Torna a ser el darrer dia de novembre —o el primer de desembre: tant se val. Sé que fa tres anys que vas deixar-nos i estaràs contenta de saber que encara hi ha estones que pensem en tu, i encara més amb tot això de la pandèmia —t'haguessis tornat boja i, desobedient de mena, tu mateixa t'haguessis sentenciat. I és clar que a «la Resi» tot sovint em pregunto com t'ho faries, i en acabat somric: no saps pas què t'has estalviat! Els avis salven la pell a canvi de molta solitud i els altres, des del patronat, anem fent el què podem. Només t'hagués distret fer mascaretes i cosir-ne de llampants per a mig barri. No ho sé Pepita, el temps passa depressa: el Sendo fa un paperàs com a president i la nova directora també ha estat un encert. I jo, que estic segur que t'agradria molt de ser-hi encara, penso en tu quan passo pel carrer Vallès i miro una finestra on ja no hi ets. És un moment, tot just per recordar que va estar bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots, és clar, i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.
En acabat, la vida és teatre, i a tu t'encantava de fer-ne. 2013, a Gènits canviats, a La Vinyeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada