dimarts, 31 de març de 2020

L'aniversari de les germanes Subirana

Demà serà 1 d'abril, i no necessito cap recordatori per saber que és demà que ma mare faria 80 anys. No els farà, és clar, perquè ja en fa dos que es va morir, però una cosa no treu l'altra, i la data arrossega inevitablement records compartits amb els germans i la família. Faria 80 anys, que vol dir —també— que en farà 81 que es va acabar la guerra oficialment. El més bo del cas, però, és que la nostra mare, la Pepita, va néixer bessona bivitel·lina amb la Pilar, que és la més menuda de la foto. Ras i curt, s'assemblaven com un ou i una castanya, fins el punt que la Pepa feia valdre el dia 1 d'abril com a aniversari i la Pilar... el 2! Una cosa o altra devia ser perquè, fa 80 anys, la Caixa d'Estalvis de Manresa els va obsequiar amb 100 ptes en commemoració d'aquella data infausta. Cent pessetes que havien de celebrar la bessonada alhora que la nostra derrota com a poble! Tot això ho dic perquè avui m'ha fet il·lusió que em truqués la Pilar, confinada a Barcelona, des d'una solitud que aquest virus fa més rigorosa encara. Després de repassar com estem tots, inevitablement hem anat a parar a l'aniversari, aquesta xifra rodona i una mica imponent, dels 80 anys. Ella —qui ho canviaria ara?— ha tornat a defensar el 2 i jo no m'hi atabalo. Hi entrarà amb un punt de ciàtica però amb la voluntat de fer-ne molts més, amb el repte d'atrapar unes amigues que es veu que sí, que ja n'han fet 90 i passegen tan amples. Com la tieta Rosa —aquesta, la germana del nostre pare— que ja n'ha fet 92 i es prepara pels 93 amb entusiasme. En acabat ens acomiadem amb la Pilar, «dona records als teus germans, que no cal que pateixin per mi», en una fórmula que si no ens coneguéssim sona gairebé a retret. O ho és. Perquè envellir costa, i envellir enmig de pandèmies com aquesta del coronavirus encara més. Hi ha la por, i hi ha la solitud. Hi ha aquesta sensació que en cas de crisi, i enmig del marasme, als vells només els en toca si en queda. I queda poc de tot. Però té, la punyetera —quin caràcter!— demà en farà 80. O millor dit, demà passat!

La foto, feta a Barcelona, sembla del Nadal de 1940, en aquella postguerra duríssima. El meu avi Josep Subirana i Llehí era ben bé un pagès, fill de cal Valent, a les Escodines; l'àvia —Pietat Badia Feixas— havia arribat des de Cardona a viure amb el seu germà Lluís al carrer Caputxins. El matrimoni, del 39, no es va permetre mai gaires galindaines, i una excursió a Barcelona en aquell temps devia ser per ells d'una singularitat absoluta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada