dimarts, 31 de març del 2020

L'aniversari de les germanes Subirana

Demà serà 1 d'abril, i no necessito cap recordatori per saber que és demà que ma mare faria 80 anys. No els farà, és clar, perquè ja en fa dos que es va morir, però una cosa no treu l'altra, i la data arrossega inevitablement records compartits amb els germans i la família. Faria 80 anys, que vol dir —també— que en farà 81 que es va acabar la guerra oficialment. El més bo del cas, però, és que la nostra mare, la Pepita, va néixer bessona bivitel·lina amb la Pilar, que és la més menuda de la foto. Ras i curt, s'assemblaven com un ou i una castanya, fins el punt que la Pepa feia valdre el dia 1 d'abril com a aniversari i la Pilar... el 2! Una cosa o altra devia ser perquè, fa 80 anys, la Caixa d'Estalvis de Manresa els va obsequiar amb 100 ptes en commemoració d'aquella data infausta. Cent pessetes que havien de celebrar la bessonada alhora que la nostra derrota com a poble! Tot això ho dic perquè avui m'ha fet il·lusió que em truqués la Pilar, confinada a Barcelona, des d'una solitud que aquest virus fa més rigorosa encara. Després de repassar com estem tots, inevitablement hem anat a parar a l'aniversari, aquesta xifra rodona i una mica imponent, dels 80 anys. Ella —qui ho canviaria ara?— ha tornat a defensar el 2 i jo no m'hi atabalo. Hi entrarà amb un punt de ciàtica però amb la voluntat de fer-ne molts més, amb el repte d'atrapar unes amigues que es veu que sí, que ja n'han fet 90 i passegen tan amples. Com la tieta Rosa —aquesta, la germana del nostre pare— que ja n'ha fet 92 i es prepara pels 93 amb entusiasme. En acabat ens acomiadem amb la Pilar, «dona records als teus germans, que no cal que pateixin per mi», en una fórmula que si no ens coneguéssim sona gairebé a retret. O ho és. Perquè envellir costa, i envellir enmig de pandèmies com aquesta del coronavirus encara més. Hi ha la por, i hi ha la solitud. Hi ha aquesta sensació que en cas de crisi, i enmig del marasme, als vells només els en toca si en queda. I queda poc de tot. Però té, la punyetera —quin caràcter!— demà en farà 80. O millor dit, demà passat!

La foto, feta a Barcelona, sembla del Nadal de 1940, en aquella postguerra duríssima. El meu avi Josep Subirana i Llehí era ben bé un pagès, fill de cal Valent, a les Escodines; l'àvia —Pietat Badia Feixas— havia arribat des de Cardona a viure amb el seu germà Lluís al carrer Caputxins. El matrimoni, del 39, no es va permetre mai gaires galindaines, i una excursió a Barcelona en aquell temps devia ser per ells d'una singularitat absoluta.

dissabte, 21 de març del 2020

Aquest estrany dia de la poesia...

Enmig del marasme de les xifres, de les gràfiques comparades entre diagnosticats i morts, i tota la col·lecció d'opinions que les acompanyen, avui és 21 de març, dia de la poesia. Que bé! I quin repòs... I això que aquesta pandèmia del coronavirus sempre ha tingut un contrapunt literari, des del Decameró de Bocaccio, La pesta de Camus o l'arrencada d'El quadern gris, de Josep Pla. Però en un dia com avui m'estimo més buscar entre la meva tria i rescatar un Vinyoli, de quan feia classe de literatura i mastegàvem cada cop amb major desfici tots els versos de Vent d'aram. Com ara aquest, ideal per conviure en temps de crisi. Sense rendir-nos. Però —confinats i tot— disposats a guanyar-nos la mar llisa que ara enyorem, i aquest vol del gavià —serè, lluent, alegre i estival.


EL GUANY
Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                                Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.


La foto, de pasdepardal.cathttp://www.pasdepardal.cat/?attachment_id=1207
Més Vinyoli? Aquí!

dijous, 19 de març del 2020

Qui no coneix Lluís Matamala?

Escric aquestes ratlles confinat, com manen els protocols. Demà farà vuit dies! I em faig creus que el Pou de la gallina d'aquest mes de març encara va sortir i es va repartir amb normalitat. Bé, amb aquella normalitat relativa, que ja veia en Itàlia el mirall del nostre futur. I el futur ja és aquí: al Pou, Manresa és una ciutat de cinema, un autèntic plató contemporani. Però si proveu de sortir al carrer comprovareu esgarrifats i en directe que els carrers s'han quedat sense actors ni actrius. Sense la canalla i, encara menys, sense els avis que ara mateix el coronavirus té posats com a objectiu primer. En sentirem a parlar anys d'aquests dies! Mentrestant, amb la Maria Picassó us proposem de repassar la vida i miracles de l'advocat Matamala. Perquè encara hi ha qui conserva aquell desig de treballar per un món millor. Encara que costi...

Lluís Matamala,
treball i persistència

I qui no el coneix l’advocat Matamala? Lluís Matamala i Ribó! Va néixer a Gaià, l’any 1951, en una casa de pagès enmig d’una descendència de sis criatures. I d’entre tota la colla, un oncle capellà va animar-lo per anar a estudiar, intern, amb els germans de la Sagrada Família, a Begues. Van ser dos anys i, després, vingué el seminari conciliar de la diòcesi de Vic: cinc anys d’Humanitats al menor, i tres de Filosofia al major. Estudiar durant el curs, i a l‘estiu, treballar de valent. De pagès, de manobre, d’escorxador... i, ara a Cabrianes, amb la inquietud de promoure o bé iniciar caramelles, teatre o el moviment júnior i les colònies d’estiu. En acabat, a Barcelona, va començar la carrera de Teologia, però no passà del tercer curs: el món obrer l’atrau i decideix penjar els hàbits a favor d’una plaça d’escorxaporcs a Mafrica, que combina fent classes de llatí o català a les tardes, a Artés. Era a primers dels 70, quan es treballava a preu fet, sense drets i en règim d’explotació laboral pura i dura. Fou aleshores, de resultes d’una vaga, que bregant-se amb els temes jurídics es planteja estudiar per ser advocat. Dit i fet, la tardor del 76 comença els estudis de Dret en horari de vespre, tot compaginant la feina ara en una escola de Barcelona. Són temps d’una activitat frenètica: no en té prou que s’afilia a la USO —i n’esdevindrà secretari general al Bages— i també al PSC —i en plega arran del pacte amb el PSOE el 1977. En aquell moment ja s’havia casat amb Rosa Fargas, anava per pare de família i vivien a Sant Joan de Vilatorrada, on engega les festes del barri del Palillo. N’està orgullós: «Gairebé sempre he treballat deu o dotze hores diàries!». Quan enllesteix la carrera, l’estiu del 81, s’incorpora al bufet de Leopold Corbella, i aquell mateix mes de setembre defensarà una demanda de divorci, aprofitant la llei que s’havia aprovat tres dies abans. Divorcis, i en català! N’ha hagut de fer molts, moltíssims, fins esdevenir gairebé l’especialitat de la casa en quatre dècades, Això i els temes agraris, l’altra flaca del nostre home. Tot plegat li permet quedar-se el bufet d’en Corbella, al carrer Nou, i passar-lo al cap de set anys al Born i, set anys després, a tocar de la plaça Independència. Només a tocar! Prou que li sap greu, aquesta independència que mai s’acaba d’abastar tot i els molts esforços per tal d’aconseguir-la. Perquè al capdavall, el Matamala és un patriota dels de pedra picada, que s’estima el país i la llengua, la seva gent i la història. Que ha destinat esforços i recursos a multitud d’iniciatives: el seu despatx ha obert les portes a les més reunions diverses! Des de la Fundació Independència i Progrés —quan la independència era un objectiu de minories— fins a la plataforma contra la presó de Lledoners o el col·lectiu Manresa Decideix. I ara mateix, feliçment jubilat a Manresa, des de l’Assemblea Nacional Catalana. I tot sota un únic lema: pensar i actuar, que per això des dels temps dels romans hem trencat lleis i n’hem fet de noves, perseguint —incansablement!— un món millor.

diumenge, 15 de març del 2020

No tenia mà ni cotxe ni tampoc temps o humor

Quantes setmanes fa que no escric cap apunt en aquest bloc? Gairebé un mes! D'ençà que em vaig carregar els lligaments de la mà esquerra el darrer dia de gener en una lleu col·lisió amb el cotxe, però de conseqüències absolutament desafortunades —per a mi, i encara més per al cotxe, avui desballestat. I bé, la sort va fer que dilluns passat m'alliberessin del guix i comprovéssim amb el metge que no, que no havia estat trencament sinó luxació tremenda. I que ara, quaranta dies després, amb una mica de rehabilitació i paciència tot tornaria, si no del tot, almenys força a lloc i sense necessitats quirúrgiques. En fi, des de dilluns també torno a conduir. Disposo d'un altre automòbil, nou i vermell, i recupero aquells nivells d'endeutament propis de la joventut: quatre anys pagant, allò que en déiem les lletres. 48 d'exactes. És clar que, mentrestant, el món no sembla (!) haver-se aturat. Hi ha hagut temporals rigorosos, el president Torra va dir que convocaria eleccions —però no ens ha dit la data. Els nostres presos i preses han començat a sortir dels seus centres penitenciaris, i el mateix Junqueras ja és —algunes hores cada setmana— a la Fundació Universitària de Manresa, preparant classes. I a Perpinyà hi va haver un festival amb Puigdemont de cap de cartell. I, per sobre de tot, ens ha arribat el Coronavirus. La pandèmia. I —ara sí!— tot s'ha aturat! Confinats a casa —som fins a cinc persones, tots rollo estudi o teletreball— qui gosaria dir que ni així tinc temps ara per a escriure? Doncs no, no me'n queda gaire. Tot el dia són un munt de notícies i correus, de whatts i telenotícies que ens lliguen a aquesta pesta calamitosa. En acabat, cuinar i rentar. I amb la perspectiva que el més gros encara no ha arribat! Confinat, doncs, sense anar a l'institut Guillem Catà, sense activitat local a Esquerra, i sense accés a la Residència d'avis del barri on encara col·laboro, em queda definitivament una agenda alliberada. Per llegir i —potser ja n'és l'hora— per escriure quatre notes que recordin aquests dies singulars. Seguint l'estela del meu amic Miquel Sitjar, que a l'Instagram hi penja una primera pàgina de llibreta d'aires planians, però arrels olotines: ell ja ha començat! Jo no aspiro pas a tant. Però, per si algú no sap de què parlem, us transcric l'arrencada d'El quadern gris, de Josep Pla. Memorable, i aquests dies repetidament esmentada a tertúlies i informatius. Són 102 anys d'història. I tot i que comença amb aquella primera epidèmia de grip,  Pla no parla de virus, no. Però sí de tota la resta de coses pròpies de la humanitat... Si el teniu a l'abast, aquests poden ser uns bons dies per capbussar-s'hi. Sobretot si, com jo, us podeu quedar a casa. I, efectivament, decidiu quedar-vos-hi.

Josep Pla
El quadern gris


— 1918
     8 de març. –  Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.
      A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
      – Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
      I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre.
(...)