dimarts, 31 de desembre de 2013

… i demà és 2014!

Avui enllestim aquest 2013, i al mòbil no paren d'arribar mostres enginyoses que pronostiquen un venturós 2014. Un any que ha de ser el dels prodigis i les meravelles, de coses mai vistes i fins fa poc impensables. Celebro d'arribar-hi al costat de tanta gent, de tant entusiasme… i enyoro tots aquells a qui tant els hagués agradat ser-hi, compartir-ho. Un any, també, que per definitiu ens posarà a prova. Antoni Bassas demanava ahir per aquest 2014, a la contra de l'Ara, capacitat de sacrifici, resistència a les campanyes de divisió, comunicació clara per mantenir la il·lusió i, també, molt sentit de l'humor. Que ens convindrà, segur! En el mateix text, una síntesi d'aquests darrers temps. Diu Antoni Bassas:

"… Però la duresa d'aquest 2013 ha conegut una excepció d'il·lusió col·lectiva en un lloc del món anomenat Catalunya (…) Perquè no ha estat un any qualsevol i faríem bé de recordar-lo amb simpatia. La que correspon a un capítol de la nostra vida en què, després de l'escalt del 2012, ens vam tornar a mirar els ulls i a endevinar-nos el pensament unb altre cop i a mostrar una apassionada i pacífica determinació per decidir el nostre futur. Un any per enamorar-se de Catalunya (…) La grandesa històrica del moment és aquesta: milions de catalans han acabat de passar per un larg procés deliberatiu interior, cadascú des del seu propi punt de partida ideològic o biogràfic, un debat difícil, a voltes, perquè hi juguen el sentiment i la raó, i han aribat a la conclusió que més enllà de la història, de la crisi, dels afectes o les conveniències, hi ha la dignitat".

Grandesa histórica, la d'un projecte compartit. Un nou país, més lliure i, encara, més just. Entre tots ho farem possible. Doncs Sí i Sí, de cap al 2014!


dilluns, 30 de desembre de 2013

Ball de gitanes, una enquesta sobre cultura popular

Som a punt d'enllestir l'any. Nadal s'escola amb una elevada dosi de pastorets, pessebres vivents i d'altres galindaines. Olor de pessebre i de cultura popular. Enmig de tot plegat, m'arriba una enquesta d'una estudiant de secundària de l'Ametlla del Vallès. La noia està fent un treball sobre el ball de gitanes i, després d'un primer correu d'intencions, em fa arribar el qüestionari. En aquests casos sempre acostumo a dir que sí, que endavant. Però també sempre adverteixo que jo no sóc especialista de res i que, posats a fer, compartiré les preguntes...

I sí, el cas és que conec el ball de gitanes, i puc parlar de les més properes a casa, les de Sant Vicenç de Castellet, importades fa més de cent anys per una colla de picapedrers de Caldes de Montbui. Però més enllà de respondre què en sé dels balls de gitanes o de la impressió que em causen, l'enquesta acabava plantejant temes molt més espinosos. Tot just érem a la cinquena pregunta: "Creu que aquest tipus de danses tradicionals catalanes hauria de tenir més reconeixement polític?" Ai, el reconeixement! ¿Serveix de res dir que el conjunt de la cultura popular no acostuma a tenir gaire reconeixement polític? I que en té encara menys quan vol conservar la seva independència dels poders públics! La pregunta em va semblar molt bona perquè permet parlar d'un equilibri difícil. El reconeixement polític hi ha de ser, entesos. I hi ha de ser en forma de suport i, alhora, de prestigi. Però sovint la intervenció de les administracions públiques mitjançant subvencions o permisos, ha dut a canvi una mena de domesticació de la cultura popular que, lluny d’afavorir-la, la debilita.

A la sisena pregunta ja es concretava el risc: "Es destinen gaire diners per els balls populars? I concretament en el Ball de Gitanes?". Obvio dir que s'està parlant de diners públics i, doncs, amb la crisi actual, no compto pas que hi hagi massa recursos. Però és aleshores quan recomano, ara com feia abans, d’anar amb molt de compte amb els diners públics per allò que tenen de risc: col·laboren però també poden adormir la regeneració natural de moltes iniciatives. I ja no diguem si es folkloritza amb el pitjor sentit del terme una manifestació: acaba sent un aparador i prou, i perd el sentit social i cultural que originalment tenia…

I és que no fa ni un mes que des de Castellar del Vallès, en Rafa Homet des del col·lectiu "la pedra fina" havia convidat en Bienve Moya i a mi mateix a parlar del Calendari festiu. Va ser un bon vespre, amb gent de diverses entitats del municipi. I al col·loqui final, precisament, des del públic es va expressar el temor sobre el futur de les gitanes a Castellar. Perquè ha canviat de dates sovint i ja no té vincles de carnaval o perquè es balla en un pavelló i, doncs, lluny del carrer i de la plaça… Vaig pensar en tot això i ho vaig recordar en Bienve Moya, que per això és una veritable autoritat en cultura popular, abans de respondre la setena i darrera qüestió: què podrien fer els polítics per potenciar i promoure el Ball de les Gitanes?!

Doncs bé. Per paradoxal que sembli jo sempre me n'he malfiat força, dels polítics. Potser perquè no m'agrada gaire deixar la solució a mans dels altres. Però la pregunta era la pregunta. I doncs, des dels ajuntaments i el propi govern del país, considero que allò que s’ha de fer és facilitar les coses i, al costat d’unes convocatòries de subvenció clares, afavorir l’ús de la via pública i les formes d’expressió popular, encara que a vegades comportin canviar horaris i paisatges o recorreguts de trànsit. Encara més: cal afavorir aquestes manifestacions fins i tot quan comporten alguna mena de conflicte. Altrament anem canviant cultura popular per entreteniment. Acabem fent festetes fora de lloc i això mata la cultura popular i els seus beneficis: la participació, la creativitat, el sentiment de pertinença...

La solució és única -i útil- per a totes les manifestacions de cultura popular: els balls de gitanes tenen futur sempre que conservin la seva voluntat popular –un punt transgressora i tot. Ho vaig veure ahir als Pastorets de "la Vinyeta" o abans d'ahir al pessebre vivent del Vilar. Ho troben a faltar a Castellar. Propostes obertes a tothom, perquè de gitanes com de pastorets, n’ha de poder fer i ballar tothom. Propostes absolutament festeres, al mig de la plaça, alterant la realitat, fent festa i comunitat. Quan ho reduïm a exhibició plàstica i monument tradicional, ens quedem amb uns espectacles sense vida. I ens calen colles, i colles vives, que superin la dependència pública o l’endogàmia, tan afeblidora! Creadores de comunitat, de complicitats. I això només surt quan ens ho passem bé, quan sortir de casa per ballar, per fer festa, per disfressar-se o penjar unes garlandes és sinònim de passar-s’ho decididament bé. Tota la resta, sovint, és pura faramalla.

La foto, amb el Bienve abrigat i constipat, és dels amics de Castellar del Vallès, del passat 28 de novembre. El col·lectiu "la pedra fina" és un bon laboratori d'idees per al futur del municipi, i en Rafa Homet -republicà de pedra picada- n'és un dels primers dinamitzadors.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Nadal de dol al Catà

El "Nadal al Catà" d'enguany quedarà per sempre més vinculat a la Laura Ferrer a qui ahir diumenge, a Castelltallat, un funeral multitudinari acomiadava. La Laura Ferrer havia mort divendres en un dissortat accident de trànsit. Tot just tenia 20 anys! I era una alumna de 2n curs, del Cicle superior d’educació infantil a l'institut Guillem Catà. Tots els seus companys la recorden com una alumna activa, feliç i comunicativa, a qui li agradava molt fer d'educadora, estar amb la canalla, organitzar activitats… Precisament divendres se n'anava a fer pràctiques d’educació infantil a Fonollosa! Se n'anava a celebrar Nadal amb els nens.

La notícia, aquell migdia, ens va trasbalsar. I fins ens va fer rumiar de suspendre la darrera sessió de "Nadal al Catà", la que adreçàvem als pares. Al capdavall vam decidir que, si més no, aquell “Nadal al Catà” havia de continuar, tal i com molt probablement ella hagués volgut que féssim. Perquè educar vol dir fer coses que ens facin créixer i ens facin pensar, fins i tot com quan aquestes coses costen. Fins i tot en dies així. Mai més oblidaré el silenci i la perplexitat de tots els cantaires i actors, asseguts al pati de butaques de "Els carlins", quan van haver arribat tots a quarts de set del vespre. Nois i noies de l'ESO que no coneixien pas la Laura, que ni hi coincidien d'horaris, però tots ells aclaparats, gairebé incrèduls. Perquè, de sobte, topaven amb una realitat no programada, desoladora, absolutament cruel. Tristíssima i indefugible.

Divendres al vespre va costar molt començar. La directora va llegir prèviament un comunicat en nom de tot el centre expressant la commoció. "Ara, quan s’aixequi el teló, començarà el “Nadal al Catà”. Us demanem un vespre de respecte. Perquè hem pensat que li dedicaríem l’espectacle a la Laura, i voldríem que aquest esperit de Nadal, aquestes ganes de compartir que tots tenim, també li arribés a ella, allà on sigui, a ella, a la seva família, a tots els que l’han coneguda i l’han estimada. Us demanem doncs, un minut de silenci, dempeus, mentre escoltem a manera de comiat la música de “Santa Nit”. Aleshores un sol fagot va omplir el silenci de la sala i em va fer l'efecte que, per molts més "Nadal al Catà" que fem anys a venir, sempre recordarem aquesta noia absent, tan jove i tan estimada, tan injustament perduda. Com una nova estrella al mig del cel, tan fràgil i fugissera com ho podem ser tots nosaltres.

diumenge, 22 de desembre de 2013

En el comiat d'Antònia Font

Antònia Font ha estat la banda sonora dels meus darrers deu o dotze anys. La meva, la de les vacances amb la canalla a l'estiu i la dels hiverns fent quilòmetres sol, dalt del cotxe. Em vaig estrenar amb els Antònia Font de A Rússia i aviat vaig aconseguir també el disc anterior. Els vaig escoltar fins l'esgotament i fins -en un excèntric exercici de dirigisme cultural- vaig fer-los contractar per la Festa Major de Manresa abans de les municipals del 2003, "per si de cas". Un concert breu però, això sí, intens: Alegria. Havien passat per Castellgalí l'any abans amb poca fortuna. Però el tercer disc ja era un triomf absolut. I és clar, van tornar a Manresa, per Festa Major, repetint a Sant Domènec, i almenys dos cops al Kursaal, i a Silenci… Taxi, Batiscafo Katiuskas, Lamparetes… Per això, ara fa un mes, llegir la notícia de la seva dissolució em va entristir una mica. Són molts versos, moltes cançons, molts moments inesborrables cantant a cor amb les nenes "Loco" camí de la platja a Menorca. "Qui s'apunta a ballar damunt la mar? Qui s'apunta a dormir i a somniar?" Barrejant sobrassada i cocarrois -molt bons- amb Clint Eastwood i aquell robot "d'hexura tan feo". El comandant Armando Rampas follant-se les hostesses o el tristíssim camarada Iuri Puscas en aquell batiscafo, socialista i monoplaça, redactant informe tràgic a institut oceanogràfic, mentre el plàncton s'il·lumina "i canten les sirenes aproximadament, per no existir"! I l'amor, i el desamor. I tota l'alegria immensa d'aquelles àvies que se xafen de riure mentre cau et sol de s'horabaixa i "tothom s'estima i jo estim tothom". Podia semblar un "final previsible" -entre taxistes invisibles i ciutadans en es multicinemes…- però a mi m'ha costat. Això sí, sempre ens quedaran aquests vuit discos brillants i aquest especial d'avui, impagable, que ha editat l'Ara per a l'AraTu. M'he refet de la notícia de fa un mes mentre anava llegint Antònia Font, un comiat amb alegria. A Twitter m'arriba una piulada d'Idoia Vallverdú que ha dissenyat el suplement. La meva enhorabona, perquè és rodó i preciós, per conservar! Això i aquell article brillant de Sebastià Alzamora que comparteixo amb entusiasme, perquè eleva els hereus galàctics no només per la música sinó per unes lletres extraordinàries, que van molt més enllà d'una estètica surrealista: tot hi és trascedent encara que sembli tot de riure. "Jo cant es cafè i sa galleta…/ Jo cant sa rosa i es cactus / i moltes més coses també, / un llapis d’Ikea, un pistatxo, wa yeah!" Una dualitat que les fa especialment valuoses... i necessàries.

De Sebastià Alzamora, "Me sobren paraules"
Tres fragments de l'article publicat avui al suplement del diari Ara, AraTu.

Tal vegada la característica que més defineix la trajectòria dels Antònia Font (AF per als amics i coneguts) és que sempre varen anar sobrats. Sobrats de talent, sobrats de solvència, sobrats d'imaginació, sobrats de capacitat de mirar cap endavant, sobrats de bon humor i de confiança en el que feien. Sabien que eren bons, molt bons; n'estaven completament segurs, però mai no s'ho varen prendre seriosament.

(…) Uns discos (el seminal Antònia Font, el sorprenent A Rússia, el clàssic Alegria, l'espectacular Taxi, el memorable Batiscafo Katiuscas, l'impressionant Coser i cantar, l'obra mestra que és Lamparetes, el testimoni de rigor i exigència artística que constitueix Vostè és aquí) que ens demostren que els AF, en efecte, anaven sobrats en moltes coses, però que una, i no pas menor, era el valor literari de les lletres de les seves cançons. Hi ha grups capaços de construir grans cançons a partir de lletres irrellevants; els AF, en canvi, igualen l'aposta de la qualitat tant pel que fa a les melodies com als desenvolupaments, com als arranjaments, com a les lletres de cadascun dels temes. Un dels ingredients extra de la magnificència dels AF és que no tan sols han fet cançons pop que, com a tals, són capaces de seduir l'ànima i la memòria de qui les escolta, sinó que, a més, hi han aportat unes lletres que inevitablement (de vegades a pesar de la seva aparent dificultat) han aconseguit gravar-se per sempre en l'educació sentimental d'una generació sencera (com a mínim; ara falta esperar-ne la posteritat que els pertoca).

Entre Jaume Sisa i Franco Battiato, entre Bob Dylan i Les Luthiers, entre Pulp, els Pixies i Jacques Brel, entre Frank Sinatra i King Crimson, entre Mike Oldfield i Jacques Tati, entre la ciència-ficció de sèrie B i el lirisme romàntic, entre el western i el costumisme mallorquí (tant urbà com rural), l'univers de les lletres dels AF no ha fet més que expandir-se i augmentar de graduació i d'intensitat cançó a cançó, disc a disc, concert a concert. Afegint matisos, llimant arestes (…).

D'altra banda, igual que la seva música, les lletres d'AF varen anar evolucionant cap a un punt òptim de maduresa. Ells mateixos han dit diverses vegades, en públic i en privat, que ja feia temps que no es veien amb cor d'interpretar en directe el que varen ser els seus primers èxits, autèntics himnes hedonistes o postadolescents com En s'estiu o Viure sense tu. En lloc d'això, en els últims anys s'han complagut a oferir autèntiques meravelles quasi expressionistes com Abraham Lincoln ("Es sol ixent com un fil de caliu...": el mateix Joan Miquel Oliver en valora especialment l'al·literació de les i ), narracions impecables com la que configuren les diverses estrofes de Calgary 88, pinzellades hiperrealistes a l'estil d'un Edward Hopper ( Carreteres que no van enlloc ) o solipsismes senzillament gloriosos, com el de Per jo i tots els ciclistes. Tot plegat, sense renunciar mai a la reserva irònica i l'humor càlid que han estat sempre marca de la casa. Alguns insistiran en la idea que AF han creat una mena de discurs surrealista, però la pura veritat és que no han fet més que explicar la realitat tal com ells la perceben. I, tal com ells la perceben, i per fer servir paraules de Blai Bonet (un altre poeta que necessàriament cal mencionar si parlem de les lletres d'AF), la realitat és "nua, guerrera, trista i alta". I molt risible i una mica puta, també.

Tot és transcendent i tot és de per riure en les lletres d'AF, i aquesta dualitat és la que les fa especialment valuoses i, si m'ho permeteu, necessàries. Hi ha una pregunta que sempre m'agrada de citar, i que va formular àcidament Hölderlin: "Per a què els poetes, en temps de misèria?" Hi ha moltes respostes possibles a aquest interrogant, però Joan Miquel Oliver i els AF, a través de les lletres de les seves cançons, han sabut donar-hi una de les millors respostes possibles: per tocar el voraviu i per donar plaer, totes dues coses alhora i sense perjudici una respecte de l'altra. Escoltem-los, que viurem més i millor.

dijous, 19 de desembre de 2013

Tot a punt pel "Nadal al Catà"

Ahir dimecres vam reprendre les representacions de "Nadal al Catà". És el tercer cop que a l'institut ens hi emboliquem -i m'hi embolico fort: encara em fan mal les cames de pur cansament!. El cas és que ahir vam fer dues sessions a manera de pre-estrena, acollits a la sala gran de la Residència d'avis Font dels Capellans, que tenim vora l'institut. La primera va ser per a setanta-cinc alumnes de 6è  de primària de les escoles La Font i Espill. I, després d'un esmorzar sorollós i auster, encara hi vam tornar per als avis residents. Havíem començat a les 8 amb maquillatge, i no vam plegar fins la una!

Ara podria dir que no va anar bé. Que els nanos encara no se saben el paper fidelment, que masteguen els poemes, que s'arrepengen a les cançons, que les solistes desafinen. Tot això és així i no ho és. Perquè ho van fer bé. O si voleu, malgrat tot ho van fer bé. Molt bé! I més que li faran divendres, amb els micros i sota els focus de "Els Carlins"…

La versió d'enguany, dirigida per Alícia Puertas i -novetat!- Sònia Jofresa en el vessant musical, incorpora des d'un poema de Joana Raspall fins un rap inicial, a càrrec de Llucifer i un parell de perfectes dimonietes. El tram central també ha guanyat pes a les calderes d'en Pere Botero, on els set pecats capitals en sumen un vuitè, la corrupció. I tot plegat, en setanta minuts que passen com un de sol. Amb sis dotzenes de cantaires, divuit músics i, entre actors, rapsodes i presentadors, una vintena més d'alumnes. Més de cent adolescents acompanyats, encara, d'una trentena de col·laboradors dels cicles formatius d'estètica i de perruqueria que els donen, veritablement, l'aspecte d'artistes!

Perquè són els millos artistes del Nadal. I perquè amb tots ells, amb aquest "Nadal al Catà", aprenem un gabadal de coses, des de recitar en públic fins a tenir paciència -i els mestres n'aprenem molt, de tenir paciència. Però el cert és que ens retorna tota multiplicada! Demà divendres dia 20 ens presentarem, desfilant per mig Manresa, tots cent artistes al teatre de "Els Carlins". Hi haurà dues representacions. Al migdia, per a tots els altres alumnes, i a les 8 del vespre per a pares i mares, els amics i els saludats. I ja sé que serà tot emoció, però... ens convé tant l'emoció! A tots: a la diversitat d'uns alumnes que a vegades no saben ni com acabar el trimestre. I a tots nosaltres, que si no fos per aquests rebomboris -d'horaris, de feina, de pur escàndol!- potser no sabríem ben bé què hi fem a la trinxera ni què caram defensem. Demà, doncs, en sortirem plens de fang i absolutament rebentats. Però amb una immensa dosi de felicitat: Nadal en estat pur, vaja. La resta són romanços

La il·lustració és la del cartell d'enguany, de l'alumna de 4t d'ESO Dúnia Delicado, fruit del mestratge de Carles Perramon, que és un altre dels artífexs d'aquest muntatge. I com que parlem de trinxeres, enguany vivim el canvi de la Rosa Maria Ortega, destinada al front del Peguera. Va ser la directora musical de les dues primeres edicions i sovint diu que ens enyora -i segur que ens enyora!. La Rosa també fa el seu "Nadal al Peguera". Però divendres, per fer més festa, assegura que ens vindrà a veure. Li'n devem un bon tros de tot plegat!

dissabte, 14 de desembre de 2013

Votar és democràcia (companys per un nou país)

Torno de l'acte que ERC havia convocat per avui a l'Auditori del Fòrum, a Barcelona. "Votar és democràcia" deia el lema perquè, tot just fa algunes setmanes, ningú ens assegurava que ja hauríem superat el debat de la pregunta i de la data. I ara, amb la pregunta i data resolta des de dijous, el vespre d'avui dissabte ha estat més emocionant i intens que mai. Com si tots i cadascun dels gairebé 5000 assistents participéssim de la trascendència del moment. Amb moltes cares conegudes sobre l'escenari. En fi, un acte d'ERC fins i tot amb humor i música en directe! Però sobretot un vespre amb un Oriol Junqueras més proper que mai, més senzill encara, més extraordinàriament convincent. I que en la perspectiva del proper 9 de novembre del 2014, ha començat per valorar que "mai havíem sigut tants ni mai havíem tingut tanta força: mai havíem tingut una oportunitat com aquesta!" Perquè aquesta serà la primera vegada en la història que els ciutadans de Catalunya podrem votar directament sobre la independència…

Màrius Serra ha actuat com a mestre de cerimònies (anagrama de via? i en basc? i en anglès?). Després hem escoltat Josep Maria Terricabres i encara un valentíssim Santiago Vidal que, jutge com és, ens ha indicat que si les lleis es converteixen en cadenes "cal que el poble trenqui aquestes cadenes". I amb el referent internacional de Kosovo, ens ha fet distingir entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica.

Però allò que ha començat a fer el vespre d'avui especialment creïble ha estat sentir les paraules de l'actor Juanjo Puigcorbé ("No es pot ser demòcrata i impedir que el poble s'expressi") o l'ex-trincaire Josep Maria Mainat, quan ha dit sense embuts que a ell, simpatitzant socialista, el va disgustar molt que el PSC no fos a la foto de l'acord polític sobre la pregunta, de dijous passat. I aleshores, ni un xiulet, ni una bronca: llarga ovació, respecte, coincidència. A segona fila, Ernest Maragall assentia. Entremig, Empar Moliner ens ha revelat l'espanyolitat de la caputxeta i ens ha vacunat d'il·legalitat -sabíeu que a Cambodja va ser il·legal portar ulleres? que encara hi ha països on és il·legal que una dona condueixi!

Al capdavall, la darrera mitja hora ha estat per Junqueras, i ha tonat a sorprendre. Ja no n'hi ha prou en assumir la pregunta com a nostra, en donar-la per bona. Ara el president d'ERC, agosarat, fins manifesta que el resultat final és molt millor que la que ERC proposava. Literament, "Estic convençut que la pregunta que tenim és molt millor que la que nosaltres proposàvem (llargs aplaudiments) ...encara que només sigui perquè som molts a defensar-la. La imatge d'estar tots junts i barrejats té una força extraordinària". El to de concòrdia continua, amb la clara voluntat de mantenir la unitat aconseguida entre els signants de l'acord. Perquè, "aquells que defensarem conjuntament el referèndum i farem tot el possible per posar el futur del nostre país en mans de la ciutadania no som rivals, som companys i fins i tot amics".

I encara més emoció quan Junqueras transforma l'experiència política en expressió de generositat. "El poder polític espanyol ens vol fer por i voldran impedir que votem. I creuen que amenaçar-nos és el millor que poden fer…. Potser perquè són incapaços d'estimar a la gent". (!)  "I nosaltres fem política perquè ens estimem la gent, i no volem amenaçar ningú, i a tothom obrim el nostre cor i donem la nostra mà. I a tothom oferim els nostres arguments racionals". La textualitat no és absoluta però si us interessa la trobareu ja a Youtube. A mi m'agrada recollir-ne l'esperit i recordar-ne la idea: l'he compartida des del primer dia i no en concebo d'altra. Però no és freqüent de sentir.

Al capdavall, la tesi de Junqueras és que "Votar és democràcia", i  que els catalans al llarg dels temps ja ens hem entrenat a fer de les amenaces oportunitats, "i la millor és que, davant la nostra voluntat de ser independents, el govern espanyol converteix la independència en sinònim de democràcia". La seva obsessió a negar i a prohibir els allunya d'Europa i del món, pèrquè al món "li és més fàcil posar-se al costat del que vol deixar votar tothom". Així doncs, "cada cop que ens amenacen, ens cohesionen". Potser per això, i al darrer tram, el president d'ERC agraeix "aquesta fàbrica d'independentistes que és el govern espanyol". I encara més, en un final dedicat a tots els absents, però també a tots els que ens succeiran, es compromet: "Sabrem ocupar el nostre lloc… davant les urnes". Sense estridències, sense esgarips, naturalment. Contents i coratjosos, entusiasmats com aquest vespre.

La campanya pel SÍ-SÍ va començar dijous passat. Però avui ens hem conjurat. I cadascú davant del seu mirall, com reclama Terricabres, ens hem preguntat "em puc refiar de tu?". Si el resultat és, tal com penso, positiu, està clar que aquest cop ens en sortim. Que aquesta és l'oportunitat. Que la nostra propera independència és senzillament això: democràcia.  
De fotos de l'acte, les que vulgueu. Però del centenar de bagencs estratègicament distribuïts, trio aquesta amb els de Castellbell i el Vilar. La Maria, l'Albert, la Maragda… féiem tropa. Sort que el Peyu també ens va fer riure, que si no tanta emoció ens desfà. I dilluns, assembla d'ERC Bages: continuem teixint democràcia!

divendres, 13 de desembre de 2013

Catalunya tornarà a ser lliure

Potser pequè tots els finals de trimestre costen o perquè hi ha dies més atrafegats, avui, 12 de desembre de 2013 l'he començat un punt ensopit. Però a les 3 me n'he anat a dinar absolutament content: els catalans tenim data i pregunta. I ens arriba de cop, per sorpresa, en una acord poc previsible que m'ha comunicat la conserge, quan sortia de l'última classe. Li he agraït la primícia però, també, de primer he arrugat la cara ("Una doble pregunta?") i no ho he entès, francament: qui vol un Estat si no vol que aquest Estat sigui independent? Però només m'ha calgut el trajecte fins el cotxe per pair la sorpresa i valorar també l'acord de positiu. Ben mirat, molt positiu. Els que defensem la independència haurem de dir dos cops "Sí", és veritat. Però votarem el terme "independència" al capdavall, i el missatge que en resulti serà inconfusible. Si, a més, al darrera hi veig l'ample ventall que circula entre UDC, CDC, IC-V, CUP o ERC, encara em sembla un acord més sòlid. I mentre m'empasso "la Consulta" que TV3 programa fins aquest punt de mitjanit -quin paperot el Cañas, en Lucena o el Millo!, recordo els darrers anys, tan intensos, tan multitudinaris, tan definitivament valents. I estic content d'haver-hi arribat. I estic segur també que tots els esforços han valgut la pena. Ara, la partida canvia de nivell: no anem de broma i ho saben, i ho sap tothom. Oriol Junqueras ha remarcat al capdavall que allò que ara importa "és que els ciutadans de Catalunya podran votar sobre el futur del nostre país. D'això és del que es tractava: posar el futur de Catalunya en mans dels seus ciutadans". Vénen 333 dies que posaran a prova el projecte i aquest primer consens. I és bo que ens impoosem de treballar per preservar-lo i per fer que, al capdavall, l'èxit acompanyi el nostre objectiu. No serà fàcil, és clar. Però aquest cop sí que se'ns acosten dies de glòria...

dijous, 12 de desembre de 2013

Boira i fado

Dijous de desembre, Manresa i la boira que regalima. I quina feinada abans de Nadal! ¿Què ho fa que cada any el voldria diferent i a la fi és el mateix de sempre? O potser és que ja m'està bé tot plegat, i que és inútil aquest espeternegar. I que, al capdavall, avui com desembre, com cada any, tot passa. O no. No ho sé, només m'aconsola aquest fado de fons -la tristíssima Maldiçao d'Amalía Rodrigues- mentre provo de continuar atrapant agenda i encàrrecs, totes les llibretes per corregir, tots els correus per respondre, totes les preguntes per fer… aquesta eterna insatisfacció que em mena.

Que destino, ou maldição

manda em nós, meu coração?

Um do outro assim perdido,

somos dois gritos calados,

dois fados desencontrados,

dois amantes desunidos.

Por ti sofro e vou morrendo,

não te encontro, nem te entendo,

amo e odeio sem razão:

Coração... quando te cansas

das nossas mortas esperanças,

quando paras, coração?

Nesta luta, esta agonia,

canto e choro de alegria,

sou feliz e desgraçada.

que sina a tua, meu peito,

que nunca estás satisfeito,

que dás tudo... e não tens nada.

Na gelada solidão,

que tu me dás coração,

não há vida nem há morte:

É lucidez, desatino,


de ler no próprio destino

sem poder mudar-lhe a sorte...

dilluns, 9 de desembre de 2013

El meu Guillem Catà (Cròniques de l'Institut 1)












Des que dimarts passat es van fer públics els resultats del darrer informe PISA (Program for International Student Assessment) que no he parat de llegir valoracions, opinons i bons consells sobre el present, passat i futur de l'educació. Sospesant la tasca dels professors, la diversitat dels alumnes o els progressos en competències bàsiques. El resultat oscil·la entre el derrotisme i l'esperança, és clar, atorgant sempre a les xifres de l'informe un valor excepcional -i amb el risc que algú ja ha expressat, de treballar tots plegats només per aquells aspectes que l'informe avalua. En fi, per si no n'hi hagués prou, a continuació han vingut les immediates lectures polítiques, sovint de poc profit, notablement interessades pel que les pronuncia i, en general, de molt poca volada. I com que no m'aconsola que tothom manifesti tenir l'educació al capdavant de les prioritats col·lectives, em proposo un espai de reflexió a peu d'institit. De l'institut on treballo i que tot sovint anomeno en aquest blog: l'institut Guillem Catà de Manresa. I de primer em servirà un text confegit amb retalls històrics d'en Francesc Comas, que vaig versionar per a la documentació d'un projecte Comenius. Ara mateix és la presentació a la web del centre. Hi poso això i, també, aquesta foto que encapçala l'apunt i que vaig fer aprofitant els alumnes d'una guàrdia -ah, les guàrdies!- per tal de renovar la capçalera del Facebook del centre. Tot plegat, només quatre dades. Per tal de començar pel començament.

L’Institut Guillem Catà
L’Institut Guillem Catà, de Manresa, és un centre públic d’educació secundària que depèn de la Generalitat de Catalunya. Es va crear el curs 1996-97 i s’adreça a noies i noies que vulguin fer estudis d’Educació Secundària Obligatòria (12-16 anys) i Batxillerat (16-18 anys) així com per a Cicles Formatius Professionals de Grau Mitjà i de Grau Superior, o el Curs d’accés a cicles de grau superior (CAS). És un centre gran: en conjunt, acull més de 900 alumnes que reflecteixen la diversitat cultural de la ciutat, així com 75 professors i fins 8 persones de suport tècnic i administratiu.

Malgrat que sigui un institut relativament modern, els seus orígens són de primers del segle XX, quan la ciutat va crear una Escola d’Arts i Oficis per tal que els obrers manresans també tinguessin una bona oferta formativa. A la dècada dels vuitanta aquesta escola es va transformar en l’Institut Fius i Palà, i l’any 1996 encara es va fusionar amb l’Institut Bages. El resultat va ser l’actual Institut Guillem Catà, nom que fa referència a l’arquitecte que fou mestre major de la Sèquia de Manresa, obra extraordinària que des de 1383 proveeix d’aigua la ciutat. El nom de Guillem Catà, doncs, vol sintetitzar la voluntat del treball, la cooperació i el coneixement al servei de la comunitat.

Des del curs 2003-2004 l’Institut es troba vora el barri de la Font dels Capellans, al carrer de Rosa Sensat 6-8, molt a prop de diversos centres d’educació primària, públics i concertats. A l’oferta actual d’estudis obligatoris i batxillerat, hi ha també una àmplia varietat de cicles de formació professional, que abasta el cicle de fusteria però, sobretot, els que s’orienten com a serveis comunitaris: auxiliar de clínica, comerç, màrqueting, perruqueria, estètica, educació infantil i animació sòcio-cultural i turisme. Paral·lelament, la tasca educativa del centre s’esforça a participar del seu entorn en tot allò que siguin activitats extraescolars o, en el vessant professional, a provar d’inserir els seus alumnes laboralment.

L’any 2010 l’Institut va iniciar un procés d’implantació d’un sistema de gestió de la qualitat i, des de 2012 disposa de la certificació ISO 9001:2000.


divendres, 6 de desembre de 2013

De què se'n riu, el Navarro?

Aquesta foto serà una de les fotos de l'any, segur. La va fer ahir Rafa Garrido i des d'ahir que triomfa en suport paper i per totes les xarxes possibles. Veure brindar en Pere Navarro al costat d'Albert Rivera, Alícia Sànchez-Camacho i Llanos de Luna fa efecte, és clar. Fa, des del meu punt de vista, molt mal efecte. I aquest sormriure delirant que l'home exhibeix? ("Seré curioso, señor Navarro, de qué se ríe, de qué se ríe…") Perquè em queda el dubte de si sap ben bé de què riu.

I és que ha de ser molt difícil somriure quan saps que ets a punt de desaparèixer. I encara més, si tu has estat el responsable de saldar tot un projecte polític. Perquè arrenglerant el PSC a l'unionisme espanyol s'acaba un trajecte -encara que, també, es clarifica el panorama. Fa tres mesos jo encara esperava un punt d'audàcia, convençut que al país li convenia un PSC nacionalment compromès. Però des de la Diada que anem veient com no se'n surten. I és que, a cada bugada, han sabut perdre un llençol. Adéu terceres vies, adéu federalisme, adéu al dret a decidir… Els copets a l'espatla d'en Rubalcaba, els desaires de la Chacón, i ahir aquesta foto que faria bé d'il·lustrar una edició de Pinotxo, acompanyant els seus nous amics!

Vicent Partal comenta avui a l'editorial de Vilaweb que no havia vist mai córrer tant una fotografia per twitter. I continua: "Per això supose que a hores d'ara Navarro ja ha de ser conscient que serà aquesta fotografia la que marcarà el seu pas per la direcció del socialistes catalana i que, a més, tindrà un efecte demolidor sobre el seu intent de fabricar una tercera via que tinga cap credibilitat". Però és que si des del migdia en Navarro era diana de les crítiques sobriranistes, al vespre rebia "les crítiques dels altres, dels qui brindaven amb ell, més dures i tot. Perquè incomprensiblement el mateix PSC que al matí brindava per la constitució espanyola a la vesprada s'abstenia en una moció al parlament que la defensava. Només Navarro sap per què fa aquestes coses que em sembla que ja el deuen descol·locar a ell i tot. La resta assistim estupefactes a l'espectacle. Que és ben trist".

És trist, sí, i per mi incomprensible, però quan torno a mirar la foto fins em sembla sentir les rialles, al costat de les dels militars, caps policials i representants estatals a Catalunya. Aleshores recordo que algú ha parlat de l'acta de defunció del PSC. Com a mínim estic convençut que les baixes es multiplicaran -al Bages es percep ja des de fa mesos. Unes baixes, però, que no s'haurien de perdre pel país. Perquè es pot baratar un partit o fins fer desaparèixer unes sigles, sí, però ens caldria continuar comptant amb la gent més lúcida i compromesa d'aquell projecte socialista. Aquella que sap a quin poble serveix. I que, sempre que riu, sap perquè ho fa.

La foto, d'un fotògraf que salta a la fama: Rafa Garrido. El joc de mirades i complicitats amb les rialles és espectacular. Inoblidable. 

dijous, 5 de desembre de 2013

Qui no coneix Eva Cortès?

Ahir es va presentar el número del mes de desembre de El Pou de la gallina, amb en Llorenç Capdevila, en Joan Vilamala i en Jordi Estrada parlant del tema del mes: Manresa vista pels escriptors. A l'entrevista, un vell amic, en Gentil Puig. I a El Cul de Pou, al costat d'un altre extraordinai dibuix de Maria Picassó,  hi publico un nou lliurament dels "Qui no coneix…". Aquest cop una noia, Eva Cortès, que és com dir la noia dels marcs, a la plaça Major. Ara que la ciutat vol reconvertir el barri vell per un d'històric, la seva visió entre l'art i el comerç la fan d'allò més interessant...

Eva Cortès
en un marc incomparable

Que no la coneixeu? I tant! Alumna de les Dominiques i el Peguera. Capgirell de Xàldiga d’aquells primers anys i, ara mateix, mare d’una diablona –i una altra quan faci els anys! Però sobretot, l’Eva és “aquella noia dels marcs”. Amb taller al carrer del Peix i botiga a la plaça Major. Enlloc estava escrit, però ha resultat ser així, perquè la vida és també atzar. De primer va ser el seu pare delineant, que va canviar els plànols i motllos de la foneria Ubach per un taller d’emmarcació, obeint la seva flaca per la pintura i aconsellat per amics artistes. Tot just un taller excèntric, a redós del convent de Santa Clara! En acabat, una mort sobtada, imprevisible, massa aviat. I tota la família que es posa a emmarcar i a emmarcar perquè, a vegades, per molt que costi, s’ha de continuar anant endavant. L’Eva tenia divuit anys i aquest relleu fou encara al carrer del Peix, sobre la balsera del Cardener. Aprèn l’ofici, es fa gran i al cap del temps fins repensa l’empresa familiar. I ara fa dotze anys, amb el suport decidit de la sogra que es jubilava i l’habilitat del marit, esdevé una botiga preciosa al cap del Pòpul, E-marcs, relleu natural d’aquelles “Modas Servitja”... En acabat, l’Eva encara ha estudiat –no ho sabíeu?- empresarials. Poca broma! Perquè no n’hi ha prou amb el coratge o l’ofici, a vegades va bé el títol. Això i la tossuderia, i aquest desig de ser present al barri vell i anar –hi triga vuit minuts per la passera de les Escodines!- de la botiga al taller i del taller a la botiga. És clar que, si fos a triar, demanaria canvis en la normativa d’accés a la Plaça Major, abans que el comerç encara avui resistent, no es doblegui i acabi per abaixar les persianes al barri històric. Se l’estima i el vol viu: ben bé un marc... incomparable.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Joana Raspall a 4.3

Aquests que veieu, discretament confosos però en actitud de treball, són els alumnes de 4.3, avui, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa. Són a classe de català i estan fent nadales per als nois i noies de Sant Joan de Déu, a Barcelona. La mestra m'havia dit que hi anés a fer alguna foto i, de passada, podria llegir uns textos que desarmen, a mig camí del tòpic i una preciosa ingenuïtat. Després els alumnes de 4.3 pinten les nadales meticulosament, en un exercici que sorprèn en una aula habitualment molt esverada, i tots esperen el proper dia 18, que aniran a dur-los fins a Esplugues. Els alumnes de 4.3 quan estudien català no tenen cap mena de prejudicis, sinó que els costa perquè no acostuma a ser mai la seva llengua. I amb tot, aquest any alguns van reclamar també un paper entre els rapsodes de l'espectacle que es prepara per Nadal. I aleshores vam pensar que, més enllà del text clàssic Sagarra, podíem incorporar un primer poema de Joana Raspall. Vam parlar del seu centenari, i vam triar un text, i de seguida vam trobar dues candidates a recitar-lo… Demà els haurem de dir que Joana Raspall s'ha mort. Tants anys, semblava que duraria sempre! I ara sé que, més que mai, l'emoció de l'escenari podrà multiplicar-se: "Nadal al Catà" també serà per a ella, i per tots els nois i noies que, amb els seus versos, han fet que aquesta llengua sigui veritablement per a tothom. Gràcies, Joana!

El nom de Nadal 

Sota el nom de Nadal

sento una cosa

que jo no sé ben bé com l’he de dir.

Em fa pensar en una terra nova

on pau i amor no paren de florir…
I tant se val, si va sorgir l’estel

i assenyala la ruta

a tres reis d’Orient,
creuant el cel…

I tant se val,
 saber
si eren gaires els pastors

duent formatge i mel a l’Establia…

I tant se val,
 veure que pengen
riques lluentors
 aquí i allà,

en mostra d’alegria…
Sento que hi ha una cosa gran,
al fons de tot.

Per definir-la no trobo cap mot!

Deu ser una força
que aconseguiria

que no hi hagi a la terra

cap país sense amor

ni cap llar sense pa!

El dolç nom de Nadal
ens dóna pistes…

Si la força existeix,

l’hem de trobar!

Joana Raspall