dimarts, 25 de maig de 2021

Aquest curs d'Animació que s'acaba

Avui amb els alumnes del cicle superior d'Animació sociocultural i turística ens n'hem anat a menjar plegats, vora els pisos de la Guia. No en fem retret ara! Grup bombolla, aire lliure, mascareta i les distàncies inicials que aviat —honestament—s'anaven escurçant. Tots al voltant d'un pa amb tomàquet, espetec, pizza casolana, alguna truita de patates i avall que trona. Cervesa, maduixes, també coca de xocolata. El què comptava era estar plegats ara que els projectes finals han quedat resolts i només estem pendents dels treballs endarrerits o —si molt ho apreten— d'alguna recuperació. Res de nou si no fos que aquest grup, aquest segon d'Animació acaba el cicle sota el pes de la pandèmia. Han estat quinze mesos amb episodis de confinament, amb algun contacte estret, amb molt poques sortides, poques visites i un punt de distància envers l'altre curs que puja. I això a vegades ho ha fet feixuc, com si al costat de les altres 20 promocions del cicle formatiu, aquesta hagués sigut una mica de fireta. Però totes les crisis pròpies d'aquests grups —tots els debats sobre la cohesió, la dinàmica del grup, els rols i les històries de vida que sortosament tenyeixen el dia a dia— avui s'han vist resoltes i superades. Sense sentimentalisme ni més excentricitats que les que provoquen dues o tres llaunes de xibeca. Música, jocs i alguns intents més o menys reeixits de karaoke. Selfies de ritual, fotos amb la mascareta ja definitivament a la mà. Un comiat que a les cinc de la tarda s'anirà allargassant mentre els participants anem desfilant cap a casa —cap a Igualada o Manlleu, cap a Navàs o Cardona, i fins a Bagà. D'aquí o d'allà. D'on siguin. Amb la il·lusió que després d'aquests dos anys tot podrà tornar a començar: reptes i somnis. Moltes il·lusions. I amb el convenciment que —virus al marge— ha valgut la pena, perquè hem après coses i n'hem compartit més. I ens proposem no oblidar-nos ni dels noms ni d'aquests temps estranys. I encara, just al darrer instant, conjurar-nos per tornar-hi una vegada més—«potser el dia que recollim les notes?»— com si ens fos donat per un instant aturar temps i vivències, i desgranar-les amb gasiveria entre els dits del record, abans de separar-nos. Perquè no direm mai que ha estat a causa de la covid, però aquest ha estat senzillament un molt bon i gran curs. Senzillament, inoblidable.

dimecres, 19 de maig de 2021

Qui no coneix Jaume Puig?

Va ser per sant Jordi que va sortir El Pou de la gallina, ara com fa 34 anys. Mes a mes, i fins a sumar 375 números, la revista ha sortit amb una regularitat astoradora: ni el confinament sever de fa un any va poder alterar-la! Precisament aquesta vegada el Pou parla de l'impacte d'un any de covid als serveis de la ciutat: al comerç i al turisme, a la restauració, a la formació no reglada. A la cultura i al lleure, a les agències de viatge... i també a les assessories i gestories. Maldecaps els que vulgueu, però també molta imaginació i tossuderia, ara que el virus comença a remetre. I enmig del marasme, la secció que compartim amb Maria Picassó —Qui no coneix...?— arriba al número cent. Per això, i fent excepció a la norma, aquesta vegada les vam emprendre amb en Jaume Puig, que per això és el president de l'Associació "El Pou de la gallina". Sense ell no sabem pas què seria d'aquesta publicació però, sobretot, estem convençuts que només la seva perseverança n'explica els trenta-quatre anys de regularitat. 

Jaume Puig,
quilowatts de llengua i compromís

Si a Manresa queda algú discret i rigorós aquest deu ser, sens dubte, en Jaume Puig i Ibáñez: després d’ell, se’n devia perdre el motllo! Va ser el primer nen a néixer en aquells habitatges que la Caixa de Manresa va impulsar a la Sagrada Família. Això era l’any 54. El pare, Secundí, venia de Copons i la mare, Maria, dels Prats de Rei. I bo, el Jaume va créixer jugant al barri —també serà a l’origen del cau de l’Antoni Gaudí. Anava escola amb la senyoreta Pepeta, al Tossal del Coro i, després, als germans de la Salle, als Esquilets, i els darrers cursos del batxillerat al nou edifici de la Parada. Aleshores, amb 16 anys, l’oferta de l’empresa on treballava el pare va ser decisiva: el Jaume s’incorporaria a la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat —la CAME, que va ser Segre, que seria Fecsa i que ara és Endesa—. S’hi va estar quaranta anys, que aviat és dit! Però mentre facturava quilowatts des de les oficines del carrer Llussà, el Jaume va aprofitar per fer el professorat mercantil a l’Escola de Comerç de Sabadell. I la mili a Saragossa. I fins va festejar i casar-se amb l’Imma Junyent l’any 77—dos fills: la Laia i el Guillem, i ara mateix ja hi podeu afegir dos nets bessons, la Rita i el Magí. Però si la vida laboral havia començat d’hora, també ho feu el seu compromís participatiu, que al cap del temps ha resultat ser encara més constant i fecund: des d’aquella associació d’alumnes de la Salle a la plaça Valldaura, fins al primer curs de català el 1970, al Lingua Club. La sensibilitat filològica ja la duia de sèrie, i és aleshores que en Joan Badia l’empeny de seguida a fer equip amb Josep Camprubí, a Òmnium Cultural. Són els anys dels cursets, especialment quan entoma la coordinació de tots els que es feien al Bages abans no existís el Consorci per la Normalització Lingüística. Quin tip de pencar! Deu ser veritat que els cansats fan la feina: des d’aquell Òmnium, i amb l’Imma, formarà part també del grup fundador de Rialles, una programació estable per a nens i nenes en català. I és a Òmnium que les responsabilitats es multiplicaran fins a ser-ne vuit anys president, quan l’entitat es manifestarà obertament independentista, fent colla amb la Muriel Casals. El trobareu darrera la versió manresana del referèndum d’Arenys, la primera marxa de torxes de la Diada del 2009, la Nit de Santa Llúcia el 2013... I en tot aquest remolí, una oportunitat: té 56 anys i li ofereixen prejubilar-se. No s’ho rumia pas gaire! I d’un bot es planta a l’Autònoma per graduar-se en Llengua i literatura catalana. Quatre anys i el que fa cinc per obtenir el màster d’estudis avançats en llengua catalana. Ras i curt: un autèntic filòleg, d’orígens autodidactes però que des d’aleshores també en tindrà el títol. I tot això fent sempre costat a El Pou de la gallina, 34 anys vetllant l’adequació lingüística, el control pressupostari i fins la presidència de l’associació editora. I és per això, i perquè no en parlem mai gens, que en Jaume Puig i la seva estampa picassiana avui són ideals per celebrar que torna a ser sant Jordi, i que aquest espai arriba exactament al número 100. És un goig, doncs, que per fer-ne festa el Jaume hagi accedit a trencar normes i —va ser mai tímid?— avui ocupi aquesta pàgina. Amb el desig sincer que ell, el Pou i la secció —i aquests dibuixos magnífics de Maria Picassó!— durin molts més anys encara...

dilluns, 17 de maig de 2021

Ara que ens ha deixat mossèn Ignasi Montraveta

Ahir diumenge vam ser a Solsona, al funeral per mossèn Ignasi Montraveta, després d'unes setmanes difícils, sumant més complicacions que no pas resolent-les. La salut, al capdavall, li ha fallat, i el Nasi —83 anys— se n'ha anat a costat dels sants que temps ha que l'esperaven. Jo el vaig conèixer fa tot just deu o dotze anys, mig per atzar, mig perquè algú en un dinar d'aniversari, volgudament ens va fer seure de costat. I ens vam fer un tip de xerrar tan gran, tan gran, que sempre més vam quedar per continuar xerrant —i si es podia, dinar— perquè el que és jo sempre em va semblar que amb ell hi aprenia coses. O en redescobria. Hi havia la política, és clar, i la vida al solsonès. Coneixia totes les cases i tots els camins. Coneixia la gent també, i semblava que podia estimar tothom, tal com estimava totes les coses que feia, que al cap dels anys en van ser moltes i molt diverses. I sempre fetes amb un goig encomanadís! També tenia silencis és clar, però per mi cada trobada era com una festa, conscient que d'aquella mena de mossèns ja no se'n fan. A Solsona, a Cambrils, a Sant Llorenç, al Miracle... o a un cop de roc del Seminari, a ca l'Assumpta i el Maties: vam riure'ns sovint de la jerarquia, de la institució, de les formes —i de la dificultat de bellugar-les. El record del Vaticà II, en la seva joventut. O el paper del bisbe Deig, de qui fou secretari diligent. O el concili Tarraconense de 1995. Veure tristament que l'església d'aquest país s'empetiteix i en en el trajecte s'encastella i es fa més i més conservadora... Amb l'Ignasi no hi havia pecat, perquè no hi havia religió sinó una voluntat molt viva de fer i pensar, d'estimar—de ser lliures, de ser millors. Fora dogmes i cotilles: consol pels dolguts, a tot estirar. Per això ahir, tot i saber que a la catedral l'ofici seria formal i protocol·lari, hi vam anar amb l'esperança d'una espurna de vivesa. En acabat, quan d'entre els companys en vam escoltar el relat biogràfic, quan el bisbe Novell en va haver valorat el perfil sense entrar en arestes, vam celebrar la paraula decidida d'una dona que va pujar serenament al presbiteri amb una magra llibreta a les mans, i que se'ns va adreçar a tots nosaltres en nom del grup de pregària que compartien. Van ser tot just algunes de les màximes del Nasi però, per un moment, em va semblar que encara el sentíem. Valent i decidit, amb la pura voluntat d'encomanar-nos el goig de viure, i de viure compromesos amb el nostre entorn més proper. Ell, per sort de tants i tantes, ho va saber fer.

La foto és d'un diumenge de setembre, a Pinós, ara fa un parell d'anys. 

A continuació, del grup de pregària que dinamitzava el Nasi m'arriba el text llegit a la catedral diumenge, cosa que he d'agrair a l'Adelina Tripiana, per tota la franquesa i facilitats.

« (...) Mossèn Ignasi era una bona persona. Intentava seguir amb tota la humilitat dels homes savis els preceptes de l’església al costat de la gent gran i també de la gent senzilla. 
Era un gran amant de les Vespres de Montserrat, així com també de la música clàssica. 
Era una persona generosa, amb una gran estima pel seu País… —aquí permeteu-nos fer un petit incís: tothom pot recordar la finestra de la seva habitació del Seminari amb l’estelada onejant i plena de flors que ell cuidava amorosament. 
Una persona entusiasta, sempre a punt per a la conversa distesa amb els Amics, un digne Representant de Jesús en un món cada dia més necessitat de referents. Tot el Grup tenim present frases seves, com algunes que citem a continuació: 
· “Jesús no va instaurar cap Religió, som els Homes que hem necessitat instaurar-la” 
· “Dins el pla de Déu, com més humans som, més Cristians serem” 
· “Déu quan estima, ja no pot deixar d’estimar” 
· “Jesús no volia fer gent més religiosa, sino més bones persones” 
· “Segur que vaig sentir la crida de Déu, però és la gent que m’ha fet Capellà” 
Gràcies Ignasi per la teva dedicació cap a nosaltres, per tots els teus bons consells i xerrades al llarg d’aquests set anys d’acompanyament. Et trobarem molt a faltar! Descansa en Pau. El nostre més sentit condol a la Família i a tota la Comunitat eclesiàstica».

dijous, 6 de maig de 2021

Entre coneixements i competències, escola d'oportunitats

Ara que som a la recta final del curs, un retall per conservar a la carpeta. Un article d'Anna Jolonch al diari Ara, L'escola de les oportunitats. De tot el text, l'últim paràgraf. Dedicat a tots els nois i noies de l'institut Guillem Catà amb qui aquests dies estem enllestint el projecte de final de cicle i amb qui compartim els darrers matins del grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme. Atrafegats i a vegades encara un punt maldestres, me'ls miro i ja els començo a trobar a faltar. Convençut de les seves capacitats i amb el desig del millor futur per a totes i cadascun d'ells.


L'escola de les oportunitats

«Bernard Charlot (...) es pregunta des de fa més de trenta anys per què uns [alumnes] fracassen i d’altres tenen èxit? Erigeix la seva teoria de “la relació amb el saber” contra les teories del dèficit cultural que classifiquen negativament els alumnes de les classes populars, a qui sempre, diu, els falta alguna cosa. I és que per a Charlot la bona escola seria aquella que posaria en el centre de la seva missió aportar als alumnes unes referències que els permetin trobar un sentit a la vida, a la seva pròpia vida, a la societat, al món, a les relacions amb els altres i la relació amb un mateix. D'aquesta manera, el que posa al centre de l'escola és la idea de sentit, i el desig d’aprendre. La pregunta del sentit ajuda a superar els debats estèrils a cop de manifestos entre coneixements i competències. El gran desafiament és “la formació de subjectes”. La formació de joves que puguin projectar el seu futur, que tinguin confiança en si mateixos, que sentin que formen part d’una comunitat, que sàpiguen que són algú per a algú. Això no depèn tant dels sabers que aprenen com de la manera com es transmeten i l’estil educatiu del centre. El que cal és preocupar-se per la sort dels vençuts i fer de l’escola de les oportunitats una escola per a tothom: què esperem?»

Anna Jolonch - Ara, 4 de maig de 2021