dilluns, 15 de novembre de 2021

De Klimt a Maragall, passant per Barcelona

Avui amb els alumnes de literatura catalana i els d'història de l'art de l'institut —alumnes de segon de batxillerat, a punt de fer els divuit anys i amb unes ganes de viure que s'encomanen— hem anat a Barcelona en tren, a veure l'exposició de Gustav Klimt, al Centre d'Arts Digitals IDEAL. Amb M. ja l'havíem anat a veure aquest estiu i aleshores vaig pensar que els agradaria a la canalla o, si més no, els seria una bona manera d'acolorir les lectures de Rusiñol i Maragall, i el tema del Modernisme, que enguany tornen a ser obligatòries. I no, la cosa no ha fallat, els ha agradat molt! I això que, per estalviar, hem hagut de fer una bona caminada des d'Arc de Triomf passant per la Ciutadella i, tornant, pel pont de Marina i el parc de l'estació del Nord. Tot plegat per la tropa manresana ens ha suposat vuit hores d'escursió, dues de les quals als locals del Poblenou, immersos en les imatges precioses de Klimt. En acabat, preparo un fragment de la crònica crítica de Tomeu Mascaró al Diari de Barcelona, per afegir a la classe de dimecres:

«La crítica d'art Federica Armiraglio escriu en un dels seus assajos que Klimt aborda en les seves pintures els temes d'alè universal: la vida, la mort, l'amor, la relació entre home i dona, i les pertorbacions de la psique. Uns arguments que a la Viena de Freud i de Klimt eren d'absoluta actualitat, però que ho continuen sent un segle després. Uns temes que retornen, ara en l'embolcall de la tecnologia espectacular, que envolta l'espectador i el fa sentir més en un cine que en una galeria d'art, però els mateixos temes».


Ara ni cine ni galeria d'art, que Maragall no pintava: tornarem a la lectura i ho farem amb Dimecres de cendra. No és la sensualitat de Klimt, és clar, però hi bufa el mateix batec que en faria motiu d'escàndol. El Modernisme, un entusiasme! I per a llegir-lo, recuperarem la música de l'exposició immersiva, Queen Of The Fairies de Patrick Hawesi, amb la veu de Grace Davidson i aquesta imatge tan bèstia de La Mort i la Vida.


DIMECRES DE CENDRA

                                                            A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,
que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

                                                                        1896

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada