diumenge, 18 de desembre de 2016

La República que farem: Tresserras, Cultura

Dilluns vespre, vam encetar a Manresa la campanya La República que farem, impulsada des d'Esquerra Republicana. La República que farem és un procés participatiu obert a tothom, que vol recollir propostes ciutadanes en cinc àmbits sectorials (treball i emprenedoria; benestar; educació i cultura; sostenibilitat; cooperació). L'objectiu és presentar el model de República Catalana que des d'ERC proposem, en un període de mig any, que hauria de culminar en una Conferència Nacional. Però aquest format de debats territorials permet, sobretot, fer-ne un procés més participatiu, per tal d'imaginar, plegats, com volem que sigui aquesta República Catalana del futur.

A Manresa vam començar dilluns, doncs, i ho vam fer parlant de Cultura amb un ponent de primera: en Joan Manuel Tresserras, a qui vaig tenir el goig de presentar. Gràcies a Òmnium Cultural, disposàvem del nou local que van inaugurar a Sobrerroca, i el vam aconseguir fer petit. Més de vuitanta persones van compartir el desig que la Cultura sigui un àmbit capdavanter en la nova República, no pas ornamental sinó útil, un espai de cohesió i reconeixement. 

Va començar la regidora Anna Crespo parlant com a regidora de Cultura a Manresa (la nova República comença als ajuntaments!) però el gruix del vespre el va aportar el professor universitari i exconseller de Cultura i Mitjans de comunicació, que va destinar cinquanta minuts a defensar el paper central que ha de tenir la Cultura en la vida social i en l'administració.  En Tresserras no va decebre i al costat del discurs ens amaní titulars inoblidables com ara "Ningú és feliç des de la ignorància" o, més endavant, "la Cultura ha de ser el combustible de la República". Rememorant la capitalitat cultural de Frankfurt, Tresserras vindicà una cultura "singular i universal", que és la millor manera de tenir cultura nacional en temps de globalització. I desconfià d'algunes estadístiques: "una societat és culta si la seva gent és culta". Al capdavall, el tema de la llengua es feu present al debat, i la música, el turisme  o els canals de distribució arreu dels PPCC: per Joan Manuel Tresserras és clar. No anem a fer un estat-nació. Tot just una república, un nou estat construït per una majoria democràtica, i on la identitat és un dret i no pas una obligació. Distingim, doncs, entre ciutadania i identitat: "perquè només així guanyarem!". 

A les 9 tocades, vam enllestir la sessió. Conscients que quedaven molts temes tot just apuntats, però satisfets d'un treball necessari, la República que farem. Us ho dirà també en Tresserras: "Un projecte de canvi tan radical com el que estem vivint, sense referents pròxims, obliga a un esforç de convicció, debat i planificació". La convicció ja la dúiem de casa, la resta l'anirem incorporant els propers mesos. Comptem amb tots vosaltres!

(La foto és de Manel Tàpia i el text, refregit, el trobareu a la web d'ERC Bages i al Butlletí electrònic d'ERC Manresa)

divendres, 16 de desembre de 2016

Qui no coneix Rosa Maria Soldevila?

Ens vam conèixer ara fa sis anys a l'Institut Guillem Catà: la Soldevila! Un caràcter de senyora, treballadora i llesta com ho són tots els mustèlids. Deixeu-la córrer: cada dia es refugiava al departament tot esmorzant amb la Vanguàrdia. I, vet aquí que aviat ventilava el paquet de política i economia, o aquelles pàgines salmó de societat i, d'un salt, anava a cultura per aterrar finalment a l'esport. Al futbol! I per ser del tot precisos, amb el Barça. El Barça de la Solde! Des que es va poder jubilar ha redoblat el compromís i per això, em penso, tots els que l'han coneguda a la botiga o en una aula, avui sabran que aquesta dona és indomable. La resta de detalls són a El Pou de la gallina d'aquest desembre. Amb un dibuix triomfant de Maria Picassó. Tot plegat, ve a ser això:

Rosa Maria Soldevila
Professora del Barça

Quanta canalla deu haver desfilat per les seves classes? La Rosa Maria Soldevila i Puig, la Solde, ha estat abans que res professora: més de quaranta anys de docència. De 1952, és filla del colmado Soldevila, al carrer Guimerà, tot just tancat l’any 2000. Allà la Rosa va créixer col·laborant, des del taulell o la caixa, en el negoci familiar. Però va anar a estudi a les Dominiques i, al mateix carrer del Bruc, després del batxillerat passà a la que fou Escola de Magisteri. Tres cursos més, i amb 19 anys la Rosa ja havia superat els exàmens de la Normal de Barcelona. ¿Cal avançar que no sortí de les Dominiques? Carme Adroher, que li havia estat professora, i era la superiora de la comunitat, li proposà exercir de mestra de 5è de primària. Al cap de tres cursps passà a fer diverses matèries de 7è i 8è d'EGB. Cartesiana i agraïda, la Rosa s’hi va estar fins als 38 anys! Però en aquell temps també es va llicenciar en Geografia i història, baixant als vespres a la Universitat Central. I com que sempre havia tingut flaca per la lingüística, a la fi es preparà les oposicions de Llengua catalana. I se les va treure! Això era l’any 90, i fins que es va jubilar ara fa quatre anys, exercí de professora a la secundària al Fius i Palà, reconvertit després en Institut Guillem Catà. Tot amb tot, allò que singularitza la Rosa és el seu barcelonisme militant: des dels dotze anys, quan trepitjà més d'un cop el Camp Nou de la mà d’un oncle. Podríem ben dir que no s’ha perdut un partit del Barça: a la tele o a l’estadi –vint anys d’assistència religiosament quinzenal. La recordeu amb aquest pentinat a la garçonière? Irrepetible, Rosa Soldevila és un puntal de la nostra culerada, i des de fa quatre anys que exerceix de secretària de la Penya Blaugrana Manresa, sota la presidència de Toni Negro primer i d'Anna Calvera ara. Al capdavall, la seva mirada pot ser molt tècnica però sobretot no pot veure el president i l'equip del Real Madrid. Ni tampoc ha tingut mai interès en un sol matx de la selecció espanyola. I, tot i que enguany preveu que es patirà, la dona no pensa rendir-se perquè ja està clar que el sentiment culer l'acompanyarà sempre!

divendres, 18 de novembre de 2016

Qui no coneix Maria Picassó?

Cinquanta mesos de relació digital: qui no coneix Maria Picassó? Jo no la coneixia, o només en coneixia les il·lustracions, que sempre han resultat ser genials. De manera que jo escric i ella dibuixa, i el darrer diumenge de mes casem els resultatrs. Per això vam acordar finalment una trobada a Manresa, tot just fer un cafè. Això i el compromís que, a El Pou de la gallina d'aquest mes de novembre, la secció li anava dedicada. El resulat és aquest. Maria Picassó: una il·lustradora memorable. De Manresa i per a tot el món. Ja va sent l'hora que la coneguem tots!

Maria Picassó,
la noia de la caricatura

Es diu Maria Picassó i Piquer i sí, probablement no la coneixeu. Però s’escau que la Maria és l’artista que signa cada mes la il·lustració d’aquest article. I ara que som al número 50 d’aquest Qui no coneix... potser és l’hora de presentar-la! Jove i molt espavilada, la Maria és de l’any 83. Bona noia i millor estudiant, però especialment independent. Tant que, després de passar per la Joviat, va entrar a la facultat d’arquitectura, en va sortir arquitecta i, fins i tot, va treballar-ne dos anys. Però tururut violes: la il·lustradora va guanyar la batalla, i l’arquitectura va quedar precoçment jubilada. Des d’aleshores es dedica apassionadament a dibuixar. I és que la Maria ja havia crescut entre les piles de revistes i còmics que el seu pare venia a la papereria del carrer Martí i Julià. Això i, és clar, l’acadèmia de dibuix de la mare, que és Blau Estudi d’Art, al carrer de Guimerà: encara avui hi fa algunes hores cada setmana, per conservar el vincle amb família i ciutat! I és que la Maria viu a Barcelona, i des d’allà dibuixa per tot el món. Caricatures com aquestes, sí, però... ¿vau veure a l’Ara el seu Trump-Clinton? Doncs aquesta és la Maria Picassó, i aquell el seu estil geomètric, que és el que li dóna la personalitat. Si furetegeu per la seva pàgina al Face veureu què dic! Hi veureu també que el seu fort són els vídeo-jocs: va començar per un projecte a Solsona sobre animalons de granja i avui és a l’equip que fa els d’Star Trek, que vol dir assumir encàrrecs de feina abassegadors per l’altra banda del planeta. Poca broma! Professional com és, aquest novembre repetirà de convidada al Congrés de caricaturistes del món, enguany a Phoenix, Arizona. I els explicarà això, que li agrada dibuixar, que ho ha fet sempre i que, si de cas, té una certa traça a plasmar les variables que fa que cada cara sigui sempre única. Maria Picassó! Podeu creure, però, que no ens coneixíem? Després de cinquanta mesos col·laborant plegats via internet, i no ens sabíem la cara! Ho vam resoldre amb un cafè al Pajaril, i vam celebrar cadascun dels quaranta-nou caricaturitzats amb què la Maria cada mes fa embadalir. I avui, que som al 50, li hem demanat -barruts- si no hi posaria la seva, de cara, ni que sigui per dir-li públicament: gràcies Maria!

diumenge, 13 de novembre de 2016

Diumenge a Barcelona: des d'ara i fins el final

Avui hem tornat a Barcelona, sota les fonts de Montjuïc, per respondre a la convocatòria de l'ANC, Òmnium i l'AMI. "Per la democràcia, defensem les nostres institucions". Si es tractava de d'aconseguir una resposta massiva, de suport a tots els polítics i institucions que tenen causes pendents, em penso que ens n'hem sortit. 100.000 persones. Més o menys, tant se val. Perquè avui sobretot hem vist que hi ha força per seguir endavant i -ara sí- sense aturar-nos. Gent absolutament diversa i vinguda de tot arreu, disposada a la mobilització permanent. Així ho ha dit en Jordi Cuixart, i hi ha afegit "sense por". Sense tenir por. Després hem cantat l'Estaca i hi ha hagut espai per a l'emoció -alguns feia anys que no l'entonàvem, i es xulo veure que la recordes perfectament! En acabat, en Jordi Sànchez ha subratllat que sortiríem al carrer tantes vegades com convingués, i per un moment he temut que diumenge vinent hi havíem de tornar: i és que l'acte ha estat d'una agilitat professional, rodó i net, seixanta minuts justos. Tots hi tenim la mà trencada. Però no, no hi ha data per a la propera trobada. Consignem doncs que "el temps dels dubtes i les renúncies ha acabat per sempre més" i, mentre ens féiem les fotos de grup i corejàvem l'Himne, començàvem a veure coneguts desfilant a buscar el dinar. Perquè és diumenge, i ara i en la futura República Catalana, els llargs dinars de diumenge acostumen a ser sagrats. Però fins aleshores també estarà bé veure com avança això dels pressupostos. Perquè demà és dilluns i hem de tornar-hi, cadascú des del seu lloc. Per la República que volem. Sense aturar-nos. Fins la següent convocatòria. Fins el final.

dissabte, 5 de novembre de 2016

20 anys del SIAD, 25 sense Montserrat Roig

El SIAD Montserrat Roig (Servei d'Informació i Atenció a les Dones, de Manresa) ha arribat als vints anys, i no pas amb poques vicissituds. Potser per això bona part de les seves impulsores van decidir retrobar-se ahir a la tarda, a la sala de la Plana del'Om, en un acte de record i homenatge. I vull agrair que em fessin un truc pocs dies abans per si m'avindria a glossar-hi l'obra i la trajectòria de Montserrat Roig. Suposo que compleixo la condició de ser professor de literatura a l'institut i, alhora, haver viscut directament el naixement d'aquest servei municipal l'any 96. En qualsevol cas, consigno que l'acte fou emotiu i àgil -els dos clowns que el conduïren resultaren ser impagables- i els discursos hi van estar a l'altura. De l'acte.

No cal dir que vaig provar de resoldre l'encàrrec tan bé com vaig saber. Però em va agradar sobretot, a l'hora de preparar-lo, recuperar algunes lectures que feia molts anys que no llegia, descobrir tot el material ordenadament a la llibreria i reviure un temps de joventut que inevitablement tinc -tenim- vinculat a la literatura de Montserrat Roig. Només una trajectòria tan breu, per bé que intensa, poden explicar que arribem al vint-i-cinquè aniversari de la seva mort gairebé per sorpresa! D'això en vaig parlar ahir a la Plana de l'Om, de la literatura o del seu vessant periodístic, que a Manresa coneixem prou bé -Joaquim Amat i Piniella, Jacint Carrió: els catalans als camps nazis. I també de la vigència del discurs de Montserrat Roig. Progressista, compromès i batallant sempre per la seva condició de dona.

El proper dimecres 10 de novembre, farà 25 anys que ens va deixar Montserrat Roig. I si Manresa fou prou sensible com per proposar-la al nom del servei, també cal que en recuperem els seus textos. Recuperar idees, que és tal com recuperar el valor de la literatura -i mira que ens fa falta! Ho vaig demanar a totes les assistents: recupereu els llibres dels prestatges, que és el millor homenatge a l'autora, i un pas segur a l'hora de guanyar arguments i visibilitat.  I també, és clar, felicitar aquests vint anys de feina feta al SIAD, les seves impulsores i les col·laboradores, que no hauria de perdre mai ni el suport ni les complicitats que el fan imprescindible.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Manresa acomiada els seus vells rètols

Aquest mes d'octubre la revista "El Pou de la gallina" va publicar un reportatge sobre les tipografies manuals que encara queden als carrers de Manresa, i que parlen d'una ciutat definitivament transformada. El cas és que el reportatge el vam fer plegats amb la Jana, i és un recorregut visual per la nostra ciutat. Me' n queda el record d'alguns matins d'agost resseguint tots els carrers i fent fotos, fins a gairebé obsessionar-nos-hi. I és que potser feia anys que no ens ho tornàvem a passar tan bé plegats. Sigui com sigui, ara que és a punt d'aparèixer El Pou de la gallina de novembre, consigno aquí el text principal del reportatge i només lamento la impossibilitat d'incorporar-hi totes les fotos!

Manresa acomiada els seus vells rètols

Jana Fontdevila
Ramon Fontdevila


Si feu un tomb per Manresa descobrireu que d’una manera silenciosa els antics rètols artesanals estan desapareixent. Lletres pintades sobre fusta, planxa metàl·lica o directament a la paret. A vegades amb algun dibuix que va néixer virolat i que el sol, implacable, ha anat devorant. Desapareixen, sí. I molts dels que encara es conserven sovint només hi són perquè l’establiment ha abaixat definitivament la persiana i ningú al darrere ha obert un nou negoci. Avui les noves tècniques s’han imposat i, malgrat que potser la durabilitat del producte no serà tan alta, els preus d’impressió publicitària són extremadament competitius.

De primer va ser la informàtica, aplicada des de fa 25 anys i, en acabat, els nous sistemes d’impressió sobre tota mena de suports: tot plegat ha acabat amb una llarga tradició. Un món que se’n va, substituït, és clar, per un de nou. Hem fet un tomb per Manresa, i al costat dels nous rètols -vinils, plòters de tall....-- encara hi hem trobat molta lletra feta a mà. I no pas tota de dècades passades: sempre queda algú que, amb un pinzell i amb més o menys traça, assaja de crear el reclam que el visibilitzi entre els seus possibles clients.

En qualsevol cas, la preservació dels antics rètols és gairebé impensable, és clar, però la seva discreta desaparició desdibuixa la memòria col·lectiva, el paisatge d’un barri o carrer. Com a contrapartida, cal reconèixer que els exemples contemporanis apareixen gràficament més civilitzats –també vulgars, anodins moltes vegades. Sigui com sigui, a mig camí de l’art, el bunyol o la nostàlgia, Manresa s’acomiada dels seus vells rètols, i dels seus retolistes.

Un exèrcit de retolistes

De retolistes n’hi havia, i molts. Josep Olivet o Manel Mestres. Les societats Sallent-Porquet o Giralt-Soler. I tot l’estol d’escaparatistes a Cal Jorba: Ramon Salisi i Jaume Casacuberta, amb Manel Marzo, Ricard Manuel Sabaté i Joan Guitart, per citar-ne uns quants Tots ells havien de pintar rètols, il·lustracions i sanefes, a vegades amb temps per endavant, però, molt més sovint, responent a la urgència de l’encàrrec. Només cal anar trenta o quaranta anys enrere. Quan la televisió en color no existia. Quan els diaris eren exclusivament en blanc i negre. Quan les tanques publicitàries només existien a Barcelona!

Joan Sallent és pintor, abans que cap altra cosa, i aquest setembre acaba de complir els 90 anys.Té l’estudi a casa i no hi ha dia que almenys no dibuixi. “Jo d’això de retolista en vaig plegar amb la jubilació, abans i tot, a 62 anys, cansat d’anar de bòlit. Després de passar per una operació de la vista, vaig dir prou”. Sallent va entrar a l’ofici de la mà de Manel Mestres. “Ell treballava per la Publicidad As, dels viatges Aster, i em passava la feina que no s’atrapava. I vaig arrencar fort!”. En comandita amb Pere Porquet, l’un s’encarregava dels pisos i l’altre de la publicitat, i entre ells es donaven sempre que calia un cop de mà. “A mi m’engrescaven aquells rètols, la llibertat de pintar unes potes gegants de calamar i fins, per en Seoane, dels Establecimientos Lice, inventar els eslògans. Així en el temps de la conquesta de la Lluna: “¡No son platillos volantes, son nuestros platos servidos a domicilio!”. Més atrevit encara el rodolí de l’època de la guerra del Congo: “¿En el Congo, qué pasa? ¡Que los platos no son de esta casa!”.

Art efímer

Sallent no conserva cap foto d’aquells anys seixanta, setanta o vuitanta: “I mira que vam fer de tot, tanques als camps de futbol, als de bàsquet i a les piscines. Tanques al Passeig, rètols de fires de mostres, els busos del Castellà, papereres i fins i tot parets mitgeres de Manresa i d’arreu de la comarca!”. Però en Sallent és artista abans que cap altra cosa, i allò de fer només lletres l’avorria. “Jo feia al·legories d’allò que s’anunciava. La imatge! Però conscient que era una cosa del tot efímera. Això sí, quan passejava per Manresa i anava veient rètols meus, vaja, que era un goig!”. D’aquells calamars i entrepans, ben just en trobarem un exemple mínim, d’en Sallent, al bar La Soca, a les Bases. En tot Manresa no n’hem trobat pas cap altre!

Llevat dels darrers rètols a la Soca, el vinil s’imposa arreu. Aquells aparadors virolats han
desaparegut amb fórmules molt més estilitzades, menys cridaneres, és clar. Com a molt, una pissarreta negra i guix blanc, a peu de carrer, us anuncia el preu del menú o l’especialitat dels esmorzars. Es conserven, però, exemples bàsics del tot, primitius en diríem (Bar la Salsa! Bar Pirineo!) o amb exercicis que s’acosten al tractament de fusta dibuixada (Moes i Porró). D’altres casos queden com exercicis llepats, de dubtosa eficàcia (Mesón Blanco, al carrer de Rajadell) o tan discutibles com el Torricó, al carrer Francesc Moragas, definitivament tancat. I d’altres, tan honestos i mínims com el Bar Chelo, al carrer del Carme.

Arriba la modernitat

La societat entre Pere Porquet i Joan Sallent fa trenta anys que es va dissoldre. Però els fills s’han trobat al mateix ram i són ells els que porten les noves empreses (Rètols Sallent, Rètols Porquet Prat). Parleu amb qualsevol dels dos: tant Isidre Sallent com Pere Porquet recorden haver pintat a mà. Però calia entomar els canvis i ells ho van fer, sovint amb inversions costoses als ulls d’uns pares que, anualment, tots just invertien en la renovació dels pinzells o la compra a l’engròs de pintura. Avui només cal veure el preu milionari de cada màquina i el període d’amortització que té: cal treballar i fer-les treballar molt. Pere Porquet considera que “el canvi d’un món artesanal a un de preindustrial o industrial del tot era difícil per a tots ells. Vam començar amb petits vinils per a cotxe però, vaja, jo encara em vaig fer un tip de pintar pancartes sobre roba de cotó, amb màscara. Encara veig el color blau del Supeco cada cop que s’acosta Nadal!”. Ara bé, més lent o més ràpid, el canvi es va produir sense possibilitat de retorn. Pintar al taller –a mà, amb plantilla o amb estergit-- quedava per a la història.

Els Olivet, nissaga de pintors

Josep Olivet i Mollet ha fet 80 anys aquest mes d’agost. La seva també va ser una trajectòria fecunda. Fill i nét de pintors retolistes, tal i com recullen els cognoms (“En Mollet avi era el pintor dels daurats!”), Josep Olivet s’hi va posar de ben jove, en un ambient de postguerra: “Em vaig posar a treballar als 10 anys i fins als 67, que encara no paraven de demanar-me coses!”. Olivet hagués volgut anar a estudiar a Barcelona, però el negoci familiar era el primer. “Érem l’avi, el pare i dos oncles, i pintàvem de tot. Carros, motos, bicicletes i els quatre cotxes que corrien. I les botigues i els pisos, és clar. O bona part dels cartells gegants de la Innocentada!”. Olivet, però, és un home inquiet, que començà a fer invents i inversions al taller. “Érem pintors, no pas planxistes, però els planxistes no eren pintors i ens portaven la feina. Vaig inventar un sistema de filtre d’aire perquè la pintura quedés perfecta, sense un gra de pols. I aleshores, vinga cotxes i vinga lletres! Ens en vam fer un tip!”.

Olivet és un pou d’anècdotes. “Calia inversió i organització per anar endavant”. Mig en broma, ell mateix explica que aquest ha estat el motiu del final de la nissaga de pintors. “Els ordinadors que havien de ser la solució tipogràfica, van ser també l’esquer dels meus fills. En lloc de disseny van tirar per la tecnologia, i ara són al capdavant de Fibracat i Altecom. Comunicació del segle XXI. El taller, doncs, ara l’ocupen les noves instal·lacions de l’empresa”.

Artistes o no

Olivet d’altra banda és el creatiu més conscient de la seva feina. Es va proposar aconseguir l’habilitat d’una lletra pròpia i fins reconeix la dels altres. En miniatura, molt discretament, signava cadascun dels seus rètols, per efímers que estiguessin condemnats a ser. Però en canvi, i a diferència de la resta de la colla, quan arribava el diumenge penjava els pinzells. Si en Sallent, en Mestres, en Casacuberta o en Porquet eren artistes, ell va veure que no servia. “Només vaig fer dos o tres quadres, i no, ho vaig deixar estar. Jo, els diumenges, els vaig dedicar a córrer amb moto o a esquiar”.

Funcionalitat anònima

Al costat de les grans mostres de professionalitat passada, hi ha el rètol directe, imperatiu: a vegades discrets, al cor d’una persiana, a vegades rotunds, avisant del trànsit de “camiones” o, més moderns encara, de “camions”. Pàrquings, sortides de vehicles o, vora el centre hospitalari, de cotxes mèdics. Tipografia directa sobre paret, amb molt diversos nivells de conservació. De tot hi ha, i tot força senzill, encara que summament pràctic! I a vegades, com una delicadesa d’última hora, l’ombra de les lletres d’un taller, al carrer de Francesc Moragas: “chapa y pintura Moya”.

Jorba, refugi d’artistes

Si en algun lloc de Manresa el retolisme tipogràfic va trobar caliu i suport va ser a Cal Jorba. De fet, els reconeguts magatzems acollien un nodrit nucli creatiu no només pel que fa a tipografia sinó en la publicitat en general. Es feia revista i es feien aparadors, es feien reclams singulars per a cada efemèride. I això reclamava un equip greixat i generós en temps i recursos. Els resultats, és clar, van ser extraordinaris fins al darrer moment. Jaume Casacuberta havia après l’ofici amb Manel Mestres, als setze anys. “Amb ell vaig fer les primeres guinyolades, que eren tirades de fil per preparar l’espai i el text. Després em va cridar en Salisi i em vaig incorporar a Cal Jorba. Ho recordo perquè treballàvem, és clar, però ens ho passàvem molt i molt bé!”. Quan Ramon Salisi passarà al departament de Publicitat del Banc Mercantil de Manresa, Casacuberta porta l’equip de Cal Jorba, que no dubta a qualificar “de primera”.
 
Les anècdotes són múltiples, però llastimosament l’empresa se’n va en orris. “Vam acabar fa trenta anys, i encara me’n planyo. Però allà d’un targetó en fèiem una paret i, a vegades, la façana sencera i tot”. Podia pintar també espais dels magatzems com la sastreria, o participar dels aparadors”. Amb fotos a la mà, Casacuberta mostra concursos i sorteigs dels anys seixanta, esquitxats de català –“l’Estrada sempre hi posava la banya!”--, on la tipografia manual és la reina. “Lletra americana, que fèiem gairebé en directe! Saps què pensava? Que havia estat de sort, que tenia un ofici que no s’acabaria mai! D’això en fa trenta anys i mai, però mai, m’hauria imaginat aquest canvi”. Avui Casacuberta encara il·lustra –pintura i tipografia-- els programes de sardanes de Nova Crida o l’exposició anual dels Pessebres al Casino.

Aprofitar les parets mitgeres

Com a símptomes d’un passat que avui dominen les grans lones impreses, hi ha els vells murals a les parets mitgeres. Molts són rètols esgrafiats, que escapen a aquest reportatge, i en conjunt es pot parlar d’una autèntica desaparició fruit dels successius creixements immobiliaris. S’han perdut des d’anuncis dels primers televisors en blanc i negre –carrer Camps i Fabrés-- fins a consignes de José Antonio a la carretera del Pont de Vilomara. Ara, doncs, ens limitem a consignar com el sol fa la seva feina sobre els magatzems Sobrerroca –funció indicativa al carrer general Prim-- o sobre els dels restaurants Cassinet o el Retiro, vora el Xup. I, en prou bon estat de conservació, al carrer Bisbe Comas, “Antic Bar Jo, comidas Habitaciones”. Vora la Renfe, les lletres de la CAMPSA segueixen el mateix destí, distribuïdes per la tanca que protegeix els dipòsits.

Camps d’esports

La història dels anuncis es podia llegir als vells camps d’esport. Passeu, però, per l’antiga Pista Castell i veureu que ja gairebé no en queda res. Ben just els rètols d’alguns equips de futbol, a l’exterior, de colors d’inspiració centreamericana. Al camp del Sant Pau, abandonat, un exemple resisteix la persistent tasca del rovell. SercaMetal. De l’Olivet, encara.

Encara hi ha corda

I malgrat tot, pintar unes lletres sobre un fons llampant encara és una opció viva entre alguns col·lectius que, amb la seva traça, proven d’economitzar el reclam. Halals o sud-americans encapçalen el rànquing, al costat d’alternatives polítiques (Ateneu la Sèquia) o culturals (Ateneu la Vinyeta). O, amb l’habilitat de tota la vida, als Carlins, sigui sobre fusta o metacrilat. Perquè a vegades cal un rètol i –més bo o més senzill-- són molts els qui porten un retolista a l’ànima!

L’interès torna

Al capdavall, l’interès pel rètol tradicional ha començat a tornar els darrers anys. De fet als Estats Units o en molts d’altres països llatinoamericans molts retolistes continuen treballant i, a més a més, formen noves generacions de professionals que aporten el valor artístic de cada creació i, a més, saben que guanyen en durabilitat.

Certament, el cartell informatiu d’un restaurant o botiga dura un temps, però la impressió i la fotografia es van descolorint. En canvi, tot allò que es pintava sobre fusta, i sobretot sobre paret, ha durat dècades, i si ningú ho treu, seguirà allà per molts més anys.

Sigui com sigui, l’actual opció pel treball digital s’explica sobretot pel preu i, també, perquè vivim en una època de canvis gràfics constants, i ha de ser fàcil renovar la façana del teu negoci. Cal dir que això ens ha dut a un retrocés visual important? Ens ho deia Josep Olivet: “Sembla que actualment només cal saber utilitzar alguns programes d’ordinador per generar material gràfic i, a l’hora de la veritat, no tothom té en compte el coneixement de l’ofici”. Tenir a l’abast bancs d’imatges i tipografies poden suposar doncs, paradoxalment, un empobriment gràfic en aquest sentit. I és que darrere d’aquest procés digital no sempre hi ha un retolador capaç de donar identitat visual a un negoci. La tipografia s’ha civilitzat, sí, però sovint encara queda lluny d’un treball correcte.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Els arbres que m'estimo (10 anys de Tocats de lletra)

El festival literari Tocats de lletra ha arribat a l'edició número 10. I ho fa des de Manresa, sumant cada any més complicitats, fins esdevenir una convocatòria d'abast nacional. Reconeguda i celebrada. Amb un indiscutible encert a l'hora de crear lectors i afició literària. Impensable aquest resultat ara fa deu anys! El cas és que per celebrar-ho, els organitzadors s'han empescat un disc que es diu Els arbres que m'estimo amb onze poemes a qui Xavier Serrano ha posat música "electrovuitantera", i que es troba gratuïtament a youtube i spotify. I que -oh, meravella!- el mateix Serrano ens va dur un dia a l'institut Guillem Catà. Va passar per les aules de primer de batxillerat amb la Yolanda Esteve, que és la tècnica municipal que hi ha darrera l'invent, convidant-nos a la presentació que es faria al Sielu, ahir divendres, al vespre. Els nois i noies, que tot just venien del trànsit entre els trobadors i Llull, van rebre el disc amb cara d'estupefacció, provant d'esbrinar si aquell paio que els convidava a un concert -un concert gratuït, de vespre, al Sielu, voluntari i no avaluable- valdria la pena de creure's. Avui puc dir, content, que uns quants se'l van creure i que sí, que vam quedar a tres quarts de nou a la plaça Valladaura per entrar plegats al concert. I el concert no va decebre, tot el contrari: mai no havia vist tan entusiasme a repetir unes tornades que no eren sinó versos de Laia Noguera, Josep Piera, Manuel Forcano... o (èxit total) Biel Mesquida. Em va costar -tractes són tractes- vuit coca-coles i una fanta de taronja. Però veure aquella colla feliç em va redimir de tota la setmana a l'institut. I en acabat, amb en Xavier Serrano i amb la Yolanda, amb els guitarres de "la quota bastarda" (en Joan Segon i en Jordi Ribot) encara ens vam fer una foto. Que penjo aquí, per mirar-la de tant en tant, quan també a l'institut tens dies grisos i sovint no pas per aquest grapat d'adolescents, feliços de repetir a cor "vull fer la vida lenta". A l'alçada de Llull i de Bernat de Ventadorn. Per no oblidar-ho. Per "fer memòria", com Biel Mesquida. No me la puc treure del cap!

Fer memòria

Vull fer la vida lenta
perquè passin els dies sense témer-se'n
amb la serenitat de les estacions
que arriben justes en cada cicle
amb l'humus de la memòria
alimentant-les sense treva.
Vull fer la vida lenta
perquè l'amor s'eixampli per tots els sentits
i no deixi lloc a cap mort quotidiana.


                          Biel Mesquida. Com passes d’ocell a l’aire, 2004

Un agraïment a Sussi Garcia i Jordi Preñanosa per totes les fotos a Facebook!

I dijous, al migdia, els instituts de Manresa podrem recuperar en un passi particular l’espectacle inaugural Ens havíem barallat tant!, un diàleg entre les escriptores Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, en el 25è aniversari de la seva mort. El director del muntatge és l'Ivan Padilla, i les actrius, Mireia Cirera i Tàtels Pérez. Funcionarà, segur!

divendres, 14 d’octubre de 2016

Qui no coneix Núria Canal?

Aquest mes d'octubre col·laboro a El Pou de la gallina per partida doble: al tema del mes, parlant de la retolació antiga a Manresa, a punt de desaparèixer del tot. I amb el "Qui no coneix…" és clar, aquesta vegada dedicat a la Núria Canal. Molt jove sí. Però amb una exposició pública constant, fruit de cinc anys fent de cambrera, monitora o revolucionària aquí, allà i una mica més lluny i tot, quan convé. I sí, més enllà de la feina, la Núria us la trobareu sempre al costat dels més rebecs, dels del morro fort, dels que s'ho qüestionen tot encara que no hi hagin de guanyar res -o guanyar maldecaps, a tot estirar. En fi, llegiu i mireu, que la teniu vista de segur. Al capdavall, la Maria Picasó la retrata magistralment i els seus colors arrodoneixen una estampa que no reclama devoció sinó compromís actiu.

Núria Canal,
Jove, precaritzada i rebel

Es diu Núria Canal Ávila, popularment la Cani, i encara que només té vint-i-tres anys, ja en fa més de cinc que treballa al servei dels altres. La recordeu, oi? Amb aquest rapat cranial a l’esquerra que passeja entre pírcings, amb elegància i un punt d’orgull, talment símbols d’una nova classe. La Núria, filla de la Mion i el sant Ignasi, que va estudiar l’ESO i el batxillerat, que es va treure el títol de grau superior en animació sociocultural i turisme, viu arrenglerada amb el nostre estol de joves tristament precaritzats. Li hagués agradat anar a viure a Barcelona, potser estudiar a la universitat. Però no ha estat el cas: ha fet de monitora d’estiu, a Cal Gravat, o bé als patis de l’institut Lacetània. I el seu currículum laboral ja havia començat molt abans, servint taules a l’Alzina, a la Gispert. Encara més, potser la recordareu de la Stroika, quan és cap de setmana i fosqueja, atenent el guarda-roba fins la matinada. O a la taquilla o, si és a convenir, un altre cop a barra, sempre anant i venint, feta un tip de servir cervesa. I sumant un lloc en paral·lel a molts d’altres, cinc anys. Fins aquest darrer dia de setembre en què s’ha acomiadat del Moe’s, i la seva terrassa a plaça d’Europa. Ara direu que de Núries n’hi ha moltes, però cal afegir que sortosament. Gent que no es rendeix ni es plany. Sempre un punt desobedients. Però convençudes que aquest món es pot canviar. Ha passat per Acció lila o l’Ateneu la Sèquia i, allà on sigui, la Núria fa valdre sempre la seva llibertat. I com que allò que li agrada és treballar amb persones en risc d’exclusió social, estalviant de les seves moltes feines de poques hores, aquest novembre diu que s’envolarà fins Colòmbia. A buscar el seu propi projecte. No cal dir que, des de Manresa, els molts que la coneixem li desitgem tota la sort.

divendres, 30 de setembre de 2016

Pepita Subirana, lluitadora social

Ahir vespre, a l'Ajuntament der Manresa s'hi va celebrar l'acte institucional d'obertura de les Aules de la Gent gran. I per segon any, hi havia l'objectiu de lliurar en el mateix acte el premi del Consell de la Gent gran a una persona de la ciutat. Bé, el cas és que la persona va ser Pepita Subirana -que en aquest cas vé a ser la nostra mare, la dels germans Fontdevila. Tot va ser prou emotiu, i el jurat s'hi va referir en termes de "lluitadora social". Avui, a Regió7, Francesc Galindo n'ha parlat de manera distesa i d'una manera que m'ha semblat rodona. De manera que, agraït, consigno l'efemèride amb les seves paraules i deso el text per a la carpeta de retalls amb la foto de tota la colla de la Residència que, és clar, no es van voler perdre la vetllada....

El Consell de la Gent Gran distingeix
la "lluitadora social" Pepita Subirana
L'acte institucional d'obertura de les Aules de Gent Gran fa que s'ompli com un ou el saló de sessions

Pepita Subirana, ànima de la residència de la Sagrada Família de Manresa i impulsora de l'ateneu La Vinyeta, va rebre aquest dijous el Premi del Consell de la Gent Gran de mans de l'alcalde Valentí Junyent com a "lluitadora social i cultural". I ho va fer com és ella: trencant motllos.

El saló de sessions de l'Ajuntament era ple de gom a gom de públic que va voler ser present a l'acte institucional d'obertura del curs de les Aules per a la Gent Gran, de la Coordinadora de Jubilats i de la Setmana de la Gent Gran.

Tot conduïa a un moment emotiu. Després dels parlaments de la presidència i dels conferenciants convidats, i la lectura del veredicte, un dels fills de Subirana, l'exregidor republicà Ramon Fontdevila, va empènyer la cadira de rodes de la seva mare perquè recollís el guardó.

Subirana va ser durant 20 anys directora de la residència d'avis de la Sagrada Família i una de les fundadores d'aquest centre tan especial nascut per l'impuls dels mateixos veïns del barri.

Predicadora incansable del concepte de la bellesa d'estimar la vellesa -no només amb paraules sinó amb fets- li tocava rebre el merescut reconeixement d'una comunitat que ha contribuït a fer millor. I va demanar dir unes paraules, tot i que el guió de l'acte no ho preveia. Va voler saber on eren els seus fills i néts -distribuïts per la sala- i va renyar afectuosament el seu fill Ramon Fontdevila per pressuposar que ella ja coneixia el contingut del veredicte, "no és veritat Ramon, no siguis tan savi", sense que ell pogués replicar, i així es va convertir en la primera persona que ha fet callar l'exregidor republicà a la sala de plens.

Quan l'alcalde va donar el vistiplau perquè s'adrecés al públic, Subirana va agrair el guardó amb veu ferma i va aprofitar per deixar dit que "l'any que ve no em tocarà, però si no sabeu a qui dir-ho m'ho torneu a dir a mi".

Aplaudiments, distensió i Valentí Junyent assegurant que ja que Subirana "ha trencat el guió, sinó no seria ella", a partir d'ara els guardonats tindran uns minuts per adreçar-se a l'auditori.

Amb una foto de grup de les entitats que han fet possible la Setmana de la Gent Gran, es va donar per acabat un acte durant el qual també van prendre la paraula la presidenta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes, Fina Dordal, i la regidora de la Gent Gran, Mercè Rosich. El professor Jordi Estapé i la doctora Tània Estapé van pronunciar la conferència "El càncer a la gent gran: aspectes mèdics i psicosològics.


dilluns, 26 de setembre de 2016

Importància del coneixement compartit

Abans d'acabar el diumenge, deixo enllestit el programa de dilluns: demà a classe potser parlarem uns minuts de les eleccions basques i de les gallegues. De la impossible governabilitat espanyola. Però, per avançar matèria, els retallo dos fragments que avui al diari coincidien a parlar d'educació. "El tema", ara direu! I és veritat que hem començat el curs mastegant Merlí i -això ja no és ficció- el 30 minuts de l'escola XXI. Com que jo no acabo d'estar mai satisfet, he pensat que amb aquestes dues aportacions potser aixecàvem el debat. D'una banda, Jeremy Rifkin, entrevistat per Antoni Bassas a l'Ara d'aquest diumenge. Sociòleg, economista i assessor polític -Colorado, 1945-, la principal crítica que rep és que és un optimista, i que les coses no van tan ràpides com prediu. L'entrevista és francament bona -aquí la trobareu sencera- però Rifkin acaba responent sobre els futurs estudis dels fills. Per a un profe de literatura i animació sociocultural d'institut, és bàlsam i argument.

Jeremy Rifkin: el coneixement 
és una experiència social compartida

La meva dona i jo no hem tingut fills, però crec que el més apropiat seria que anessin a una universitat i que estudiessin humanitats, perquè ens donen el retrat actual de l’espècie humana. Després, en el postgraduat, deixeu que es guiïn per la vocació: administració d’empreses, dret, química... Però si comencen per les habilitats vocacionals, no tindran cap mena d’idea sobre aquest món interconnectat que està emergint. Hi ha d’haver un canvi fonamental en l’educació. Vas a les escoles i semblen fàbriques. Un nen quan entra a l’escola el primer dia hi veu un cartell que diu: “El coneixement és poder. Francis Bacon”. Si el saber és poder, els nens aprenen dues coses. Una, que el coneixement és una possessió que s’ha de defensar per guanyar. Increïble. Abans que s’inventessin les patents i la propietat intel·lectual, els invents no eren de ningú. La segona cosa que aprèn un nen és que el sistema educatiu no està dissenyat per fer les preguntes del per què, sinó les preguntes del com. El com es fa, això és el que surt a examen. La tercera cosa que aprenen els nens és eficàcia en un entorn fet a mida. Han de donar les respostes en 60 minuts, abans no soni el timbre. Estan ensenyant als nens a ser eficients com si fossin màquines de la revolució industrial. 

En Bassas enllesteix l'entrevista d'aquesta mena de visonari amb una darrera i breu qüestió. Quin cartell hi posaria vostè ara a l’escola? “El coneixement és...”? I Rifkin respon com per recordar-ho sovint: “El coneixement és una experiència social compartida”. Això és el que és.

- - -

Un darrer apunt encara a la contraportada. En Carles Capdevila ja ens té acostumats a parlar d'Educació. Però avui, a partir de l'informe de Save the Children, Capdevila entra en un àmbit sovint negligit per als més entusiastes de la renovació pedagògica. L'educació, que continua essent la millor eina d'emancipació social, necessita recursos. Als 30' de fa vuit dies ho vaig trobar a faltar, entre d'altres aspectes. Perquè educar -com tantes coses a la vida- no és senzill, Però, això si, participar-ne és una experiència formidable I demà, dilluns. Retallo el text i em colgo. Bona nit.


Carles Capdevila, 
Que la pobresa deixi de ser hereditària

Un estudi d’aquesta setmana de Save the Children referma una certesa terrible i cada cop més contundent: la pobresa és hereditària. Gairebé la meitat dels nois i noies que formen part del 20% de la població amb menys ingressos no continua els estudis després dels setze anys. L’abandonament escolar es redueix en general però creix entre els més desafavorits. No sortiran del pou on van néixer.

Sóc de la generació que va viure la il·lusió de les cases humils per tenir els primers llicenciats de la família, els que n’havien de canviar el destí. L’educació era vista aleshores com l’ascensor, la porta de la meritocràcia. I l’orgull de molts pares era sacrificar-se perquè la canalla tingués els estudis que ells no havien pogut tenir, conscients del progrés que això suposaria.

La crisi i les retallades en educació han suposat un pas enrere. I consoliden un cercle viciós terrible. Hi ha menys fe en l’educació com a correctora de futur, i no és només una creença: és cert que una carrera ja no garanteix per si sola una feina millor. Però com que els estudis continuen sent la millor via cap a tenir més sortides i oportunitats, l’estadística delata una injustícia terrible. Estudiar no garanteix l’èxit però despenjar-se dels estudis t’acosta molt al fracàs.

Això s’arregla només des dels pressupostos, que és des d’on s’ha acabat d’espatllar reduint-ne la inversió. Més places per garantir l’educació de 0-3 a la infància més vulnerable, més reforços en l’etapa escolar, i més beques per als estudis superiors. La frase clàssica de l’expresident de la Universitat de Harvard Derek Curtis Bok (“Si creu que l’educació és cara, provi amb la ignorància”) ja ha quedat demostrada massa vegades. Ja ho hem provat i va fatal. L’educació no és una manera de corregir les desigualtats, és la manera. Està inventat, funciona, cal convertir-ho en prioritat. ¿N’hi pot haver cap altra que mereixi més impuls que la justícia social?

La foto és dels alumnes del CS d'Animació Sociocultural i Turística de l'INS Guillem Catà. Tot just acabem de començar el curs, que és ben bé un pregrau per al seu futur. Amb ells cada dia pot ser una descoberta.

dijous, 15 de setembre de 2016

Qui no coneix Joan Cirera?

Coincidint amb el començament del curs escolar, a El Pou de la gallina d'aquest mes de setembre presentem en Joan Cirera a la secció "Qui no coneix…". Mestre i artista, en Joan Cirera és fill d'en Joan Cirera pare. O si ho voleu, un germà de la nissaga d'artistes Cirera. Si us ho llegiu descobrireu la màxima evangèlica segons a qual, els camins del Senyor són inescrutables. Que, en versió de Pedro Navaja vindria a ser "si nassiste pá martillo, del sielo te caen los clavos". Doncs això, que per arrodonir-ho la Maria Picassó ens el clava amb traça i, plegats, donem el curs per inaugurat.

Joan Cirera
Papa, jo no vull ser artista!

Parlem d’en Joan Cirera, sí, però pareu compte: en Joan Cirera Pintó. El Joan Cirera fill, per entendre’ns! Fill d’en Joan Cirera i Anna Maria Pintó. Germà de la Mireia, del Jordi, del Roger i, darrera seu, del Guillem. Els coneixeu, oi? Excepcions a banda, una família nascuda per als escenaris! El Joan és dels més joves –ningú ho diria, que acaba de fer els quaranta- i el recordareu perquè es passeja amb gorra, té uns ullets color de mel i una estampa de novel·la dickensiana: un pillet, vaja.

I el cas és que ell es volia estalviar la mala vida de la faràndula! Per això, conjurant l’entorn familiar, així que acabà primària a la Flama comunicà resolt als seus pares que ell estudiaria imatge i so. Que viuria dels escenaris, sí, però no pas d’actuar-hi. Ell seria el tècnic de so, l’encarregat dels focus o el responsable d’escenografia. Tot alhora, a convenir. Però que actuïn els artistes, que ells són fets a passar gana...

I va anar que uns artistes el van contractar –Gog i Magog volia fer un grup d’infantils, es veu que li va dir la Mireia. I aviat es van entendre perquè, sí, és cert que els calia un tècnic, però... no pas un tècnic i prou. Els convenia algú que sabés fer tots els papers de l’auca. I el Joan va dir que bé, que tant deu ser treballar com fer feina, de manera que l’any 96 ja el tenim amb els Nets i polits –amb el Joel Grau i la Clara Gavaldà, i també l’Albert Vinyes. I ell, que no volia ser artista, un dia es posa les xanques i l’altre fa quatre acrobàcies. I arriba l’hora que també hi posa un doll de xerrameca –que això a cals Cirera els ve de sèrie. I sense ni adonar-se’n, cada cop era menys tècnic. I més artista.

El recordeu d’algun espectacle infantil? Des de l’any 2000, reconstituïts com a De parranda – encara amb la Clara i el Joel- tomba per un lloc i per l’altre. I com que la canalla li agrada fa un cop de cap, deixa la feina estable que tenia a Creu Roja i es posa a estudiar magisteri quan ja ha fet 25 anys! La resta vindrà rodada, farcida d’anècdotes -que això a cals Cirera també el ve de sèrie. El criden a la nova escola la Sèquia per fer matemàtiques en anglès –un anglès guanyat a pizzes en un catau de Manxester- i un any després ja té les oposicions i tot, i farà de cap d’estudis. El resum: deu anys fent de mestre i vint de fer el pallasso, com només podria fer un professional seriós. Amb la Clara Gavaldà –la Companyia Sgratta- acaba d’estrenar "De què fan olor els pets", però, de dilluns a divendres, també el trobareu a l’escola Pompeu Fabra, del Pont de Vilomara. Hi ha la tècnica i també la nissaga: un artista a la classe, un mestre dalt l’escenari.

diumenge, 11 de setembre de 2016

La Diada, a Berga: l'any darrer

Vaig complir amb la marxa de torxes ahir vespre, a Manresa, i avui també he estat a l'ofrena floral per a tots els que van lluitar per les llibertats de Catalunya. Però, sobretot, allò que m'ha agradat més aquest any ha estat passar la tarda a Berga: a quarts de dues ja hi érem -i en aquell moment érem pocs, sense aglomeracions per trobar l'ombra o aconseguir una aigua o una cervesa. Poc a poc s'han omplert els carrers - carrer de la Ciutat, els gegants a la plaça de sant Pere, la fira d'entitats al passeig de la Indústria i altre cop al passeig de la Pau. Amb coneguts a tot arreu, de Navarcles i de Navàs. Del Pont de Vilomara i de Santpedor, de Sant Vicenç, de Sallent i de Castellbell i el Vilar. De Solsona. Quin goig! Hi ha la Maite del Guillem Catà i, des d'Arsèguel, el Tito Pelaez i la Martina Lambregts de l'escola folk del Pirineu -que grans que es fan els fills a la casa dels altres! També hem trobat la Marta Rovira o el Joan Morros a la fresca. La Ramona Santaulària, per dir una mestra. Els sardanistes d'Artés, els Tirallongues de Manresa... La Montse Pérez de Castellnou carregada de néts; la Marta Muñoz embarassadíssima. I tants com me'n deixo! Perquè també hi ha tota la tropa d'ERC, d'aquí i d'allà. I tothom content mentre poc a poc tot s'omplia fins a quedar atapeïts. Contents, sí. Perquè avui ja no anàvem a fer cap mena de rècord sinó a manifestar -per cinquena vegada!- que som poble i que volem decidir. I que decidim República Catalana. I en sentir en Màrius Serra -en sentir en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez- per primera cop a la vida he cregut que sí, que es veia el final del calendari. I que en el termini d'un any ho hem de tenir resolt. O a punt de resoldre si escoltem el president Puigdemont. Ho dono per bo -la calor, la tarda, la caminada fins el bus que ens tornarà a Manresa. I en la multitud, al tram 12, m'agrada trobar-hi el meu oftalmòleg, els meus veïns d'escala i la meva companya d'institut. La Teresa de Sant Pau o el Jordi Pesarrodona, que amb la veu ja paga. I felicito a l'Alba Balti o el Manel Tàpia -a tots els que s'hi han novament compromès: tots i cadascun dels organitzadors de l'ANC i l'Òmnium que ha fet possible el miracle: omplir Berga, i fer-ho amb la il·lusió i disciplina, endreçant rutes, connectant autocars i xófers, llistant companys que mai no es perden i companys que ni amb un guia ho trobarien... . I tot aquest tràfec resolt amb un somriure d'orella a orella! Paguem dos euros de gust per unes patates i dos més per una darrera cervesa, i enfilem el poligon de la Valldan amb els peus queixosos però l'esperit despert. Demà ho llegirem als diaris, potser a la televisió aquest vespre. I sabrem que ha valgut la pena, que ho tenim a tocar, que és incontestable. I que aquest cop sí -sense por, amb més complicitat que mai, amb més necessitat que mai- estem a punt. I saltarem la paret. I serem lliures: un darrer any de coll. I ho podem celebrar... per dona una idea: a Manresa. Impagable, imbatible, imprescindible: tenim a tocar la nova República Catalana. Moció de confiança, pressupostos i lleis de desconnexió. Un, dos i tres! Passem per les urnes i obtindrem un país nou i per a tothom. Fem-nos-en, doncs, mereixedors: per molt que ara bordin, som a l'any darrer!

La foto panoràmica, aquesta tarda enmig del tram 12, per als bagencs. Però a dalt de tot, un record especial per a la Marta Torra i l'Aina Font: tots plegats ens hem fet un tip de riure i -també és el meu pecat-  és difícil de dir qui xerra més!




dilluns, 29 d’agost de 2016

El cinquè llac, les meves vacances de debò

Poc inclinat a les gestes de muntanya, a mi m'agrada caminar però, sobretot, caminar entre paisatges humanitzats. Vull dir que s'hi percebi l'acció dels seus homes i dones. I enguany hem passat cinc dies entre els Pallars i l'Alta Ribagorça que ens han permès recórrer cent quilòmetres llargs i gairebé sols. Sols i, alhora, sempre acompanyats pel testimoni de tanta i tanta gent com habitaren, fins fa poques dècades, aquelles valls. La proposta no té secret, s'anomena "El cinquè llac" i és el resultat de l'esforç d'uns promotors entusiastes que es van proposar dinamitzar el seu entorn. I em penso que ho estan aconseguint a poc a poc, i fantàsticament bé.

Nosaltres vam començar a Peramea, i només enfilar cap a Balestui els camins ja feien olor de Pep Coll: vam remullar-nos a la tolla de Sellui, va resseguir les bordes i, superat el Pla de Serraspina, vam baixar fins a Casa Macianet, a Beranui. Acollida esplèndida i espectacular: vam sopar sota la lluna plena i en Joan, amb una amanida del propi hort, carabassons farcits i encara unes truites que semblaven cuejar, va refer-nos de tot l'esforç i ens deixà a punt per la següent etapa.

L'endemà, de Beraniu a les Iglésies, fou un trajecte més llarg però igualment inoblidable: la mina d'urani camí de Castell-Estaó és un dels primers símptomes de la transformació de la Vall Fosca. Per sort, la mina va fer figa i la resta és un trajecte que només reclama matinar -altrament el sol us estavella. Antist i Estavill. Pobles gairebé del tot buits -o buits, si no fos pels seus fills que hi han tornat a estiuejar. Vora uns prats immensos, collat a la paret, topem amb un poema de Joan Margarit que em sembla ben bé una oració, laica i devota: Murs de pedra en sec.

El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fons,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.

Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mans un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnific.

Després vindrà el descens fins el Pont del diable i -talment la nostra vida- hi correspondrà una pujada costeruda i llarga, que us deixa secs a Bastida d'abellera: érem davant un poble desert i mig enderrocat, més buit que les nostres cantimplores. O no tant: aleshores apareix algú -algú avançant cap al no-res!- que ens indica la font que cap mapa no contempla, que ens explica la seva llar i la seva viduïtat, mentre assenyala un cobert i un vell citroën tot ple de pols, que el torna cada estiu a Lleida al cap dels dies...  Encabat, vam continuar per Erdo fins la Vilella, al pic del migdia, estarracats. Dinem i fem una llarga migdiada abans d'atacar el descens cap a Xerallo, la cimentera -el fantasma del Pirineu: quan l'empresa va plegar el 1973 eren vora quatre-centes persones en uns habitatges que avui encara fan goig com a segona residència però sota un silenci sepulcral. I l'ermita de l'Ascensió? Aviat reconeixeu el mateix arquitecte de l'ermita d'Aigüestortes o l'església de Pont de Suert, "quan les ermites eren modernes", a cop de ciment armat! No res, que vam arribar a Les Iglésies a mitja tarda i, abans de sopar -gràcies Pepita de Casa Batlle!- encara ens hi esperava una exposició de fotografies de Francesc Masclans. El que resultaria ser pare de l'etnobotànica dels Països Catalans, es va estrenar com a mestre d'escola amb 22 anys a les Esglésies, i s'hi va estar de 1927 a 1931. D'aquells temps ens en queden unes fotos espectaculars que recolliria Ramon Violant i Simorra, i que encara ens permeten millor percebre el paisatge humà d'aquelles terres, les feines del camp, els nens i nenes a escola, el paisatge d'una vall que aviat canviaria per sempre.

Ho escurço perquè el tercer dia encara va ser un punt més llarg -que no pas més dur. De les Esglésies cap a Sentís i, encara més amunt, Prat d’Hort, coll de Perves i serra de Comillini. Si la pujada és llarga, després d'arribar al dolmen de la "Casa encantada" vingué un descens directe, perpendicular, fins a la riera de Cadolla. Bany i dinar, i encara uns nuvolets que serien pluja fina i fresca per arribar a Naens i, finalment, Senterada. Allà el premi es diu Casa Leonardo però, sobretot, i des que us veu a la porta, la Mireia Font, que us acull i us explica i s'interessa amb entusiasme encomanadís. A Casa Leonardo sopem girella i un gelat de ratafia entre d'altres galindaines. Sota la fresca, i sense pressa, la Mireia ens allarga l'ampolla de ratafia i escurcem una mica més la nit amb la història de la casa, als peus del Flamicell, que va lligada a la hidroelèctrica i al creixement el poble. En fi, l'endemà vam tornar a Peramea passant per Mentui, el llac de Montcortès -el "cinquè llac", Bretui i poca cosa més: havíem escurçat l'itinerari però és que no hi havia més dies...

Només dos records de Peramea: l'un per en Jaume de Casa Parramon -gràcies per tot!- i l'altre per la senyora de l'església que hi vam trobar en el paper de sagristana: la seva defensa sobre la imatge romànica em resultà imbatible, com ho era amb vuitanta i molts anys la seva actitud vital -talment la vídua de Cabestany, la neorural de Mentui, la noia de Sentís, el jubilat de Bastida i tanta i tanta gent com ens va sorprendre a mig camí. O la Noemí Nus, emprenedora turística i regidora a La Pobla, fantàstica en el guiatge del monestir de Gerri de la sal sota l'òptica de les dones! Tots gent valenta, arrelada i desperta. I necessàriament tossuts. Però d'una afabilitat inoblidable si us convenen tot just cinc dies de vacances! 

divendres, 26 d’agost de 2016

Josep Maria Planes, periodisme a ultrança

Coincidint amb la data exacta de l'assassinat de Josep Maria Planes, el 24 d'agost de 1936, aquest dimecres a Manresa vam fer-ne la commemoració a la Plana de l'Om. Poques hores abans, les "Visites a la Manresa desconeguda" del programa de Festa Major, havien mobilitzat en petits grups més de 400 participants en un itinerari que rememorava la intensa trajectòria d'un periodista valent. Tan valent, que li va costar la vida tot just amb vint-i-nou anys.

L'acte formava part d'aquest "any Planes" encetat el mes de juny i, tot i l'austeritat, era del tot necessari. Acompanyant els parlaments, la lectura d'alguns fragments de la seva obra o uns interludis musicals, vam aplegar-nos  per reconèixer el seu testimoni: el d'un periodista compromès amb la causa de la llibertat. Defensor del nou ordre republicà i, precisament per això, capaç de denunciar "els gàngsters" de Barcelona que provaven de fer la seva llei. El seu assassinat  -com tants d'altres, a mans dels "incontrolats"- ens recorda un dels períodes més foscos -més tristos- de la nostra història i sobre el qual no sé pas si n'hem fet la catarsi pertinent.

El cas és que ben aviat, aquest reconeixement incorporarà Jose Maria Planes a la galeria de manresans il·lustres. Jo recordo que a Manresa, des de 2002, hi té un carrer fruit d'una esbroncada monumental que vaig aguantar de Joan de Sagarra en una visita a la nostra ciutat, quan feia de regidor de Cultura. I l'home tenia tota la raó! "Com és que en Planes encara no té un carrer a Manresa?"Com que aleshores encara no teníem delegació del Col·legi de Periodistes, però el gremi ja s'aplegava sota el paraigua de "L'Apunt", va ser amb ells, i amb tot el material recollit per en Jordi Finestres i en Joaquim Aloy, que vam instruir aquell expedient d'honors i distincions. "Pel fet que el senyor Planes fos dels primers periodistes d’investigació a Catalunya, i que acabés assassinat en una cuneta, com a conseqüència de l’exercici de la seva tasca valenta, creiem que té sentit incloure el seu nom al nomenclàtor de la nostra ciutat. En definitiva, va treballar per la llibertat, a través del periodisme". Val a dir que el dictàmen es va aprovar amb la unanimitat dels presents.

Sigui com sigui, allò que més celebro és que la projecció de Josep Maria Planes tingui ara mateix un abast nacional. Perquè la seva trajectòria, vital  pofessional, bé mereix el reconeixement de tot el país.  Sense cap mena de dute: altrament només caldrà que visiteu la magnífica pàgina web que li manté memòria.cat i us adonareu que no parlem de localisme benintencionat. I com que l'Ara d'aquest dimecres també ho consignava en les seves pàgines, ho retallo i ho afegeixo, perquè val la pena tenir-ho sempre present.


ABANS D’ARA
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS
CATEDRÀTIC EMÈRIT DE LA UPF I MEMBRE DE L’IEC

Que ningú no s’hi enganyi...

De Josep M. Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) a La Publicitat (5-VII-1936). Avui fa 80 anys que va ser assassinat a la Rabassada per anarquistes. Va publicar aquest comentari set setmanes abans de ser capturat per la FAI. Era una jove promesa del periodisme. Ell i Carles Rahola, assassinat per franquistes, són dos periodistes màrtirs de la guerra del 1936.

Arriben fins a nosaltres veus de les procedències més distintes, però totes dintre el vast camp del catalanisme, que ens fan sentir, d’una manera directa i sense confusions possibles, la indignació latent a tot el país contra la plaga del terrorisme a casa nostra. Pistolers de la F.A.I., pistolers de “Falange Española”, pistolers en espera de les comandes que es presentin; contra tots ells, contra les organitzacions que els mantenen i els utilitzen, contra la intolerable mansuetud dels encarregats d’administrar justícia, contra tot el conjunt colorit divers i repugnant que forma aquest càncer clavat al cor mateix de Catalunya, s’aixeca una onada de repulsa i de condemna. Que els homes que ocupen càrrecs de responsabilitat no s’hi enganyin; que el Govern de la Generalitat ho tingui present: assis- tim als inicis d’una gran reacció cívica, que pot agafar proporcions formidables. El poble de Catalunya ja en té prou d’aquesta negra història de sang, ja en té prou de tolerar l’existència d’aquest món de miserables que posen una taca de deshonor i d’ignomínia sobre el nom immaculat de la pàtria. Que ningú no s’hi equivoqui: s’ha acabat la política de les contemplacions i de les “habili- tats”. Als criminals se’ls ha de tractar com a criminals. No hi ha diàleg ni negociació possibles. El polític que tingués la insensatesa de voler resoldre aquesta situació dramàtica amb murrieries d’estratègia de passadissos, amb diplomàcia dictada per la por o per la prudència, caurà fatalment, entre el menyspreu dels mateixos criminals i la indignació vehement de l’opinió pública. L’interès de tots ha d’ésser que aquesta gran reacció ciutadana que s’inicia no tingui altra bandera que la de la pàtria. És en nom de Catalunya, en nom del catalanisme que s’ha de portar endavant aquesta croada cívica destinada a crear una atmosfera tan densa que faci impossible la vida de tots els enemics de la societat; tant els enemics directes, els que actuen amb la pistola o la bomba de mà, com els indirectes, però no per això menys perillosos, que s’ama- guen dintre mateix de l’administració pública. Si no ho féssim així, si, en un moment d’ofuscació, no veiéssim que és el catalanisme el que ha de dir: Prou! a la criminalitat organitzada, cometríem un error de conseqüències incalculables. [...]

Josep Maria Planes 1936

La foto, pispada de Sussi Garcia. Tota la galeria al seu Facebook

diumenge, 14 d’agost de 2016

Memòria i desig de República

Quan he vist la portada de l'Ara d'aquest diumenge, m'ha agradat molt. D'una banda perquè, esperonat per la polèmica de les escultures franquistes al Born, el diari planteja una pregunta en portada: "I la memòria de la República?". I per a major delícia, la il·lustra extraordinàriament amb "el més petit de tots", el dibuix de Lola Anglada per al Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya, en plena guerra civil. Aleshores, aquest noiet representava l'esperit catalanista i republicà del moment, antifeixista i valent en un univers convuls. Com la mateixa autora citava, "mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra". Però el somni republicà es va esfondrar, i el més bèstia de tot plegat és que després de la mort del dictador, el pacte entre les escorrialles del seu règim feixista i bona part de l'oposició democràtica -tota tampoc, si us plau!- doncs aquest pacte portava aparellat un procés de desmemòria absoluta. Només així s'explica un llarg silenci sobre els crims del franquisme i, també i molt especialment, sobre el període republicà.

Conservo des de 1977 els dos volums que, en fascicles de gran format, van editar Gaia ciència amb Ed.62 sota el nom de "Documents 1931-1939". Amb un disseny impecable i a base de retalls de premsa i fotografies, la col·lecció convidava a recuperar la nostra memòria des de la proclamació de la República, el 1931. Doncs els conservo perquè aquells "Documents..." i la seva perspectiva, van quedar en raresa, senzillament. La República s'anava perfilant com un tabú, com un desori col·lectiu o, si es vol, com un episodi propi per a nostàlgics o historiadors. Molts anys després, a Manresa, amb l'exposició "Joves i republicans" vam provar de trencar aquella imatge i presentar els cinc anys de pau (1931-36) com el període de grans esperances que va ser, amb molt dinamisme i tot l'entusiasme que la nostra ciutat també vivia. Amb gent jove al capdavant, preparada, amb un projecte social i nacional que es volia per tothom. No cal dir que  aquells "Joves i republicans" de 2001, comissariada per Joaquim Aloy i inaugurada per en Josep Benet, fou un veritable èxit de públic. Però no n'hi havia prou. No n'hi ha prou.

L'Editorial d'avui, a l'Ara, és ben clar en les seves conclusions. "El moment actual de replantejament polític que vivim, amb una Catalunya que aspira a començar de cap i de nou, i una Espanya on ha entrat en crisi el bipartidisme de la Transició, hauria de permetre també trencar d’una vegada per totes aquest tabú i mirar sense por cap al passat, cap a les barbaritats del franquisme i cap al projecte republicà. Ja no hi ha excuses per a més silencis". Ho desitjo vivament, i ho celebro, talment celebro les dues pàgines d'entrevista a Josep Fontana -elles soles justificarien tot el diari!- "Em sembla lògic, lícit i útil recordar el projecte republicà". De la resta, li discutiria quatre coses -Fontana és dels que assumeix l'exhibició a l’exterior del Born de dues escultures franquistes-, però si us la voleu llegir sencera no em negareu l'interès i el repte, després de "més de 500 anys de batallar per poder viure a la nostra manera". Doncs això, a continuar batallant, i amb més gent cada vegada: ja no hi ha excuses per a més silencis... ni per a més renúncies.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Literatura, humanitats... educar per a la llibertat

Va ser a finals de maig que el col·lectiu Pere Quart va publicar un manifest de nom prou dramàtic: SOS literatura a l’ensenyament. En molts pocs dies va sumar vora 2000 signatures, amb el suport d'escriptors com Jaume Cabré, Carme Riera, Quim Monzó, Enric Casasses, Empar Moliner o Narcís Comadira... Aquest SOS subscrit per molts professors d'institut denunciava que a l’ESO el tractament de la literatura catalana és del tot insuficient, talment un luxe innecesari. Pel que fa al batxillerat, la dedicació lectiva a la matèria de llengua catalana i literatura que el curs passat havia guanyat mitja hora setmanal, s'acabava de tornar a perdre... En fi, el col·lectiu Pere Quart (vegeu l'article de Clara Soley) reclamava el retorn d'aquesta mitja hora i, sobretot, una anàlisi de com dedicar-hi el temps que es mereix...  No cal dir que vaig signar i vaig pensar que alguna hora en parlaria en aquest Tomba que gira, com ja vaig fer fa anys. Amb el risc que semblés una defensa gremial allò que en realitat és la denúncia de la banalització de la literatura.

Han passat gairebé dos mesos. El currículum per al curs vinent ja està dat i beneït. Però reprenc el tema, amb un article poderós a l'abast: el discurs de Martha Nussbaum que la revista Eines, de la Fundació Irla, ha publicat aquest juliol. Martha Nussbaum (1947), filòsofa nord-americana experta en filosofia antiga i professora de la Harvard University i la Chicago University, planteja en aquest discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad d'Antioquia, a Colòmbia, els desafiaments de l’educació entorn a la teoria del desenvolupament humà per formar estudiants no només excel·lents en la seva carrera, sinó també crítics i exigents amb la democràcia.

El que m'ha atrapat és que Nussbaum qüestiona l’enfocament economicista i empresarial que està adquirint l’educació a tots nivells, i avisa que pot conduir a una pèrdua de valors que encara afebleixi més les democràcies occidentals. I sabeu quina és la pedra de toc? Doncs això: la pèrdua de les arts i les humanitats. El text, íntegre, us el podeu descarregar en pdf aquí. Però, com que és un text llarg, us en deixo una síntesi, que comença després dels agraïments a les autoritats acadèmiques d'Antioquia. El contigut és d'una actualitat absoluta. La Literatura no ho arregla tot, però una educació amb temps per a les arts i les humanitats, és fonamental per a crear ciutadans lliures. Amb temps per rumiar i aprendre. Heu vist la foto, de les colònies a Can Joval, l'any passat? Ja es veu que això no és només mitja horeta més a la setmana... Però, quin era l'encàrrec?


Martha Nussbaum
Educació per al lucre, educació per a la llibertat

Discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad de Antioquia. Parque Explora, Medellín, 10 de desembre del 2015


Estem enmig d’una crisi de proporcions massives i greu importància mundial. No em refereixo a la crisi econòmica mundial que va començar el 2008. (...) Tampoc em refereixo a la crisi creada pel terrorisme internacional, que també és reconeguda per tothom. No, em refereixo a una crisi que passa desapercebuda, una crisi que probablement sigui, en el llarg termini, fins i tot, més perjudicial per al futur de la democràcia: una crisi mundial de l’educació.

Atès que les democràcies del món també estan sent desafiades ara per qüestions de migració, terrorisme i entesa mundial, aquesta crisi de l’educació és potencialment devastadora per al futur de la democràcia al món.

S’estan produint canvis radicals en allò que les societats democràtiques ensenyen a la joventut i aquests canvis no han estat ben pensats. Deleroses de lucre nacional, les nacions i els seus sistemes d’educació estan descartant, amb poca cura, habilitats que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, les nacions de tot el món aviat estaran produint generacions de màquines útils, en lloc d’una ciutadania plena que puguin pensar per si mateixa, criticar la tradició i entendre el significat dels patiments i èxits d’una altra persona. Quins són aquests canvis radicals? Les humanitats i les arts estan sent eliminades, tant en l’educació primària i secundària com en la tècnica i a la universitària, a pràcticament totes les nacions del món vistes pels responsables polítics com ornaments inútils. En moments en què les nacions han de retallar totes les coses inútils per tal de mantenir la seva competitivitat en el mercat global, aquestes habilitats estan perdent ràpidament el seu lloc en els plans d’estudi i també en les ments i cors de pares i nens. De fet, el que podríem anomenar aspectes humanístics de la ciència i les ciències socials —l’aspecte creatiu imaginatiu i l’aspecte del pensament crític rigorós— també estan perdent terreny a causa que les nacions prefereixen perseguir beneficis a curt termini conreant habilitats útils i altament aplicables, adaptades a finalitats lucratives.

(...)

L’afany de lucre suggereix als polítics, més preocupats amb aquestes qüestions, que la ciència i la tecnologia són de crucial importància per a la salut futura de les seves nacions. No es pot plantejar cap objecció a una bona educació científica i tècnica, i no suggereixo que les nacions deixin d’esforçar-se per millorar en aquest sentit. La meva preocupació és que altres habilitats, igualment crucials, estan en risc de perdre en el deliri competitiu; habilitats crucials per a la salut interna de qualsevol democràcia i per a la creació d’una cultura mundial decent, capaç d’abordar de manera constructiva els problemes més urgents del món. Aquestes habilitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir les lleialtats locals i acostar-se als problemes mundials com a «ciutadans del món» i la capacitat d’imaginar comprensivament la situació de l’altre.

(...)

Tres valors són particularment crucials per a una ciutadania democràtica decent. El primer és la capacitat socràtica d’autocrítica i pensament crític sobre les tradicions pròpies de cadascú. Com sosté Sòcrates, la democràcia necessita ciutadans que puguin pensar per si mateixos, en lloc d’inclinar-se davant l’autoritat, que puguin raonar junts sobre les seves opcions en comptes de negociar els seus arguments i contraarguments. (...) El pensament crític és particularment crucial per a la bona ciutadania en una societat que ha d’afrontar el fet que existeixin persones que difereixen segons ètnia, casta, religió i profundes divisions polítiques. Només tindrem l’oportunitat d'un diàleg adequat que travessi fronteres si els ciutadans joves saben com participar d’entrada en el diàleg i la deliberació. I només sabran com fer-ho si aprenen a examinar-se a si mateixos i a pensar en les raons per les quals són proclius a donar suport a una cosa en comptes de a una altra —en lloc de, com passa sovint, veure el debat polític simplement com una forma de envaniment o d’assoliment d’un avantatge particular.

(...)

La segona característica clau del ciutadà democràtic modern, diria jo, és la capacitat de veure’s a si mateix com a membre d’una nació i un món heterogenis, entendre alguna cosa de la història i el caràcter dels diversos grups que l’habiten. El coneixement no és garantia de bon comportament, però la ignorància és una garantia virtual de mal comportament. Al nostre món abunden els estereotips culturals i religiosos simples —per exemple, l’equació reduccionista de l’Islam amb el terrorisme—, i la primera forma de començar la lluita contra aquests estereotips és assegurar-se que des d’una edat molt primerenca els estudiants aprenguin a relacionar-se d’una altra forma amb el món. Han d’entendre, poc a poc, les diferències que entorpeixen l’entesa entre grups i nacions, i els interessos i necessitats humanes compartides que fan essencial la comprensió, si es busca resoldre problemes comuns. 

(...)

La tercera habilitat del ciutadà, estretament relacionada amb les dues primeres, és el que jo anomenaria la imaginació narrativa. Aquesta és la capacitat de pensar en com seria posar-se a la pell d’una altra persona, llegir amb intel·ligència la seva història i comprendre les emocions i els desitjos i els anhels que aquest algú podria tenir. Com he observat, la imaginació moral, sempre sota el setge de la por i el narcisisme, tendeix a oxidar-se, si no es refina enèrgicament i es cultiva a través del conreu de la simpatia i la preocupació pels altres. Aprendre a veure a un altre ésser humà no com una cosa sinó com una persona plena, no és un assoliment automàtic: ha de ser promogut per una educació que refini la capacitat de pensar sobre el que pot ser la vida interna d’un altre —i també per la comprensió de per què no és possible captar plenament aquest món interior o per què una persona és sempre fins a cert punt un enigma per a l’altre. Aquesta capacitat brinda un suport crucial tant al pensament crític com a la ciutadania mundial. Es promociona, sobretot, a través de l’ensenyament de la literatura i les arts.

Igual que amb el pensament crític, aquí també el cultiu de la imaginació és essencial no només per a la ciutadania, el meu centre d’interès en aquesta conferència, sinó també per al creixement econòmic a llarg termini. Si la gent només aprèn a aplicar habilitats apreses de memòria, no serà capaç d’innovar. La innovació necessita imaginacions capacitades. Per aquesta raó, un cop més, la Xina i Singapur, interessades principalment en el creixement, han reformat recentment el seu sistema educatiu per a reforçar-hi la presència de l’art i la literatura. Però, si pensem en com poden florir les democràcies, podem veure que necessitem les arts i les humanitats de forma més urgent, ja que la comprensió amable entre els grups és essencial. 

(...)

Fem un balanç. Quin és l’estat de les capacitats cíviques en el món actual? Molt dolent, em temo. (...)
Què obtindrem si aquestes tendències continuen? Nacions de persones amb formació tècnica que no saben com criticar l’autoritat, útils creadors de lucre amb imaginacions maldestres. Les democràcies tenen grans potències racionals i imaginatives. També són propenses a alguns defectes greus en el raonament, al parroquialisme, a la pressa, a la deixadesa, a l’egoisme, a la deferència a l’autoritat i a la pressió de grup. Una educació basada principalment en la rendibilitat en el mercat global magnifica aquestes deficiències, produint una matusseria cobdiciosa i una docilitat tècnicament capacitada que amenacen la vida mateixa de la democràcia i que sens dubte impedeixen la creació d’una cultura mundial decent.

Si el veritable xoc de civilitzacions és, com crec, un xoc dins la persona individual, totes les societats modernes estan perdent ràpidament la batalla, ja que alimenten les forces que condueixen a la violència i la deshumanització i deixen d’alimentar les forces que condueixen a conrear la igualtat i el respecte. Si no insistim en la importància crucial de les humanitats i les arts, s’enfonsaran, perquè no generen diners. Només fan una cosa molt més valuosa: un món en el qual val la pena viure, persones que són capaces de veure altres éssers humans com a persones plenes, amb pensaments i sentiments propis que mereixen respecte i simpatia, i nacions que són capaces de superar la por i la sospita en favor de debat comprensiu i motivat.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Carles Capdevila: Acompanyar, estimar, ser-hi

Tot sovint retallo textos sobre educació. I avui diumenge, a la contra de l'Ara, Carles Capdevila m'atrapa amb un text senzill però de contingut fonamental: una premissa bàsica sense la qual no caldria tota la resta. Acompanyar, estimar, ser-hi. La tendresa i la violència, als nostres instituts, per exemple. No una recepta bonista sinó una consigna valenta. La recullo al costat dels altres retalls que vindran, a mesura que avanci l'estiu, mentre oblido el curs passat i, a poc a poc, em trobo rumiant el curs que vindrà.

(La foto, del final del Lipdub dels 25 anys del Catà)


Acompanyar, estimar, ser-hi
Carles Capdevila

Ara, diumenge 17 de juliol de 2016 

Em deia la Pilar Ugidos, bona mestra artesana, que el centre i l’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions.

Jaume Cela s'agafa a la filosofia de Joan Carles Mèlich per concloure que el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats.

Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem, i som en un context, el de les relacions. Per això és evident que més que persones tòxiques hi ha relacions que fan sortir el pitjor de nosaltres, i més que persones extraordinàries hi ha relacions que ens ajuden a projectar el millor de nosaltres. D’aquí la meva admiració creixent per les vocacions que consisteixen a tenir cura de persones, que donen tot el protagonisme al vincle.

Que siguem les relacions que tenim, com les tenim i amb qui, ens refrega una obvietat que massa sovint oblidem: que hem vingut a aquest món a estimar i ser estimats, a donar i a rebre. Tot és amor o bé la seva negació, que té una gamma que va des de la indiferència fins a l’odi, sempre tan oposat i tan proper a l’amor. O celebrem l’estima o exhibim a crits i a cops la seva absència. Tendresa i violència són expressions pures del mateix desig i necessitat: el d’estar pendent l’un de l’altre, ja sigui per cuidar-nos o fer-nos mal, per salvar-nos o per matar-nos.

I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. És més verb que substantiu, més exemple que discurs, viu del fet i no de la paraula, imposa la realitat sobre la idealització. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.