diumenge, 29 de juliol del 2012

Una estada a la Granja d'Escarp (1978)

Suposo que alguna vegada li ho devia haver comentat a l'Anna Sàez, lleidatana, periodista i dona eficientíssima: "de jove vaig ser un estiu a la Granja d'Escarp, a collir peres". El cas és que ara fa un parell de mesos l'Anna va fer d'enllaç per demanar-me un text, breu, per a la revista de Festa Major d'aquell poble del Segrià que expliqués l'experiència. Ja avanço que és poc heroica. Però em va sortir això. I ho penjo amb els meus millors auguris per aquest cap de setmana festiu a la Granja d'Escarp!

Va ser l’estiu de 1978, i si ho sé amb aquesta precisió és perquè venia d’enllestir el tercer de BUP a l’institut Peguera, de Manresa. Anàvem “a collir peres” però –primera singularitat- hi vam anar comunitàriament, una dotzena llarga d’estudiants, tots de disset anys o a punt de fer-los. I anàvem directament a la Granja d’Escarp no pas per tenir-hi feina concertada sinó perquè en Joan Aurich, el mossèn de l’institut, havia emparaulat un espai on allotjar-nos amb el mossèn del poble. I ja hi vam ser, tots cap a la Granja amb la finalitat única i expressa de guanyar quatre pessetes, fer-ne un fons comú i, en acabat els exàmens de setembre, traslladar-nos amb tots els companys de curs –els fruiteraires i fins els que no!- una setmana de setembre a la comunitat de Taizè, al cor de França.

De manera que sota l’aspecte pelut i desendreçat, no passàvem de ser un grup de bona canalla de tradició cristiana, si es vol un punt esquerranosos i dos de somniatruites. I la Granja ens va acollir molt i molt bé, decidida a educar els nostres primers passos sense adults –sense la família, sense professors, i gairebé sense consciència. Als anys setanta això passava, tot canviava i tot es qüestionava, i fins semblava normal que un grapat de menors d’edat s’establissin en un primer pis d’uns locals parroquials i en aquella sala diàfana i calorosíssima, hi dormissin, hi cuinessin i hi mengessin. I deixessin la higiene per als caps de setmana...

En alguns casos la broma va durar dos dies –el meu amic Toni, per fer-ho bé, es va presentar perfectament pelat, convençut que així obtindria abans la feina. I va ser cert: però aquelles orelles blanquíssimes que feia anys que no veien el sol es van encendre com teies i al vespre les tenia vermelles i febroses, i l’endemà supurant i visiblement malalt, va haver de tornar cap a Manresa. La resta ens en vam anar sortint, les noies a la cooperativa –més mal pagades, i això les revoltava- i els nois de primer carregant camions al vespre i, a poc a poc, trobant la família que se t’emportés a resseguir bancals amb el calibrador a coll i més paciència que mala lluna. Vaig ataconar camions de moltes tones amb destí a Alemanya, i em penso que ens pagaven mil peles, i potser un “cubata”, si el xofer estava d’humor. I més endavant, recordo l’avi voluntariós que amb la seva lambretta m’acostava al camp i vinga a fer hores! Això sí, podies menjar fruita a tota hora, dormir absolutament pla i baldat i, el diumenge, fer l’extra de banyar-te. Un cop al riu, un cop a les piscines de Serós... i fins vam anar d’excursió a Mequinensa, la Mequinensa ofegada que encara treia el nas entre l’aigua. De tot això me’n recordo: res d’heroic. Música de guitarra, el tabac negre que fumàvem tothora, pocs diners. Si alguna veïna era prou guapa com per fixar-s’hi, ella no es fixava pas amb nosaltres, que devíem fer la fila d’un perfecte grup de pollosos. Vam rellevar alguns companys de Manresa i abans d’acabar el mes jo també vaig tocar el dos. Més prim, més moreno, més gran. Content de tot el què havia après –les primers nectarines! Sabedor que hi ha pomes i mansanes –i que les unes eren gòldens i les altres stàrkings... Que hi ha préssecs i préssics. I que els més grossos, de més de quart de quilo, surten tots de nit cap a Alemanya. 

La foto no és pas a la Granja d'Escarp -d'allà no en tinc ni de mogudes!- sinó d'aquell setembre, a Taizè. Som a la rentadoria i el to ecumènic d'aquella comunitat accelerava de manera extraordinària el desig de conèixer gent i llengües, amb el sentit més ampli del terme.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Aquest concert vol fermesa

Ara fa tot just un parell d'anys d'aquella manifestació que omplí a vessar els carrers de Barcelona amb un clam unànime: Independència. Semblava que tot s'accelerava i... no va passar res. O sí?. Hi va haver, certament, el relleu governamental a Catalunya, i després a Espanya, però això no ha fet menys crua la realitat: vivim un crisi sense precedents i, per tota resposta, se'ns recepten tisorades als nostres drets socials i des de Madrid –des d'un calculat ofec econòmic- emprenen la definitiva recentralització de l’Estat.

Però alguna cosa sí que ha avançat, i avui les enquestes indiquen que el 51% dels ciutadans de Catalunya ja considerem la independència com la millor solució als nostres problemes. Per tot plegat, la votació d'aquest dimecres al Parlament de Catalunya era fonamental, quan la majoria ha optat a favor del concert econòmic. Amb el president Mas al davant i amb ERC empenyent al darrera. "Ara tenim la millor conjuntura. O ara o mai" emfasitzava el MHP sumant al vots de CiU els d'ERC i els d'IC-V. O el d'Ernest Maragall en un gest valent, que l'honora.

I és que no tenim altra opció: ens cal la caixa i la clau de la caixa. Aquest és el sistema de finançament que ens convé. El concert econòmic que funciona (amb total satisfacció de PP i PSOE) al País Basc i també a Navarra. Ras i curt, la gestió, recaptació, liquidació, inspecció i disposició de tots els impostos que paguem. Perquè necessitem els nostres impostos per invertir a les escoles i als hospitals, per pagar mestres, policies o bombers. Per ajudar els nostres aturats o construir infraestructures que millorin la nostra competitivitat... El concert econòmic és, sens dubte, la millor eina que tenim, per tot això i fins per preparar el país cap a la futura República Catalana. Com deia Oriol Junqueras el mateix dimecres, "Avui aprovem la independència fiscal del país i ha de servir perquè ningú no ens pugui intervenir amb els diners que ens pren, que ens deu i que no ens paga".

Tot això, a Espanya, ja fa temps que ho saben. I el menyspreu de les primeres respostes delata els seus temors. En aquestes circumstàncies, els propers mesos són cabdals. Perquè, quan la proposta torni a topar amb la paret, quan el gest esdevingui inútil, aleshores, què farem? Què voldrà fer el President? No s'hi val cap renúncia sinó la fermesa que engega unilateralment la Hisenda general de Catalunya... Això, o precipitar unes noves eleccions amb voluntat constituent!

Ara fa dos anys els ciutadans omplíem els carrers. I han calgut aquests dos anys perquè també una majoria parlamentària aposti decididament i sense ambigüitats per la sobirania fiscal. Valorem-ho com un pas molt important. Perquè disposar de la caixa i de la clau de la caixa és imprescindible si volem aconseguir la independència política, l'única fórmula que ens ha de permetre garantir el benestar i la qualitat de vida. Però siguem conscients que el camí encara és llarg i que, tot i que cada vegada és més gran la majoria social que ens hi acompanya, des d'ara cada gest reclama tota la fermesa política.


Publicat avui a ManresaInfo

La foto torna a ser de la Plaça major de Manresa, en aquest cas de dijous passat. Més gent i més diversa. En Lluís Vidal de CCOO va llegir un text en nom dels "Ja n'hi ha prou" de Manresa, netament sindical però sense eludir el tema: ens cal la caixa i la clau de la caixa. El govern del país ara no pot tornar a l'ambigüitat o la dilació. Només fermesa, si ens vol tenir al seu costat. 

dimecres, 25 de juliol del 2012

Demà dijous tornem a la plaça

Amb el correu electrònic d'avui m'arriba un pdf mínim, de disseny apressat. Diu "Ja n'hi ha prou" i ens torna a convocar demà dijous, a les set de la tarda, a la Plaça Major de Manresa. La convocatòria reclama lluitar pels nostres drets i enumera els socials, els democràtics i també els nacionals. Poca broma!. I qui són aquests "Ja n'hi ha prou"?. No hi ha gaire més informació: els que convoquen la concentració són un col·lectiu local de sindicats, partits i entitats. I sí, em sembla un pèl primitiu en les formes, però són d'una eficàcia extraordinària: a Manresa fa quinze dies ja vam tenir la capacitat de reaccció de sortir al carrer, aleshores que el senyor Rajoy imposà les seves tisorades, increments impositius i d'altres mesures destraleres. Dijous passat la cosa gairebé fa figa perquè molts van anar fins a Barcelona i a Plaça no féiem especialment goig. Per tot plegat, m'agrada veure que demà s'hi torna. Sí, ja ho sé. Sense resultats immediats. Però amb aquella capacitat de mobilitzar, de reprendre la gimnàstica social, tan saludable! La musculatura política i l'intercanvi d'idees -a plaça s'hi coneix gent i criteris- necessita sessions del calendari. I com que la tardor s'endevina calenta, ja cal que ens anem entrenant...

D'en Joan Manuel Tresserras, un fragment d'aquest dilluns a l'Ara: "Com més greus i pertorbadors siguin els efectes de la crisi sobre les persones i les famílies, més gran serà la necessitat col·lectiva d'expressar la disconformitat amb la situació i la decepció amb l'actuació dels representants polítics. Aquests representants, atrapats en la reducció de la política a simple espectacle mediàtic, immersos en el tacticisme permanent i sense capacitat d'acció si no és per retallar prestacions o incrementar la pressió fiscal sobre el treball, apareixen com a responsables subsidiaris de la crisi econòmica. La seva pròpia teatralitat els fa la cara més visible d'un sistema en què la majoria de poders efectius, els que no se sotmeten a plebiscit, es mantenen discretament ocults. Per això, les institucions i partits polítics esdevenen, a ulls de la majoria, còmplices de l'estat de coses. Segurament, en molts casos, no és gaire just. Però també és evident que no s'ha fet l'esforç necessari per canviar les maneres de fer política; per fer la política més transparent i participativa; per rearmar-la de legitimitat.

(...)

La presència multitudinària al carrer és un acte d'afirmació per recordar als més desmemoriats que hi som i que volem fer valer el nostre criteri perquè, sense aquest nosaltres ciutadà, el teatre institucional no té sentit. Prendre el carrer i el control directe de les coses, al capdavall, vol dir prendre'ls d'aquells que només els ostenten transitòriament i per delegació. Tothom que exerceix alguna responsabilitat política per elecció o per delegació ha de saber que la gent tenim la potestat de rescindir-li el contracte de confiança. Això no ens atorga automàticament la raó en tot el que fem i proclamem. Però mereixem respecte, atenció i explicacions. No som simples electors o clients. Som la societat activa i en marxa. Tot i que només algunes virtuts socials s'alimentin de les nostres ingenuïtats. I malgrat que molts dels vicis de la política professional siguin ben presents en els nostres comportaments ordinaris.
"

Doncs amb tots els matisos que convinguin, demà... tornem a la plaça!



La foto, de Maria Vilarnau dijous pasat, il·lustra un factor de profunda naturalitat a Manresa: gent amb trajectòries ben difrents, a l'hora de reclamar aquests drets socials, democràtics i nacionals, triem l'estelada com a element comú. I ningú no en fa escarafalls. Deu ser, com deia en Dylan, que els temps estan canviant...

diumenge, 22 de juliol del 2012

Jo confesso


Ahir la vaig enllestir. 998 pàgines de novel·la i fins a 150 personatges. Poca broma! La història d'Adrià Ardèvol, la botiga d'antiguetats del seu pare, i un violí amb nom propi -Vial- d'una sonoritat i raresa extraodinària (Laurentius Storioni Cremonensis me fecit 1764). Aquest violí storioni serà el fil conductor de tres reflexions pel cap baix: l'existència del mal al llarg de la història, la funció o la necessitat de la bellesa i, encara, un tercer més terrenal com és la dificualtat de viure que tots més o menys tenim -la "pputa vida"!- però que s'agreuja quan una criatura com Adrià Ardèvol ens apareix extrordinàriament dotada pels idiomes, la música i l'abstracció, en una famíla que qualificarem, pel cap baix, de singular.

I bé, no faré trampes: a mi m'ha agradat prou. Hi he patit i fins i he vessat alguna llagrimeta perquè la capacitat de Jaume Cabré per fer anar aquests artilugis literaris és alta, fins i tot quan tenen aquestes dimensions colossals. Però dit això, també en algun moment m'ha grinyolat i no li he arribat a trobar aquella grapa que feia de "Jo confesso" un clàssic només néixer, com ens vaticinaven l'any passat. I és que sóc dels que el va anar a comprar la primera setmana de setembre, quan va aparèixer, per si era a temps de llegir-lo abans el curs no engegués. Impossible. Ho vaig deixar aviat, doncs, "pel proper estiu". Perquè només ho podia complir en temps d'estiu: el joc de cercles entre personatges, els salts d'èpoques que ja arrenquen amb els jueus de la Girona del XIV, o el monestir de Sant Pere del Burgal...  a mi no em funciona en minidosis d'una estoneta al dia, ni prenent notes al marge.

El pare i la mare. L'amic Bernat Plensa -músic amb pretensions literàries. La Sara, La Laura, la Cecília, els Amato de Roma i els parents de Tona. Jachiam de Pardàc, la fusta d'erable, la medalleta, el violí, totes les morts que l'acompanyen des de molt abans de ser violí. I aquesta idea que obre la primera pàgina: "néixer en aquella família havia estat un error imperdonable". Hi trobareu de tot, inclosos nazis i camps de concentració o hospitals al cor de la selva. De tot i, a vegades, en doina: com una novel·la de novel·les, que vaig llegir una vegada. Sí, tot això és "Jo confesso". Em temo que se n'hauran venut molts i molts més que no pas se n'hauran acabat llegint... Ho dic perquè, al capdavall, el text és també exigent i els referents culturals que l'acompanyen, de truc o repicó, immensos. Per tot plegat, si no n'esteu convençuts o aneu massa aqueferats, no us hi amoïneu: m'hi jugo un pèsol que tard o d'hora n'hi haurà versió televisiva. I no pas d'un parell de capítols, precisament...

dijous, 19 de juliol del 2012

Exo 37, escriu el dentista

Dilluns a mig matí, rosegant unes xufles massa seques, em devia fer mal al queixal. Vaig passar una mala tarda i a la fi vaig trucar al dentista. "Demà a les nou", em van dir amb voluntat d'eficàcia. Dimarts, a les 9, el dentista va considerar improbable el meu dolor, "precisament en un queixal a qui fa un any vam matar el nervi". Calia esperar, doncs: al cap a i la fi potser no passaria d'una rebrincada i no era cosa d'anar arrambant peces!. Per si de cas, però, els primers calmants i uns antibiòtics obsequi de la consulta. I encara sort que me'ls vaig endur: la tarda de dimarts -i la nit que va seguir-la- només puc qualificar-la de monstruosa. Un filaberquí que em foradava la barra i a qui els calmants -un cada quatre hores!- només tenien capacitat lenitiva de 90 minuts. Tota la resta, un calvari. Dimecres, a les 9, ja tornava a ser a cal dentista. Vint-i-cinc anys de fidelitat i un comenari: "sí, caldrà extreure'l, ja es veu, potser està trencat i no ho sabem notar. La radiografia no aporta més dades..." Extracció sí, "però demà. Ho ha de fer la cirurgiana, ho sento, és complex i es pot estellar i... ". Circumspecte anota a la fitxa, EXO37. Res més.  I jo, moix, cap a casa. A la tarda és el deliri. M'enfilo a 39 de febre. Al meu voltant hi ha ambient de piscina i xafogor. Jo tinc fred i gasto un humor de gossos. Però avui, finalment, m'he trobat amb la cirurgiana. Com deia aquell, una hora curta. La dona, jove i guapota, no para de dir-me "xato" pel que intueixo que deu venir de Barcelona. Però ataca bé, i extreu el meu darrer molar esquerra inferior amb energia. No sento més dolor que l'estrictament necessari -el garric-garrec final, inevitable- i la sorpresa: tot era el del seny, que apretava per sota! "A veure si estem de sort, xato, i corona i ocupa el lloc del queixal". A veure. Perquè el queixal, ens ho mirem com ens ho mirem, ja fa dies que estava sentenciat, i potser anys i tot. Surto cosit i alliberat. Han estat mesos d'un doloret persistent i ara mateix ja no hi és.  De record m'emporto la peça, força deteriorada. I encara m'arribo al BonPreu a comprar-me una capsa de gelats -Magnums Frac- per allò que, avui, he de menjar fred i tou. O per celebrar que, a la fi, tornarà la normalitat...

El dentista de la foto és el de "La botiga dels horrors", un musical dels seixanta que en Joan Lluís Bozzo va dirigir a Barcelona el 1987. Poc després s'estrenava també la pel·lícula i el dentista hi fa un paper extraodinari. En fi, s'ha de reconèixer que l'ofici vol tacte i alhora un tremp especial. Totes les llegendes que els acompanyen acostumen a ser injustes. Allò que és cert, veritablement, és que els queixals poden arribar a fer molt i molt de mal...


dimarts, 10 de juliol del 2012

Utilitat i pràctica de la Cultura popular

L'Ara de diumenge passat va publicar, a manera de monogràfic, fins a mitja dotzena de pàgines parlant de Cultura popular. I avui, que les he retallades, m'ha semblat francament magnífic que la Cultura popular rebi de tant en tant aquestes atencions. De fet, han calgut dècades -el relleu d'un parell de generacions- per tal que la cultura popular s'hagi desempallegat de tòpics que l'ancoraven en el passat. En el pairalisme, el conservadorisme i la tradició més rància. Tot això ha caigut, i ha caigut també quan l'associacionisme d'aquest país s'ha fet fort i independent. Que ho ha estat sempre, algú dirà. No, sempre no: massa vegades l'exemple d'una cultura popular domesticada, malinterpretant tradició i adoptant postulats defensius -de la moral, de la nació, d'un determinat govern... de tot hi ha hagut!- acaba per aigualir la seva força, les seves capacitats naturals: participació ciutadana, cohesió social i -imprescindible- capacitat crítica.

Sigui com sigui, la cultura popular continua essent una fàbrica d'autèntics ciutadans. Organitzats i actius. Probablement no pas tots "bona gent", és clar!  Però sobretot m'agrada pensar que són indomables. Per això "la crisi no pot amb la cultura popular". Tot el contrari, la cultura popular, l'associacionisme, aquest participar plegats de problemes i solucions fa les coses siguin possibles, fa que acostumin a ser millors  El director de l'Ara, en Carles Capdevila, ho editorialitzava així i, a mi, m'agrada.

Catalunya amateur, gran escola de gestió

Molt abans que algú inventés el concepte emprenedor social el nostre país ja n'era ple. I abans que es creessin estudis de gestió cultural ja hi havia una gran escola de gestors repartida amb delegacions a tot el territori, a cada barri, a cada racó on es crea una entitat. No és casualitat que el moviment associatiu tingui tanta presència. Per esperit, per caràcter, per actitud, apareixen i es renoven de forma espontània líders locals amb empenta. I per necessitat pròpia de país petit i castigat ha calgut refer-ho tot diverses vegades, portem anys lluitant per avançar i no anar enrere, i la dificultat ens motiva. Penso que la Catalunya amateur fa temps que rutlla millor que la professional, en eficiència, ètica, constància i imaginació. És una escola de valors, de vocacions, una prova que la cohesió social es practica amb l'exemple diari, una fàbrica de voluntaris. I, pel mateix preu, qui ha de liderar una colla popular, empènyer una associació o muntar l'entitat que sigui aprèn a tenir una mirada global, a plantar cara a l'adversitat, a ser creatiu i imaginatiu i a gestionar equips humans i recursos econòmics escassos. En petites entitats juvenils, culturals i de barri s'hi fan màsters transversals i intensius en administració d'empresa, psicologia ciutadana, política municipal i gestió de crisis. Els felicito per ser bona gent i gent bona.



La foto, de l'any passat: la cançó escolta, tot de caus de la Catalunya central, un cap de setmana.

dijous, 5 de juliol del 2012

Qui no coneix l'Adel Sayed?

Ahir es va presentar el número de juliol de la revista El Pou de la gallina.  Hi publico un altre "Qui no coneix..." aquesta vegada dedicat a l'Adel Sayed. Amb tants catalans com els agrada de fer l'egipci, aquest és un egipci que s'ha fet català. I, com a les mil i una nits, ho va fer per amor...

Adel Sayed
El nostre home d'El Caire

D’acord, molts no li saben el nom, però el coneixen perquè és inconfusible. Sayed. Adel Sayed. Nascut a El Caire, aquest tros d’egipci que ratlla els dos metres va decidir venir a la nostra ciutat per amor. I d’això ja fa vint anys! Com si es tractés d’una pel·lícula, l’Adel feia de guía turístic a les Piràmides, a l’altiplà de Giza, i allà va conèixer la manresana que el captivà per sempre. Per amor també va aprendre català i s’interessà pel país abans no hi acabés instal·lat. I fins se sap que el president Pujol, quan de vacances es deixava contemplar per quaranta segles d’història, va fer un bot en veure que aquell guia no només el reconeixia com a “President” sinó que li parlava en català!. L’Adel ha fet classes d’anglès durant dues dècades a acadèmies privades i, sobretot, a dos instituts de secundària –de primer al Lacetània i ara mateix al Guillem Catá. I tot i que molts dies desitjaria plantar-se al mig de la plaça Tahrir, el cert és que el trobareu tombant Passeig, amunt i avall, atlètic i de color caramel, amb unes gambades que no el deixen ser anònim.
Il·lustració de Maria Picassó i text del senyor Ramon. 
Publicat a El Pou de la gallina núm. 278, de juliol de 2012

dimecres, 4 de juliol del 2012

El "New deal" de Junqueras

El president d'ERC, Oriol Junqueras, va pronunciar ahir a Manresa la darrera conferència del cicle que engegà el mes de febrer, per tal de presentar el seu 'New Deal' per a Catalunya, és a dir, un conjunt de propostes per sortir de la crisi inspirada en la política propositiva del president dels EUA Franklin D. Roosvelt als anys trenta del segle passat. En síntesi, un nou tracte o "nou pacte" per distribuir millor la riquesa de la nació. Fet i fet, es tractaria de recaptar i gestionar els nostres impostos i, al capdavall, d’aconseguir una Catalunya independent.

I va ser una conferència especial. En primer lloc, per l'auditori -la Cambra de Comerç de Manresa- i també per l'horari: les 9 del matí. Per entendre'ns, un esmorzar empresarial de formes austeres però que aconseguí omplir de gom a gom la sala. Empresaris, sindicalistes i, és clar, alguns militants d'ERC que no ens vam voler perdre l'ocasió. Perquè l'exercici s'ho valia i -ara ja es pot dir- el president d'ERC el va resoldre amb nota. Oferint dades. Comunicant amb fluïdesa universitària. Despertant confiança. Que era del què es tractava. No en va, l'home va anar evolucionant des dels efectes que la crisi econòmica està produint arreu del món fins a les conseqüències que afecten directament al teixit empresarial del país. 

Per acabar vaticinant que ens convé la independència i que, econòmicament, és viable. Inclosos els més febles: “A la República Catalana les jubilacions estaran assegurades: les recaptacions de la Seguretat Social cobreixen amb escreix el total del pagament en concepte de pensions”.

Els exemples i les xifres van ser abundants, doncs. I pel que fa al cas de l’Estat espanyol, encara més. Junqueras ha remarcat que “les institucions europees tenen envers Espanya una marcada desconfiança”. I això perquè inverteix en operacions improductives –el TGV cap a Portugal... que Portugal no vol!. O no compleix els compromisos –els 5500 milions de trens convencionals que ens deu als catalans. O no supera obsessions com la del corredor central "seixanta quilometres de túnels sota els Pirineus per un tren que els francesos ja han dit i repetit que mai tindrà continuïtat a la seva banda!".

Junqueras també té el seu moment irònic, com quan explica com s’han invertit a Espanya més de 30 Bilions en 26 anys, dels fons de compensació europea. “Podien haver fet inversions positives, que generen guanys. O podien haver-los amuntegat a la plaça i cremar-los. Però no, encara ho han fet pitjor: inversions amb un retorn negatiu! Que no generen ingressos, que són del tot insostenibles o inútils!”. Ara amb to rigorós Junqueras repassa les nou autopistes radials de Madrid, els aeroports fantasma, la xarxa desproporcionda de l' “AVE” ... i emfàtic conclou "i nosaltres, com és que encara hi confiem? Hauríem de començar a prendre decisions racionals!”.

I és que Espanya fa aigües. En primer lloc, Junqueras descarta que pugui continuar endeutant-se, una solució que “ja no existeix”, per la impossibilitat de col·locar més deute als mercats internacionals. L’altra via, la de les retallades –“l’austeritat”- té una deriva obertament negativa: contracció de l’activitat econòmica, menys ingressos públics... Cita Almúnia: “Entre la austeridad y el endeudamiento hay un camino muy estrecho”. Però Alemanya l’ha transitat, i ho va fer ja l’any 2010, quan encara creixia. “Van retallar 40.000 milions d’euros, però no ho van fer no en educació ni en sanitat, ni molt menys en recerca i desenvolupament. Això sí, van retallar un 40% la despesa militar. I aquí, què s’ha fet? Exactament al revés!

L’economia catalana, doncs “malgrat el context, se'n surt molt bé”. Només cal recordar el nivell d'exportació. I podria continuar millorant la competitivitat, la productivitat, les inversions a ports o ferrocarrils. En telecomunicacions o recerca. En ensenyament... Junqueras reclama dotar de més capital tot aquests àmbits. I es pregunta emfàtic, "existeix aquest capital?" Resposta: "Sí, el generem any rera any. Paguem molts impostos, en el trams superiors de l’IRPF gairebé tant com els suecs, que són els primers! Aleshores, com és que no invertim on hauríem d’invertir? Perquè ens els prenen!!

Som a la recta final. Junqueras desaconsella obertament cap nou pacte amb l’estat espanyol "perquè mai no n’ha complert cap ni el complirà en el futur. Bé perquè no vol, bé perquè, ara mateix tampoc podria... El pacte l’hem de fer amb nosaltres mateixos", i aleshores Junqueras proposa fer tot el què calgui per gestionar els nostres impostos (“l’alternativa és perdre. I l’any 2013 encara sembla pitjor que aquest!”). De manera que, o actuem en conseqüència o no ens en sortirem.

El futur depèn de nosaltres, i de les decisions que prenguem. Ara bé, si no fem res, avancem cap a l’abisme!”. No ho llegiu amb tremendisme, perquè tot just ha estat pronunciat com una constatació. La sala és plena, i hi ha prou gestos d'assentiment. Junqueras reitera el paper d'ERC, "que avança amb la mà estesa al govern, encara que aquest triï PP sempre". Això i que des d’ERC anem sumant complicitats, ara mateix també amb UGT i CCOO o amb moltes organitzacions empresarials que discretament van notan les coincidències: la necessitat de tenir la clau i la caixa. Com a mínim!. I tot això expressat amb la naturalitat suficient com per explicar com podrien anar les negociacions per la futura separació d’Espanya. Jesuïticament. Suau de formes però ferm en la postura. 
En acabat col·loqui, cafè i alguns crosants. Una atenció a la premsa, una altra a alguns participants que volien encara fer les darreres preguntes. A les onze semblava, també, que aquest "New deal" era empresarialment possible...

A la foto, un empresari s'adreça a Junqueras i Lluís Oliveras, president comarcal d'ERC. Quin pacte serem capaços de bastir, tots plegats? Parlem-ne...

dimarts, 3 de juliol del 2012

"La victoria de todos"

Ahir a la nit me'n vaig anar a dormir preocupat per aquest correu que, problement amb la millor de les intencions, començava increpant-me així: "Ramon - ¡Eres campeón de Europa! ¿No lo sientes?".

Vaig dubtar si no era una burla. Però no ho era, perquè després m'oferia demanar "a los jugadores de la Selección española que donen las primas que obtendrán por la victoria a fines sociales. Así, ¡esta Eurocopa la ganamos todos! ¿Y tú ya se lo has pedido? Firma la petición y pídele a la ‘Roja’ que esta sea la Eurocopa de todos". Jo no sóc de mena futbolero, però el tema no perdia interès, tot el contrari: "Porque, la verdad, más allá de las alegrías, tú no has ganado mucho" Aquí l'encerten. "Ni tú ni ninguno de los españoles" Aquí gens. "Solo esos 23 deportistas, que en los tres últimos campeonatos han sumado más de un millón de euros por jugador en primas. España no ha ingresado impuesto alguno por ellas, ni siquiera los que cualquier ciudadano tendría que pagar por este tipo de premios". Quins bemolls. "Pero la selección tiene la oportunidad de hacer ganar a todo un país: si una marea de españoles se lo pide, lograremos que esta se recuerde como la Eurocopa de todos. Y es que más de siete millones de euros podrían hacer mucho bien a las personas más desfavorecidas de nuestro país. ¿No sería un gesto inolvidable? Firma esta petición para que los jugadores de la Roja donen sus primas a fines sociales. Son auténticos héroes para millones de personas: pídeles que actúen como tal ..."

I bo, jo no els trobo ni heroics ni em cal que ho siguin. En tindria prou que, com hem de fer tots, passin per caixa. Encara més si, com diu el MHP Mas, aviat tindrem hisenda pròpia! Més enllà de tot plegat, i tot i el respecte que sento per als seguidors de "la Roja", em disgusta que algú em sumi a l'espanyolitat sense consulta prèvia, com si ja es donés per fet. I no és així, ni en el meu cas ni -oh, sorpresa!- fins i tot amb d'altres que van vibrar amb els quatre gols contra Itàlia. Ja n'hi ha un grapat d'independentistes racionals malgrat les emocions futbolístiques! Bé, vaja, només em faltava recordar que els jugadors es forren -un escàndol- i a sobre... no paguen impostos!

Al capdavall, però, avui m'he llevat content. O m'hi ha posat l'Empar Moliner, a la contra de l'Ara:

La prima és un risc

Espanya ha guanyat l'Eurocopa i jo me n'he alegrat moltíssim pels seguidors de la roja , tot i la urticària que em provoquen les transmissions (d'un nacionalisme radical i kitsch ) dels comentaristes de Telecinco. Tots els seguidors de la selecció espanyola han pogut, per un dia, admirar el joc blaugrana, sense remordiments. Han tingut, a més a més, la falsa il·lusió d'una Espanya cohesionada (amb els catalans traient-los les castanyes del foc però, aquest cop, sense queixar-se). Per un dia, el Barça de Guardiola amb Casillas de porter, eren "els seus".

Per tant, ara, cada jugador de la selecció rebrà una prima de 300.000 euros per haver guanyat. És el que se'ls va prometre. Però em pregunto d'on sortiran tantíssims cèntims. De quins fons? Què retallaran? ¿Potser Mariano Rajoy demanarà un crèdit? A qui? A un banc? Bo o dolent? En tot cas, ¿el govern ho tenia previst això de les primes? ¿El ministre Wert ja hi comptava? ¿N'és conscient, Angela Merkel, que quan rescata Espanya, una part del rescat serveix per pagar això? ¿N'eren conscients els publicistes de Telecinco -que és la cadena que tenia els drets televisius dels partits- quan van fer l'espot de la transmissió del partit amb una veu en off que deia: "Chúpate esa, Merkel" ? Si Espanya no hagués guanyat, què n'hauria fet el govern, dels diners? A què els hauria destinat? Si ja res no és com abans és normal això? Si n'hi ha que es queden sense feina, si hauran de tancar escoles perquè augmenta la ràtio, i restaurants i llibreries, perquè puja l'IVA, i radiadors, perquè puja la llum, ¿és normal aquesta prima? ¿No és una pràctica nacionalista aberrant i inacceptable, la de prometre diners extres als esportistes que guanyin títols per a la glòria d'Espanya quan hi ha súbdits del regne no en tenen ni per passar el mes?

I abans d'arribar al migdia m'assabento que Iniesta dóna els 300.000 euros de prima als afectats dels focs de València. Ha, ha, no en volia saber d'altra: la informació avui vola! (i al vespre, el propi Iniesta ha de desmentir el donatiu! Embolica que fa fort!!)



dilluns, 2 de juliol del 2012

Marxa per la independència, postal de Lleida

Dissabte vaig ser a Lleida, en el que va ser el primer acte d'aquesta "Marxa per la independència" que s'ha organitzat arreu del país, a través de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), i que hauria de culminar l'11 de setembre amb una gran manifestació a Barcelona amb el lema 'Catalunya, proper estat d'Europa'. Però aquest dissabte, a Lleida, el lema hagués pogut ser "Catalunya, un nou estat sota el sol" perquè feia una calor que estabornia les pedres. Una calor densa, superior als 36 graus a les set de la tarda, a l'ombra dels plàtans dels Camps Elisis. En aquestes circumstàncies, ja es pot dir, la convocatòria no podia ser multitudinària. Deixem-ho en quatre o cinc mil persones que aviat vam enllestir l'aigua fresca de les neveres i el doll de Moritz que, per dos euros, feia més passadora l'estona fins les vuit del vespre.

A les vuit va arrencar la manifestació. Ordenadament, i per regions, llavor de futures marxes. Carme Forcadell, ara mateix presidenta de l'ANC, ja havia pres la paraula tant per alimentar els esperits com per indicar on es recollien les pancartes territorials. I endavant! Insurgents i xafogosos, vam travessar el Segre i passant pels darreres de la Paeria emprenguérem  l'ascensió cap a la SeuVella pel carrer Cavallers. I allà, a la mateixa esplanada on Felip Vè decidi instal·lar la fortalesa militar que explicava la seva victòria des de 1707, ens vam anar arraïmant. El sol s'ajocava i, com un miracle, al capdamunt del turó bufava lleu la marinada. M'hi vaig trobar gent d'arreu, però sobretot l'abraçada d'en Francesc-Xavier Vega que havia vingut amb tota la tropa flixanca. Abraçades mentre algú  recita La ciutat llunyana, de Màrius Torres...

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.


Després vam escoltar Gabancho, Strubell, Requejo, Quim Torra... Els parlaments dels presents i els missatges de massa absents -calia tanta missatgeria?. Els més mediàtics escombren: en Reig, dels Pets i l'Oriol Grau que gasta els pocs minuts de què disposa en una recomanació imprescindible: hem de desfer la por i la inseguretat dels indecisos. Perquè som integradors i l'alliberament nacional que perseguim ens beneficia a tots! Després en Lluís Llach aixeca els ànims ("Avui som aquí perquè el poble català ha pres consciència de la força que té") citant un jove filòsof de qui ha oblidat el nom però que ens recomana llevar-nos d'hora. Guardiola! Que no ha pogut venir però que també -com Tresserras, com Terricabres, com Sellarès... volen donar a l'acte el to solemne d'una jornada històrica. Després surt un avi que rellisca entre nissagues i prostitució, i l'alcalde de Balaguer que cita Martí i Pol, la remor que se sent i el paper que ha de tenir el municipalisme en aquest trajecte. La cosa s'allarga sense gaire suc ni bruc, la veritat. Però és aleshores que destaquen dues excepcions: en Joan Tardà, defensant una societat on no prevalgui cap mena de dominació, que parla de defensar drets socials i nacionals, que es planta davant la voluntat assimilacionista de França i Espanya. I que reclama la llibertat per la nació catalana, i es compromet "en aquest tram final" a no excloure'n cap dels seus fills. I poc després, extraordinari, en Francesc Vallverdú, defensant la llengua a ben pocs quilòmetres de la franja: "Cal defensar la llengua com el pa" i això perquè "la meva llengua es la meva primera Pàtria!".

En acabat, Carme Forcadell insta al Govern a "apostar clarament per la independència sense entretenir-se amb el pacte fiscal", en una crida a fer que el proper Onze de setembre marqui un punt de no retorn amb una massiva concentració a Barcelona, reclamant que Catalunya sigui un nou Estat a Europa. Ara els de Al Tall posaran música al vespre. Però amb la nostra colla anem a buscar el cotxe, apressats pels que encara tenen canalla xica. Per gust m'aturaria a fer uns cargols aquí o allà, però es veu que no toca. Som quarts d'onze llargs. Trenta graus encara. Ni a Manresa fa tanta calor! -i això, siguem honestos, ni la independència no ens ho arregla.