Aquest curs d'Animació que s'acaba

Avui amb els alumnes del cicle superior d'Animació sociocultural i turística ens n'hem anat a menjar plegats, vora els pisos de la Guia. No en fem retret ara! Grup bombolla, aire lliure, mascareta i les distàncies inicials que aviat —honestament—s'anaven escurçant. Tots al voltant d'un pa amb tomàquet, espetec, pizza casolana, alguna truita de patates i avall que trona. Cervesa, maduixes, també coca de xocolata. El què comptava era estar plegats ara que els projectes finals han quedat resolts i només estem pendents dels treballs endarrerits o —si molt ho apreten— d'alguna recuperació. Res de nou si no fos que aquest grup, aquest segon d'Animació acaba el cicle sota el pes de la pandèmia. Han estat quinze mesos amb episodis de confinament, amb algun contacte estret, amb molt poques sortides, poques visites i un punt de distància envers l'altre curs que puja. I això a vegades ho ha fet feixuc, com si al costat de les altres 20 promocions del cicle formatiu, aquesta hagués sigut una mica de fireta. Però totes les crisis pròpies d'aquests grups —tots els debats sobre la cohesió, la dinàmica del grup, els rols i les històries de vida que sortosament tenyeixen el dia a dia— avui s'han vist resoltes i superades. Sense sentimentalisme ni més excentricitats que les que provoquen dues o tres llaunes de xibeca. Música, jocs i alguns intents més o menys reeixits de karaoke. Selfies de ritual, fotos amb la mascareta ja definitivament a la mà. Un comiat que a les cinc de la tarda s'anirà allargassant mentre els participants anem desfilant cap a casa —cap a Igualada o Manlleu, cap a Navàs o Cardona, i fins a Bagà. D'aquí o d'allà. D'on siguin. Amb la il·lusió que després d'aquests dos anys tot podrà tornar a començar: reptes i somnis. Moltes il·lusions. I amb el convenciment que —virus al marge— ha valgut la pena, perquè hem après coses i n'hem compartit més. I ens proposem no oblidar-nos ni dels noms ni d'aquests temps estranys. I encara, just al darrer instant, conjurar-nos per tornar-hi una vegada més—«potser el dia que recollim les notes?»— com si ens fos donat per un instant aturar temps i vivències, i desgranar-les amb gasiveria entre els dits del record, abans de separar-nos. Perquè no direm mai que ha estat a causa de la covid, però aquest ha estat senzillament un molt bon i gran curs. Senzillament, inoblidable.