dijous, 15 de setembre de 2016

Qui no coneix Joan Cirera?

Coincidint amb el començament del curs escolar, a El Pou de la gallina d'aquest mes de setembre presentem en Joan Cirera a la secció "Qui no coneix…". Mestre i artista, en Joan Cirera és fill d'en Joan Cirera pare. O si ho voleu, un germà de la nissaga d'artistes Cirera. Si us ho llegiu descobrireu la màxima evangèlica segons a qual, els camins del Senyor són inescrutables. Que, en versió de Pedro Navaja vindria a ser "si nassiste pá martillo, del sielo te caen los clavos". Doncs això, que per arrodonir-ho la Maria Picassó ens el clava amb traça i, plegats, donem el curs per inaugurat.

Joan Cirera
Papa, jo no vull ser artista!

Parlem d’en Joan Cirera, sí, però pareu compte: en Joan Cirera Pintó. El Joan Cirera fill, per entendre’ns! Fill d’en Joan Cirera i Anna Maria Pintó. Germà de la Mireia, del Jordi, del Roger i, darrera seu, del Guillem. Els coneixeu, oi? Excepcions a banda, una família nascuda per als escenaris! El Joan és dels més joves –ningú ho diria, que acaba de fer els quaranta- i el recordareu perquè es passeja amb gorra, té uns ullets color de mel i una estampa de novel·la dickensiana: un pillet, vaja.

I el cas és que ell es volia estalviar la mala vida de la faràndula! Per això, conjurant l’entorn familiar, així que acabà primària a la Flama comunicà resolt als seus pares que ell estudiaria imatge i so. Que viuria dels escenaris, sí, però no pas d’actuar-hi. Ell seria el tècnic de so, l’encarregat dels focus o el responsable d’escenografia. Tot alhora, a convenir. Però que actuïn els artistes, que ells són fets a passar gana...

I va anar que uns artistes el van contractar –Gog i Magog volia fer un grup d’infantils, es veu que li va dir la Mireia. I aviat es van entendre perquè, sí, és cert que els calia un tècnic, però... no pas un tècnic i prou. Els convenia algú que sabés fer tots els papers de l’auca. I el Joan va dir que bé, que tant deu ser treballar com fer feina, de manera que l’any 96 ja el tenim amb els Nets i polits –amb el Joel Grau i la Clara Gavaldà, i també l’Albert Vinyes. I ell, que no volia ser artista, un dia es posa les xanques i l’altre fa quatre acrobàcies. I arriba l’hora que també hi posa un doll de xerrameca –que això a cals Cirera els ve de sèrie. I sense ni adonar-se’n, cada cop era menys tècnic. I més artista.

El recordeu d’algun espectacle infantil? Des de l’any 2000, reconstituïts com a De parranda – encara amb la Clara i el Joel- tomba per un lloc i per l’altre. I com que la canalla li agrada fa un cop de cap, deixa la feina estable que tenia a Creu Roja i es posa a estudiar magisteri quan ja ha fet 25 anys! La resta vindrà rodada, farcida d’anècdotes -que això a cals Cirera també el ve de sèrie. El criden a la nova escola la Sèquia per fer matemàtiques en anglès –un anglès guanyat a pizzes en un catau de Manxester- i un any després ja té les oposicions i tot, i farà de cap d’estudis. El resum: deu anys fent de mestre i vint de fer el pallasso, com només podria fer un professional seriós. Amb la Clara Gavaldà –la Companyia Sgratta- acaba d’estrenar "De què fan olor els pets", però, de dilluns a divendres, també el trobareu a l’escola Pompeu Fabra, del Pont de Vilomara. Hi ha la tècnica i també la nissaga: un artista a la classe, un mestre dalt l’escenari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada