divendres, 22 d’octubre de 2021

Qui no coneix Maties Sala?

Aquest mes d'octubre el Pou de la gallina parla de la vellesa combativa: «La gent gran es mobilitza pels seus drets». Es podria dir que el tema del mes és, rodonament, una ofrena a la Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran, i se suposa que haurà estat molt ben rebut. Si més no, a mesura que el reportatge avança, guanya en matisos i és per això que en celebro la redacció. Ara bé, si es tracta de fer-se gran, només cal esgotar la lectura fins la darrera pàgina de la revista. En Maties Sala, no en volíem saber d'altra! Qui no el coneix en Maties? Una biografia excepcional que ja han recollit moltes entrevistes al llarg de la seva vida, però potser cap de tan sintètica: 3000 espais que apleguin el seu vitalisme als 66 anys. Hi falten molts detalls, és clar, però tot plegat s'arrodoneix amb el dibuix magistral de Maria Picassó: un Maties atemporal i sorneguer recorrent l'esfera terrestre. Un paio irrepetible!


Maties Sala,
l’aventura no vol lligams


I tant que el coneixeu! Maties Sala Riu, un tros d’home sota un cap rinxolat. Mestre i esportista infatigable, heroi de mil curses sobre terra, mars i llits, i viatger entusiasta. Té per lema fer tot allò que el seu cos li permet, i una mica més! Va néixer el 1955, fill primer d’una masia al capdamunt de l’avinguda Tudela. La mare, que provenia de la Pedra i la Coma, li transferí la genètica: amb 90 anys, plegats encara van plantar-se dalt de Busa! Però anem al començament. El Maties, feta l’escola elemental, va anar a estudiar a la Salle i és allà on li va semblar sentir la crida de Déu. Amb la voluntat de ser missioner a l’Àfrica, deixà pares i germans —l’Enric, esbojarrat i divertit, i la Pilar cinc anys més jove— per fer el batxillerat entre novicis lasal·lians, a Cambrils. És allà on començarà a córrer en bicicleta i també hi aprendrà a nedar. Després, a la Salle Bonanova, farà magisteri i teologia. I aquí tot s’enreda: a Barcelona, en un episodi propi del Tenorio, s’enamora d’una novícia amb qui veuen passejar pel mercat de santa Llúcia. La congregació el crida a l’ordre i, després de Nadal, el Maties ja no hi torna. És el seu any terrible. Havia d’acabar el curs i les pràctiques per ser mestre —i ho va fer entre les Dominiques i la Renaixença. Continua vinculat al Casal de l’Església, participant dels grups d’Ultreia i a l’escoltisme. Però abans de l’estiu, baixant del Posets, es mor el seu germà Enric, de setze anys. Tot plegat costa... En positiu, aquella tardor entra a la Flama, on s’estarà sis cursos fins arribar a un altre episodi crucial: forma part del grup «dels 15» mestres acomiadats — un veritable cisma pedagògic! De resultes d’això farà oposicions i s’incorporarà a l’escola pública en una situació que li facilita permisos i fins llargues excedències. És aquí on apareix el Maties més popular, el del mostatxo i les aventures esportives. Té vint-i-cinc anys i encara fuma, però aviat ho deixa per millorar resultats. Descobreix les maratons —23 en deu anys!— i la natació, i comença els grans viatges en bicicleta: travessar els Estats Units, la volta al món —dos anys i 46.000 km!— o la volta a l’Àfrica. Ha travessat tres cops l’estret de Gibraltar o —també té mèrit!— ha fet sencera la sèquia nedant. I des dels 80 que comença a córrer triatlons que el duran al campionat mundial d’Ironman, a Hawai, el 91... Els títols es multipliquen amb bicicleta de muntanya, alpinisme o qualsevol altra dèria. Però també n’ha passat de tots colors i més d’un cop ha vist perillar la integritat per la malària, gossos salvatges o policies corruptes. I en acabat surten les avaries: amb 66 anys, l’home camina amb dues pròtesis de maluc i una altra en un dels genolls. Apedaçat i diagnosticat d’artrosi, ha tingut també un infart que li causa problemes de circulació perifèrica «i tinc diverticles, porto sterns al cor i quan puguin me’n posaran dos més a les caròtides: tot em trontolla... però encara em funciona tot!». Per això continua fent esport i, en colla, des de fa quinze anys va a caminar cada divendres regularment. Independentista de pedra picada, des d’abans de la pandèmia que també s’ha apuntat als Tirallongues. I és un apòstol de la solteria; la brama diu que ell sempre triomfa entre les dones, però sense cap ganes de formar allò que es deia una família. «I sí, fins he tingut algun festeig que m’ha durat un parell d’anys, o tres amb intermitències, però no, no em vull pas comprometre. Francament, jo per aquesta aventura no que no serveixo...».

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Vellesa combativa: entrevista a Mora i Fuentes


Ara fa deu dies es presentava el darrer número de la revista El Pou de la gallina, amb el tema «La gent gran es mobilitza pels seus drets». Com sigui que hi vaig poder col·laborar amb un parell d'entrevistes, a l'hora de la veritat només es va poder incorporar al reportatge una mínima part del material. Penso especialment en la que vam compartir amb en Josep Fuentes i Josep Ramon Mora, a mitjans de setembre. Ara, al cap dels dies, em penso que es pot fer públic el material sencer, sobretot si amb això aconseguim facilitar que el debat que ara mateix envolta aquest tema a Manresa, es canalitzi de manera reflexiva i el més fructífera possible. No són unes notes apressades sinó compartides amb els autors, i llegir-les aporta idees especialment interessants, expressades des de la tranquil·litat serena d'un llarg cafè de tarda al bar Atenes, amb l'acompanyament de Rossend Coll —el president de la Fundació Residència d'Avis Sagrada Família— amb qui havíem començat parlant de residències sense ànim de lucre a Manresa. El material, sencer, aquí:


ALGUNES REFLEXIONS 
SOBRE EL DÈFICIT DE SERVEIS ASSISTENCIALS 
A LA GENT GRAN 
DE LA CIUTAT DE MANRESA

JOSEP FUENTES

El Pla Estratègic. Representants del Sindicat de CCOO participem en les converses amb l’Ajuntament de Manresa per acordar i concretar un Pla d’Atenció a l’Envelliment i la Dependència per ara i pels propers anys. Aquesta participació es dona arrel de la moció que vam impulsar al Ple Municipal el 2017 i que va obtenir el suport de tots els grups municipals.

Al meu entendre, aquest pla haurà de recollir actuacions entorn a diversos aspectes que són fonamentals: l’atenció domiciliària, els habitatges amb serveis i les residències. Hauria també d’ acordar-se unes polítiques públiques potents per part de l’Ajuntament i la Generalitat que són les administracions competents i hauria de definir a la fundació Sant Andreu Salut com un instrument clau de les polítiques públiques d’atenció a l’envelliment i la dependència a Manresa i al Bages. En conseqüència seria el moment de plantejar que Sant Andreu Salut reformés el seu patronat amb més presència pública i fent-lo més democràtic i més representatiu.

Tot i que considero que l’Ajuntament aposta clarament pel Pla Estratègic, la seva concreció s’està retardant massa. Als responsables municipals els manca més decisió i agilitat

L’atenció domiciliària. Les persones grans volem restar tot el temps possible a casa, per això una bona atenció domiciliària és fonamental. És necessari que hi hagin més recursos per l’atenció domiciliària, per fer que arribi a més persones, perquè les que la necessitin tinguin més temps d’atenció i perquè es complementi amb més serveis. Les teleassistències, els menjars a domicili, la domòtica, el voluntariat de suport a persones soles, els centres de dia, entre altres, cal potenciar-los. En els últims anys s’ha avançat però cal fer-ho molt més i caminar cap un model d’accés universal amb tarifació social. Aquesta es una competència municipal.

Els habitatges amb serveis. Els habitatges amb serveis o pisos tutelats, són equipaments a mig camí entre l’atenció domiciliària i les residències. Estan pensats per a persones vàlides que viuen soles, que se senten insegures o que tenen un habitatge precari i en males condicions. Ofereixen serveis de menjar i bugaderia, d’infermeria i rehabilitació, de treball social, d’oci i cultura entre altres. Des de fa temps la Generalitat no promou nous habitatges d’aquest tipus. Mentrestant sorgeixen iniciatives de caràcter privat però que pel seu cost fan molt difícil l’accés a persones amb pensions baixes i pocs recursos econòmics. Proposem que mentre no siguin promocionats i finançats per la Generalitat, siguin subvencionats parcialment per l’Ajuntament establint algun tipus de conveni amb les corresponents entitats i així facilitar l’accés a persones amb pocs recursos. Ens ha semblat que l’Ajuntament és sensible i veu bé aquesta proposta.

Les residències. Principalment són dues qüestions que cal abordar. Per una banda el temps d’espera per accedir a una plaça pública o concertada que pot arribar a dos anys i per altra el model de residència. A Manresa hi ha un important dèficit de places públiques, de les que els usuaris paguen una part en funció dels seus recursos i la resta la Generalitat. Mentre s’espera una plaça pública, cal en molts casos entrar en una de privada, però amb uns costos no assumibles per persones o famílies humils. Reivindiquem que és absolutament necessari que la Generalitat concerti un nombre important de noves places públiques per Manresa.

Una altra qüestió és el model o tipus de residència. La residència hauria de ser en certa manera la continuïtat de la pròpia llar, on la persona tingui en lo possible, llibertat de moviments i que faci les rutines i activitats que feia abans. Unes residències pensades per les persones i que funcionin en grups de persones o unitats de convivència. La residència prevista al Xup estaria pensada des del projecte i en la seva construcció per aquest model. Cal fomentar la innovació de les actuals residències perquè tinguin unes condicions més dignes i humanes. Això vol dir millorar les condicions del personal i de vida dels residents amb un finançament més adequat. Les residències de la Generalitat, com la de la Font dels Capellans, requereixen inversions que durant molts anys no s’han fet, per dignificar-les.

La Plataforma dels pensionistes. Els pensionistes de CCOO ens hem implicat i donem suport a la Plataforma en Defensa de les Pensions i dels Drets de la Gent Gran. Per nosaltres és un moviment reivindicatiu, unitari i obert a la participació de tots els pensionistes i un bon instrument per defensar els nostres drets i condicions de vida.


JOSEP RAMON MORA VILLAMATE

Dèficit real. L’existència d’un dèficit de serveis assistencial a la gent gran de Manresa no és una invenció de la Plataforma en Defensa de les Pensions i el Drets de la Gent Gran. Els propis estudis de l’Ajuntament ho confirmen. En concret una diagnosi realitzada en la legislatura anterior quantifica aquests dèficits. Segons aquesta estudi per tenir una cobertura adequada, el servei d’atenció a domicili hauria de doblar la seva dotació actual i farien falta més de 200 places públiques de residència per atendre les necessitats actuals i del futur immediat de la població. Farien falta també un centenar de pisos tutelats amb serveis per a persones grans.

Fer de la necessitat negoci. La iniciativa privada coneix perfectament aquest dèficits i s’estan impulsant tot un conjunt de projectes privats que pretenen convertir en negoci allò que és una necessitat social. Les administracions s’ho miren i no han estat capaces d’articular una política pública digna d’aquest nom per fer front a aquestes necessitats, especialment en tot el que fa referència als serveis residencials que depenen de la Generalitat de Catalunya. Això fa que les famílies que necessiten aquests serveis hagin de suportar llargues llistes d’espera per accedir a una plaça pública, i mentrestant han de pagar les places privades que tenen un cost al voltant dels 1800/2000 euros mensuals.

Malgrat les millores, cal un model estratègic per la ciutat. Tenim en compte el grau d’envelliment de la població manresana i la perspectiva del seu increment en els propers anys, elaborar una política valenta i robusta de reforçar els serveis d’atenció a la gent gran hauria de ser una aposta de ciutat i una de les línies estratègiques bàsiques de les polítiques socials del govern municipal. Cal dir que els serveis d’atenció a domicili, que son els únics de competència municipal, han millorar al llarg d’aquesta legislatura, tot i que encara son insuficients i falta definir un model estratègic per als propers anys.

La manca de places no queda resolta. La situació més preocupant es dona en tot allò que fa referència a les places de residència. És a la Generalitat, com administració competent, a qui pertoca omplir el dèficit actual però l’Ajuntament, amb el seu alcalde al davant, ha de liderar la reivindicació d’aquesta necessitat, junt amb les entitats de la ciutat. Fa més d’un any l’ajuntament es va comprometre a impulsar la construcció d’una residència d’iniciativa municipal al barri del Xup. L’Ajuntament comptava amb el fet que la Generalitat augmentaria unes 60 places la dotació de la ciutat i que trobaria un inversor privat que es fes càrrec de la construcció i posterior gestió de l’equipament. Hores d’ara l’ajuntament no ha avançat en cap dels dos aspectes i això fa que l’alcalde hagi afirmat darrerament que el projecte està en quarantena, a l’espera de com es desenvolupant el projectes privats que estan en marxa per decidir que es fa des de les administracions.

Cal consensuar un full de ruta. Aquesta actitud de l’equip de govern significa supeditar les polítiques públiques a les necessitats del mercat, quan en realitat hauria de ser a l’inrevés. Cal que l’Ajuntament com a administració més propera a la gent, defineixi de forma consensuada amb les entitats de la gent gran una política pública per dotar a la ciutat del serveis a la gent gran que es necessiten ara i establir un full de ruta per als propers cinc anys en funció de l’envelliment progressiu de la població. Encara que alguns d’aquests serveis, com son les places de residència, són competència de la Generalitat, el govern municipal ha de tenir clar quin és el seu full de ruta, de la mateixa forma que ho te en altres aspectes cabdals de la ciutat, com pot ser l’urbanisme o la mobilitat.

divendres, 15 d’octubre de 2021

Vint-i-quatre edicions de la Mediterrània

Ahir, a Manresa, vam engegar la 24a edició de la Mediterrània. De la Fira Mediterrània que va néixer com a «Fira d'espectacles d'arrel tradicional» amb els mateixos objectius: Estimular la recerca, la creació i la producció d'espectacles que incorporin la cultura popular, i afavorir la trobada —també els bolos!— d'aquests espectacles. Al cap dels anys, i amb tots els matisos i giragonses, em penso que es pot dir que la Fira se n'ha sortit. I els 1200 programadors inscrits ho certifiquen.

Amb els alumnes del cicle d'Animació Cultural, ens ha rebut a primeríssima hora en Jordi Fosas com a director artístic. I ha estat bo d'escoltar quan valorava el paper dels joves, el binomi cultura-educació o, ras i curt, que Cultura no és el mateix que exhibició. En vint minuts els ha il·lustrat com no ho farien deu classes! Després, amb Ramon Molins de zumzum teatre, hem col·laborat en un taller per a un proper espectacle. Sense metàfores: allà hem fet el nostre testament —i hem acabat entre el ser o tenir, però ja eren la una i tothom s'ha endut la reflexió camí de casa, o fins la cantonada on despatxaven cervesa..

Encara abans de dinar, al tram final de les jornades professionals, qui ha volgut s'ha afegit a seguir un parell de taules rodones sobre «Cultura i Educació», amb algunes afirmacions d'Ester Bonal —Xamfrà— que paga la pena de retenir i discutir després a classe: «La vida és complexa i no es resol ni amb un tuit ni amb una formació especialitzada: res no és segur i tot es mou!». La síntesi és meva, i no era pas la primera que la dona clavava, però és així com les recordo. I encara, després de tots els elogis que sovint rep Xamfrà, una negativa rotunda: «No som un recurs ni un servei!». A partir d'aquí la defensa de la participació en l'art —no la història de l'art, no la història de la literatura: creació. Participar és un dret actiu i col·lectiu (accedir + aportar + decidir). «També la pràctica artística, en grup i vinculats a l'entorn» (elogi de la diferència). Algun ponent abjura dels bolets o paracaigudistes entre la pràctica docent a les escoles i instituts. Cal remoure més profundament l'estructura formativa, a secundària prou que ho sé, i perseguir no només l'hemisferi científic —matemàtic— sinó també el creatiu —emocional.  Dos retalls més de part d'Ester Bonal: Sumar compromís, confiança, generositat i... permeabilitat (treball amb l'entorn). Em quedo amb la voluntat d'acompanyament de la canalla, la piadeia grega, i una sageta collida al vol contra museus i institucions «que legitimen l'expertesa» —i ens hi afegeixen distinció! I és que les arts, històricament, també s'han fet servir per excloure...

Res més. Consigno encara la presentació al vespre de l'espectacle inaugural «Trencadís» com la primera proposta artística de l'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya (OMAC). La primera creació, de Dani López, amb la veu de la cantant menorquina Anna Ferrer com a solista convidada, va sargir textos de joves poetes amb un programa de moments brillants i un final tan emotiu com entusiasta. Vam sortir-ne contents!

La foto, amb en Jordi Fosas, a la Torre Lluvià amb els nois i noies d'ASCT

divendres, 8 d’octubre de 2021

El Pou de la gallina i la vellesa combativa

Probablement quan en Jordi Sardans va pensar per al reportatge del Pou de la gallina en el tema de les mobilitzacions de la «Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran» no es pensava pas que acabaria tenint tanta feina. Es tractava —em va dir un mes abans— de tres o quatre entrevistes dels caps visibles del moviment per enllestir un reportatge que deixés en evidència la malaptesa de totes les administracions, i molt especialment les del govern municipal i la Generalitat de Catalunya. «Fins i tot les fotos serien qüestió fàcil, i probablement bones, ja que ens les aportaran ells!». No cal dir que em vaig oferir a ajudar-lo però amb un avís: la cosa no em semblava pas tan senzilla... Certament, des de la Plataforma, els temes s'entomen abrandadament, sigui el jardí de la Font, sigui la residència del Xup o el tracte —i maltracte— que els bancs i caixes dispensen als pensionistes. Abrandadament, doncs. No pot pas ser d'una altra manera —i ho celebro: sempre ha calgut mobilitzar-se per defensar els drets o guanyar-ne de nous. Però la realitat del reportatge es va anar complicant i tenyint de matisos a mesura que avançava. El resultat, molt enriquidor, és una col·lecció de denúncies però, també, finalment aparellades a respostes municipals i matisos sindicals. Dimecres, a la presentació de la revista al Casino tot això es feu evident. Obriren foc —l'expressió té poc de metafòrica— en Víctor Feliu, Joaquín Vizacíno i Ramon Roura. I d'entre el públic s'afegiren al debat en Josep Ramon Mora, de CCOO, i fins i tot en Joan Cals, president de la Coordinadora de jubilats i pensionistes. A la taula, la presència dels regidors Mariona Homs i David Aaron López varen afinar els arguments de les exposicions. I si no fos que el conserge plega a les 9, avui encara hi seríem! Lluny d'acostar cap posició, però, a la trobada només es van evidenciar les divergències: ara mateix no hi ha els 7,5M d'€ per a la residència del Xup ni el jardí de la residència de la Font tornarà a ser com va ser —i potser el que veurem ens agrada més i tot! El regidor de Territori provà de convèncer i la regidora d'Acció i inclusió social també. Bones maneres, temprança i valor. Tot plegat, però, deixà un repte sobre la taula que el Pou de la gallina ja no té obligació de recollir però que —em penso— convé resoldre: quin és el model que la ciutat adopta? Si en el futur no s'arriba a aquest punt d'acord només creixeran les pegues, de qualsevol mena i tamany. Totes legítimes, i tant! Però potser no igualment importants. Posats a fer, també seria trist que una ciutat com Manresa, amb les especificitats i la tradició asistencial que ha sabut construir, no pogués ara mateix articular una proposta el més àmpliament compartida. No pas una col·lecció de conflictes enquistats sinó la seva resolució serena a favor d'un projecte consensuat. Diuen que a l'agenda ja hi ha reunions previstes —i fins i tot una festiva «primera pedra» popular al barri del Xup. Tant de bo que aquest octubre arribin bones notícies! A partir de dues premises que deixaré consignades: la de Mariona Homs quan es preguntà en veu alta «com ho hem de fer per tenir més places públiques de residència?» i la de Josep Ramon Mora, disposat a repensar els acords previs «si es veu que hi ha una alternativa». Doncs a veure si, plegats, l'aconsegueixen. Ah! I que ningú digui que no serà fàcil, que això ja se sap. Però els valents són els que ho proven...

Aquell vespre, a més a més, vaig poder fer de taxista a Joaquín Vizcaíno, l'històric líder veïnal del Xup. No hem viscut gaire experiències compartides, però les que hem passat plegats les celebrem. I va ser un goig tornar a fer-la petar amb algú a qui la vida només li ha deixat l'opció de ser tossut. Que per molts anys!


L'article el podeu llegir aquest mes a El Pou de la gallina, núm. 379. «La gent gran es mobilitza pels seus drets», de Jordi Sardans i Farràs, i la col·laboració de la redacció de la rvista.

dilluns, 27 de setembre de 2021

Cultura popular i residències d'avis

Perquè, visquin o no en una residència, s’hagin d’estar o no en un centre sociosanitari, els vells tenen els mateixos drets que els que encara no ho som.
     Núria Cadenes,"Esborrem els vells?" Vilaweb 15/09/21

Aquest estiu, Frontissa, la publicació digital que edita la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, presentava un article de Rosa Canela, antropòloga i treballadora social, que parla de la gent gran, de les residències i de la cultura popular. Però sobretot que reclama escoltar la gent gran, i fer-la visible. Bé vaja, que no pot ser que que la millor aportació que puguem fer sigui només una tercera dosi de vacuna a totes les residències d'avis. Que està bé, és clar, però no és pas suficient... El text es titula «Obrir les residències. Transmissió i cultura popular», i comença així:

«La situació dramàtica que s’ha viscut a les residències durant la pandèmia i el patiment de tants avis no pot quedar en res, com si no hagués passat. Individualment i com a societat hem de reflexionar i provocar canvis en l’atenció a la gent gran». Rosa Canela, aleshores, reflexiona sobre el paper de la cultura popular a residències i centres de dia. Del paper que hi té o del que hi podria tenir: «No descobreixo res de nou si afirmo que una part important de les activitats d’aquests centres assistencials tenen massa semblances amb les de les llars d’infants, des dels dibuixos per pintar fins a rituals i manualitats, i fins i tot la manera com es viuen les celebracions del cicle de l’any. Les disfresses de Carnaval en són un exemple, disfressar-se perquè toca, sense tenir en compte si els avis se senten còmodes i com ho viuen». Contra la infantilització que vivim, Canela defensa festes que omplin i emocionin, no pas uns simulacres. «La vivència de les festes té una dimensió molt profunda, i més en gent d’edat; una festa, la que sigui, sempre porta records associats. En una residència les festes i festetes es poden viure com una cosa trista i deslluïda, per molt bona voluntat que hi posin els treballadors. És necessari que es visquin compartint-les amb la gent de dins i de fora de la residència, amb les famílies, amb els veïns, amb la comunitat més propera, amb nens i joves. Calen festes que omplin i emocionin perquè siguin de veritat i no simulacres».

Des de la seva proximitat, Rosa Maria Canela parla d'exemples a la Fatarella o a Valls, i ens proposa que els centres assistencials estiguin connectats amb l’entorn. Podeu llegir el text sencer a l'enllaç inicial, però hi ha un paràgraf a les acaballes que sintetitza la seva proposta, que passa per potenciar la participació en les activitats de les entitats locals, «...que s’incentivin col·laboracions amb les escoles i instituts, que els festivals i programacions culturals incloguin activitats adreçades a les persones institucionalitzades, i sobretot calen polítiques culturals que incloguin els avis. Cal que els residents surtin, que facin activitats a l’aire lliure, a les places i als parcs; aquesta obertura hauria de ser una prioritat. Per limitacions de personal i pressupostàries, massa sovint ni es planteja, o es fa de forma molt esporàdica, i més ara amb la pandèmia, però cal obrir les residències, ara més que mai, obrir-les i construir plegats un temps millor per totes les persones a qui els toca ser-hi. Cal complicitats i cal teixir xarxa amb l’exterior». Això i potenciar la transmissió de coneixement d’aquests avis, «perquè encara poden i necessiten transmetre les seves vivències, i també valors i històries de superació. Com deia un avi «Sempre ha de quedar algú que ho sàpiga». I la cultura popular, si és alguna cosa, és precisament el sentit d’aquesta frase». No és gens senzill, però em sembla que val molt la pena proposar-s'ho.

A la foto, visita al mercat de les flors amb la Residència d'avis Sagrada Família, de Manresa, aquest darrer mes de maig.

dimecres, 22 de setembre de 2021

Qui no coneix Cristina Balaguer?

A primers d'aquest setembre el Pou de la gallina va presentar un número dedicat a la pedra seca. El reportatge el signa en Jaume Puig, en un text prolix en detalls i fotografies. I és que —dades, no opinions!— al terme de Manresa, només en barraques de vinya ja en tenim gairebé 400 d'inventariades. Una herència del passat que val la pena de preservar. Després, com que tota pedra fa paret, el número el tanquem al «Qui no coneix...» presentant una de les manresanes francament més populars: Cristina Balaguer i Prunés. Per poca afició que tingueu a debats i conferències la recordareu: és allà, sempre. I a punt de dir-hi la seva! Per fer-vos-en memòria, la Maria Picassó l'ha dibuixada magistralment dalt d'una bicicleta. I el text és integrament aquest: 


Cristina Balaguer,
una dona que pregunta i opina


Fins i tot sense haver-la tractada la recordareu: en qualsevol acte on assisteix, tard o d’hora aixeca la mà per fer una pregunta o bé expressar la seva opinió. És la Cristina Balaguer i Prunés. Una dona que tot ho qüestiona, en un exercici que sembla aplicar-se a ella mateixa: «Potser sóc una mica pesada, però sóc crítica i m’agrada aprendre». Nascuda el 1965, l’avi era el propietari de la fàbrica de pastes Prunés i germà de qui fou alcalde i conseller de la Generalitat republicana. Els seus pares eren Josep Balaguer —farmacèutic i professor d’idiomes a l’institut Lluís de Peguera i a Lingua Club— i Carme Prunés, diplomada en magisteri i professora de piano. I l’actriu Assumpció Balaguer era la seva tia! Fet i fet, pura manresanitat, però viscuda en una itinerància perpètua: la família va anar a viure dos anys a Pamplona i, de retorn a Manresa, la Cristina passarà pel Jardí de la Infància i una part de la primària a l’internat de Sant Josep, a Navàs; després farà la preparatòria i dos cursos del BUP al Peguera, i els enllestirà a les Dominiques, abans de rematar el COU a la Joviat. I malgrat tot no aconsegueix accedir a INEF com desitjava, i es posa a estudiar un cicle formatiu d’anàlisis clíniques, mentre ja treballa tots els dissabtes a la Farmàcia Esteve. Després vindran les substitucions a Correus, que és quan redescobreixla ciutat. A la fi, buscant l’estabilitat, guanya una plaça d’auxiliar administrativa a la Generalitat de Catalunya: comença un altre periple que va des d’una breu estada a l’institut Quercus a Sant Joan de Vilatorrada fins a cinc anys al Laboratori Comarcal de Salut, al Bages. Un nou canvi la porta al Servei d’Agents Rurals i Prevenció d’Incendis Forestals, a Santa Perpètua de Mogoda. I finalment, i fins ara, la Cristina torna a ser a Manresa, a l’oficina comarcal del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Al capdavall, si l’encaix amb l’administració sembla difícil, almenys conceptualment el DARP és el seu lloc. I és que la Cristina, després de passar pel Mijac de Crist Rei i el de Valldaura, als divuit anys havia aterrat a la secció de Medi ambient del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Fou el seu despertar! Allà hi farà la colla d’amics i fins hi coneix qui serà molts anys el seu company i pare del seu fill Jofre, i hi canalitzarà el seu esperit d’aventura —parapent, espeleologia o submarinisme— amb campanyes de reforestació de roures i alzines. «Ni un sol pi!». Després serà al grup fundacional del Col·lectiu Ecologista l’Alzina i mai més ha deixat de militar en la defensa del planeta. Va sempre a peu o en bicicleta o, si cal anar més lluny, prioritza el transport públic. El seu compromís és també lingüístic —als Països Catalans només parla en català— tot i l’interès que sempre ha tingut per totes les llengües, l’esperanto inclòs, que li ha permès participar en congressos a Polònia, Bòsnia, Islàndia i Finlàndia. I és clar, també la trobareu en cercles independentistes —des d’aquell Manresa Decideix fins a l’Assemblea Nacional Catalana. Tossuda com ella sola, admira el valor de qui fou la seva amiga Flors Sirera, amb qui havia jugar molt sovint, de petita. Però està contenta: acaba de tornar de la Universitat Catalana d’Estiu, ha reprès el goig de nedar tots els caps de setmana i, mentre fa salut, cultura i excursionisme, també comença a preguntar-se com deu ser això de la jubilació.

dilluns, 6 de setembre de 2021

El bisbe jove (Novell i el pecat)

Com tanta d'altra gent, vaig quedar parat de la renúncia de Xavier Novell a la mitra i bàcul de Solsona. «El bisbe plega!» era un titular d'impacte a les acaballes d'agost, quan la sequera informativa és quasi total. Amb 52 anys, ambició eclesial i agraciat de mena —atractiu, diria ell mateix— tot seguit vingueren les especulacions: que si serà una dona, que si potser un home... fins i tot els més agosarats van atribuir la renúncia a la guerra bruta que les clavegueres de l'estat tenen declarada a l'independentisme català. Com acostuma a passar, però, la solució de l'enigma ha acabat per ser la més senzilla i tot plegat s'ha resolt a favor d'un enamorament, més o menys arravatat, amb una psicòloga surienca que es veu que fins i tot ha escrit alguna novel·la de voluntat eròtica i —si fem cas a les tafaneries de tots aquells que no n'han vist ni les tapes— es veu que satànica i tot. A mi la veritat és que no em preocupa gaire el perfil de la senyora en qüestió sinó que, sobretot, em fa rumiar el pas del bisbe, o ex-bisbe, en Xavier Novell. Perquè francament havia estat una esperança frustrada d'aquell predecessor seu —el bisbe Deig— que el va enviar a ampliar estudis a Roma amb la voluntat de d'aprendre i alhora difondre l'esperit i conclusions d'aquell concili tarraconense del 1996: obertura de la institució, presència de la dona fins al sacerdoci, celibat opcional... N'havíem parlat prou sovint amb mossèn Ignasi Montraveta, que la mort li ha estalviat el sainet: res de res —i si en voleu saber més, avui hi aprofundeix amb més coneixement sor Lucía Caram—Però està clar que l'home trabucà el missatge i va fer acréixer totes les seves obsessions, bé fossin faldilles curtes a l'hora de la comunió o —ja malaltissament— a l'hora d'acceptar la diversitat d'orientacions sexuals que conviuen al món. Aquí i allà, Novell es va presentar una vegada i una altra com a martell d'heretges. Ara llegir que s'ha enamorat, que ho penja tot i que se'n ve a viure a Manresa l'humanitza profundament, i fins i tot podria dir que el fa valent. Però tot allò que mentre era bisbe va dir i va fer, això no desapareix. I massa sovint es va reduir a reclamar acatament i multiplicar l'obsessió del pecat. Ara doncs, pecador com tothom, em recorda aquells versos que Pasolini va dedicar a Pius XII quan va morir el 1958, A un papa. S'aprofita tot el poema, fins el final. 

Però en la teva de religió, no es parla de pietat?
(...)
Tu ho sabies, pecar no vol dir fer el mal:
negar-se a fer el bé, això vol dir pecar.
Quant de bé podies haver fet! I no el vas fer:
no hi va haver cap pecador més gran que tu.

El cas és que, com que en Novell és viu —a diferència de Pius XII— el mínim que hauria de fer seria demanar perdó. I no pas per enamorar-se o carregar-se el celibat sinó per condemnar i proscriure a tanta gent, inclosos aquells que encara veien —i mira que costa— una esperança en l'Església. En acabat, que tingui una mica de sort, que tot indica que també la necessitarà.

dijous, 2 de setembre de 2021

El curs que recomença

Ahir era 1 de setembre i a l’Institut Guillem Catà, de Manresa, també vam començar el curs. Amb tots els professors plegats, i amb el punt d’il·lusió d’un primer dia, aprofitant la nova aula polivalent a l’aire lliure. Hem crescut i som més encara, i caldrà continuar convivint amb la covid. Però el Carles, que s’ha estrenat com a director, ens ha demanat un esforç i una mirada renovada tot citant Arthur Lochmann, un fuster i filòsof que interpreta el seu ofici com una manera literal de guanyar-se la vida. «Guanyar-se la vida significa ser-ne digne, fins i tot en el treball. Significa reinterpretar l’ofici —de fuster, d’educador— en el mitjà necessari per abastar la plenitud en l’acció de cada dia». M'ha semblat magnífic mentre, inevitablement, pensava que el proper novembre faré els seixanta anys, i aleshores tindré a l'abast el dret legal de jubilar-me. Pensava això i, també, que ara mateix no en tinc cap ganes. Després, ja reunits per departaments, hem començat les primeres reunions sota un lema nou: «Al Catà fem comunitat». M'hi sento, ara com el primer dia, absolutament compromès.

dimarts, 31 d’agost de 2021

Una festa major d'aires republicans



Ahir dilluns es va acabar la Festa Major de Manresa. Gairebé en format clàssic, quan la festa s'esqueia sempre el 30 i 31 d'agost per allò de commemorar el trasllat de les relíquies del Cossos Sants, patrons de la ciutat. Ara l'apartat litúrgic de la festa és mínim i em penso que ja ningú no recorda ni les dates tradicionals, ni les relíquies ni —és clar— els noms de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici gloriós. Però el sentit de la festa perdura encara que la covid obligui a tot de protocols poc efusius: si més no, porta a repensar alguns actes i fins diria que se n'hi ha tret prou la punxa —els castells de focs d'ahir, la imatgeria festiva diumenge al teatre... De tot el conjunt, però, recordaré sobretot aquest programa d'aires republicans que va començar amb el relleu de plaques al Passeig de la República —fins fa quatre dies, carrer d'Alfons XII— i tres exposicions que n'avalen el canvi: «Tres dies d'abril. 90 anys de la proclamació de la República» i «República i escola a Manresa» (ambdues a l'escola Renaixença) i encara, al claustre del Museu de la ciutat, la presentació del cartell de la Festa Major de 1931 dins la sèrie «Descobertes». Al Museu, acompanyant el cartell de Lleó Aguilar (de grans dimensions:161x77 cm!) hi havia d'altres programes de mà, i també alguns quadres de l'època però, singularment, un parell de dibuixos deliciosos d'Anselm Corrons, de 1932, d'aquells que il·lustraven l'edició d'aquell altre «Llibre verd» que va publicar Vicenç Prat. La mida original exposada permetia apreciar multitud de detalls i m'hi vaig entretenir prou com per fer-ne foto i tot, a risc de cometre una il·legalitat. És la que encapçala aquest text i que em transporta indefectiblement a les meves tardes de passeig d'estiu, a les orxates familiars o, més excepcionalment, als vermuts de migdia: precisament el 31 d'agost a casa era important perquè no només coincidia amb la festa manresana, sinó que el meu pare enllestia les vacances de la Pirelli i a més a més era el meu sant. L'endemà, 1 de setembre, tot tornaria a la normalitat o gairebé: només la canalla conservàvem quinze dies més de llibertat condicional abans de tornar a escola. I avui em sento una mica com aleshores: sé que demà tornarà la rutina. Però per un moment em permeto d'enyorar aquell Passeig bigarrat de taules i cadires, de cambrers i camises suades. De persones que, avui com fa trenta, seixanta o noranta anys, tenim ganes de viure i celebrar retrobar-nos sota la piuladissa i els plàtans. Ah! I si la República passés del nomenclàtor a la realitat, ja seria pura felicitat!

Ha estat un estiu republicà, amb les exposicions a Barcelona d'Antoni Campañà (La guerra infinita) i de Margaret Michaelis (Cinc dies pel barri xino) i les visites al cementiri d'Unha, a la Vall d'Aran, amb tots els maquis enterrats que van perdre la vida a l'Operació "Reconquista", o els recorreguts de refugiats pels passos de Canfranc, Bretxa de Roland i molt especialment de la «Bossa de Bielsa» entre Bielsa, a l'Aragó, passant fins a la Bigorra occitana, a Arreu, a la plaça major on el març de 1937, sis mil persones desplaçades entre civils i soldats van decidir en referèndum si tornaven per Irun o la Junquera... L'excursió, que va coincidir amb els dies de la caiguda de Kabul, estableix comparacions inevitables i esborra la bonhomia dels dibuixos d'en Corrons. Que bèsties som les persones!

dilluns, 30 d’agost de 2021

La febre de les càmpers (El Pou, estiu 2021)


Ara que ja som a punt d'encetar setembre i sortirà un nou exemplar d'El Pou de la gallina, faig públic al blog el contingut del tema del mes, sense malmetre cap venda. Ha estat dos mesos al quiosc, amb un tema popular i estival: La febre de les càmpers. Molta gent amb quatre trastos a la furgoneta, mirant de descobrir paisatges i tenir noves experiències. Ja ho vam dir el dia de la presentació: si avui fos a fer, sant Ignasi també hagués arribat a Manresa en una càmper. I ara, com fa cinc-cents anys, hagués aparcat a recer de les balmes de les Escodines esperant un xic d'hospitalitat i —si pogués ser— un punt de wifi gratuït...


El turisme càmper es fa popular

Es tracta d’un fet contempo­rani: la passió per les furgonetes, les càmpers o les autocaravanes. Aquella antiga dèria de la classe mitjana per disposar d’un apartament a la costa o bé instal·lar la caravana al càmping tota la temporada d’estiu ha deixat pas a una pràctica més lliure, itinerant i cada dia a l’abast de més butxaques. Fins al punt que alguns d’aquests vehicles ja no són un recurs puntual per a les vacances sinó que, si molt convé, poden esdevenir l’habitatge quotidià.

Ramon Fontdevila i Subirana


Arriba l’estiu, que és temps de vacances. És ara que tothom somnia adormir-se a la fresca del Pirineu o bé despertar-se a peu de platja, amb el primer raig de sol. Uns desigs que, avui, ja no depenen d’una reserva d’hotel ni tampoc d’una segona residència: n’hi ha prou amb una furgoneta més o menys preparada. La llibertat i la comoditat de portar la casa a sobre! Després, les imatges que es pengen a Instagram han acabat de fer la resta, com si encara fos possible plantar-se als peus del Pedraforca sense més companyia que els rocs de la tartera... Per tot plegat, les furgos, càmpersoles autocaravanes més confortables s’han anat popularitzant i, amb la pandèmia, encara més. Tothom en vol una! Llogada, comprada o reciclada. A l’ombra del fenomen han crescut aquells manetes que són capaços de fer-se uns mobles per acoblar al cotxe, mitjançant tutorials de Youtube. Però també, i des de Manresa mateix, han sorgit noves empreses que produeixen cada dia urban càmpersamb voluntat d’assortir no només la demanda nacional sinó, i així que els ho autoritzin, la de tota Europa.

Qüestió de mides... i preu

Temps era temps, de cases sobre rodes només hi havia aquelles rulots que van arribar amb el primer turisme francès, i que entre nosaltres van adoptar el nom de caravanes. Posteriorment, i amb la incorporació d’un motor,naixia l’autocaravana. Les primeres, grosses i pesades, es reconeixien pel seu format de caputxina —això és, un llit muntat sobre la cabina de conducció, talment una caputxa. Després, les autocaravanes van guanyar lleugeresa amb els models perfilats i també més espai amb els models integrals, que són aquelles que incorporen el punt de conducció al conjunt de l’habitacle. I finalment han guanyat independència: poden estar-se alguns dies tibant l’aigua, el gasoil i l’electricitat que porten acumulada. Molt genèricament direm que es tracta de vehicles que van des dels 6 als 8 metres de llargària i que, de nou en nou, superen de seguida els 65.000 euros i fins més enllà dels 100.000. I mentre no pesin més de 3,5 tones es poden conduir amb el permís B.

Paral·lelament l’oferta conviu amb les càmpers, força més econòmiques ja que aprofiten l’estructura d’un furgó comercial i l’adapten per acampar. Ras i curt, el camperitzen, seguint l’estela d’aquells hippies que, fa més de mig segle, es van empescar la transformació d’una furgoneta de transport Volkswagen en un petit habitatge, amb llit plegable i fins un moble de cuina amb pica. A partir dels 5 metres, avui de càmpers n’hi ha de tota mena i mida, sovint amb sostre enlairable i fins i tot bany complet, i un ventall de preus que arrencarien en els 40.000 euros.

Només en aquesta última dècada s’han incorporat a l’oferta les minicàmpers, furgonetes adaptades, mínimes, que a partir dels 4,4 metres i 30.000 euros també poden contenir de tot, o gairebé. Aquestes furgonetes, que per mida encara entren a qualsevol pàrquing, es condueixen amb la mateixa facilitat d’un turisme i són les que reclamen una menor inversió.

Al capdavall el mercat d’ocasió, i sobretot la presència d’ofertes entre particulars a Internet, ha acabat de fer popular aquesta fal·lera, enmig de gangues que poden ser autèntiques o només preteses. Feu la prova i teclegeu “camper” o “camperitzar” a Google: una allau de proveïdors, distribuïdors i instal·ladors envairan la vostra pantalla. I d’entre l’oferta, i si voleu aventurar-vos en l’apassionant món del bricolatge, trobareu propostes tan properes com la del santpedorenc Albert Clusella, amb un canal a Youtube (Albert’s Overland) i milers de seguidors a Instagram. Seguiu-lo i, si disposeu d’un garatge i quatre eines, animeu-vos a fer del vostre vehicle una llar... en trenta dies!

Una furgoneta manresana i a l’abast


L’any 2013 Francesc Puigmal era responsable de vendes de Nissan a Manresa. Els temps no eren bons i recorda que aquell estiu, en un viatge familiar per Alemanya, va adonar-se de la multitud de càmpers que hi circulaven, però, també, dels preus que tenien. Aleshores va tornar amb una idea: aconseguir un producte lowcost, de mides reduïdes com tenen els japonesos:“Vam camperitzar la Nissan Evàlia, una NV200, i amb la primera prova ja vam veure que podria anar molt bé!». L’any 2014 el producte estava creat, «i vam vendre la primera, sota el paraigua de Sanfeliu Motors. Una NV200 amb sostre elevable, tot en 4,4 metres!». L’any 2015 s’incorpora com a cap de vendes Francesc Valdeolivas i el 2017 registren una empresa que no ha parat de créixer: Camper tecnologies. Els primers anys van preparar més de 400 unitats NV200 i després van diversificar marques. També produeixen el seu propi model de sostre elevable i s’encarreguen de tot el procés d’instal·lació, mecànica i venda. «Amb un enginyer i un mecànic, l’any 2018 érem una empresa de quatre persones. Ara mateix ja en som setze!».

Francesc Valdeolivas avala l’encert de la idea: «Així com hi ha gent que destina 30.000 euros en un cotxe, nosaltres per aquest preu oferim un plus: pots anar de càmping amb el mateix vehicle de la teva vida normal!». Al primer Saló del Caravàning en van vendre 9, al segon 21. Valdeolivas afegeix: «Ara mateix és una bogeria, preparem 15 cotxes al mes, i el mes entrant més de 20! Amb el procés complet d’instal·lació, pintura, i homologació. Una feina professional, certificada i auditada. Res de bunyols! Avui tothom s’hi veu amb cor, i cal anar amb compte: el sector ha de guanyar professionalitat».

Un producte de proximitat

Camper Tecnologies té l’establiment a la cantonada Trieta amb Sant Cristòfol, i molt a prop un ampli taller. Si sou propietaris d’una furgoneta, per 9.000eurosus instal·len el sostre elevable, la segona bateria i calefacció estàtica. Però també us poden vendre un vehicle nou de trinca, tot a punt: «Un vehicle que es vol de quilòmetre zero —argumenta Francesc Puigmal— La democratització de les càmpers només pot ser així, de proximitat. Nosaltres comprem els cotxes als concessionaris de Manresa. Tenim molt bon rotllo amb Sarauto o el grup Camps, i hem buscat l’homologació de cada marca. De Nissan, és clar, que és d’on venim, Sanfeliu. Però també del grup PSA —Peugeot, Citroën, Opel...— i ja estem esperant la nova Renault Kangoo!». Certament,en els 4,90 metres d’aquestes furgonetes tot plegat sembla un miracle. «I sí que són petites, però nosaltres evitem el qualificatiu de mini i les hem batejat com a urban càmpers. Ens agrada més el concepte, les defineix millor».

En xifres, Camper Tecnologies va comprar l’any 2020 més de 100 cotxes als concessionaris locals, «i sumant particulars, l’any passat en vam facturar 129, i això que amb la pandèmia vam tancar un parell de mesos!». El 2021 sembla que podria tenir uns resultats espectaculars, i Francesc Valdeolivas està molt content: «Ara mateix tenim xarxa, amb distribuïdors a Fuerteventura, al País Basc i a Astúries... i ben aviat serem a Granada i Madrid! Que la gent no s’hagi de desplaçar 1.000 quilòmetres per veure una càmper nostra!». Al despatx del taller, l’enginyer Pere Font està enllestint l’homologació per a la UE. Valdeolivas ho subratlla: «Què et sembla? Estem preparant el salt a tot Europa amb tecnologia manresana!».

La comoditat de les autocaravanes

Des dels primers setanta, a Manresa hi havia les caravanes de cal Cots, al capdamunt de la Pujada Roja. Abans havien venut tractors, però van atrapar la universalització del càmping i, des de 1985, són al peu de la C-16, vora la recta de Sallent. Una enorme parcel·la amb centenars de caravanes i autocaravanes destinades a la venda, lloguer o esperant fer el manteniment, i que responen a la societat EsplaiCaravaning.

Isaac González n’és el responsable i, fill d’un dels tres socis fundadors, ho té ben apamat. Hi treballa des de fa 20 anys i ha passat per la secció de recanvis, la d’accessoris i ara és cap de vendes. «La tendència en quinze anys s’ha capgirat. Si abans les vendes eren d’un 80% caravanes i d’un 20% autocaravanes, ara és al revés, per no dir que les autocaravanes són el 90%». Els caravanistes hi són, però. «La gent de caravana és molt de caravana, van al seu punt fix i volen moure’s amb el seu turisme. Encara se’n venen i té el seu públic». Ara bé, l’autocaravana és l’estrella. «Després de tants anys al sector, em trobo per primer cop que els amics s’interessen per la meva feina, per les característiques, les mides, les distribucions... i ha esdevingut tema de conversa!». L’Isaac comparteix la idea de la febre de furgonetes, i ja li està bé. «De fet, nosaltres venem autocaravanes i també càmpers. I jo ja ho he passat: tota aquesta gent jove que avui s’arregla una minifurgoneta com a sinònim de llibertat i mobilitat també es faran grans... i voldran més comoditat. Perquè la diferència pot ser això, per exemple: un bon bany, una dutxa d’aigua calenta...».

«Hi ha preus per a tot —diu González—, començant per les que nosaltres mateixos venem al cap de dos anys de llogar-les». EsplaiCaravaning forma part de la xarxa McRent i habitualment disposen de fins a 32 unitats de lloguer. «Amb aquestes, després de dues temporades, hi pots accedir a partir dels 30.000 euros i d’aquí fins allà on vulguis, talla XL i tot! Ara bé, si no saps ben bé quèvols jo sempre suggereixo començar pel lloguer. Per exemple l’estiu passat, amb la pandèmia, les famílies, com a grup bombolla, volien provar una autocaravana, i els les vam llogar, és clar. Volem clients contents, amb experiències satisfactòries. Després si de cas ja vindrà la resta». A EsplaiCaravaning fa quaranta anys que representen les més prestigioses marques alemanyes i l’Isaac està convençut que el públic d’aquí, com ja ha fet l’europeu, s’incorporarà de ple a les vacances amb autocaravana. «Som catorze treballadors. I si abans, amb les caravanes, tot era molt de temporada, amb uns hiverns molt fluixos, ara es va fent tot més regular, durant tot l’any. Des de qui lloga per a un esdeveniment esportiu de cap de setmana a la família que t’arriba de Nova Zelanda i que vol fer la volta a la península en trenta dies!»

El mercat d’ocasió: «Tothom en pot tenir una!»

Des de fa 20 anys que Àlex Pros, d’Automòbils Pros, es dedica als vehicles d’ocasió a Sant Joan de Vilatorrada. Ara en fa vuit, però, que va entrar en el sector de les autocaravanes amb un nou espai al capdamunt de la Pujada Roja. Juanjo Fernández n’és el cap de vendes des del principi i ho ha vist créixer. Ell prové del món del taxi. Van ser gairebé deu anys que, segons ell mateix afirma, li van suposar un màster de psicologia. Ara mira de comprendre els seus clients tot just passen la porta de l’establiment. «Tenim tota mena de públic, des de joves que s’inicien al món del càmper fins a persones que saben exactament què volen. Per a tots ells has de conèixer molt bé els vehicles que posem a la venda». També hi ha qui busca un canvi de vida radical, i fa memòria d’un parell de casos de «jubilats que s’han venut el pis per comprar una autocaravana ferma i anar a voltar món. Uns em van escriure des de la Conxinxina, els altres no els he vistos més...».

 

Convençut que tothom en pot tenir una, la idea del Juanjo és disposar de tota mena de models que ell mateix s’encarrega d’anar a buscar a França, Alemanya o Itàlia. «Són països amb més cultura i tradició càmper i, és clar, amb més mercat. Aquí tot just les estem descobrint! Nosaltres les anem a buscar, les comprem i les portem directament al nostre taller de Bufalvent. Repassem o reparem, sigui planxa, motor o mobiliari. I tot i que la competència ha crescut nosaltres ens defensem bé: en un any podem entregar 150 autocaravanes, des d’una VW Transporter camperitzada fins a una integral de les d’alta gamma, tot a preus francament interessants». El Juanjo us fa pujar aleshores a una baluerna de 7,20 metres i us posa davant d’un llit de matrimoni colossal. «És el dormitori que s’anomena d’illa, per estar com a casa». Segons ell, el secret és tenir una bona exposició, amb tota mena de vehicles, que la gent pot visitar amb llibertat, davant per davant la rotonda del Guix. «Això sí, els marges que ens queden són mínims, la competència és creixent i hi has de ser totes les hores. A més a més els impostos són elevats, fins i tot en aquests vehicles que ja tenen l’IVA liquidat. L’estat ens acaba d’esprémer!». A l’hora de marxar, l’home encara tira la canya: «Ja ho he vist, ja, que t’has fixat en aquella Volkswagen groga, eh? Sostre alt i batalla llarga, aquí van molt buscades. Una oportunitat que vaig portar jo mateix des d’Alemanya!». I sense perdre l’alè, allà mateix us fa preu: «Va, pensa-hi home, que te la deixem per 29.000 euros!».

Cal Càmper, l’opció del lloguer

«A la canalla les vacances en càmper els encanten: t’estalvien horaris i pots dormir on vulguis perquè no has d’arribar enlloc. Són pura flexibilitat!». Qui així parla és l’Ascen Martínez, propietària de Cal Camper. L’Ascen, que és professora d’anglès i francès a la FUB, va tornar a Manresa, fa setze anys, amb un company escocès, tots dos professors d’idiomes. «Tornàvem d’uns anys al Japó i, abans, havíem fet una mica de turisme. I recordo una estada a Nova Zelanda, ambautocaravana, que ens va encantar. Fins al punt que un cop aquí ens en vam comprar una amb la intenció de llogar-la. Si no ens anava bé, sempre ens la podíem quedar nosaltres!». Per sorpresa seva, i després de tres anys, el 2007 ja en tenien quatre.

L’Ascen i el seu company, amb la versatilitat dels idiomes i la generalització d’internet, no tenen cap establiment i treballen des de casa, a les Brucardes. «Tot ho vam anar fent sense botiga, només lloguem per internet i telèfon, i a la pàgina web ja es poden consultar totes les condicions i preus!». Avui disposen de cinc vehicles, sense voluntat de créixer més. «Som una empresa petita i familiar, molt de temporada. A l’hivern faig classe, sóc mestra de vocació. Però a l’estiu treballo amb les autocaravanes, que ja m’agrada trobar-me amb gent!». Reben clients d’arreu del món, que sovint cal anar a buscar directament a l’aeroport,però, d’ençà la pandèmia, treballen sobretot amb un públic més proper. «Amb la covid la gent evita hotels i busca solucions com a grup bombolla: moltes famílies vandescobrir-nos aleshores i tothom torna encantat! I encara que deu o quinze dies de lloguer són diners –els preus són a partir dels 145 euros diaris— surt molt més a comte que comprar-la, guardar-la, assegurar-la i mantenir-la. Només s’han de fer números...».

Pernoctar no és acampar: la normativa

La normativa sobre l’ús de les càmpers és molt general i, de fet, permet dormir en un vehicle aparcat sempre que no s'acampi; és a dir, que no sobresurti res dels seus límits. És clar que alguns municipis ja han començat a establir normatives més restrictives, bé sigui a les zones litorals —ara mateix, Sant Carles de la Ràpita, al Trabucador— o, més a prop, a l’entorn de les zones de bany del Solsonès –Ribera Salada, l'Aigua d'Ora i el pantà de Sant Ponç. Sembla evident que els propers anys, en paral·lel al creixement càmper, la normativa guanyarà concreció. «A Manresa ara mateix no tenim ordenança pròpia ni, tampoc, un espai d’acollida com ara mateix ja tenen a Navarcles o Avinyó» reconeix Joan Calmet, regidor de Turisme, Projecció de ciutat i Seguretat ciutadana a l’Ajuntament de Manresa.

Des de l’àmbit empresarial, Francesc Puigmal espera aquesta llei general, «el que no és normal és que cada municipi faci la seva guerra». Reclama una regulació general que permeti pernoctar i, alhora, l’establiment d’espais «a la manera d’aquells càmpings francesos o alemanys, a tocar la zona de vianants dels municipis, que només permeten dues nits d’estada, econòmics i amb vigilant, on pots trobar aigua, buidar el dipòsit d’aigües grises o anar a sopar xino-xano a un bon restaurant. Ja sé que no és possible, però un lloc així, ideal, seria la zona on hi havia la Carpa del riu». Amb aquesta voluntat, han fundat el gremi de fabricants de vehicles càmper, “i Camper Tecnologies hi és des del moment fundacional: amb voluntat de ser interlocutors amb les administracions i, també, assessorar tots aquells municipis que es plantegin acollir càmpers».

«El que no pot ser és que en alguns llocs et facin fora, perquè això ara mateix sí que és il·legal —diu Ascen Martínez, de Cal Camper. És clar que si ets de vacances tampoc no tens ganes de barallar-te però, seriosament, la solució passa per crear àrees d’autocaravanes. I no és veritat que sigui un turisme que no deixa diners! Potser no en deixa als hotels, però la gent menja, compra, va a restaurants i paga entrades. I per això han sortit ja àrees a Navarcles, a Olesa, a Avinyó...».

Un espai a Manresa

No cal gaire experiència en l’univers càmper per descobrir recursos que la xarxa posa a l’abast de tothom. Un d’ells és Park4night, que ofereix informació sobre espais on aparcar, dormir o rentar la roba. I es pot utilitzar com a suport o també com a navegador. A Manresa hi esmenta espais vora la plaça Bages, al Congost i també al barri de Sol i Aire, sobre la Catalana. També pàrquings com el del Carrefour o la Cova i, més idíl·lics, a la Salut de Viladordis. No és d’estranyar, doncs, que sovint aquí i a d’altres llocs hi trobem autocaravanes, càmpers o furgonetes fent estada. Però cap d’aquests llocs són formalment per a autocaravanes, ni hi pots buidar residus ni recarregar aigua. Encara menys hi ha cap mena de vigilància.

Joan Calmet té ben present que aquest és un repte previst al Pla director de Turisme a Manresa, des de l’any 2015. «La demanada hi ési s’han valorat almenys tres zones, ponderant la connectivitat o la proximitat dels serveis. Entre la Balconada, l’Agulla i el Congost tot apunta que és aquí on trobarem la solució. Una zona esportiva amb possibilitats, amb parada de bus i que per la carretera de Cardona va a parar directament a la plaça de Sant Domènec». Calmet voldria tenir a punt l’espai per al proper 2022, com un element de suport a tota la campanya d’atracció ignasiana, però sap que la inversió haurà de competir amb moltes més demandes.

Segons el regidor, Manresa rep bé aquest tipus de nou turisme, que no considera en cap cas un problema sinó un avantatge. «La furgode gent jove que pugui venir és el símptoma que anem en la direcció adequada i l’estem consolidant. I sense negar que temps a venir podria resultar un problema, ara mateix al nostre destí encara li queden anys per recórrer abans no tinguéssim un problema de gentrificació». Més distesament, el mateix regidor somriu per comentar que, a casa, també hi té una filla amb furgoneta...

Tothom coincideix que encara hi ha camí per córrer en serveis. “Falten més àrees on es pugui buidar les aigües grises i carregar d’aigua o fins i tot les bateries”. Juanjo Fernàndez, que va i ve per mitja Europa, coincideix amb la zona del Congost. “L’espai és gran i tens el bus de sant Joan que et deixa directament a la plaça Europa, de cap al centre històric”. Això o, rememorant les fires de l’aixada o Mediterrània, ell mateix es posa a la boca el pàrquing temporal que s’ubicava a la zona de la Carpa. És al Congost, però, que el desig podria ser realitat el 2022. I molta gent d’arreu d’Europa segurament ho celebraria.

- - - -


Columnes laterals:
 

Els Llasera-Orgaz, pioners

Joan Llasera i Leo Orgaz fa trenta-quatre anys que es van comprar la primera autocaravana. Ell venia d’una experiència iniciàtica: «l’any 1984, en l’expedició del Centre Excursionista de la Comarca de Bages al Pic Payu, al massís del Karakorum, vam conduir des de Manresa fins al Pakistan amb un camionet de tres tones amb tot el material... i després el vam tornar, és clar!». El Joan recorda que era un vehicle que els deixava comercial Morros, que era un dels principals patrocinadors, «i ens el van preparar amb la cabina foradada amb una serra de disc per passar directament a la caixa. Una mica bèstia tot plegat, sí, però al darrere hi dormíem i hi menjàvem mentre fèiem molts milers de quilòmetres. Aleshores ja vaig pensar que viatjar així estava molt bé!».

Amb la primera criatura—tots dos del CECB: ell muntanyenc, ella d’espeleologia— va venir també la primera acampada. La Leo recorda els penjaments del Joan. «La tenda, la banyera, tot aquell enrenou. El Joan va dir que era l’última vegada que sortia de vacances amb canalla. Vaja, que o bé ens compràvem una autocaravana o no sortíem més de casa!». La van anar a buscar a Bilbao, de segona mà. Va ser una de les primeres de Manresa, el gener del 88, i els va durar set anys. «Amb la segona criatura vam anar a buscar-ne una de més gran. I hem viatjat per tot Europa. Fent muntanya o entrant a ciutats. Fins a Escòcia, Dinamarca o un parell de vegades a Noruega!». La Leo i el Joan avui tenen una integral, més moderna i amb aire condicionat i tot, encarregada a Alemanya i que els va suposar una espera de sis mesos. «Tenim la petita de les més grans... però és que viatjar amb això està molt i molt bé —rebla el Joan— i mira que en trenta anys d’anar pel món ens ha passat de tot, eh?».

Una camperització de 100 euros

Bruna Roca i Aina Garcia són dues amigues que comparteixen la passió per l’esport i la muntanya, i un passat a l’escoltisme. Plegades, i d’acord amb les seves respectives parelles, fa temps van emprendre una camperització de caràcter auster. «De primer —explica la Bruna— cadascú va buscar pel seu compte una furgoneta que de dilluns a divendres fes de cotxe i els caps de setmana de càmper». La coincidència es va resoldre a favor d’una Peugeot Rifter i això que l’Aida, a remolc del boompostcovid, no ho va tenir fàcil. «Havia anat a visitar tots els concessionaris i no en quedaven! Vaig estar de sort a Sarauto, amb una que els l’havien encarregada però que a última hora algú no es va quedar». El final del confinament les dues parelles se’l van passar rumiant quina mena de mobles es farien, comptant amb l’avantatge que al seu model els seients plegats formen una base plana. La Bruna remarca l’economia de l’opció: «Només volíem un moble per als caps de setmana d’estiu, sense complicacions. I això ho vam resoldre amb una fusta que es desplega, quatre frontisses i uns peus de fusta massissa. Rudimentari però pràctic: tot plegat pesa deu quilos i ens va costar 100 euros. Bé, una mica més perquè després vam anar a comprar tres matalassos de nadó, dels més econòmics, que col·loquem transversalment. Posem que al final la cosa surt per 130...».

L’Aina, a més a més d’escalar, esquia. «A l’hivern sopem al bar i, en acabat, com que es tracta de dormir, ens emboliquem amb nòrdics i mantes. I et lleves a pistes!». Sigui com sigui, totes dues també tenen clar que és una fórmula temporal. La Bruna afegeix que «ara no pagarem per tenir uns mobles a mida o una calefacció estacionària» i està segura que a la llarga ja trobaran una cosa més gran. «Mentrestant sempre podem anar modificant allò que ara tenim». La seva família li fa d’exemple: «el meu germà té una NV200 i els meus pares una VW Califòrnia...». I totes dues ja frisen per anar aquest estiu fins als Picos de Europa.

Regina Zacarés, domicili provisional

Regina Zacarés és de Gandia i des de fa un parell d’anys fa substitucions, al País Valencià i també a Catalunya, en centres públics de formació professional, dins la família de serveis a la comunitat. Quan va rebre la proposta de venir una setmana a l’institut Guillem Catà, 500 km al nord d’on viu, no va rumiar-s’ho gens: cop de furgoi amunt. «Jo viatjo força perquè m’agrada l’esquí i també l’alpinisme, i ja tinc una VW Transporter sempre a punt. Nomes em fa falta trobar un lloc per dutxar-me, això sí!». Portar la casa a sobre, tal i com fan els cargols, també té avantatges: si més no, econòmicament, deu ser de les poques maneres que resulta un desplaçament tan llarg per a una substitució tan breu. La Regina va passar per diversos pàrquings de la ciutat, també a l’Agulla. I fins va aprofitar un dia per anar a Barcelona a visitar uns amics. «Busco llocs tranquils, però que no siguin insegurs. També vaig anar al de Santa Cecília, a Montserrat, que és un pàrquing que ja coneixia i té càmera de vigilància».

A Manresa, la Regina no era pas l’única que dormia a la furgoneta. El regidor Joan Calmet manifesta que la policia local en té almenys tres de localitzades, pel cap baix. «Van canviant de lloc i sí, són l’habitatge habitual dels seus ocupants. Molt discretes, no generen problemes ni, quan se’ls ha ofert, requereixen suport de serveis socials». El lloc més usual acostuma a ser vora algun súper que els proveeixi de producte fresc o que disposi de bugaderia. També cíclicament al pla de la Cova. Amb tot, no ha estat possible parlar amb cap dels seus ocupants. I un darrer apunt que tothom ha desmentit: el mite local d’autocaravanes a l’entorn de la FUB per hostatjar alguns estudiants francesos de Fisioteràpia, que provindrien del departament de l’Arieja. Si de cas hi veieu alguna autocaravana, certament prou polsegosa, és que pertany a algun veí de la zona

Una foto davant la Cova

Com que tots tenim parents, amics i saludats amb furgoneta, des d’El Pou de la gallina vam convidar una dotzena llarga d’aquests vehicles al pla de la Cova de Sant Ignasi per il·lustrar la portada, en una convocatòria que vam compartir també a Facebook i Instagram. Per això hem d’agrair la participació de Núria Caberol i Jordi Amblàs, amb la seva filla Jana: aquests lectors del Poues van presentar amb una càmper de 6,40 metres que tot just fa un any, en plena pandèmia, van adquirir. «A Banyoles, de segona mà. N’estem molt contents tot i que amb les restriccions no ens hem bellugat més enllà de França o Andorra». La Núria i el Jordi —els trobareu a Instagram: lavanllarga— van desplegar el tendal mentre Josep Roca, al costat, aixecava el sostre de la seva Califòrnia, molt més veterana. A tots ells el nostre agraïment.

També a l’Aina Garcia Grau que va venir apressada amb una Peugeot Rifter patint, perquè no havia pogut anar-la a rentar. I encara a Nil Puig i Marta Salas, que van venir amb el Boi i l’Urgell en dos vehicles: una Dacia Dokker i també una Renault Trafic. Aquesta última, a més a més de fer de càmper quan convé, de dilluns a divendres és l’eina de treball del projecte agroecològic l’Hort del Puig. Vam estar molt contents, però la veritat és que els tot aquest parc mòbil al final no cabia a la foto! Si més no, en la seva diversitat, va permetre que Francesc Rubí, a l’hora de la posta, realitzés unes imatges de primera. Un agraïment, al capdavall, compartit també amb tota aquella gent que les darreres setmanes s’han avingut a explicar-nos solucions enginyoses, viatges familiars o apunts pressupostaris de la seva camperització. I és que potser, fet i fet, aquesta eclosió del món càmper anirà molt més enllà de la febrada actual.

Vanlife, la vida en una furgoneta

Potser ho vau descobrir aquesta primavera, quan Nomadland, de Chloé Zhao, obtenia els Oscars a Millor pel·lícula, Millor direcció i Millor intèrpret per a Frances McDormand. Als Estats Units, Vanlife és un moviment social que aplega tot de persones nòmades que viuen en furgonetes o autocaravanes, de manera senzilla i un punt atzarosa. Aquells que la comparteixen la consideren una forma de vida més harmoniosa i, alhora, un acte de resistència contra el sistema. Sense els lligams d’un contracte de lloguer o una hipoteca, amb la furgoneta pots anar allà on vulguis i gaudir més d’allò que et plagui. Es tracta de desprendre’s de tot allò que us sigui innecessari, redescobrint la bellesa de les coses petites i formant comunitats temporals amb desconeguts d’arreu del món.

És clar que la història de Nomadland arrenca amb el tancament de la fàbrica que alimentava tot el poble on vivia la protagonista. La precarització de les vides americanes, doncs, pot ser l’origen aquest moviment, que troba una sortida individual en cadascuna de les autocaravanes que amb més o menys condicions els acullen. Però el risc d’atomitzar els moviments polítics que vulguin respondre al capitalisme salvatge és també força evident. En aquest sentit, el filòsof i periodista Joan Burdeus advertia des del digital Núvol, que la filosofia política de Nomadland també té riscos: “Si et desentens de canviar les coses per escapar del diluvi amb la teva arca-caravana, el paratge natural que et dona la vida pot acabar devastat per l’increment de temperatura contra el qual no t’has preocupat d’organitzar-te políticament. El decreixement unipersonal no serveix per res sense una estratègia global coordinada”. Sigui com sigui, mentrestant sempre es poden anar tirant milles...

dimecres, 18 d’agost de 2021

Qui no coneix Montse Puig?

Amb el número de juliol i agost, El Pou de la gallina presenta un tema del mes tan estival com la calor que ens atueix: La febre de les càmpers. Un reportatge que prova de testimoniar la popularització del turisme càmper, aquest que viatja, cuina i dorm dins d'una furgoneta o —menys comú però igualment cobejades— una autocaravana superior als trenta pams. Tot molt interessant i contemporani. Però si alguna cosa em veig gairebé obligat a emfasitzar aquesta vegada és el «Qui no coneix...», la secció que mensualment escric per tancar la revista, magistralment il·lustrada per Maria Picassó. Ras i curt, la protagonista aquest cop és Montserrat Puig i Soler, cosa que em deixa al cim de la barra, per tal com es tracta de la dona de qui em vaig enamorar el juny de 1977 i amb qui des d'aleshores hem mantingut tota mena de negocis, tractes i fins i tot descendència. En fi, ja he dit que són galtes. Però, a canvi, la presento tal com és. Sense sucre. De debò.

Montserrat Puig i Soler
Mestra i lleona manyaga

Sí, sí que la teniu vista: Montserrat Puig. La bona mestra d’escola, la fidelíssima directora de l’Institut-escola Pompeu Fabra, al Pont de Vilomara. La conec, i molt, d’ençà que va arribar a l’institut Lluís de Peguera que era allà on es feia el BUP. El cas és que és filla de Castellbell i el Vilar, la menuda dels sis germans de la masia del Puig –i aquests també els podríeu conèixer, que no són noms fàcils d’oblidar: Ramon, Calala, Mimi, Jovi, Fredi i... Montserrat. Després vingué la mort prematura en molt poc temps de pare i mare —que si la mort sempre és injusta, aleshores ho fou més. Òrfena als nou anys, un dia la Montse es lleva a Manresa i comença a exercir una ciutadania no del tot desitjada, des del pis del germà gran que ara els acull, al Fredi i a ella, al carrer Fonollar. A Manresa passa per la nova escola Bages, fa amigues i aviat es compromet al moviment júnior de la Mion, de primer, i temps després a les colònies del barri de la Sagrada Família. Estudia Magisteri a cavall de les Saleses i després a Sant Cugat, i s’estalvia les oposicions perquè sempre-sempre —si s’ha d’estudiar, s’estudia— anava a classe, feia els treballs i treia bones notes. Ras i curt: obté l’accés directe a la funció pública, una fórmula que als ulls d’un interí contemporani sembla poc més que fantasia... La Montse també passa mig any per Londres per allò d’aprendre mig anglès, i li arriba el primer destí a Santpedor —un any de pràctiques, i un altre que hi fa pendent del definitiu. Al 1985 ja era a l’escola del Pont de Vilomara I Rocafort, amb vint-i-quatre anys, inconscient que s’hi passaria exactament trenta-sis cursos. La Montse és jove, festeja i fins i tot s’aparella inicialment en termes provisionals. Passa per Tabola, i també la fan secretària de l’associació de veïns del barri. Però poc a poc l’ofici li governa la vida i molt aviat comença a participar d’algun equip directiu. Després amb la maternitat —la Clara, la Jana— encara es compromet a l’equip de l’agrupament escolta Antoni Gaudí però, força discretament, comença el seu retorn cap al poble. De primer alguns caps de setmana a la casa pairal i, molts anys després, en un espai propi del que fou la masoveria. Com qui repara una trencadissa, ara cada cop passa més hores al Vilar.... I bo, quan llegirà aquestes ratlles haurà estrenat la jubilació, i sé que s’empiparà com una mona de fira. Mai no ha amansit el caràcter —i quin caràcter! Que tot i ser una mestra manyaga amb la canalla, amb la resta del món pot ser una lleona de les que us recorda un cop i un altre en què vau quedar. I que si hi vau quedar, hi vau quedar, i d’aquí no la'n traureu. Enguany, el seu final de curs ha estat de traca i mocador. En les últimes set setmanes s’ha casat, ha complert seixanta anys i —ja ha estat dit— s’ha jubilat. Amb un pensament: tornar al Vilar, a l’hort, a l’Escletxa i al Turó del vent, davant per davant de Montserrat. Li agrada viatjar i pujar muntanyes i, més enllà de l'escola, s'estaria tot el sant dia resseguint boscos i pedregars, que és aquí on es despentina i no té hora per tornar a casa. Al capdavall, li agrada passar amb poc, i és més austera que una calvinista descalça. Un rigor estricte que també ha estat sempre darrera el Pou i encara més, darrera cada text que ha sortit en aquesta secció. Llevat d’aquest, és clar, que —ja em passaran la gosadia: ara és la meva dona— faré servir per agrair-li la paciència de tant i tant temps compartit, i desitjar-li públicament el millor per als propers anys.

dilluns, 16 d’agost de 2021

Manresa, maig de 1965 (el pacte de la coixesa: segona i última part)

Ho recordava al darrer apunt: l'agost de 1961 la nostra mare es va atrevir a suggerir al propi Déu-nostre-senyor una possible coixesa de la criatura que gestava —jo mateix— per tal de garantir-ne el gruix de les seves facultats. Un tracte que volia ser just entre el poder de l'autoritat divina i la capacitat de sofrença d'una miserable devota. Però, més enllà d'un part llarguíssim, i passats els primers mesos, la dona va apreciar encantada que el seu primer fill si més no, coix no n'era. I encara més. D’ençà el matrimoni s’havia pogut allunyar del catolicisme ranci dels avis i d'una parròquia com la de la Seu, obsedida en la perpètua paranoia del pecat. Va descobrir també els cursets de cristiandat i fins i tot —esposa i mare— es va afegir a Ultreia, el grup de reflexió de mossèn Junyent. Quin canvi! Una nova espiritualitat que esbandia pecats i, també, qüestionava aquella mena de religió utilitarista que establia tractes particulars amb Déu. Pur alleujament. I aquí la tenim, a la foto del maig de 1965, amb la segona criatura! És el Manel, retratat als braços de la tieta Rosa. Tampoc semblava —per tornar al passatge de Lluc— esguerrat, cec o coix. I així va passar el primer any, i el mes tretze i el catorzè. El que en feia quinze, el setzè… i el cas és que el Manel creixia, ros i ferm, xamós. Però no caminava. Gens. Ni una mica. Tornava el dubte, la por i la màgia. «Coix, vam quedar que si de cas coix, no pas paralític!» li retreia amb rancúnia a l'Altíssim, mentre esperava un dia i un altre el miracle de veure caminar la criatura, gairebé a la manera de Llàtzer. No va caldre però: poc després el doctor Selga, pediatre, en una revisió abans dels dos anys li va recomanar un calçat i plantilles estrangeres que no es trobaven a Manresa sinó —i literalment— a «El Corte Inglés». La mare no s'ho va rumiar gens: va agafar tren i criatura i aquella mateixa tarda es van plantar a Barcelona. I, les coses tal com siguin, amb aquelles sabates el Manel es va posar a caminar al cap de pocs dies i ja ho ha fet sempre més. I, des d'aleshores, màgia i pecat a casa van anar quedant cada cop més arraconats. I em penso que sortosament, sense que tampoc en tots aquests anys ens hagi passat mai pel cap disposar de la targeta dels famosos magatzems. 

diumenge, 15 d’agost de 2021

Montserrat, agost de 1961 (el pacte de la coixesa: primera part)

La foto és de fa seixanta anys, a mig agost. I la data, rodona, em recorda que jo també sóc a punt de complir-los. Hi podeu veure ma mare, embarassada, tot just un any després de casada. Era un dels tres dies que amb el meu pare es van estar a les cel·les, estiuejant a Montserrat. Com a mínim hi devien trobar més fresca que no pas a Manresa i una mica més de pau. Al capdavall els quinze dies de vacances d'un pèrit mecànic a la Metal·lúrgica tampoc donaven per gaire més. El cas és que la dona —vint-i-un anys justos, molta por i una fe primitiva i absolutament preconciliar— patia per si jo «sortiria bé». Això és, amb el cap clar i totes les facultats. La gestació era al setè mes, i la pregària —confessada molts anys més tard— va anar directament a l'Altíssim. Recordeu a l'Evangeli segons sant Lluc, aquell banquet de pobres, esguerrats, cecs i coixos? Doncs bé, ma mare va triar. «Si per cas la criatura havia de tenir cap pega... que sortís coixa!». Suposo que en aquell moment li devia semblar una cosa suportable, un tracte just entre la divinitat i la seva capacitat de sofrença. Afegiu-hi la calor, aquells turmells rebotits i els vint-i-tres quilos llargs que es va engreixar... La resta és coneguda: no vaig néixer coix, i el conjunt de facultats em penso que va quedar a l'alçada de les expectatives familiars que, mitjançant els padrins —ma mare em volia batejar Xavier— aquell novembre van celebrar la primogenitura prescindint del seu desig i imposant-me el triplet de Ramon, Pere i Joan per allò de l'avi Ramon mort de feia poc, el tiet i mossèn màrtir Pere Llehí i el besavi Joan Torra. Però el pacte, aquell pacte de la coixesa a Montserrat, encara tindria una segona part...