Sóc tipògram

Cadascú té els seus vicis, però en el meu cas aquest és dels més rebecs: sóc tipògram. Vull dir que m'agraden les lletres, molt, no hi puc fer més. I encara que no he arribat a l'extrem de menjar-me-les, com aquell personatge de Quim Monzó, sí que m'he fet gran destriant famílies tipogràfiques, sospesant les que m'agraden i les que potser gens o no tant. Les que un temps em van entusiasmar i les que de seguida em van cansar... Per això, aquest Nadal, he quedat agraidíssim al meu germà Oriol que em fa regalar Es mi tipo, un llibre sobre fons tipogràfiques de Simon Garfield que acaba de publicar Taurus. Un plaer indescriptible que m'ha retornat als temps de la Copisteria del Bages, als anys vuitanta. Les primeres fotocopiadores de debò, les màquines d'escriure IBM, amb la golfball que permetia canviar de lletra, o la meva Nakajima amb margarides. Allà hi recordo els primers programes d'ordinador per a les arts gràfiques. O una primitiva retoladora de títols limitada a Avantgarde, Brush, Helvètica, Òptima i -potser, si no ho confonc- Times New Roman. A "la Copi" per ser exactes no hi vaig treballar mai però, per un seguit de circumstàncies i l'amistat amb Josep Maria Morros, vaig trobar-hi la porta oberta amb llibertat per passar-hi moltes i moltes nits, compaginant cartells, octavetes i les pàgines de El Totxo o El Pou de la gallina. Repassant -fotocopiant!- els catàlegs de les cases Letraset o Mecanorma. Ampliant i reduint, fent proves i combinacions de resultat dubtós. L'ofsset em semblava meravellós i tenir l'oportunitat de treballar a dues tintes ho considerava el súmmum. Després van venir els tipus de lletra escalables amb Windows i les DeskJets d'HP i, definitivament, totes les possibilitat dels Mac d'Apple...


Es mi tipo ja s'ha acabat. Es llegeix bé i no calen coneixements previs. Curiositat sí, és clar. Això i recordar que, tot i que avui tenim a l'abast desenes de milers de famílies tipogràfiques, les persones encara no en tenim prou. Perquè cada temps -cada moment, cada suport- vol la seva lletra, la seva font. I no n'hi acaba d'haver mai cap que sigui la més bonica, o la més útil, o la més sorprenent. Aquesta, precisament, és la font que encara ha d'arribar!

Per il·lustrar l'apunt, un poema visual de Brossa: la A, amb copalta, pimera lletra de l'alfabet. Diria que és una Helvètica, d'aquelles que a divuit anys em reventaven. Ara m'encanta. Helvètica, Frankfurt o Frutiger. I amb sabates -"avec serif"-, Garamond, Sabon o -suport digital- aquesta Georgia. I moltes més, com per passar-nos-hi el vespre i part de demà fins l'hora de dinar... Ah! I també he desterrat la Brush i la seva amigueta Comic Sans...


Ah! El personatge monzonià!. A Uf, va dir ell, Barcelona 1978, "Sobre la volubilitat de l'esperit humà".