divendres, 18 de novembre del 2016

Qui no coneix Maria Picassó?

Cinquanta mesos de relació digital: qui no coneix Maria Picassó? Jo no la coneixia, o només en coneixia les il·lustracions, que sempre han resultat ser genials. De manera que jo escric i ella dibuixa, i el darrer diumenge de mes casem els resultatrs. Per això vam acordar finalment una trobada a Manresa, tot just fer un cafè. Això i el compromís que, a El Pou de la gallina d'aquest mes de novembre, la secció li anava dedicada. El resulat és aquest. Maria Picassó: una il·lustradora memorable. De Manresa i per a tot el món. Ja va sent l'hora que la coneguem tots!

Maria Picassó,
la noia de la caricatura

Es diu Maria Picassó i Piquer i sí, probablement no la coneixeu. Però s’escau que la Maria és l’artista que signa cada mes la il·lustració d’aquest article. I ara que som al número 50 d’aquest Qui no coneix... potser és l’hora de presentar-la! Jove i molt espavilada, la Maria és de l’any 83. Bona noia i millor estudiant, però especialment independent. Tant que, després de passar per la Joviat, va entrar a la facultat d’arquitectura, en va sortir arquitecta i, fins i tot, va treballar-ne dos anys. Però tururut violes: la il·lustradora va guanyar la batalla, i l’arquitectura va quedar precoçment jubilada. Des d’aleshores es dedica apassionadament a dibuixar. I és que la Maria ja havia crescut entre les piles de revistes i còmics que el seu pare venia a la papereria del carrer Martí i Julià. Això i, és clar, l’acadèmia de dibuix de la mare, que és Blau Estudi d’Art, al carrer de Guimerà: encara avui hi fa algunes hores cada setmana, per conservar el vincle amb família i ciutat! I és que la Maria viu a Barcelona, i des d’allà dibuixa per tot el món. Caricatures com aquestes, sí, però... ¿vau veure a l’Ara el seu Trump-Clinton? Doncs aquesta és la Maria Picassó, i aquell el seu estil geomètric, que és el que li dóna la personalitat. Si furetegeu per la seva pàgina al Face veureu què dic! Hi veureu també que el seu fort són els vídeo-jocs: va començar per un projecte a Solsona sobre animalons de granja i avui és a l’equip que fa els d’Star Trek, que vol dir assumir encàrrecs de feina abassegadors per l’altra banda del planeta. Poca broma! Professional com és, aquest novembre repetirà de convidada al Congrés de caricaturistes del món, enguany a Phoenix, Arizona. I els explicarà això, que li agrada dibuixar, que ho ha fet sempre i que, si de cas, té una certa traça a plasmar les variables que fa que cada cara sigui sempre única. Maria Picassó! Podeu creure, però, que no ens coneixíem? Després de cinquanta mesos col·laborant plegats via internet, i no ens sabíem la cara! Ho vam resoldre amb un cafè al Pajaril, i vam celebrar cadascun dels quaranta-nou caricaturitzats amb què la Maria cada mes fa embadalir. I avui, que som al 50, li hem demanat -barruts- si no hi posaria la seva, de cara, ni que sigui per dir-li públicament: gràcies Maria!

diumenge, 13 de novembre del 2016

Diumenge a Barcelona: des d'ara i fins el final

Avui hem tornat a Barcelona, sota les fonts de Montjuïc, per respondre a la convocatòria de l'ANC, Òmnium i l'AMI. "Per la democràcia, defensem les nostres institucions". Si es tractava de d'aconseguir una resposta massiva, de suport a tots els polítics i institucions que tenen causes pendents, em penso que ens n'hem sortit. 100.000 persones. Més o menys, tant se val. Perquè avui sobretot hem vist que hi ha força per seguir endavant i -ara sí- sense aturar-nos. Gent absolutament diversa i vinguda de tot arreu, disposada a la mobilització permanent. Així ho ha dit en Jordi Cuixart, i hi ha afegit "sense por". Sense tenir por. Després hem cantat l'Estaca i hi ha hagut espai per a l'emoció -alguns feia anys que no l'entonàvem, i es xulo veure que la recordes perfectament! En acabat, en Jordi Sànchez ha subratllat que sortiríem al carrer tantes vegades com convingués, i per un moment he temut que diumenge vinent hi havíem de tornar: i és que l'acte ha estat d'una agilitat professional, rodó i net, seixanta minuts justos. Tots hi tenim la mà trencada. Però no, no hi ha data per a la propera trobada. Consignem doncs que "el temps dels dubtes i les renúncies ha acabat per sempre més" i, mentre ens féiem les fotos de grup i corejàvem l'Himne, començàvem a veure coneguts desfilant a buscar el dinar. Perquè és diumenge, i ara i en la futura República Catalana, els llargs dinars de diumenge acostumen a ser sagrats. Però fins aleshores també estarà bé veure com avança això dels pressupostos. Perquè demà és dilluns i hem de tornar-hi, cadascú des del seu lloc. Per la República que volem. Sense aturar-nos. Fins la següent convocatòria. Fins el final.

dissabte, 5 de novembre del 2016

20 anys del SIAD, 25 sense Montserrat Roig

El SIAD Montserrat Roig (Servei d'Informació i Atenció a les Dones, de Manresa) ha arribat als vints anys, i no pas amb poques vicissituds. Potser per això bona part de les seves impulsores van decidir retrobar-se ahir a la tarda, a la sala de la Plana del'Om, en un acte de record i homenatge. I vull agrair que em fessin un truc pocs dies abans per si m'avindria a glossar-hi l'obra i la trajectòria de Montserrat Roig. Suposo que compleixo la condició de ser professor de literatura a l'institut i, alhora, haver viscut directament el naixement d'aquest servei municipal l'any 96. En qualsevol cas, consigno que l'acte fou emotiu i àgil -els dos clowns que el conduïren resultaren ser impagables- i els discursos hi van estar a l'altura. De l'acte.

No cal dir que vaig provar de resoldre l'encàrrec tan bé com vaig saber. Però em va agradar sobretot, a l'hora de preparar-lo, recuperar algunes lectures que feia molts anys que no llegia, descobrir tot el material ordenadament a la llibreria i reviure un temps de joventut que inevitablement tinc -tenim- vinculat a la literatura de Montserrat Roig. Només una trajectòria tan breu, per bé que intensa, poden explicar que arribem al vint-i-cinquè aniversari de la seva mort gairebé per sorpresa! D'això en vaig parlar ahir a la Plana de l'Om, de la literatura o del seu vessant periodístic, que a Manresa coneixem prou bé -Joaquim Amat i Piniella, Jacint Carrió: els catalans als camps nazis. I també de la vigència del discurs de Montserrat Roig. Progressista, compromès i batallant sempre per la seva condició de dona.

El proper dimecres 10 de novembre, farà 25 anys que ens va deixar Montserrat Roig. I si Manresa fou prou sensible com per proposar-la al nom del servei, també cal que en recuperem els seus textos. Recuperar idees, que és tal com recuperar el valor de la literatura -i mira que ens fa falta! Ho vaig demanar a totes les assistents: recupereu els llibres dels prestatges, que és el millor homenatge a l'autora, i un pas segur a l'hora de guanyar arguments i visibilitat.  I també, és clar, felicitar aquests vint anys de feina feta al SIAD, les seves impulsores i les col·laboradores, que no hauria de perdre mai ni el suport ni les complicitats que el fan imprescindible.