dijous, 11 de novembre de 2021

Ara que ja he fet els seixanta anys

Dimecres passat vaig complir seixanta anys, i em va agradar de celebrar-los —de poder-los celebrar familiarment en uns quants àpats, ara els uns, ara els altres. Sense estridències, i amb un agraïment absolut perquè, em penso, en tots aquests anys he estat de sort moltes vegades, i encara més amb aquells que m'han acompanyat —absents inclosos, a qui amb el temps encara més trobo a faltar. En acabat, passen els dies, la xifra es normalitza, es despenja algú per whats aprofitant la vuitada que preveu la tradició. És aleshores que t'adones que això de la seixantena, per poc bé que et trobis, és una edat fantàstica: quan hi arribes tothom et felicita però, i per ser justos, perceps que ja ningú no compta gaire amb tu. En el meu cas, i atès que sóc funcionari des de 1985, sovint encara s'hi afegeix una pregunta, no sabrem mai si feta des de l'enveja o la commiseració: «Què? Que no et jubiles?». I no que no em jubilo: acabaré aquest curs pel cap baix i, si per mi fos, em sembla que aniria continuant un curs i un altre. M'agrada molt la feina a l'institut, em fa sentir útil i fins rejovenit per la canalla. I sí, és clar, em podria sentir útil fent d'altres coses, i tant que sí! Però aquests darrers anys, les classes de literatura a batxillerat i les de cultura al cicle d'animació em són absolutament plaents i inspiradores. Què voleu que hi faci? M'agrada la feina al Guillem Catà, amb totes les seves bondats i flaqueses. Preparar uns pastorets, o fer una sortida... En acabat tinc moltes tardes encara per badar, per llegir i escriure, i fins fer la migdiada. I enyorar amb un punt de melangia, ara que es fa fosc tan d'hora, les hores passades —la droga deliciosa dels records, que deia en Sisa. Aspres o tendres, llunyans i millorats, arrodonits i vívids. Ja he fet els seixanta anys, sí. I he estat content de fer-los.

Migdiada al menjador del pis dels pares. Del meu germà Manel, en una llibreta familiar que recull els darrers mesos de la nostra mare. Seixanta anys són també un llibre d'absències que es va engruixint. I en Sisa? No us perdeu el documental que ara fa poc ha penjat Filmin:  L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa. Si no us vau suicidar als trenta... tibeu dels records!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada