diumenge, 29 de gener de 2012

Les beques de CatalunyaCaixa

Ahir dissabte, al migdia, vam anar fins el Palau de la Música, a Barcelona. S'hi lliuraven les beques de CatalunyaCaixa a 503 estudiants d'arreu del país i a casa hi acompanyàvem la J. Es tractava de la quinzena edició d'un programa d'ajuts universitaris que sempre m'ha semblat interessant i que, per poc que fem memòria, recordarem que fou una d'aquelles propostes de l'extinta CaixaManresa. Una proposta ben dotada i amb un discurs sobre l'esforç i superació digníssim.

El cas és que ahir vam anar a Barcelona i vaig poder escoltar tots els discursos des de la primera fila del segon pis del Palau mentre observava, en visió zenital de la platea, com s'anaven il·luminant dotzenes de smartphones dels nostres estudiants universitaris, tots ells en comunicació perpètua i amb el cap prou lluny d'aquella sala. Inesborrable el record de l'HC Mas-Colell, presidint al mig de l'escenari, que es va passar l'estona gargotejant papers, absent i amb una cama sobre l'altra mostrant mitjó i garró, com qui és a casa del sogre. No em puc creure que estigués escrivint el discurs final perquè van ser tot just quatre frases i passa que t'he vist. En canvi, la lliçó del doctor Bonaventura Clotet va ser un discurs valent i motivador: el seu treball d'investigació contra la sida ha estat una història clara de compromís i esperit de superació, de generositat. Clotet tingué un missatge clar i versemblant, que encoratjà a tots els presents a fer allò que els agradi i a abocar-s'hi de ple, sense pensar en recompenses. I alhora ens recordà que la lluita contra la sida no s'ha acabat i que és cosa de tots avançar-hi. En fi, la tria del doctor Bonaventura Clotet honora els responsables de l'acte que, em temo, ahir patia d'aquest moment tan singular que viu CatalunyaCaixa, a les portes de ser comprada per algun grup bancari espanyol a preu de saldo...

Potser per això no em sé estar de comentar encara el discurs del que fou president de CaixaManresa i, des de fa un any, de CatalunyaCaixa, en Manel Rossell. Rossell va ser el primer a parlar i, ras i curt, ens va dir que no tot eren els diners. Va reclamar esforç i generositat, i el retorn que tots els assistents, afortunats, devíem socialment. Els diners no són el més important, repetia, i fins va parlar de nous valors, dels joves i d'un futur més igualitari per tothom. Tot això va dir el president de CatalunyaCaixa. I em va fer l'efecte que, ahir el migdia, per un moment s'ho creia i tot... encara que fos a misses dites. Després mentre buidàvem lentament el Palau de la Música perquè al carrer plovia, vaig recordar el Manel Rossell que vaig conèixer de jove, a punt de començar Biologia a la UB, monitor i company de colònies parroquials al barri, empeltat d'un anarquisme que enamorava totes les noies. Aleshores, veritablement, els diners no comptaven. Pensava en ell i en Turmeda, i en aquell "diners de tort fan veritat", i entre una cosa i una altra ja érem al vestíbul i ens en vam tornar cap a Manresa. Amb la beca de l'obra social de CatalunyaCaixa -que encara és l'Obra social de Fundació CaixaManresa, Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona... I amb el temor que aquesta hagi estat, definitivament, la darrera convocatòria.

La foto no enganya: qui parla és en Manel Rossell, i al mig d'un escenari auster, en Mas-Colell es troba més lluny de l'acte que qualsevol dels estudiants armats amb WhatsApp.


divendres, 27 de gener de 2012

... i tal dia farà un any

Perquè és veritat, els anys passen molt de pressa. És un tòpic però no me'n sé estar. Perquè ahir aquest "Tomba que gira" va fer el seu primer any, que vol dir que fa un any que vaig tocar el dos del Departament de Cultura ("i mitjans de comunicació"), i que en tot un any he estat capaç d'escriure sense patir per la intempèrie tecnològica. Bloc, moddle, webs... no era tan difícil! Vuitanta-sis apunts que m'han permès de sobreviure, d'escampar la boira, de compartir neguits o de celebrar alegries. Un any escrit anava a dir "al vent", però no seria ben cert: més aviat un any escrit "als bytes"? Tan se val, m'ho he passat molt bé i... continuaré escrivint.

Escriure, llegir, fer classe cada dia de cada dia al Guillem Catà. I encara em queden estones per la política o per anar fins a Sitges, dissabte passat amb M, i veure pondre's el sol abans de sopar i tornar a Manresa...

dissabte, 21 de gener de 2012

Aquests convergents, quins comediants!

Ho admeto abans que cap altra cosa: ningú com aquesta trepa de Convergencia per escenificar totes les contradiccions del nostre país. Hi tenen la mà trencada! Recordeu el MHP Mas a Londres? D’això fa tot just deu dies! Hi va coincidir el mateix matí que s’autoritzava el referèndum escocès. Mas, però, hi va anar a denunciar el drenatge fiscal a què estem sotmesos els catalans, a desmentir que el déficit espanyol fos culpa de les autonomies i a defensar davant dels mitjans de comunicació o el propi Nick Clegg –en una trobada ultra-fast de cinc minuts!- el pacte fiscal de Catalunya. Això és: que Catalunya té un PIB equiparable al de Finlàndia o Portugal però amb risc d’asfíxia si no es limiten les transferències a d’altres territoris del feliç regne d’Espanya “tant en el temps com en la quantitat”. I mentre la notícia saltava des de Londres, a Barcelona el conseller Mas-Colell encara carregava contra el ministre Luís de Guindos i la seva idea d’intervenció als pressupostos autonòmicos, i blasmava amb vehemència la pujada de l’IRPF…

I ve-t’ho aquí que només passen dos dies i ja anem per esmorteir els timbals. Per sorpresa d’incauts, doncs, Mas avala el pla d’ajust espanyol que des de Madrid redueix la despesa pública en 8900 milions i apuja impostos com l’IRPF. I ho fa sense enrojolar-se sinó “a l’espera d’un gest”. Contradictori? Nooo! Els guionistes convergents ja tenen escrit el següent capítol, i és que “això ha estat una inversió”. Els Rajoy, Camacho i companyia, que també la saben llarga, van aceptar amb tants i tants elogis la maniobra convergent que, abans d’arribar al vespre, fins el mateix Jordi Pujol va haver de tensar un punt el corretjam: “i és que si la situació d’ofec econòmic continua… al final només ens quedaran arguments per la independencia”. Al final, eh!

Mentrestant, ahir al Parlament CiU va tornar a pactar el tràmit d’aprovació dels Pressupostos de 2012 amb el PP que li certifica totes les retallades, i ningú sembla tenir voluntat de repensar res. El pacte fiscal es deixa per a finals d’any, ja que com diu en Mas-Colell, “seria una imprudència voler anar depressa cap a la confrontació”. I com deia el Met de Ribes, ‘nar fent…

Puc dir que ERC ha estès reiteradament la mà al Govern de la Generalitat per aprovar aquests pressupostos de 2012? Ni mesells ni destralers: amb una actitud pragmàtica i constructiva, conscients que cal realitzar grans ajustos, és clar. I amb la voluntat clara d'evitar que CiU quedi a mercè de la pinça del PP a Espanya i Catalunya… Dic això i dic que només ERC ha presentat un pressupost alternatiu, dels de debò. Socialment molt més just, políticament més valent. CiU, però, fa l’orni.

El temps passa i l’esperança que ens predica el President Mas no hauria de reduir-se a l’obtenció d’alguns crèdits ICO, als pagaments diferits s’allò que és legalment nostre i que Espanya ens reté. Sap greu, però amb aquest nou pacte CiU-PP ens tornem a allunyar del camí cap al Concert econòmic i, el que és més greu, donem aires de sainet a aquella transició nacional a què ara fa un any es van comprometre…


Publicat avui a ManresaInfo.cat

La imatge és capturada del programa Polònia, i em penso que il·lustra molt bé el paper del nostre govern. Anem fent gestos, però avui mateix encara ens anuncien que, si volem cobrar una part dels 1450 milions del fons de compensació i els 759 de l'addicional tercera, hauríem d'anar tancant les oficines de la Generalitat a l'exterior, allò que "ells" n'anomenen "ambaixades". Doncs això, 'nar fent...

dijous, 19 de gener de 2012

Grinyols al barri de la Sagrada Família

Fa cinquanta anys que m'estic al barri de la Sagrada Família de Manresa. És el meu barri i sempre m'hi he sentit compromès d'una manera o una altra. També amb la seva associació de veïns, des del primer dia. Per això, quan les coses sembla que es torcen no ho visc ni com un tema menor ni domèstic, tot el contrari. Em preocupa per allò que té de símptoma. És per això que vaig escriure aquest "A tomballons" per Regió7 i, avui, que me l'han publicat, el comparteixo: Grinyols al barri de la Sagrada Família.

Recordo que m’ho va comentar ma mare, esverada, poc abans de Nadal: sembla que es tanca el local de l’Associació de veïns de la Sagrada Família, al carrer Roger de Flor per traslladar-se a la llar d’avis que la Fundació CaixaManresa té al mateix barri. La qüestió no tindria més importància si no fos que aquest canvi de seu social no l’ha decidit una assemblea de veïns sinó, exclusivament, la presidenta de l’entitat. Els estatuts li ho permeten, d’acord. Però queda el dubte de si la decisió ha estat prou meditada, de si té gaires complicitats entre els usuaris. Tancar un local de més de trenta anys d’història perquè el lloguer resulta car pot ser un bon argument. Però tancar-lo per anar a un altre local que ni la resta de membres de la Junta han visitat mai, sembla força arriscat. I encara menys quan el seu ús només queda garantit per quatre anys i no compta amb les instal·lacions que fins ara es disposaven...

Sincerament, sóc un altre dels que creu que amb aquesta operació el barri hi perd. Per això, quan vaig saber que un grup de socis havien convocat per aquest divendres una reunió a la pròpia associació de veïns per parlar-ne, em va semblar una bona idea. Reunir-se i afrontar entre tots el tema podia permetre compartir solucions. Però no va ser possible, els socis no vam poder entrar al local. I això perquè la presidenta, que en tenia coneixement de part dels convocants i fins de part d’alguns membres de la pròpia junta, no trobava bé la reunió! Va decidir, doncs, que no es faria i, aquella tarda, va fer canviar el pany del local... I ja tens a quaranta persones amb la porta als nassos, a les vuit del vespre i amb un fred que pelava.

Ara la presidenta ha decidit fer més gros el tema i acusa a la Fundació de la residència d’avis del barri –de la qual és vice-presidenta!- de pretendre quedar-se el local de CaixaManresa que ella vol disposar pel barri. Me’n faig creus! Tot plegat semblaria un disbarat però, sobretot, és un mal símptoma de com entendre la participació ciutadana i. singularment, el moviment veïnal.

La reunió que divendres passat només pretenia debatre si el canvi de local és una decisió més o menys apropiada. I es volia discutir ara i no pas a la propera assemblea del mes de març, quan probablement no quedaria alternativa. Però la presidenta, Marina Hosta, no ho troba necessari. Ni explica el projecte enlloc, ni detalla a ningú els acords amb l’Ajuntament i CaixaManresa, ni vol que se’n parli obertament... i per si no n’hi hagués prou, prova d’evitar el debat amb formes autoritàries i atribueix un fals desig d’apropiació als seus impulsors!.

Em fa tot l’efecte que al cap de trenta-cinc anys al barri no només som a punt de perdre el local sinó una manera d’entendre la participació veïnal. On tothom hi podia dir la seva, que buscava sumar, que sabia trenar acords i fins tarannàs diferents. Ara, estatuts en mà, sembla que no cal escoltar ningú. I ens empobrim: en equipaments, en projectes, en complicitats. Només una cosa em va animar aquest divendres, i va ser quan, enfredorits al mig del carrer Roger de Flor, la noia del forn que ja plegava ens va oferir tot l’espai de la botiga per acollir-nos. I ja ho veus, vam fer reunió allà al forn, i em va semblar que algú s’animava a recollir signatures, a continuar treballant. A reclamar a la Junta directiva que aturi el trasllat de l’entitat si abans no ho hem discutit en una assemblea general extraordinària que caldria convocar amb urgència. Res més, tret d’un interrogant: es pot presidir una entitat veïnal quan es té por de la participació ciutadana? Alguna cosa ja fa temps que grinyola al barri...


A tomballons. Publicat avui a Regió7

La foto correspon al forn del carrer Roger de Flor. Té un espai ampli i divendres passat ens el van oferir per fer-hi una reunió. Tot just perquè no tinguéssim fred i amb el compromís, això sí, que no ho féssim durar gaire. Fou només un gest, improvisat i sincer, que ens va permetre recuperar la temperatura i, també,  la confiança en el veïnat.

dissabte, 14 de gener de 2012

Notícia del congrés d'ERC a la Catalunya Central

Avui ens hem reunit a Igualada una vuitantena de militants d'ERC. Per aquells que seguiu poc la vida d'un partit polític o que us queda lluny la militància, deu semblar força estrany destinar un matí de dissabte a fer quilòmetres fins arribar a una reunió que, si va bé -i hi ha anat, de bé- no dóna ni beneficis ni tampoc, per moltes ganes que en tinguem, implica cap transformació social immediata. És a dir, que és un esforç a llarg termini, per dir-ho d'alguna manera. Ara bé, en aquestes històries hi coneixes gent i hi acabes compartint alguna cosa més que un projecte polític. De manera que els del Berguedà i els del Solsonès, de l'Osona i del Bages i els de l'Anoia que ens rebien, tots semblàvem contents. Perquè hem arribat a Igualada amb els deures fets.

Després de gairebé quatre anys, el relleu de l'equip que encapçalava l'osonenc Jordi Serrra ha servit per repassar els anys més convulsos d'ERC -quin record el d'aquell dissabte al Sucre de Vic amb en Marc Ges!- però també per constatar que alguna cosa hem fet bé per redreçar aquell batibull. Perquè l'estem redreçant, perquè a a cada comarca hi ha grup i gruix, i les perspectives es recuperen. Hi ha, això sí, menys recursos que mai. Per contra, també hi ha més idees i fins més gent o gent nova.... El Jordi s'ha acomiadat recordant el testament polític d'en Xavier Jounou, l'alcalde de Solsona que ara fa dos anys ens deixava i que encara sentim tan present: "I sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit".

I és que al Congrés només es presentava una única candidatura, i això volia dir que ja sabíem a l'avançada la composició de l'equip. Però ha valgut la pena el trajecte: en Josep Maria Palau, el nou President regional, ha radiografiat el moment d'ERC a la Catalunya Central que en xifres és de 784 militants entre les cinc comarques, encapçalades pel Bages que n'hi aporta 284. 305 regidors i presència a dos terços dels municipis. 36 alcaldies (el 22%) i participació al govern en 52 consistoris (31% dels municipis). Repassant xifres doncs però, també, explicitant el desig del treball compartit entre comarques, cada vegada més exigent i constant. No pas atomitzat per comarques sinó bastint activitats compartides. La composició de la Permanent regional ja demostra aquest esforç. I des del Bages ens hi hem bregat prou perquè fos així! En Josep Maria Palau ha tancat la intervenció expressant la seva voluntat de sumar. "Sumar de forma constant, sumar cada dia, fins aconseguir a cada poble o ciiutat el millor equip".

Al capdavall avui ens acompanyaven Marta Rovira, més que Secretària General a Igualada estrictament militant d'Osona. I també Oriol Junqueras qui, coma President, a la cloenda ha reiterat el seu desig d'un partit útil als nostres conciutadans, capaç d'entendre's amb d'altres formacions. Amb idees. I amb coratge. Però sobretot treballant plegats. Perquè un partit no és només qüestió de vots sinó, també, de ser forts. I de ser-ho cadascú de nosaltres. En la generositat i en la modèstia. En l'empatia, en el rigor, en la intel·ligència emocional... En Junqueras es posa a la pell d'aquell que ja ha fet molt. I rebla el discurs, "doncs encara ha de fer més!". Perquè les decisions que estem prenent, que en el futur haurem de prendre, exigeixen encara més. Només així podrem ser protagonistes d'un veritable canvi... I a l'ambient -proveu d'imaginar-vos-ho si sou poc propensos a la militància política- avui es percebia aquesta voluntat de creixement i de canvi. I ningú semblava plànyer ni el temps ni els esforços. Tot el contrari...

Al Congrés m'hi he trobat de President, que és una cosa que mai m'havia passat, i per això encara agraeixo més la tranquil·litat de la sessió. En acabat, hem destinat una estona per les fotos. La nova permanent comarcal presidida per Josep Maria Palau (setanta vots favorables, sis en blanc i dos de nuls) . Hi podeu reconèixer tres bagencs, Agustí Lleyda (Santpedor, i ara vice-president), Miquel Leon (Manresa, i Secretari d'Administració i finances) i Albert Mulero (Castellbell i el Vilar, Secretari d'Acció interna i Social).

dijous, 12 de gener de 2012

I ara la taxa Tobin!

Quan ara fa vint o vint-i-cinc anys vaig sentir a parlar per primera vegada de la "taxa Tobin" no només em va semblar una mesura molt encertada sinó, també, una mesura impossible. Francament, estava convençut que més enllà de les bones intencions, aquest no era el camí ni la manera de corregir les profundes desigualtats que, amb els anys, observo perplex com encara es fan més grans. La taxa Tobin! I a més a més, el que em semblava impensable és que els mercats acceptessin mai aquesta imposició... M'he fet gran, doncs, mentre el tema es reprenia una i altra vegada amb voluntat alternativa. I com més anys passaven, més utòpic em semblava! I ara -els designis del Senyor, sempre tan inescrutables...!- ve-t'ho aquí que monsieur Sarkozy, a la veïna República de França es despenja dient que ell sí, que ell farà que s'apliqui la la taxa que als anys setanta va proposar l'economista James Tobin!

Es veu que el president francès feia temps que ho valorava i ara que se li acosten eleccions decideix prémer l'accelerador. Fins el punt que no pensa pas esperar la resta de socis de la UE ni, tampoc, l'amic Cameron que des de la City de Londres jura i perjura que a ell no li trobaran en aquest camí... Ho retinc de l'Ara: "El fet que les transaccions financeres siguin les úniques exonerades d'impost és inacceptable". Sarkozy, doncs, és contundent i considera "normal, just i equitatiu" que el sector financer contribueixi a reabsorbir els desequilibris nascuts amb la crisi. Càlcul electoral? Segurament. Potser perquè aquell Sarkozy que es va estrenar amb voluntat de moralitzar el capitalisme, ara necessita fer alguna cosa. I en té l'oportunitat: només cal que recordem que el passat mes de setembre també la Comissió Europea va llançar una proposta sobre la taxa Tobin que preveia un impost d'almenys el 0,1 per cent sobre cada un dels que intervenen en la compra d'accions, i del 0,01 per cent en el cas d'operacions amb derivats financers. En total, Brussel·les va calcular que, amb la nova taxa, es podrien recaptar fins a 57.000 milions d'euros anuals. No sembla una xifra menyspreable...

Sigui com sigui, tampoc seré jo qui aquest vespre beatifiqui Sarkozy. Però si més no al seu costat m'hi contrasta l'actitud de CiU i PP que encara el passat mes de desembre, al Parlament de Catalunya, sumaven els seus vots per tombar la proposta de l'Impost a la banca que va defensar el diputat d'ERC, Pere Aragonès. La proposta d’ERC preveia augmentar la fiscalitat amb un impost a la banca que suposaria que les entitats financeres paguessin una taxa entre el 0,2 i el 0,5% dels dipòsits que tenen. Així, sobre un total de 197.638 milions d’euros dipositats es calcula que s'obtindria una recaptació de 592 milions d’euros, més de la meitat de la suma de retallades realitzades pel nostre Govern. L'impost a la banca no és cap bestiesa, ni proposta radical, i encara menys quan comprovem que avui, països com Alemanya, França, Suècia o el Regne Unit tenen taxes semblants a la que proposa ERC.

Al capdavall, Sarkozy ens pot confondre. Però al Parc de la Ciutadella, la cosa és clara: les afinitats ideològiques de CiU i PP es troben així que es parla de diners. Dels seus diners, per ser exactes.

dimecres, 4 de gener de 2012

Sóc tipògram

Cadascú té els seus vicis, però en el meu cas aquest és dels més rebecs: sóc tipògram. Vull dir que m'agraden les lletres, molt, no hi puc fer més. I encara que no he arribat a l'extrem de menjar-me-les, com aquell personatge de Quim Monzó, sí que m'he fet gran destriant famílies tipogràfiques, sospesant les que m'agraden i les que potser gens o no tant. Les que un temps em van entusiasmar i les que de seguida em van cansar... Per això, aquest Nadal, he quedat agraidíssim al meu germà Oriol que em fa regalar Es mi tipo, un llibre sobre fons tipogràfiques de Simon Garfield que acaba de publicar Taurus. Un plaer indescriptible que m'ha retornat als temps de la Copisteria del Bages, als anys vuitanta. Les primeres fotocopiadores de debò, les màquines d'escriure IBM, amb la golfball que permetia canviar de lletra, o la meva Nakajima amb margarides. Allà hi recordo els primers programes d'ordinador per a les arts gràfiques. O una primitiva retoladora de títols limitada a Avantgarde, Brush, Helvètica, Òptima i -potser, si no ho confonc- Times New Roman. A "la Copi" per ser exactes no hi vaig treballar mai però, per un seguit de circumstàncies i l'amistat amb Josep Maria Morros, vaig trobar-hi la porta oberta amb llibertat per passar-hi moltes i moltes nits, compaginant cartells, octavetes i les pàgines de El Totxo o El Pou de la gallina. Repassant -fotocopiant!- els catàlegs de les cases Letraset o Mecanorma. Ampliant i reduint, fent proves i combinacions de resultat dubtós. L'ofsset em semblava meravellós i tenir l'oportunitat de treballar a dues tintes ho considerava el súmmum. Després van venir els tipus de lletra escalables amb Windows i les DeskJets d'HP i, definitivament, totes les possibilitat dels Mac d'Apple...


Es mi tipo ja s'ha acabat. Es llegeix bé i no calen coneixements previs. Curiositat sí, és clar. Això i recordar que, tot i que avui tenim a l'abast desenes de milers de famílies tipogràfiques, les persones encara no en tenim prou. Perquè cada temps -cada moment, cada suport- vol la seva lletra, la seva font. I no n'hi acaba d'haver mai cap que sigui la més bonica, o la més útil, o la més sorprenent. Aquesta, precisament, és la font que encara ha d'arribar!

Per il·lustrar l'apunt, un poema visual de Brossa: la A, amb copalta, pimera lletra de l'alfabet. Diria que és una Helvètica, d'aquelles que a divuit anys em reventaven. Ara m'encanta. Helvètica, Frankfurt o Frutiger. I amb sabates -"avec serif"-, Garamond, Sabon o -suport digital- aquesta Georgia. I moltes més, com per passar-nos-hi el vespre i part de demà fins l'hora de dinar... Ah! I també he desterrat la Brush i la seva amigueta Comic Sans...


Ah! El personatge monzonià!. A Uf, va dir ell, Barcelona 1978, "Sobre la volubilitat de l'esperit humà".