Les beques de CatalunyaCaixa

Ahir dissabte, al migdia, vam anar fins el Palau de la Música, a Barcelona. S'hi lliuraven les beques de CatalunyaCaixa a 503 estudiants d'arreu del país i a casa hi acompanyàvem la J. Es tractava de la quinzena edició d'un programa d'ajuts universitaris que sempre m'ha semblat interessant i que, per poc que fem memòria, recordarem que fou una d'aquelles propostes de l'extinta CaixaManresa. Una proposta ben dotada i amb un discurs sobre l'esforç i superació digníssim.

El cas és que ahir vam anar a Barcelona i vaig poder escoltar tots els discursos des de la primera fila del segon pis del Palau mentre observava, en visió zenital de la platea, com s'anaven il·luminant dotzenes de smartphones dels nostres estudiants universitaris, tots ells en comunicació perpètua i amb el cap prou lluny d'aquella sala. Inesborrable el record de l'HC Mas-Colell, presidint al mig de l'escenari, que es va passar l'estona gargotejant papers, absent i amb una cama sobre l'altra mostrant mitjó i garró, com qui és a casa del sogre. No em puc creure que estigués escrivint el discurs final perquè van ser tot just quatre frases i passa que t'he vist. En canvi, la lliçó del doctor Bonaventura Clotet va ser un discurs valent i motivador: el seu treball d'investigació contra la sida ha estat una història clara de compromís i esperit de superació, de generositat. Clotet tingué un missatge clar i versemblant, que encoratjà a tots els presents a fer allò que els agradi i a abocar-s'hi de ple, sense pensar en recompenses. I alhora ens recordà que la lluita contra la sida no s'ha acabat i que és cosa de tots avançar-hi. En fi, la tria del doctor Bonaventura Clotet honora els responsables de l'acte que, em temo, ahir patia d'aquest moment tan singular que viu CatalunyaCaixa, a les portes de ser comprada per algun grup bancari espanyol a preu de saldo...

Potser per això no em sé estar de comentar encara el discurs del que fou president de CaixaManresa i, des de fa un any, de CatalunyaCaixa, en Manel Rossell. Rossell va ser el primer a parlar i, ras i curt, ens va dir que no tot eren els diners. Va reclamar esforç i generositat, i el retorn que tots els assistents, afortunats, devíem socialment. Els diners no són el més important, repetia, i fins va parlar de nous valors, dels joves i d'un futur més igualitari per tothom. Tot això va dir el president de CatalunyaCaixa. I em va fer l'efecte que, ahir el migdia, per un moment s'ho creia i tot... encara que fos a misses dites. Després mentre buidàvem lentament el Palau de la Música perquè al carrer plovia, vaig recordar el Manel Rossell que vaig conèixer de jove, a punt de començar Biologia a la UB, monitor i company de colònies parroquials al barri, empeltat d'un anarquisme que enamorava totes les noies. Aleshores, veritablement, els diners no comptaven. Pensava en ell i en Turmeda, i en aquell "diners de tort fan veritat", i entre una cosa i una altra ja érem al vestíbul i ens en vam tornar cap a Manresa. Amb la beca de l'obra social de CatalunyaCaixa -que encara és l'Obra social de Fundació CaixaManresa, Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona... I amb el temor que aquesta hagi estat, definitivament, la darrera convocatòria.

La foto no enganya: qui parla és en Manel Rossell, i al mig d'un escenari auster, en Mas-Colell es troba més lluny de l'acte que qualsevol dels estudiants armats amb WhatsApp.