Qui no coneix Joan Canongia?

Aquest mes de novembre el Pou de la gallina té una portada de fotografia frapant i un titular «Queda molt per acabar amb la violència masclista». Es tracta de fer visible la violència de gènere, en una qüestió que l'editorial presenta com de dignitat i respecte. El text, de Judit Montón, hi posa històries i dades, i rebla, «cal molt més que un 25N per acabar amb la violència masclista». Després hi ha una entrevista a Jaume Huch —berguedans i manresans, a vegades ens entenem— i a la secció final del «Qui no coneix...» encara hi trobem una biografia de les de bandera: en Joan Canongia. Poc que us l'esperàveu! El conec des de primers de 1995, i ara que ja no tenim puces per treure'ns, vam fer un dels cafès més llargs que mai he fet abans no redactés els 3000 caràcters de la pàgina. Llegiu-los perquè hi veureu l'home en el seu suc i salsa, i que no enganya, eh? Encara avui és d'un socialisme constitucional sense escletxes. O almenys així ho presenta! I ha quedat tot tan polit, que la Maria Picassó li ha pres la mida amb els colors corporatius de can pesacé i —oh!— també cara de bona persona. Que al capdavall deu ser la seva veritable.

Joan Canongia,
socialisme constitucional

A la galeria política local hi ha poques trajectòries com la seva. Per això, si no el coneixeu, segur que almenys n’heu sentit a parlar: Joan Canongia Gerona. Neix el 18 de juliol de 1960 en una data gens innòcua per una família que sobreeixia de política! Al carrer Arbonés, fill d’un pare amb fonaments a la Lliga i una mare, aragonesa, defensora de la legalitat monàrquica de Joan de Borbó. D’entre els oncles, compteu-hi des de liberals autèntics fins algun militar voluntari a la División azul. I entre els germans —tres nois i tres noies més— l’exemple el posaven el Carles, al PSC, i el Ton, a Bandera Roja. Ell, el més petit de tots, començà a les Joventuts Socialistes, «aleshores, que encara defensàvem el dret a l’autodeterminació!». No havia estat mai un bon estudiant, però sabia fotre a mil tots els hermanos. El seu rècord fou aconseguir que el mateix dia l’expulsessin de totes i cadascuna de les sis hores de classe! Avui el diagnosticarien, però en aquell temps va acabar obtenint el batxillerat, ni que fos a martellades. Després la universitat quedà en un curs d’enginyeria i encara dos més d’econòmiques, mentre el nano es feia gran, amb un caràcter fort i intuïtiu. I és aleshores que farà el pas de militar al PSC-PSOE. Era el 1984, la nit electoral en què Pujol va obtenir majoria absoluta. «Vaig pensar que no es podia deixar Catalunya a mans de la dreta. I doncs, tot i que em va costar molt d’arribar-hi, aquell dia, per bé i per mal, vaig acceptar definitivament el pacte constitucional». A can PSC hi troba en Jordi Marsal a qui sempre més ha tingut per mestre i mentor, i ben aviat esdevé secretari d’organització, fins arribar a ser el gran llauner de la carretera de Cardona per al partit socialista a la Catalunya central. A les municipals de 1987 queda a un pas de ser regidor —aquell cop que Cornet s’entrebanca— i el 91 sí que entra al consistori, fent part de l’oposició, de costat a Jordi Valls per a qui aconsegueix finalment l’alcaldia, el 1995, amb un pacte tripartit. L’itinerari es diversifica: passarà pel Parlament de Catalunya el 99, i també serà diputat provincial. Després, de l’Ajuntament al Govern de la Generalitat, el trobem el 2003 com a Comissionat de Prevenció d’Incendis i Desenvolupament Forestal i, un any més tard, com a Director General d’Emergències, en un capítol fugaç. Però l’home no dona mai fil sense puntada! El mateix 2004 s’incorpora al gabinet tècnic de la Delegación del Gobierno a Catalunya on tastarà el poder de l’Estat i des d’on arribarà, de 2008 i fins al 16, a fer de diputado en Cortes. «El poder d’Espanya és brutal —us etziba a mitja conversa— i no em crec que els líders catalans ho ignoressin». Decebut per l’evolució del processime i fins i tot d’algunes decisions del PSC «el 155 ja s’havia d’haver reclamat el 6 de setembre de 2017!» recupera la condició de militant de base. I tanmateix, després d’una experiència a l’empresa privada i també un temps de malaltia, a 61 anys ha retornat a la Diputació com assessor del seu grup, i fins s’ha posat a escriure a Regió7. Deu ser que qui ho té del néixer, no ho deixa. I és que, llevat d’estiuejar a Vacarisses, en Joan Canongia fa trenta anys que viu literalment davant la seu del partit. I encara que sovint remugui i busqui brega, és més viu que una mostela. La seva conversa és un oceà d’anècdotes i asseveracions rotundes, que us amolla enmig de pauses solemnes, com volent dir «tu ja m’entens». Aleshores somriu, us acluca un ull i fa petar la llengua: mai no sabreu si és que s’ho creu del tot o, fet i fet, també se’n fot una mica.