dimecres, 25 de març del 2015

Culell, Simó i Comín: coincidències

Dissabte passat vaig ser al vermut que ERC Manresa oferia al teatre Kursaal. I el reclam superava amb escreix la previsible oferta de patates rosses i olives: tres parlaments per situar amb claredat on som en el camí cap a la independència i, encara, quin paper hi poden tenir els nous ajuntaments. Amb un afegitó: recuperàvem Pere Culell, candidat a l'alcaldia de Manresa, després de tres setmanes de baixa per una desafortunada hèrnia discal. Com deia aquell, no som de pedra -ni tampoc voldríem ser-ho.

Doncs bé, en Pere Culell va ser el primer a xerrar, i a convidar-nos a repensar la ciutat des d'una perspectiva d'esquerres, això és, compromesa a impulsar polítiques que facin de Manresa una ciutat més justa socialment. La lluita contra la pobresa i la recuperació de l’activitat econòmica creadora d'ocupació, esdevindran així prioritàries al programa.

També em va agradar Anna Simó, és clar, que va afalagar ERC Manresa com a exemple d'actitud, bé fos al govern, bé a l'oposició. "Amb les virtuts que necessita la política del país per avançar: responsabilitat, honestedat i eficàcia, els elements bàsics per fer de la política una eina útil al servei de les classes populars". L'Anna Simó també va tenir un record pels seus anys al govern d'esquerres a Catalunya, quan els companys consellers -i socialistes- tornaven desenganyats de Madrid. Va citar Tardà -"som els camàlics de la història"- i abans de cloure l'acte emfasitzà la importància de les municipals del 24 de maig com a pas previ de les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya: “Són les eleccions de la nostra vida!”, exclamà vehement, alhora que defensava el paper d’ERC com a eina clau, ara per arrossegar CiU cap a posicions majoritàriament favorables a l’Estat propi. “Ho hem fet per responsabilitat, perquè malgrat les diferències de model social que tenim, només amb la col·laboració d’un ampli ventall de forces polítiques aconseguirem l’estat que necessitem per fer un país millor”.

I amb tot, a mi em deleixen les novetats. I aquell migda la novetat era en Toni Comín, que el dia abans des de l'entitat "Socialisme, Catalunya i Llibertat" s'havia compromès a construir aliances municipals amb ERC. Comín, ex-diputat socialista ("Qui ens ho havia de dir, Anna?!") reflexionava en veu alta:  “Quan hi ha grups humans que trien el mateix camí, al final es troben: uns veníem de la tradició socialdemòcrata d'esquerres i els altres de la tradició independentista i, per tirar endavant un mateix projecte, era lògic que ens trobéssim”, I ens recordà que podríem ser dels països més pròspers del continent, amb el major desenvolupament social de la UE. Amb major equitat, amb més cohesió socisal. "I durant anys, ens pensàvem que podíem fer-ho mitjançant pactes amb l'estat espanyol". Avui, amb un punt de desengany, recorda que "ho volíem fer sense marxar, però avui és més probable recórrer aquest camí de justícia social amb independència que no pas sense". I per si encara no havia quedat clar, independència abans que res per a millorar la tasca municipal. "perquè els ajuntaments n'han de ser els principals beneficiaris". Vaig celebrar que tingués un pensament també per aquell extint pla de barris que, en el futur, Catalunya podrà repetir en majúscules. Però sobretot recordo aquest binomi d'Independència al servei del progrés i la justícia social de fa vint anys -gràcies Carod!- tant com el goig de continuar participant en un projecte obert, inclusiu i adreçat a tothom. Un espai de trobada que fa dues dècades ja imaginàvem possible, potser indecisos a compartir. Doncs ara més que mai, és bo explorar i explicitar les coincidències. Per convèncer a més gent, per sumar més sensibilitats. Per tirar milles definitivament. Per això em va agradat molt en Toni Comín, el gest i les paraules.
 
I tot plegat, tres parlaments, una hora curta. Després l'aperitiu. Vam coincidir amb uns i amb d'altres, just per tafanejar una mica i també fer córrer goma. Al carrer no va parar mai de ploure. Encabat, em vaig prendre dos vermuts, i vaig tornar a casa content. Em penso que aquest mes de març ja em convenia. O convenien.

La foto és de Marta Salmeron: des del primer minut es veu que és una crack de la comunicació!

dissabte, 21 de març del 2015

Bach, la Passió segons sant Mateu

Vaig ser al Palau de la Música, diumenge passat, per escoltar-hi la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, sota la direcció de Jordi Savall. D'això ja en fa vuit dies, i encara em sembla que la sento, com si m'acompanyés en aquest final de Quaresma. No tinc cap capacitat per analitzar l'estol d'intèrprets que hi participaven: un devessall de solistes, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations i, també, el Cor Infantil dels Amics de la Unió, de Granollers, a la primera part. Però el conjunt em va semblar brillant, amb tota la força que destil·la una obra d'aquesta envergadura. I amb el text bilingüe a la mà -la versió catalana de Miquel Desclot- vaig passar tres hores de pura joia, fins al cor que ho acaba:

Ens asseiem amb ull plorós
i a la tomba us diem suau:
reposeu en dolça pau!

Reposa, cos llangorós!
Que la llosa sepulcral
faci de coixí perfet
a l'esperit inquiet,
que hi trobi repòs total i els ulls
es cloguin en el goig final.

La Passió sempre ha estat tragèdia, i per això em commou una i una altra vegada cada cop que torna la Quaresma. Però, a mig camí del sagrat, la de sant Mateu i Bach sempre em trasporta fins a l'Accattone de Pasolini. I és en aquest trànsit que m'encongeixo a la cadira: intuir per un moment que la nostra redempció, tot allò sagrat, és just a pla carrer, a costat nostre. Això m'impressiona, això i tota la música de Bach.

dilluns, 9 de març del 2015

Qui no coneix Dolors Pardo?


Des de dimecres passat que circula: el Pou de la gallina d'aquest març, amb La Manresa més verda per tema del mes. Al Cul del Pou, "Qui no coneix…", hi presento Dolors Pardo Circuns. Els cognoms ho diuen tot: la recordeu, a la Parcir? Doncs ja està: una presència tan discreta com eficient. I a ritme de vals! La il·lustració, genial com sempre, de Maria Picassó. I al contingut -passo uns dies molt atrafegats!- m'he permès la llicència de retocar-ne alguna pífia per indicació expressa de la protagonista. Li'n dono es gràcies, és clar, i millorem el publicat. Queda exactament així:


Dolors Pardo Circuns
ballant entre pedres i lletres

Per poc que sovintegeu llibreries, que aquesta dona us ha de sonar: fa més de 30 anys que aixeca la persiana de la Parcir, que es diu aviat. I mira que, de jove, la Dolors volia ser arqueòloga! Per això va estudiar Història i, amb la carrera feta, cada estiu s’aplicava voluntàriament a la disciplina de remoure el passat d’entre les pedres. El passat i... el futur: perquè va ser entre les lloses d’un sepulcre amb fongs de 1500 anys, que va trobar company, marit i soci: Antoni Daura. I ja hi vam ser. Com que de l’arqueologia al nostre món només n’ha viscut Harrison Ford, el negoci familiar els va atrapar. I el negoci eren els llibres: cal recordar que la Dolors és filla d’aquell editor i venedor inoblidable que va ser en Marià Pardo? Llibres i enciclopèdies a domicili, i tot en còmodes terminis! La Dolors, doncs, n’ha estat la fusió biològica d’aquell acrònim. Marià Pardo. Paquita Circuns. Pardo+Circuns: Parcir! De primer al carrer Barcelona (1973), nou anys després al carrer Guimerà: dos-cents cinquanta m2 de llibreria que, d’ençà la darrera reforma incorpora aquella aventura del “Petit Parcir” a Carrasco i Formiguera. I, doncs, què us fa falta? Si no ho tenen us ho troben, que per això la Dolors haurà estat sempre una professional del llibre i la recerca, ara a cop d’ordinador. I en aquell equip ningú no hi plany les hores, de dilluns a dissabte! Només, això sí, cada vegada que poden la Dolors i el Toni abandonen el to formal dels llibreters de raça i surten a ballar fins perdre l’alè: sí, sí, han estat divuit anys competint fins arribar a la primera categoria absoluta! Dominant els estàndards –valsos, tangos i slowfox- i fins atrevint-se amb els llatins, coronant pòdiums, si bé avui s’ho agafen amb més calma... I tot, tot, després de dos quarts de nou del vespre, una vegada atesos els clients, o perseguides les comandes. En acabat, recuperada la bufera, vindrà la pau del vespre a casa: és, de llarg, la millor estona per llegir. Cada dia.