquest virus, i que poc a poc tornin aquells concerts que els portaven per bars i ateneus o a qualsevol festa popular. «Escolta, apunta també que la Guia no es toca, eh!?», afegeix, evidenciant un caràcter que amb els anys s’ha fet fort. El seu flamenc ha anat perdent faralaes, i ella mateixa es defineix quillai punki. Però al capdavall viu devota d’una esperança, d’un anarquisme primitiu i sentit, universal. D’aquesta espiritualitat profunda i seca, esquinçada, que ella sap tornar en música.

divendres, 9 d’abril de 2021

Un país de nets de minyones

M'avisa en Xavier Rubio, d'un text a l'Ara: Un país de nets de minyones. El signa Sílvia Marimon, i inevitablement, ens recorda aquells fills de les minyones de Binacet de l'estiu passat, publicats a El Pou de la gallina. Un país de nets de minyones és de lectura tan ràpida com recomanable, i és un altre ingredient imprescindible per prendre consciència d'aquest enorme col·lectiu absolutament invisibilitzat entre nosaltres. Per cert, l'antiga foto d'EFE que il·lustra l'Ara la trobo impagable. (I moltes gràcies, Xavier!)

L'article a l'Ara, del dia 4 d'abril, comença així:

A finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, milers de dones, la majoria joves i solteres, van abandonar els seus pobles d'origen per anar a nuclis urbans amb l'esperança de millorar les seves condicions de vida. No hi havia gaires opcions laborals i la majoria van entrar a formar part del servei domèstic. Quasi sempre –i al segle XXI les coses no han canviat gaire– en condicions precàries perquè sistemàticament se les ha exclòs de la legislació laboral. La historiografia, fins fa ben poc, tampoc no ha tingut gaire en compte les minyones. Mònica Borrell-Cairol amb la tesi doctoral El servei domèstic a la ciutat de Barcelona, 1900-1950 i Tura Tusell amb el treball final de màster Anar a servir. Una aproximació al servei domèstic i al treball de les minyones a partir de fonts demogràfiques. Catalunya, 1848-1930 analitzen qui eren aquestes dones, d'on venien, com trobaven feina, per què sistemàticament la llei no les ha tingut en compte, en quines condicions treballaven i si realment van trobar en el servei domèstic una via per sortir de la pobresa. Un dels principals problemes que han tingut les dues historiadores són les fonts, que sovint invisibilitzen les treballadores del servei domèstic.


dimecres, 7 d’abril de 2021

En el comiat d'Arcadi Oliveres

Ara fa dos mesos, quan Arcadi Oliveres va fer pública la seva mort propera, vam quedar tots atuïts. Sé que vaig buscar unes fotos de quan va passar per unes jornades, a l'Institut Guillem Catà, l'any 2012. Les vaig penjar a les xarxes i en vam parlar a classe o ho vam comentar a la sala de professors. I tot plegat han estat dos mesos curts, que són un darrer exemple de valentia i coratge. D'algú que sempre, i en cada acte, ens interpel·lava. Ara ens en queda el testimoni, els seus llibres, l'exemple. I d'entre tots els comiats que s'han fet públics, recullo de l'Ara el text de David Fernàndez, I gràcies sempre, Arcadi: de per vida i molt especialment un fragment amb un decàleg esplèndid i memorable. 

«Desert del comiat, plou la temptació, enmig de l’hivern global, d’un decàleg arcadià d’urgència com a sortida d’emergència. La passió segons l’Arcadi, amb deu manaments –ell en dirà necessàries desobediències– de lliure adscripció voluntària. Ara que vivim aquest dilema on el capitalisme és alhora inviable i invencible, entre l’emergència climàtica, el patriarcat criminal, el racisme absurd i el cul-de-sac civilitzatori d’un capitalisme sindèmic, barreja tèrbola de la pandèmia sanitària i l’epidèmia de les desigualtats. Al capdavall, els més utòpics de tots seuen encara a palau, creient a cegues que tot anirà rebé si tot resta igual. L’Evangeli segons l’Oliveres, doncs. No per arribar al paradís, que amb sortir de l’infern n’hi ha més que prou. No mentiràs (perquè ja saps que les paraules fereixen o guareixen; poden ser la primera bala o la primera carícia); no mataràs (perquè al capdavall tots hem de protegir als altres d’un mateix i l’altre sempre serà inviolable); no robaràs (que prou ens roben cada dia a mans plenes i amb plena impunitat); desobeiràs la por (malgrat la por) per alimentar l’esperança; cuidaràs la gent (i abrigaràs el carrer); frenaràs el col·lapse (que no hi ha planeta B); faràs assemblea (i t’associaràs, ecklessia, perquè la democràcia són unes quantes tardes lliures que acabem ocupant i cap guerra no s’atura sola); globalitzaràs alternativament (perquè l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tot alhora i el capitalisme no és reformable); desmilitaritzaràs el cap per desarmar cada violència (i faràs objecció fiscal a tanta despesa militar), i marxaràs per la llibertat per construir cada pau.

Contra les utopies fracassades i les distopies que ens assetgen, hi ha el camí casaldaliguià que tant llaurava l’Arcadi: l’eutopia insubmisa. Els bons llocs que som capaços de construir entre totes i tots. El bon lloc que sempre serà l’Arcadi: refugi, recer i el nostre altre món possible. Diria que és l’únic camí transitable disponible –habitable, sostenibe, vivible, raonable–, ara que s’estreny el setge de la injustícia global en l’ordre caníbal del món.»

A la foto, l'Arcadi amb unes noies de 4t d'ESO amb voluntat periodística, al Conservatori Municipal de Música. Primeres jornades "El Catà en acció". D'això en fa nou anys: 2012.

divendres, 2 d’abril de 2021

Divendres Sant amb Comadira i Bach

Ara fa vuit dies llegia un article de Narcís Comadira a l'Ara, «El dia del ram», tot recordant que era a punt de començar Setmana Santa. Ja dic sense embuts que els textos d'en Comadira —i en primer lloc els poemes— sempre m'han agradat. Però aquests articles mensuals em semblen pura delícia, a cavall del calendari, amb les festes i les flors, i l'indefugible pas del temps. No res, Comadira parlava de la Setmana Santa que  «comença posant en evidència la poca seriositat de la gent. L’aclamaven, cridaven "Hosanna!", deixaven que el pollí on muntava Jesús petgés els seus mantells, duien palmes i escampaven branques d’olivera i només quatre dies després cridaven "Barrabàs, Barrabàs", preferint un criminal a Jesús. Com ja saben, Barrabàs va ser alliberat i Jesús va ser crucificat. Però va ressuscitar al tercer dia. Això és el que se celebra aquesta setmana». Però lluny de catequesis —inclosa la vindicació del Dijous Sant!— Comadira n'extreu en dues passades el que per mi encara és l'autèntic sentit de la Pasqua. Ho diu així:  «Setmana Santa coincideix amb l’inici de la primavera. Els llorers són florits, els arços són florits i les humils farigoles. Hi ha una dansa còsmica de renovellament. La saba circula, les gallines ponen com condemnades. Tot això, tots aquests sucs, que deia el poeta Gerard Manley Hopkins, quin sentit tenen? Tot està lligat no pas a la crucifixió sinó a la resurrecció».

Ras i curt, resurrecció que és al capdavall sinònim de joia. Potser per això sempre he estat més de caramelles que de papotes i processons. O també, i per seguir el consell d'en Comadira, d’escoltar la Passió segons Mateu, de Bach, «Segles de saviesa, d’esforç, d’inspiració, de talent i de treball culminen en aquesta obra que honora la humanitat sencera i és una prova de la dignitat humana, malgrat tots els esforços que fem per dissimular-la». No res, llegiu-vos el text sencer si us ve de gust, avui que ja és Divendres Sant i els fidels de la Thomaskirche, a Leipzig, ara fa vora tres-cents anys sentien cantar com Jesús es mor i la nit «cau sobre el Calvari i sobre Jerusalem com una flassada negra i espessa. Però el poeta Charles Péguy ens diu, com per tranquil·litzar-nos, que Josep d’Arimatea ja s’acosta amb el seu llençol blanc. El llençol amb què embolcallaran Jesús. Contra la nit del terror, la tendresa». Doncs això, hi provaré de posar més tendresa mentre espero —a vegades pacient, a vegades geniüt i rondinaire— una altra Pasqua.

La farigola florida, o timó, en una foto de De Kurt Stüber pispada a la Viquipèdia

divendres, 19 de març de 2021

90 anys d'ERC al costat de la gent

Avui 19 de març fa exactament 90 anys que al Foment Republicà de Sants es van enllestir els tres dies d'aquella Conferència d'Esquerres que va fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Un nou partit fruit de la confluència de diverses organitzacions polítiques i fins d'associacions d'abast locals o comarcal. Un entramat divers que —llegiu avui mateix Joan B. Culla a l'ARA— durant tres dècades havia maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista a la Lliga de Cambó. El final de trajecte de la monarquia borbònica coincidí a Catalunya amb el paper aglutinador de Francesc Macià i, molt especialment, la capacitat d'aquell nou partit «per sintonitzar amb l’estat d’ànim de les classes populars en aquell moment històric». Només això pot explicar l'èxit immediat d'aquell «catch-all party, de partit arreplega-ho tot, des de burgesia empresarial i professional fins a menestrals, pagesos modestos o rabassaires fins a obrers de simpaties cenetistes».

En el darrer discurs d'aquella reunió ara fa 90 anys al carrer Cros —que fou ben bé discurs de cloenda: el dinar que s'havia de fer a continuació no va obtenir autorització governativa!— Francesc Macià, escollit President del Comitè executiu, va agrair les mostres de confiança rebudes i reiterà el seu compromís a continuar lluitant pels ideals que havia defensat sempre, «que no eren d'odi, sinó d'amor a tots els oprimits, d'estimació a tots els pobles (...) i contra els qui volguessin atropellar la justícia i la dignitat dels homes o els pobles». Pocs dies després, el diari l'Opinió sintetitzava els principis programàtics d'aquella Esquerra primigènia en republicanisme, laïcisme, justícia social, democràcia interna i llibertat de Catalunya". Immediatament després, aquell 12 d'abril, la fórmula recollia un èxit formidable.

I bé, no cal dir que en 90 anys n'hem passat de tots colors. I que al costat dels encerts també hi ha hagut marrades —i en aquest recorregut valent i honest, també hem sofert una persecució prou constant! Jo, que no sóc persona de militàncies ni gaire ortodòxies, hi sóc posat des del 96 perquè encara avui la trobo una organització assembleària, diversa i plural, apta per a la política. Aquella «democràcia interna« que podia aplegar caràcters tan forts com Macià i Companys, com Tarradelles i Ventura Gassol. O Marcel·lí Domingo de costat Josep Dencàs... Ras i curt: una eina. I l'eina ha de ser útil. Per avançar en aquell objectiu d'en Macià: una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. O en termes contemporanis, una República Catalana per horitzó i aquesta tossuda voluntat de servei. D'una esquerra nacional que es vol, sempre i abans que res, al costat de la gent. Que per molts anys ens en puguem sentir orgullosos!

La foto és del 7 de juny de 1931: Francesc Macià, al balcó de l'Ajuntament de Manresa s'adreça a la multitud en commemoració de les cèlebres Bases de 1892. L'època ho portava: omnipresència masculina. I la diversitat social? Barrets, gorres i caps pelats. Republicanisme popular.

dimecres, 17 de març de 2021

De Sebastià Alzamora: mal començament?

Ara fa vuit dies no em vaig estar de mostrar els meus neguits sobre el futur govern del país. D'una banda perquè acabàvem d'assabentar-nos que l'Eurocambra retirava la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, exactament el mateix dia que el jutge de vigilància penitenciària revocava el tercer grau dels presos de Lledoners. I en aquell ambient, els dubtes sobre l'acord —o no— de la composició de la mesa del futur Parlament se'm feien un punt angoixants... «Prova superada», doncs, podria opinar ara mateix: des de divendres hi ha mesa i tenim MH Presidenta del Parlament. Fins i tot de manera prou unitària els representants de l'independentisme han estat a Madrid —PdCAT, Junts, ERC, CUP, Òmnium...—  a presentar la llei d'amnistia al Congrés com a «punt de partida» per a la resolució del conflicte. Tot plegat, en paraules de Sebastià Alzamora, per «deixar enrere la inacció, l'estupor dolgut i la bronca interna permanent de la legislatura anterior i anar cap a alguna cosa propositiva». Però la seva columna d'avui, a l'ARA, es titula —ras i curt— Mal començament. I en reprodueixo els dos darrers paràgrafs per tal com, els seus temors, encara avui són els meus també.  Amb tot, i com que soc un home d'esperança, jo de moment ho deixo en pregunta: mal començament?

«Pel poc que en transcendeix, de les negociacions, qualsevol diria que dins el partit nou de trinca que és Junts per Catalunya s'hi ha introduït l'antic escrúpol convergent contra la idea d'investir un president d'ERC. Les primeres intervencions públiques de Laura Borràs com a presidenta del Parlament han mirat cap a la legislatura anterior (per criticar el seu predecessor Roger Torrent, sobretot). I des de fora de la primera línia, les aportacions del president Torra, en el paper d'ànima en pena de la Casa dels Canonges, explicant la solitud que va sentir a l'anterior Govern com si ell no hi hagués tingut algun tipus de comandament (vam entendre que el presidia) resulten si més no xocants, si el que es pretén és facilitar que les negociacions arribin a bon port.

Però bé: la cosa, com sempre, no es perd només per una banda. Els llanterners dels diferents partits treballen –amb més afany cada dia– amb la hipòtesi d'un fracàs en la formació de govern, del qual tots es podrien culpar mútuament en cas d'una eventual repetició electoral. Si no és així, es tornarà a formar un Govern mal avingut i poc operatiu, que sempre comptarà amb l'obtusa i venjativa actuació dels poders de l'Estat per justificar-se. Deu ser que s'acosta el
momentum.»

Passem per alt la ironia del momentum. Només dic que fer càlculs sobre els hipotètics guanys i pèrdues d'una possible repetició electoral és, pel cap baix, bogeria. I de debò que, de folls, ja anem servits...

dilluns, 15 de març de 2021

Qui no coneix Rosa Maria Masachs?

Aquest mes de març el Pou de la gallina commemora una efemèride en clau de dona: els 75 anys de la vaga de la Fàbrica Nova que protagonitzaren les seves teixidores en aquells temps de postguerra, gana i molta repressió. Es tracta, molt probablement, de la primera vaga seriosa que s'enfrontava al nou règim franquista i val a dir que es va resoldre aconseguint tots els objectius que les vaguistes s'havien proposat. Lectura planera i instructiva, sens dubte. Al final de la revista, el «Qui no coneix...» s'atura amb Rosa Maria Masachs, una professora de llengua francesa que segurament vau conèixer en els anys de la vostra secundària... Il·lustrada magníficament per Maria Picassó, la seva història comença a la Plana de l'Om. I hom diria, sense por d'exagerar, que gairebé no s'ha mogut del barri...    

Rosa Maria Masachs, 
sous le ciel de Manresa

Quantes generacions de canalla vàrem aprendre francès amb la Masachs? Rosa Maria Masachs i Playà. Trenta-set cursos de llengua i civilització francesa, a cavall del Peguera i després el Pius! Només per això ja la coneix mig Manresa. Va néixer el 1948 al pis de l’àvia, a la Plana de l’Om, quan encara es naixia a les cases. Segona de tres germanes, era filla de Maria Carme Playà i aquell il·lustre catedràtic que fou el doctor Valentí Masachs Alavedra. En un ambient geològic regit pels cursos a l’Escola de mines i l’institut Lluís de Peguera, l’ofici del pare fins marcava el temps dels estius: abans d’anar a passar els tres mesos a pagès —a Rajadell— hi havia deu o dotze dies de platja vinculats a la participació del pare en tribunals de revàlida a instituts del litoral —«com més al sud de Tarragona, millor: el iode hi és més abundant!». I bé, l’any 1966 la Rosa Maria ja és a Barcelona on cinc anys després es llicenciarà en Història antiga i Antropologia. D’aquell temps en queda un record esportiu, quan fa part de l’equip de vòlei universitari i arriba a guanyar el campionat estatal. També participarà a la lliga oficial fins que es casa, el 1974! Però és aleshores que l’atzar la fa ensopegar amb una plaça interina a l’institut Lluís de Peguera. Una plaça... de francès! Tot va ser provar-ho —havia estudiat francès, i el francès era la llengua culta del pare, la dels viatges a la república veïna i fins la de molts dels discs de 45 RPM que compartien les germanes. I d’aquell primer pas accidental i anecdòtic en va venir tot l’ofici. De 1972 al 1986 al Peguera, començant per les classes de nocturn. Després vindrà l’accés a càtedra i, doncs, un nou destí: vint-i-tres anys més al Pius Font i Quer! Pura perseverança, en un itinerari vital desplegat en poc més de set o vuit quilòmetres quadrats: de casa a l’institut, i altre cop a casa, amb quatre criatures i un matrimoni igualment durador. Això sí, mentrestant ha vist fondre la llengua de Voltaire, de Flaubert i Baudelaire, rellevada per l’anglès. Ella, impertèrrita, va continuar la seva oferta de gramàtica i cançons, d’intercanvis epistolars que aviat foren estades a Romans-sur-Isère, camí de Grenoble, i després a Bourg-lès-Valence, allà al costat. Aleshores, quan els Erasmus no existien i Europa encara semblava acabar als Pirineus, les seves sortides van ser sempre un glop d’aire fresc, fos des d’un institut o l’altre. Els seus darrers anys són com a cap d’estudis, i la jubilació la portarà a nous interessos: si ja dominava el francès i l’anglès, ara hi afegirà l’italià i —cinc anys de picar pedra— també l’alemany. Tot plegat, mitja dotzena idiomes: no em direu que la dona no es fa entendre! Però, i per tornar a l‘esport, la Rosa Maria es va involucrar al Club Atlètic on duia les filles. Amb d’altres pares es van preparar per poder ser jutge de pista, que era una cosa que a Manresa convenia. I posats a fer —la canalla ja no era al club— fins va esdevenir jutge nacional, i encara avui és a la junta! També ha passat pel moviment veïnal i des de la Federació va coordinar sis anys el programa «Amunt» per a nois i noies que no es podien permetre un reforç escolar. El lema? «Tota pedra fa paret». Potser perquè a la base sempre hi queda un punt de geologia...

dimarts, 9 de març de 2021

La millor resposta d'aquest dimarts ha de ser divendres

No sembla ben bé casualitat. El cas és que aquest mateix dimarts ens hem assabentat que l'Eurocambra retira la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, i que el jutge de vigilància penitenciària revoca el tercer grau dels presos de Lledoners perquè —i què es pensaven?— no es perceben símptomes de penediment. Al vespre Oriol Junqueras ha declarat que «Ens tanquen a la presó perquè no ens poden guanyar a les urnes. Ens tanquen perquè cada dia som més forts». Ara, però, cal veure com ho païm. Perquè d’entre aquell 80% de catalans defensors d'un referèndum d’autodeterminació, cada dia n’hi ha més amb ganes de tirar el barret al foc. De quedar-se a casa, de creure que no en sortirem. O —pitjor encara— que si és el cas, només ens en sortirem amb un cop d’audàcia afortunat...

No podem defallir ni ho podem deixar a mans de jugades mestres. Per tots aquells que aquest vespre tornen a ser a la presó, per tots aquells que avui encara són a l’exili, o per tots aquells altres encausats judicialment: cal perseverar amb intel·ligència i perseverança. Els nostres adversaris en saben un niu d’això! Només cal fixar-se en Pedro Sánchez, que tan sovint com insinua una sortida al conflicte deixa que la judicatura faci més i més gros el conflicte, mentre l'home combina els seus temors amb el més gran immobilisme. Ahir en Joan B. Culla es preguntava retòric a l’Ara si no contribuiria a distendir el clima «que la Fiscalia deixés de maniobrar contra l’indult i els beneficis penitenciaris dels presos polítics?. ¿Que Pedro Sánchez fixés una data per a la segona reunió de la taula de diàleg? ¿Que es deturés la cascada d’incriminacions contra la mesa del Parlament, contra alcaldes, activistes, etcètera?» Que ràpida que ens ha arribat la primera resposta! I és que és evident que la gent del PSOE no té cap ganes d’abordar el problema políticament. Que volen deixar als llimbs la taula de negociació. Que fins i tot n'hi ha que calculen si no els convindria avançar unes eleccions tardorals on desfer la coalició que tan incòmoda se’ls torna a las Cortes...

Per tota resposta només hi pot haver la nostra fermesa. No pas més càlculs —a la banda catalana també hi ha analistes folls que prediquen els avantatges de repetir el 14F!— sinó la voluntat d’arribar a aquell ampli acord que a la campanya ens imposàvem. La data és aquest mateix divendres: sumar al nou Parlament una completa majoria entre tots aquells que defensem amnistia i autodeterminació. I que estem disposats a arromangar-nos per fer-ho possible. Amb tota la generositat que convingui: per impulsar la nova Catalunya republicana que estic convençut sabrem compartir tots des de la mesa del Parlament fins al darrer càrrec del futur govern. Perquè si no és així, la cosa té mal pronòstic. I els nostres adversaris bé prou que ho saben. 

Ja sé que avui tothom era a Lledoners, però a les 8, a Manresa la plaça no feia goig. Ho consigno no pas per derrotisme sinó per apremiar la importància d'un acord que desitjo imminent.

dijous, 4 de març de 2021

De Tardà a Aragonès, compromisos i oportunitats històriques

Ara fa vuit dies, Joan Tardà era a Manresa. Presentava el llibre En defensa pròpia, a la llibreria Parcir, amb la participació de Pilar Goñi —directora de Canal Taronja— i acompanyament de Sergi Sol i Marc Aloy, alcalde de la ciutat. Em va agradar de ser-hi, aplegats en una llibreria parlant no pas «en defensa d'en Joan Tardà» sinó en defensa d'un projecte de país. Si m'ho haguessin dit fa vint-i-cinc anys que ho veuria i viuria, gairebé que no m'ho hagués cregut! En fi, el llibre me'l vaig cruspir aviat, i en tinc alguns trossos subratllats, que m'acompanyen en el silenci que envolten aquests dies de negociacions per al futur govern. 

D'una banda Joan Tardà considera fracassat qualsevol projecte polític espanyol que no vulgui afrontar una resolució democràtica per Catalunya, i blasma aquells que no afronten el conflicte, perquè el conflicte no desapareixerà. Però, a la vegada —un cop i un altre— s'imposa des d'Esquerra ser capaços de sumar majories més àmplies a Catalunya, d'ampliar la base i evitar els enfrontaments caïnites «que només generen desànim i ens fan perdre capacitat d'atracció envers la ciutadania no independentista». Perquè en Tardà —com Carod, com Puigcercós...— ja fa dues dècades que no admeten la dissociaciò entre una agenda nacional i una altra de social. Un únic projecte, nítidament republicà!

Dic tot això perquè avui vuit dies més tard, he pogut escoltar en Pere Aragonès en una conferència a Youtube on ha presentat les línies mestres del que voldria ser el seu proper govern. Demà els diaris en duran tots els detalls, però jo ja puc dir avui que m'ha agradat. M'ha agradat perquè m'ha semblat rigorós i alhora ambiciós, quan ha instat JxCat i la CUP, però també als Comuns, a tancar un «acord sòlid, honest i generós». M'ha agradat veure'l convençut a l'hora de construir un govern enèrgic i cohesionat. «Es el meu oferiment i compromís», i ha reblat: «Es l’hora de l’acord, i aquest acord no es pot desaprofitar». He pensat que tot el trajecte polític que hem viscut els darrers vint o trenta anys tenia més sentit que mai. 

Sí, ja sé que el pacte deurà ser molt difícil, i que ves a saber com s'acabarà. Que hi ha vetos creuats i algunes cartes que no lliguen. Però la voluntat inspiradora és aquesta —sumar i ampliar— i jo la comparteixo des de la primera nit, aquella dels resultats electorals incerts, quan al país no es configurava cap majoria sòlida que no fos el 51% de vot independentista. Doncs aquesta és l'oportunitat — el propi Aragonès ha jutjat la responsabilitat històrica com a majúscula, que marcarà dècades— i ens reclama estar a l’alçada. Per això jo també espero veure  aglutinar el més gran nombre de formacions polítiques que col·laborin en fer un govern, i que sigui el millor pel país. Al capdavall, em penso que el verb més sovintejat de la xerrada ha estat el de transformar: «Ningú que tingui voluntat transformadora, voluntat de canvi al país, es pot inhibir». I doncs contra l'obstinació i el greuge, generositat, silenci i bona feina. Sense vel·leïtats ni riscos innecessaris —només de pensar que algú aspiri a una repetició electoral em treu de polleguera. I les contradiccions? Mesurem-les bé, i fem el més gran esforç de cintura que haguem conegut: la futura Generalitat republicana —més igualitària, més ecologista, més femenina i fins i tot més culta—   bé s'ho val. 

El 14F la ciutadania de Catalunya va votar a favor de l'autodeterminació, i a favor d'un gir a l'esquerra. A favor de l'amnistia. A favor del retorn dels exiliats. A favor d'una nova etapa que és un pas més en aquest camí cap a la República i la llibertat. No el malbaratem: és l'hora dels acords, d'un acord que no hem de desaprofitar. Conjurem-nos altre cop i fem-ho possible!

(La foto és del minut abans de començar el recompte del 14F al col·legi Serra i Húnter de Manresa: aquell vespre tampoc no me'l vaig voler perdre!)

divendres, 19 de febrer de 2021

Qui no coneix Joaquim Vert?

Aquest mes, El Pou de la gallina parla de criptomonedes. Que efectivament, i pel que fa a mi, és una cosa verament críptica. Potser per això vaig provar de llegir-me el text d'una tirada, amb l'afany sincer d'aprendre-hi alguna cosa i —qui ho sap!— fins assajar de fer un petit negoci. No res: un tou de lletra menuda que em va deixar distret. Ras i curt: no hi vaig plegar gran cosa, llevat que la poca moneda que tinc estalviada la conservaré en euros i no pas en el misteri dels bitcoins i altres mallarengues. Críptiques totes. En acabat, us deixo amb l'última pàgina de la revista, la que fem amb la Maria Picassó i que aquest mes —ja feia anys que era a la llista!— li tocava a Joaquim Vert. El coneixeu segur!

Joaquim Vert i Bonvehí,
Manresa pot ser una postal


Coneixeu en Joaquim Vert? És clar que sí: un fotògraf com no en queden! Sempre amunt i avall, i amb cara d’aqueferat. Té botiga davant per davant del Pou de la gallina —del de sant Ignasi i el d’aquesta santa revista— en un negoci que ja passa per la tercera generació. El seus pares, Joan Vert i Dolors Bonvehí, van fundar-lo l’any 1932, amb establiments al carrer de Ginjoler i després, fins el 52, al de Sant Fruitós. En Joan era un home inquiet, músic i fotògraf, que amb la Rialto arribà fins a tenir orquestra pròpia. Però sobretot, fou l’impulsor de les postals Vert, aleshores que se n’escrivien! Va produir-ne dues primeres sèries als anys 30 i, després de la guerra, moltes més, també de Montserrat i d’arreu de Catalunya. Una tasca que va continuar el Joaquim, ja en color, fins a constituir la col·lecció més gran de postals manresanes. En Joaquim, sense més germans, havia fet el batxillerat a Barcelona, i encara s’hi quedà dos anys més fent pràctiques amb alguns retratistes d’anomenada. Després tornaria, com a voluntari, per fer el soldat davant de casa, incorporat al darrer reemplaçament que es llicenciava a la caserna del Carme. En acabat, ell mateix començaria a diversificar el negoci que ja era a la Muralla: incorporà la fotografia comercial, l’esportiva i tots aquells rituals de la sacralitat familiar que ara mateix decandeixen, en paral·lel al creixement de la fotografia digital. Parlem del temps dels batejos o, sobretot, comunions: més de 30 en un diumenge a la mateixa parròquia! I al cap dels anys, fins més de 2.500 matrimonis! Tots ells immortalitzats —també en vídeo— amb la mitja dotzena d’operaris que tenia la botiga. I és que aleshores un casament sense fotògraf era inconcebible. Encara hi ha qui li recorda que va fer els retrats de noces dels avis i dels pares, i que els faria il·lusió que ell se’n tornés a cuidar... El cas és que avui, amb un telèfon als dits, tothom s’hi veu amb cor i els fotògrafs pleguen veles. Però ell en aquells temps fins tenia un segon establiment al carrer Urgell, a càrrec de la seva dona, Maria Carme Bover, entre 1970 i 2010. Després el local de la Muralla va passar al carrer Sobrerroca l’any 86, i des d’allà encara avui batallen, amb la Montserrat, la seva filla, «Ella ha estat l'encarregada d’incorporar la digitalització. I ens hem diversificat, amb fotos carnet, retocs i àlbums digitals, l’estudi... Però —subratlla— a nosaltres no hi ha setmana que no ens arribin uns quants rodets per revelar, dels de sempre!». És clar que ell s’ho mira amb una mica de distància, sense obligacions laborals i des d’una edat indefinida que no li fareu concretar. Somriu garneu, mudat, sempre amb americana i corbata, i el bigoti retallat. Tot un senyor! Decidit de mena, també se sent compromès en la revitalització del barri antic —ha estat de sempre membre de la junta de l’Associació de Comerciants. I no hi ha dia que no rumiï quina una en podrien fer. Sumant nous establiments per a l’associació, buscant solucions per celebrar Sant Ignasi amb la covid... I, si és que li queda una estona, recuperant la passió fotogràfica, enamorat de les noves sèries panoràmiques que amb la Montse arrodoneix fins a 180 graus. Que és la mesura exacta de la seva visió manresana: una postal extraordinària que arribi a abraçar-vos.

dimecres, 10 de febrer de 2021

Aquest diumenge voteu Esquerra Republicana!

Des de fa dues setmanes que sóc a casa, positiu per covid. Tot plegat força lleu, puc estar content de la meva sort. Però, per primera vegada en vint-i-cinc anys, m’he mirat la campanya electoral de lluny. O no, que l’he pogut seguir ben a la vora mitjançant els actes per Youtube o les reunions via Zoom... però no és pas el mateix, és clar. No he pogut ser a cap acte, ni he estat a les parades parlant amb la gent ni —la litúrgia és la litúrgia— escenificant els primers cartells. De tot m’he enyorat una mica, encara més quan he pogut seguir des del primer vespre a Mataró la presència magnètica d’Oriol Junqueras, amb permisos penitenciaris del tercer grau... Però, al capdavall, allò que em preocupa és diumenge, els resultats d’aquest diumenge 14 de febrer. Perquè aquest no serà un diumenge electoral qualsevol!

Les enquestes, des de fa mesos, vaticinen la victòria d’Esquerra Republicana. Jo no ho tinc tant clar. I encara menys perquè sé —sabem—que l’Estat farà tot el possible per mirar d’aturar el canvi que pot suposar una victòria clara d’Esquerra. Ho vam notar a l’Ajuntament de Barcelona o —de més verdes en maduren!— a la Diputació de Barcelona no fa pas tant. I doncs, és evident que ara faran tot el que sigui a les seves mans per impedir la nostra victòria que ha de ser la victòria de la dignitat, de tota la gent que no se sotmet i que estem disposats a construir una República de drets i llibertats. No pas una bandera o un nou passaport, sinó una pàtria nova al servei de tota la gent que viu en aquest país. Pensi com pensi, parli com parli, cregui en allò que cregui. Aquest és el projecte que defensa ERC des de fa dècades. Aquest ha estat el projecte d’Esquerra des de fa 90 anys. Al costat de la gent, que diu l’eslògan. Al servei de la gent. No em vaig posar en política per cap altra cosa!

El bloc del 155 —des de VOX fins al senyor Illa, que voldria girar pàgina com si res no hagués passat— tot ell aspira a tancar deu anys de mobilització i un projecte de veritable transformació. I per això, més que mai, la resposta ha de ser contundent. Com ho va ser el 14 d’abril del 31. Com ho va ser —ens recorda Junqueras— la victòria electoral del febrer de 1936, imprescindible per a l’alliberament del nostre govern que des d’octubre del 34 era pres. Una victòria per a l'amnistia... i el Referèndum!

Per tot això, doncs, votaré novament Esquerra. I votaré Pere Aragonès com a president. Perquè estic convençut que Catalunya necessita un canvi, un nou Govern independentista. Però aquesta vegada liderat des de l'esquerra. Literalment, i retallat del programa: «Un govern sobiranista i progressista a la vegada que pugui afrontar la sortida de la crisi amb una aposta decidida pels serveis públics, sense retallades i posant les persones al centre. Un govern que avanci sense descans cap a la República catalana, però sense deixar ningú enrere. I això només es podrà garantir amb una victòria clara d’Esquerra Republicana».

Queden només dos dies de campanya, i prou. No s’hi val a sentir-se cansats o desesperançats. No pot ser que ara ens quedéssim a casa! Ho deia també Oriol Junqueras aquesta nit als Carlins, a Manresa: hem de continuar mobilitzant-nos «perquè si no hi anem, ells venen». Ells tornen. I tornen per qüestionar tots els grans consensos del nostre país.

Jo diumenge —tindré l’alta!— sortiré de casa per anar a votar. Amb distància, mascareta i sense gaire giragonses. No podré fer d’apoderat ni quedar-me al recompte. No m’entretindré amb veïns, amics i saludats. Però esperaré el resultat fins l’hora que sigui perquè, fet i fet, ens hi juguem molt. Que ningú es quedi a casa, doncs! I posats a demanar, concentreu els vots en Esquerra Republicana: per tornar a demostrar que, malgrat totes les imposicions, a les urnes els tornem a guanyar. Una i una altra vegada. Perquè des d’Esquerra ens volem posar al capdavant del canvi al nostre país. Ara ens toca. i estic convençut si els resultats ens acompanyen, no decebrem!

La foto m'arriba per whatsapp: en Marc Aloy, alcalde de Manresa, amb Oriol Junqueras passejant pel Born de Mantresa, avui. No ens enganyem: el president d'Esquerra aquesta nit torna a ser a Lledoners. Però la campanya, a la seva vora, és absolutament formidable!

dijous, 4 de febrer de 2021

Deu anys del comiat al Departament de Cultura (i Mitjans de comunicació!)

Aquesta setmana farà deu anys que vaig tornar a Ensenyament, que em vaig incorporar a l'Institut Guillem Catà, a Manresa, com a professor de Llengua i literatura catalanes. Deu anys que han passat com una ventada: sé que els primers cursos quan arribava febrer recordava la data i tota la pesca, però en acabat el record es difumina, els contactes es distancien, la nova feina t'atrapa. De fet, el Departament de Cultura i MItjans de comunicació que presidia Joan Manuel Tresserras va quedar disolt el desembre del 2010. Haver-hi participat quatre anys com a Director general de Cultura Popular va ser per a mi un autèntic honor i en conservo records inesborrables. Com aquesta foto, del darrer sopar que vam poder compartir, i que vaig rescatar aquest Nadal quan tot aquell equip vam rebre de Joan Manuel Tresserras —ell, que no és pas home de gaire sentimentalismes— un correu d'aniversari recordant aquella "aventura compartida, no del tot atzarosa, que ens va demanar moltes energies i complicitats. Vam posar-hi totes les energies que teníem i vam anar construint les complicitats...". En acabat deso el record, i torno a posar el cap a l'institut i en el poc temps que ben mirat m'hi queda —encara no sé pas si en sabré, de jubilar-me. No dic res més. Em queden, també des d'aquells dies, aquests 752 apunts al blog. Pura teràpia i assumpció del temps que passa, mentre perseverem en la lluita per la llibertat, la cultura i la República!

diumenge, 24 de gener de 2021

Qui no coneix Francesc Garcia?

Aquest mes de gener El Pou de la gallna presenta deu places de la ciutat. "Deu places que fan viva Manresa" diu la portada. I val a dir que el reportatge fa goig, amb les fotos de Francesc Rubí i deu signatures tan diverses com en Xavier Domènech, l'Anna Vilajosana o l'Adam Majó. Si encara no l'heu llegit, procureu-vos-el! I si arribeu fins al final de la revista ensopegareu amb el "Qui no coneix", que il·lustra Maria Picassó i jo mateix escric. Aquest cop dedicat al Francesc Garcia, filòsof i professor de filosofia que aquest mateix mes de gener n'ha fet seixanta i s'ha jubilat. I com que ens coneixem prou i molt, i també és el comptable del Pou, i amic i veí i qui sap què més, què caram, farem constar l'article a l'apartat d'homenatges. Ecce homo:  

Francesc Garcia Lafarga,
la filosofia de l’esforç
                                                    
Com que tot ve una hora que s’acaba, aquest mes de gener a l’Institut Lluís de Peguera es jubila el Francesc Garcia. El coneixeu oi? Han estat molts anys de filosofia pura com l’oli d’oliva, que l’home s’ha escarrassat a ensenyar a un món que no està gaire per olives ni encara menys per la puresa o la filosofia. I amb tot, ell ho ha provat, amb aquell entusiasme que dona haver-se emancipat gràcies a l’estudi, des d’una família d’origen humil i titllada de roja. De fet el seu pare, fill d’un poblet de Conca, va fer més de tretze anys de presó per la seva condició de socialista —la dictadura no estava pas per romanços. I bé, és la presó on l’home va fer amistat amb el pare de la seva futura esposa, fins que el Francisco i la Maruja es van retrobar a Manresa, es van casar i a l’hospital, del carrer de l'Hospital on vivien, hi van tenir dues criatures: la Marta i el Francesc. D’aquells anys n’hi ha quedat sempre més la passió per la piscina —a un cop de roc de casa, baixant pel carrer Cantarell— i un desig d’aprendre, cultivat als «Hermanos» de la Salle fins a 3r de BUP, i al Peguera, on farà el COU en horari nocturn. Perquè el Francesc, a més a més, s’havia de guanyar les garrofes, i amb disset anys havia entrat de grum al Banesto, col·laborant en la prosperitat familiar, ara que s’estaven a un pis nou de la Font dels Capellans. Passa els matins al banc i les tardes a la Universitat de Barcelona. Es fira un R5 llampant, fa noves coneixences i fins i tot assaja uns primers passos en la participació ciutadana, col·laborant amb Rialles i ben poc després a Tabola. Als 24 anys enllesteix la llicenciatura en Filosofia i entoma el servei militar després de moltes pròrrogues: l’exèrcit, tan amatent, reservava sempre algunes places per a tots aquests saberuts a Lleida, al «batallón de artilleria a lomos - Meseta Gardeny». Va ser, i es pot dir sense por d’equivocar-nos, un bany d’humanitat bestial: de rucs tan rucs com aquells mai més n’ha trobats! Perquè de seguida vindrà el seu pas a l’educació. S’estrena a l’escola Camps i Fabrés, en dos cursos que també el posaran a prova i després, fetes les oposicions, accedeix a la Secundària pública. Els primers anys a Vilafranca del Penedès i de seguida catorze cursos a Esparreguera. Entremig, allò que hagués pogut quedar en una solteria daurada, la inclinació marxista li ho resoldrà amb un matrimoni als 36 anys: fruit d’uns viatges estivals a llatinoamèrica que organitzaven unes ONG de molta iniciativa—ara Bolívia, ara Nicaragua...— el Francesc acabarà per conèixer la seva companya a Guatemala. Mercedes Rivera: una granadina molt arriada, establerta a Múrcia, i capaç d’aprendre valencià a Oriola en un temps rècord per tal de poder ser mestra a Catalunya. I doncs, qui negaria la força de l‘amor? Al capdavall el retrobem al Peguera, al genuí institut de Secundària local. Quinze cursos més batallant contra la desídia i l’autoindulgència, desconfiant de la pedagogia ensucradament holística i predicant la importància de fer colzes. Sense desanimar-se: sap pels ases de Gardeny que la ignorància és per natura tossuda! I amb tot, podríem dir que el nostre entorn és una mica millor gràcies a la tasca de tots aquells que, com ell, encara creuen que un altre món és possible.

diumenge, 17 de gener de 2021

Les criades de Binacet, a la revista Aviara

El passat mes de setembre vaig publicar a la revista "El Pou de la gallina" el reportatge Els fills de les minyones de Binacet, que podeu llegir tranquil·lament aquí, en PDF, al repositori de la revista. Una història amb arrels familiars però força representativa d'un grapat de famílies manresanes que tenim aixó en comú: els origens al petit poble de Binacet, a l'Aragó. I bé, la revista manresana va sortir, i de seguida vaig rebre l'interès de part de la revista Aviara que publica trimestralment el Centro de educación de adultos i l'Ajuntament de Binaced-Valcarca. Me'n va demanar una versió més breu i en castellà, per tal de pubicar-la al número de Nadal. No cal dir que els ho vaig fer encantat i, ara que me'n fa a mans un exemplar, el reprodueixo ni que sigui per la singularitat de veure un text meu en castellà. El títol pensat per al consum aragonès, recalca els origens i manifesta agraïmemt. Tot plegat, és això:

Cuando en Manresa 
las criadas eran de Binaced

Ramon Fontdevila Subirana
Revista AVIARA (Binaced-Valcarca) Diciembre 2020, Número 71,


De pequeño me sorprendía la mucha gente de Binaced que mi abuela encontraba por Manresa. Hoy sé que los 160 km. que separan ambos municipios fueron un trayecto habitual para muchas jóvenes que en el siglo pasado viajaron hasta la ciudad catalana buscando un futuro. Muchas echaron raíces, aprendieron lengua y costumbres, y formaron nuevas familias.

Desde principios del siglo XX se produce un fenómeno de emigración rural, de jóvenes de Binaced destinadas a servir a las familias acomodadas de Manresa, que se iban reclamando las unas a las otras. El demógrafo Xavier Rubio admite que no podemos saber con precisión cuantas fueron. Los censos decenales no contienen la población por lugar de procedencia o nacimiento, pero este dato sí existe a escala provincial. Así, y proporcionalmente, las mujeres procedentes de Huesca en Manresa podrían superar las 260 en 1920. «Y aunque no todas las oscenses serían de Binaced, sí que lo debieron ser la mayoría ya que, hoy como antes, las migraciones se producen a partir de redes basadas en el parentesco y la amistad». Y es que aunque limitáramos a 200 el total del siglo, pensar que Binaced exportó tanta juventud a Manresa debería ser motivo de reflexión y, también, de agradecimiento.

La abuela aragonesa

Leonor Monter Ibarz había llegado en 1920 con quince años, analfabeta y destinada a servir a «ca l’Armengou». Al cabo de cuatro años se casaba con Ramon Fontdevila, un municipal con quien tuvo en 1926 su primera hija, Rosa Fontdevila y, diez años después, su hijo Josep, mi padre. Éste último precisamente fue acogido en Binaced entre 1939 y 1943 porque allí, al menos, no se pasaba tanta hambre. Hoy, a pesar de sus 94 años, Rosa conserva vivos los recuerdos: «Mi madre siempre decía que se vino cansada de recoger aceitunas y pasar frío». Otras ya habían venido antes, como la tía de Leonor, Bárbara Ibarz, que entonces ya se había casado con un ferroviario; ella precisamente fue quien le encontraría su primer trabajo.

El caso de las Sorinas-Mora

Carles Blaya Modinos, periodista en Regió7, también tiene raíces en Binaced. «En 1922 vinieron juntas mi bisabuela, Carmen Mora, con su hija, Pepita Sorinas Mora, y poco después llegaría la hermana, que también se llamaba Carmen». La bisabuela fue a servir a «ca l’Ubach», que tenían una fundición, y su abuela, con 18 años «trabajó para una familia de la calle Guimerá, y poco despuéspara el colmado La Colonial, en la plaza Mayor». Pepita se casó en 1924 con un vecino de Alfantega, Enrique Modinos Puente, que había llegado antes a Manresa. La hija de Pepita, Carmen Modinos Sorinas, viuda de Jaume Blaya, hoy cuenta 87 años «y si alguna cosa recuerda mi madre de aquellos tiempos —dice Carles— es como iban llegando más y más primos de Binaced».

Las Sorinas-Ballarín, desde los años treinta

Isabel Sorinas Ballarín vino a Manresa en 1932. Tan solo tenía 13 años, pero no iba sola: «Vino—explica su hija Imma— con un grupo de 10 amigas que se fueron animando, entre ellas Pilar Herbera Sorinas, su prima, que ya tenia a su hermana Josefa sirviendo en Manresa». Todas ellas estuvieron trabajando en la ciudad hasta que empezó la guerra. Entonces muchas volvieron a Binaced, pero no así Isabel, que trabajaba en casa de los señores Torruella-Farreras. Ella se quedó y además propuso a su hermana pequeña Paquita que también fuera a Manresa, tal como ocurriría.

Después de la guerra, Isabel entra en Acción Católica, donde conocerá Domingo Ribas Prunés, un campesino con quien se casaría en 1946 y del que nacieron cuatro hijos: Montserrat, Imma, Pep y Ignasi. Un último apunte corrobora la complejidad de los lazos que se iban tejiendo: la hermana de Domingo Ribas, Manela, años después también se casaría con un chico de Binaced —José Herbera— y fueron padres de Montserrat y Jordi Herbera Ribas.

Por lo que se refiere a la hermana pequeña, Paquita Sorinas Ballarín llegó a Manresa con 11 años. Hoy es una bisabuela que suma 95 y recuerda: «Isabel nos decía que estaba con buena gente, y como en Binaced los primeros días de la guerra habían sido terribles… pues me fui». Después de la guerra Paquita entra a trabajar en casa del Dr. Bosch, hasta casarse en 1953 con Francisco Oliveras Anglarill, un campesino con el que se estableció en «Cal Favet», entre campos, en las afueras. Hoy sigue allí, acompañada de sus hijos Josep y Àngel, y de todos sus nietos. Y para todos es la tía Paca.

Los últimos Sorinas en llegar

Los Sorinas con el tiempo serán legión. Solo cabe recordar los seis hijos de Manuel Sorinas Mur y Isabel Ballarín Roger. «El tio Manolo—explica Imma Ribas— trabajaba de paleta y ya vino después de la guerra junto con José Herbera Sorinas, y los dos se casaron y se quedaron en Manresa. Será mucho después que llegaría José, el 1956, y se vino con la abuela —Isabel Ballarín—, su mujer y también una criatura de tres años, Josep Manuel Sorinas, a quien en Manresa hoy conoce todo el mundo por estar al frente del Frankfurt «cal Manel». Por lo que a las hermanas pequeñas se refiere, Ángela Sorinas vino ya mayor para cuidar a sus nietos —antes ya se había establecido su hija, Angelita Martínez Sorinas, casada con Josep Boix. Únicamente la sexta y última hermana, Felisa, después de un tiempo en Manresa vio que no le gustaba y resueltamente se volvió a Binaced.

Manuela Villamate, emigrar para los hijos

Cuando Manuela Villamate Salas (1916-2000) llegó a Manresa en 1958 ya conocía la ciudad. «Había venido en 1936 pero al estallar la guerra volvió». Lo cuenta Josep Ramon Mora Villamate, su hijo: «Vuelve a Binaced y se casa, pero el matrimonio será un fracaso sentimental, y regresará a Manresa». La recomendación del maestro y el cura animaron la madre a dar el paso: su hijo, muy estudioso, necesitaba cosas que en Binaced no hallaría. Ya en Manresa, pasarán primero por casa de una prima, «y muy pronto otra mujer de Binaced le facilita la colocación en la Farmacia Sala. Allí fuimos a vivir, yo también al ser pequeño, pero mi hermana tuvo que entrar interna en las hermanas Josefinas». Mora podrá estudiar en la Salle «pero a los 14 años ya no podía compartir habitación con mi madre así que entré en un taller textil y fui a vivir en una pensión donde ella era de Binaced i el de Peralta de la Sal...». Poco a poco cada uno tomará su camino, «pero lo cierto es que a pesar de un carácter muy duro, ella siempre procuró que no nos faltara de nada». Josep Ramon Mora hoy cuenta con 72 años y una dilatada trayectoria sindical y política.

Más Monters, que es la guerra!

Pilar Monter Rúa (Binaced 1915-Manresa 2002) vino después de la guerra porque, como todos los de casa Ronda, escapaba de la represión. Sus hermanos pasaron a Francia «y solo se quedó el más pequeño, Manuel. Sin delitos de sangre, nada le había de pasar. ¡Pues fueron cuatro años en prisión!». Lo cuenta Ascen Martínez Monter (52 años) de quien Pilar fue tia-abuela. «En Manresa Pilar Monter estuvo en «cal Serra», pero se casó con un trabajador de Telefónica y puso una lechería. Entonces recibió un encargo: encontrar trabajo para la hija de su hermano Manuel, Trinidad Monter Baldellou». Y lo encontró para servir en «cal Caribú», en 1945. «Estuvo ahí tres años hasta que conoce a mi padre, Ildefonso Martínez, con quien tendrán cinco hijos». Ascen es la mayor y le siguen Alfons, Àngela y Tomàs. Curiosamente el hermano menor, Albert, ahora vive en Barbastro. Volvió por el futbol: después de pasar por la Masia del Barça, acabó jugando en el Barbastro y el Monzón. Ascen todavía vuelve cada año con su familia «porqué mis padres pasan en Binaced todos los veranos».

También Manuel Delgado Moreno, «Pepón», vuelve todos los veranos. Nació en Binaced en 1946 y es de las últimas personas a emigrar. Jubilado, con 74 años, llegó a Manresa con 24, cuando su madre Pilar Moreno Javierre había enviudado. «Ella ya había servido en Manresa de joven y entonces probamos los dos juntos. Ella en «ca l’Armengou», y yo en un taller de al lado, cambiando neumáticos hasta jubilarme»

Década de los 70: los hermanos Calvo Barrau

Los hermanos Calvo Barrau son cuatro y, exceptuando al mayor que se estableció en Binéfar, los otros tres viven en Manresa: Asunción, Nicolás y Sergio. Son los hijos del esquilador, Nicolás Calvo Mora, y de Ascensión Barrau Citoler. Asunción, con 16 años, fue la primera en llegar, también mediante una familia de origen de Binaced. «Después me las fui arreglando a partir de un primer trabajo en el Hotel San Domingo». Ella anima a venir a Nicolás «y también al pequeño, Sergio, e incluso estuvimos juntos en el restaurante el Mesón». Hoy Ascen ya lleva tres años jubilada; su hermano Nicolás hace 33 años que esta al frente de la cocina del restaurante Atenes, donde espera jubilarse pronto y donde se le conoce como «el maño». Sergio tampoco se ha movido del gremio, y atiende cada día en la cafetería Millenium.

Volver a Binaced

Era imprescindible una visita a Binaced final para poner sobre el paisaje los recuerdos. Fue en agosto, y de inmediato se añadieron primos al paseo, como lo hacían las historias, desde la calle Unión, con casa Cabana y la iglesia, y después por la calle del Medio, casa Sanz, el horno de los empanadones… Llegamos a la escuela Joaquín Costa hablando de las fiestas mayores o la de santa Águeda. Después, persiguiendo el almuerzo, pasamos frente al solar de lo que fue el cine. Los recuerdos de un incendio, o de un suicidio. El frío de los inviernos y el calor de los veranos. El cambio con el regadío: más de 30.000 T de «malacatones» anuales que ahora reclaman emigrantes. Por la tarde nos llegamos hasta Santa Ana, justo antes de regresar. De Binaced a Binéfar uno diría que son los mismos adoquines de antes de la guerra. Pero de Binéfar a Manresa, A22, A2 i C25, todo es autovía.100 minutos de reloj: un siglo en un soplo.

Éste artículo es una versión del que se publicó en setiembre en la revista manresana “El Pou de la gallina”.