Llibres, llibreries i una lectora de 2020

Ara fa vuit dies, llegia a la contraportada de l'Ara un text d'en Josep Ramoneda que vaig decidir conservar. Hi parlava dels llibres com d'una llum en la pandèmia i començava així: «Una de les bones notícies –que també n’hi ha– d’aquest any empastifat ha estat la resistència del llibre de paper. Semblava destinat a ser engolit per l’edició digital i de moment aguanta. En una situació extrema com el confinament total de març prou gent se’l va fer portar a casa. Quan han tornat les llibreries, s’ha demostrat que n’hi havia ganes. La resistència del llibre és admirable, gairebé com si fos una forma tan perfecta com la roda. En l’aïllament, en la repetició, en el desassossec que ha anat calant mentre la pandèmia creixia, el llibre ha tornat a ser refugi, temps de quietud i d’estar amb un mateix acompanyat per la ficció, pel pensament, per l’entreteniment, connexions que traspassen les parets de casa gràcies a la imaginació, a la sensibilitat, a la curiositat. (...) El llibre, doncs, com a modesta icona d’una humanitat que continua. Què té el llibre en paper que no tingui el llibre electrònic? Probablement té a veure amb les fragilitats humanes: el valor del que és tangible. I en moments de distanciament, tocar un llibre, posar-te’l a la falda, pot ser gairebé una sublimació de les carícies que manquen». Tot això ho pensava ara, abans no comenci l'allau digital de bons desitjos per al 2021, després d'ensopegar amb un apunt, a Instagram, de la llibreria El Genet Blau, de Lleida: celebren acabar un any difícil, però els seus promotors se senten feliços de la feina feta, de la xarxa trenada amb milers de famílies enmig de la pandèmia, i de les ganes que tenen d'emprendre un 2021 amb bons llibres plens de bones històries. Llibres, històries, persones... Aleshores m'arriba un whatsapp d'una alumna que —contra pronòstic— ja s'ha llegit Aloma i que no espera el gener per dir-me —també contra pronòstic—  que li ha agradat molt. I que ara entén perquè la protagonista deia que l'amor li feia fàstic. La seva descoberta m'emociona un punt, i em penso que m'ajuda a salvar aquest any tan trist, i tan llarg i tan bèstia que som a punt d'enllestir. 

La foto és pispada d'un reclam de la Biblioteca pública de Toronto

Importància del Nadal al Catà

La setmana passada els alumnes de l'institut Guillem Catà van acabar de gravar l'espectacle "Nadal al Catà" i aaquest dilluns es va presentar. Era la desena edició i dos mesos abans, amb la presencia de la covid-19, ja havíem decidit abandonar el format clàssic teatral per passar a la versió cinematogràfica. «Hi va haver un moment que semblava que renunciàvem, que era massa difícil assajar per grups bombolla, que no era possible. Però a l’altre costat de la balança no ens volíem perdre aquesta desena edició. I aleshores va sortir la idea: fer una pel·lícula!» comenta Alícia Puertas, que amb una bona dosi d’entusiasme i la complicitat del professorat del centre, va contactar amb la directora Isabel Casanova i, plegats, van decidir embarcar-se.

De fet, la possibilitat d’emprendre aquest canvi té una explicació, i aquesta és l’Aula de teatre del centre que ja suma tres dècades. Una opció de l’Institut Guillem Catà, que des de sempre ha apostat per combinar aprenentatge amb educació artística —també la plàstica i també la música. Ara, quan la pandèmia fa més complex el dia a dia dels centres educatius, disposar d’un temps i un espai de creació i intercanvi artístic esdevé fonamental, i ens permet superar la temptació utilitarista de l’educació. Fins el punt que potser, després de la covid-19 l’educació i la cultura haurien d'avançar més plegades que mai.

«I hem estat rigorosos —recalca la directora del centre, Marta Codina. Els nois i noies han assajat per grups bombolla de manera que en Lluquet i Rovelló van a la mateixa aula, o els arcàngels o, és clar, en Llucifer i Satanàs». A la part musical, tots els grups que assaja el professor Martí Vilardebò han seguit la mateixa estratègia prevista pels protocols sanitaris d’Educació. I tothom estava segur que sortiria preciós. Al capdavall, l’alumnat dels cicles formatius de Perruqueria i d’Estètica, els de Tèxtil o els de Fusteria i moble, han tornat a treballar plegats en el projecte. I després de l'estrena dilluns al matí, a les pissarres digitals de cada grup bombola, aquest «Nadal al Catà» tan especial es penjarà a la web del centre i tothom està convençut que tindrà molts i molts visitants, potser més i tot que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins...

Acabo. El text, que arrenca dels populars Pastorets de Folch i Torres, incorpora personatges contemporanis en l’estol d’àngels o dels pecats capitals, i s’acosta a la realitat des de la tradició popular. Una decisió que any rere any ens permetem al guió des que vam començar el 2011 amb la professora Rosa Maria Ortega, avui regidora a l’Ajuntament de Manresa. La condició de cultura popular ens anima a ampliar, retallar o inventar, i fer-ho de costat als nanos que no dubten a explicar-nos què és un tik-tok o com es parla de debò a les hores de pati...

Deixarem constància del fet, doncs, i aprofito per fer-ho amb un fragment de la Nadala que enguany la Fundació Jaume I ha dedicat a art i ensenyament: Hi ha molts camins que condueixen a la veritat i la que cerca l’art és a través de la bellesa. Aquesta, segons els pensadors clàssics, estava ben a prop de la veritat, per tant, no tan lluny de la recerca científica. Per això, tots tres aposten per una formació hibrida en ètica i estètica, en definitiva, bondat i bellesa.

Doncs això, bondat i bellesa, i molt bon Nadal a tothom!

Qui no coneix Elisenda Bertran?

Aquest desembre El Pou de la gallina, de la mà de Jordi Estrada, recupera històries singulars, de persones que no saps com el temps ha anat diluint, invisibilitzant. Potser per allò que els humans sempre oscil·lem entre el record i l'oblit —i a la fi moltes vegades l'oblit s'imposa. Tant se val: el cas és que aquest mes el Pou en recupera unes quantes... Ben al contrari, al capdavall del número, amb la Maria Picassó hi presentem una altra pàgina del "Qui no coneix", i la dediquem a una dona que precisament mai ha volgut quedar invisibilitzada. Peti qui peti: Elisenda Bertran Corretja. Va arribar des de Montcada per amor, en un camí que no ha resultat ser pas planer. I amb tot, ella hi és, i batalla per ser-hi. 

Elisenda Bertran Corretja,

des de Montcada amb amor

La recordeu passejant per Manresa, o potser a punt d’entrar al Kursaal? Circula tothora motoritzada i té apamades totes les voreres de la ciutat. És l’Elisenda Bertran i Corretja. Nascuda a Montcada l’any 59, al barri de la Font pudenta. Un entorn popular, de fàbrica i nouvinguts, en una escola pública on calia dur la cadira de casa i tothom parlava en castellà. I és allà on creix la nostra Elisenda de Montcada, un nom a mida, orgull dels pares, amb el seu germà Xavier. Tímida com era, desplega les ales dins l’escoltisme, on farà tot el recorregut fins a ser cap perquè ja ha descobert que li agrada la canalla. Per això, després de l’institut, decidirà estudiar Magisteri. I és aleshores—aquells camins inescrutables!— que farà coneixença de la colla de Manresa. De quan a Manresa es feia primer de magisteri però els altres dos cursos calia seguir-los al Vallès. «Em vaig avenir molt amb la “colla de Manresa” la Cecília Comas, l’Ester Peremiquel, la Carme Borrell o el Benjamí Oller». I una cosa va portar l’altra: l’Elisenda coneix en Marcel Gros i, per a aquell jove comediant, comença a visitar-nos fins que es casen pel civil, a Cerdanyola. Té 22 anys, i és per amor que s’instal·la a Manresa. «I mira que em va costar que m’agradés la ciutat. Em va costar deu anys... ». Són, també, els primers temps de fer de mestra, i després de passar per Sabadell, arriba al Xup, amb alguns companys funestos que gairebé li fan avorrir l’ofici! Per sort l’any següent troba plaça a l’escola del Carme, on les coses funcionen de forma molt diferent i li tornen la confiança en l’educació. I també té l’oportunitat d’inaugurar l’escola Collbaix, al mateix Sant Joan de Vilatorrada, amb un claustre molt ben avingut del qual guarda un record molt especial pel Florenci Codina. Entremig ha nascut el seu feu fill Pau. Ho recorda com una delícia, els millors anys i els millors companys, quan setembre significava el goig de tornar a classe! Fins que una hèrnia medul·lar li canviarà la vida: de primer una operació als 45 anys de la qual s’havia de recuperar en un mes. Però va anar esgotant tots els terminis. I finalment va haver de plegar de l’escola. Resolutiva, canvia de feina per continuar treballant, però la malaltia avança. Cinc anys després, una segona operació la deixa en cadira de rodes. A l’institut Guttmann no li donen gaires esperances però, sorprenentment, recuperarà una petita part d’autonomia... que desgraciadament anirà perdent quan, un any més tard, li detecten una altra malaltia medul·lar. Conscient de la nova realitat, no s’arronsa: adapta el pis, i aprèn a moure’s per la ciutat, i a la fi acobla cadira i moto per poder anar amunt i avall, perquè a l’Elisenda sempre li ha agradat de conèixer gent i sortir de casa. Independentista per herència familiar, associada a l’Òmnium i a l’ANC, defensarà sempre la cultura i la llengua dels Països Catalans. I agraeix i valora per sobre de tot l’amistat de totes les persones que l’envolten, que són moltíssimes. I tan bé es troba aquí que fins i tot hi ha dut els pares, en Joan i la Maria, ara que tots dos són entrats a la norantena. Això sí, considera que Manresa l’hauríem d’arreglar una mica més, que són un rotllo totes les voreres malmeses i que —ho ha de dir!— a Montcada tots els passos zebra ja són elevats. Sap de què parla, i caldria escoltar-la, sí.

Nadal al Catà, 10 edicions

Avui, a l'institut, començarem a gravar l'espectacle "Nadal al Catà". Serà la desena edició i, per aconseguir-ho, ens ha calgut conjurar-nos. Encara més: hem canviat el suport i ara, aquest any de la covid-19, l'haurem de fer en versió cinema, i a partir de nois i noies que han assajat per grups bombolla...! Creu-ho els dits perquè encara no ho hem acabat, però estic segur que sortirà rodó. I preciós. L'Alícia Puertas, la directora escènica, ens ha dut una altra directora que és de cine, i el Martí Vilardebò ja té els grups de música pre-gravats. Maquilladores i perruqueres. La Míriam amb els nanos de primer han pintat unes mascaretes ideals, i els del cicle de tèxtil n'hi han afegit d'altres amb pell de samarra! Què pot fallar? ... Arriben els vestits, encomanem entrepans, muntem un croma al gimnàs, tenim permisos paterns i la canalla ha suportat la pressió en assaigs fins i tot telemàtics, aprenent —i reelaborant— un text popular que any rere any des que vam començar amb l'Ortega ens permetem d'esmenar, ampliar, retallar o inventar. Els Pastorets de Folch i Torres i el cançoner tradicional —o modern— són a les nostres mans unes eines de creació genials. I ens agradarà molt que el proper dilluns 21, quan ho estrenem, tingui més visites que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins!        

Si esteu d'humor, llegireu que els nostres pecats capitals —que van arribar a ser onze!— enguany l'Alícia ens va proposar reduir a tres. Per a casdascun d'ells els vaig redactar alguns monòlegs com aquests:

Dimoni 1 Pandèmia:     Aquí som, oh Satanàs! / I em penso que no cal dir / que estem disposats a obeir / tot allò que ens manaràs!

(Pausa i segueix Pandèmia)

                                      Jo sóc la pandèmia

                                                   que ningú no s’esperava:

    m’encomano a tothom

    que respiri una miqueta,

    sobretot si és carallot

    i no porta mascareta.

    Sóc la pandèmia, sí,

    i m’emporto homes i dones,

    i fins joves estudiants

    que tot fent la cerveseta

    es pensen que no cauran.

    Poca-penes:

    a l’infern ja estan cremant!

 

Dim 2  Confinament: Jo sóc el confinament

                                    que us té a casa com lligats,

                                    avorrits, desenfeinats,

                                    disposats a fer pecats 

                                    de quatre en quatre, a grapats.

                                    Vinga pizza i coca-cola,

                                    amb els amics a mil xats.

                                    Només per connectar a escola

                                    els rúters semblen penjats!

                                    Veure sèries sí que mola:

                                    trets i luxúria va en packs.

                                    Que si no fos per la mama 

                                    no us trauríeu ni el pijama!

                                                

Dim 3 Toc de queda: I jo sóc el toc de queda:

                                    Per tenir-vos emmurriats                     

                                    he fet tancar els teatres                     

                                    i els cinemes, també els bars.                             

                                    us he fet més solitaris                                                          

                                    i irritables i tibats                                                                          

                                    —i també:                                                                    

                                    he creat molts aturats!                                      

                                    Cada nit mirant la Lluna                                              

                                    fem un peta amb Llucifer,                                                      

                                    i pensa ell, i jo també:                                                           

                                    «Que no trobin mai vacuna!»            

Balanç de la covid a la Residència d'avis del barri

Quant s'acosta la Puríssima, ja em conec la tradició: cal preparar totes les felicitacions de Nadal que cada any la Residència d'avis del barri envia. El dibuix acostuma a ser del Manel i l'exercici consisteix a anar omplint més de 400 sobres, amb etiqueta i un missatge mínim de bona voluntat que, aquesta vegada, al costat del Bon Nadal reclama un millor any 2021 «si pot ser». Com es pot veure, la il·lustració homenatja una cuidadora amb uniforme de la casa, que amb aires de pastorets i unes ales beatífiques, triomfa sobre la covid-19. Es tracta d'aconseguir un somriure, és clar, però també de conjurar-nos plegats per tal de fer possible la victòria  Això és: vèncer aquest virus... i alguna cosa més.  

2020 ha estat un mal any per a la nostra Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa. Des del mes de març també vam patir els efectes de la pandèmia i el mes d'abril ja sumàvem 6 morts i fins a 12 treballadores —ara l'una, ara l'altra— contagiades. La mort ens destarota, però des d'aleshores no hem parat de lluitar per trobar la gent i els recursos per continuar donant el servei que ens vam proposar donar el primer dia: un refugi al cor del barri per a tots els avis i àvies. Sense desatendre mai ningú, treballant al costat de cadascun dels residents i usuaris, mirant de fer més fàcil un trajecte tan aspre com és envellir. I ens n'hem sortit, i tant! Vam extremar més i més les mesures de no contagi, i des de l'estiu que som centre «verd», lliure de virus. Però no ha estat senzill ni fàcil. I en el combat de cada dia ens queden un grapat de preguntes.

Vam néixer fa més de trenta anys com una llar, no pas un centre sanitari. Aleshores vam reunir nou residents en dos pisos i ens va semblar que valia la pena provar-ho. Al cap de tres dècades superàvem la cinquantena de residents —i cinquanta usuaris més en servei d'atenció domiciliària. Hem crecut, i hem volgut créixer al cor del barri i com a part del barri, no pas discretament o invisibilitzats. Ara, amb la covid-19, com quedarà tot això? 

A Catalunya hi ha vora 65.000 persones grans que viuen en places residencials, públiques i privades, en una xarxa de més de 1.100 establiments. Només al mes de març ja vam comptar 511 defuncions i 1.200 persones diagnosticades. Aleshores si el material era escàs, les proves encara ho eren més! Nou mesos després, la darrera setmana de novembre, els casos detectats a les residències confirmats per prova PCR ja superen els 23.000 i les víctimes són 4.300. Ras i curt: una de cada tres persones que viuen en residències de gent gran ha donat positiu des de l’inici de la pandèmia. I del total de decessos a Catalunya, un de cada quatre vivia en una residència.

Certament, són xifres que obliguen a la reflexió. Però alguna cosa se'ns escapa si reduïm la informació sobre la vellesa a la xifra dels morts. Perquè la pandèmia només ha evidenciat algunes de les mancances que socialment no acabem d'entomar. I això perquè la vellesa, cada vegada més, és viscuda com un autèntic estigma social, gairebé una malaltia: una nosa. Dolors Comas, antropòloga, ens fa notar que «és contradictori alegrar-nos de viure més anys i alhora relegar la gent gran perquè no encaixa amb el nostre model de vida». La vellesa, certament, fa que grinyolin alguns dels nostres valors socials. Encara més, si som conscients de les nostres futures limitacions, ¿com és que no es reconeix la gent que té cura de les persones, dins de les famílies o des dels equips residencials? Ni social ni econòmicament! ¿I no caldria també un major suport des dels serveis sanitaris per poder atendre els nostres residents amb la dignitat que mereixen? I encara: no caldria multiplicar els espais de convivència, de participació, per tal de no relegar tot el col·lectiu a una mena d'exili interior?

La pandèmia ha posat en tensió tot el sistema. Des de la Residència del barri hem provat d'atendre els avis i també les seves famílies, sovint allunyades dels seus familiars. I des del patronat de la Fundació ja sabem que acabarem l'exercici amb un petit daltabaix econòmic. Però continuem compromesos amb aquell projecte encetat el 1988 i reivindiquem, ara com aleshores, que es consideri cadascun dels nostres avis i àvies ciutadans de ple dret. Que ja ho han donat tot, sí, però que precisament per això són mereixedors de la més gran dignitat. I dels recursos i de l'estima que entre tots hauríem de saber-los atorgar. Només demanem de ser més compartint aquest trajecte, per embastar nous projectes i trobar el suport necessari per fer-los novament realitat.

Matinal a l'Obaga de l'Agneta amb Sergi Cámara

A vegades passa, i no era previt que passés: avui, amb els nois i noies d'Animació Cultural, havíem convidat a venir en Llorenç, professor i company del cicle formatiu fins que es va jubilar aquest darrer mes de setembre. I doncs el Llorenç ha tornat, ha dut la guitarra i hem cantat cançons de Nadal per preparar una vetllada entre els avis de Santpedor, tot i saber que aquest curs serà impossible. Tant se val: hem cantat i ballat i, en acabat, a les 10, hem agafat els cotxes i ens n'hem anat a l'Obaga de l'Agneta, a un cop de roc de Manresa, vora les cases dels Comtals. Sí, això és el Cicle d'Animació Sociocultural i Turisme que fa 20 anys que fem al Guillem Catà de Manresa i és veritat que fa una mica d'envegeta.

El cas és que hem agafat els cotxes i ens n'hem anat a veure aquesta explotació de més de 50 Ha amb cereal, vinya i... oliveres. Com que la qüestió era «Turisme» el Jordi portava la batuta i havia emparaulat una trobada. La resta seguíem mansois, atenallats pel fred, i disposats a aguantar amb bona cara un rotllo amable sobre la producció d'oli al Bages. I ve-t'ho aquí que a peu dels camps ja ens esperava en Sergi Cámara, que ha resultat ser l'amo del tros —el pubill de cals Pinyot, fent de mestre de cerimònies. I hem sabut des del primer moment que allò seria molt més que un tast d'oli d'oliva extra verge. En Sergi ha resultat ser un important tècnic olivicultor però, i sobretot, un magnífic animador. Havia preparat un recorregut pels diversos bancals de la finca amb tot d'objectes d'una família que fa cinc segles va arribar de Llemotges. Ens ha fet participar i reconèixer els diversos tipus d'oliva i —en poca estona— ens ha fet també sentir les virtuts de la professió, la resiliència i la passió per la feina ben feta. In-cre-ï-ble! A l'hora del tast ja tenia tota la canalla a la butxaca i ens ha obsequiat no només amb el tast d'oli —d'olis— sinó que ens ha compartit una autèntica rastellera de coneixements, de sensibilitat i d'entusiasme. Un entusiasme encomanadís fins i tot quan les coses a vegades no acaben de sortir o, literalment, surten malament! A l'hora de dinar ens hem acomiadat. Feia el punt de sol just per desentumir-nos, i ens quedava el regust de l'oli i de la trobada: els propers dia, a classe tibarem sovint dels aprenentatges d'aquest matí, que ens ratifiquen en la nostra proposta: si només entreté no és animació. Si no hi ha experiència, no és turisme. Si no té un valor afegit, no qualla. Què més es pot demanar? Formidable! I l'oli, l'oli què? L'oli ens acompanyarà també uns quants dies a taula, i dono fe que és dels millors olis que mai he tastat. Fet amb oliva verdal-manresa, acabada de plegar fa tres setmanes i que només reclama un bocí de pa per acompanyar. O el got de vi que solemnitza aquesta tardor que s'acaba, aquest aire d'hivern que ens atrapa camí de Nadal. 

Tres anys

Torna a ser el darrer dia de novembre —o el primer de desembre: tant se val. Sé que fa tres anys que vas deixar-nos i estaràs contenta de saber que encara hi ha estones que pensem en tu, i encara més amb tot això de la pandèmia —t'haguessis tornat boja i, desobedient de mena, tu mateixa t'haguessis sentenciat. I és clar que a «la Resi» tot sovint em pregunto com t'ho faries, i en acabat somric: no saps pas què t'has estalviat! Els avis salven la pell a canvi de molta solitud i els altres, des del patronat, anem fent el què podem. Només t'hagués distret fer mascaretes i cosir-ne de llampants per a mig barri. No ho sé Pepita, el temps passa depressa: el Sendo fa un paperàs com a president i la nova directora també ha estat un encert. I jo, que estic segur que t'agradria molt de ser-hi encara, penso en tu quan passo pel carrer Vallès i miro una finestra on ja no hi ets. És un moment, tot just per recordar que va estar bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots, és clar, i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.

En acabat, la vida és teatre, i a tu t'encantava de fer-ne. 2013, a Gènits canviats, a La Vinyeta.