dissabte, 21 de març de 2015

Bach, la Passió segons sant Mateu

Vaig ser al Palau de la Música, diumenge passat, per escoltar-hi la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, sota la direcció de Jordi Savall. D'això ja en fa vuit dies, i encara em sembla que la sento, com si m'acompanyés en aquest final de Quaresma. No tinc cap capacitat per analitzar l'estol d'intèrprets que hi participaven: un devessall de solistes, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations i, també, el Cor Infantil dels Amics de la Unió, de Granollers, a la primera part. Però el conjunt em va semblar brillant, amb tota la força que destil·la una obra d'aquesta envergadura. I amb el text bilingüe a la mà -la versió catalana de Miquel Desclot- vaig passar tres hores de pura joia, fins al cor que ho acaba:

Ens asseiem amb ull plorós
i a la tomba us diem suau:
reposeu en dolça pau!

Reposa, cos llangorós!
Que la llosa sepulcral
faci de coixí perfet
a l'esperit inquiet,
que hi trobi repòs total i els ulls
es cloguin en el goig final.

La Passió sempre ha estat tragèdia, i per això em commou una i una altra vegada cada cop que torna la Quaresma. Però, a mig camí del sagrat, la de sant Mateu i Bach sempre em trasporta fins a l'Accattone de Pasolini. I és en aquest trànsit que m'encongeixo a la cadira: intuir per un moment que la nostra redempció, tot allò sagrat, és just a pla carrer, a costat nostre. Això m'impressiona, això i tota la música de Bach.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada