dimecres, 25 de novembre de 2020

Fer coses, de Carles Capdevila (10 anys de l'Ara)

I un dia llegeixo que l'Ara farà 10 anys, i que hi haurà una edició especial i fins i tot un concert a Barcelona. I a mi m'agrada de pensar-ho perquè aquests deu anys se m'han fet curts i sé que amb aquest diari han estat millors, segur. Però el que voldria dir —allò que m'agradarà un dia de comentar també a classe— és aquell text que fa cinc anys, també amb aires de celebració, vaig retallar de Carles Capdevila. És un text carregat d'optimisme però també que reclama compromisos. El nostre, el de cadascú de nosaltres. Han passat cinc anys d'aquel text que el Carles ja no podrà avaluar. El juny de 2017 el vam acomiadar carregats de tristor. Però —hi torno— el seu testimoni és un rebost de recursos per a l'educació, per rumiar plegats. Han passat cinc anys més de l'Ara, i el text, impagable, ens reptava: "celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres". I encara és així, i a vegades va bé de rellegir i de recordar-ho...


I d’aquí 5 anys

Tot el que podem arreglar amb les mans

Carles Capdevila (28 de novembre de 2015, Diari ARA)

En cinc anys hem vist dimitir el Papa i el president del Barça, hem vist abdicar un rei, Convergència i Unió s’han separat, Mas ha guanyat tres eleccions i dels que manaven quan vam néixer –Zapatero, Montilla i Hereu– se’n sap ben poca cosa. És alcaldessa de Barcelona una activista que lluitava contra els desnonaments quan ens volien fer creure que eren inevitables, i hem fet les manifestacions més massives i festives de la història recent d’Europa. 

Amb aquests precedents, costa preveure què pot passar en els pròxims cinc anys. I més quan en cinc anys hem vist disparar-se la desigualtat, hem vist doblar les fortunes dels més rics, hem vist com la classe mitjana es desintegrava i no hem vist enlloc models de futur que garanteixin feines per a tothom. I encara menys feines dignes.

Cada cop estic més convençut del que em va dir Zygmunt Bauman, que som en un interregne. És incòmode viure en un interregne perquè veus com es descompon un règim antic, però mentre es desintegra fa encara molt de mal, i no saps encara què el substituirà.

Els que som ingenus i optimistes celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres. D’altres més realistes o fatalistes conclouen que els moments històrics sempre van acompanyats de dolor i destrucció.

Per això he decidit no seguir la consigna de predir com serem d’aquí cinc anys, sinó de projectar com m’agradaria que fóssim. Això inclou el compromís d’intentar-ho, de posar el nostre gra de sorra perquè el que dic no sigui un desig bonista, sinó que s’acosti a la realitat. Projectar ambicions i arremangar-te per fer quedar malament els que se’n riuen, els que et diuen que serà impossible, és una manera d’arreglar el món. O d’intentar-ho. I tothom que procura arreglar el món amb les mans, artesanalment, dorm millor.

Vull que el meu país d’aquí cinc anys sigui lliure. Que no hi hagi pobresa, que s’hagi arreglat l’ascensor social. Vull que l’escola i els serveis socials garanteixin la meritocràcia, la igualtat d’oportunitats, que la casa on neixes no decideixi el teu destí. Vull que hi hagi molts mitjans de comunicació independents, que els lectors hàgiu entès que la democràcia necessita periodisme lliure i aquest necessita qui el pagui. Vull que no es cobrin comissions il·legals per a res, que els despatxos foscos hagin quedat enlluernats per la llum del dia, i que els poders estiguin al servei de la gent. Vull que la testosterona hagi desaparegut com a mètode, que la paritat sigui real, que respectem i valorem les persones que es dediquen a cuidar persones. Vull que la cultura sigui a l’abast de tothom, que entenguem d’una vegada que cultura i educació són al centre, són la solució. Vull que estigui garantida la convivència, que siguem modèlics acollint refugiats. Vull que no patim la vergonya de tenir un Centre d’Internament d’Estrangers, que no ens creguem que la gent neix amb un paper a sota el braç i el que no hi neix té menys drets. Vull que el feminisme no sigui només cosa de dones, que de les noves famílies ja no en diguem noves, perquè hàgim entès que la gent que s’estima té dret a encarrilar criatures. Que violència de gènere no aparegui als titulars perquè no n’hi hagi, que Europa sigui un projecte cívic, que hi hagi manera d’impedir que les multinacionals no paguin impostos. Vull que no hi hagi terrorisme. Vull que la islamofòbia i totes les fòbies s’evaporin.

I sobretot vull un país on es pugui dir això en veu alta i no t’acusin d’ingenu, no et mirin amb condescendència. El món el canvia la gent que fa coses, i les fa bé.

La foto, d'avui, pispada al The Trib

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada