Qui no coneix Cris Giménez ?

Aquest mes de març El Pou de la gallina ha presentat un ampli reportatge sobre el Geoparc de la Catalunya Central, un projecte que aplega els valors geològics del territori amb els turístics. Amb menys espai però amb el mateix objectiu d'instrucció i delectança, al Qui no coneix... amb Maria Picassó hi presentem una joiera artística de campionat: Cristina Giménez Llobet. Sí, sí, la de Crisjoies, a la cantonada entre la plaça d'en Creus i la Reforma. És ella:

Cristina Giménez,
una joia al barri antic

Qualsevol foraster que arribi en tren a Manresa s’ha de sorprendre de la magnificència de la Seu, la contundència de la Reforma o, també, que el primer comerç que trobi sigui —ciutat irreal— Crisjoies. Una espai meitat taller, meitat botiga, on Cristina Giménez Llobet us atén acompanyada de la seva gossa Freia, des del convenciment que de tot en pot sortir una joia. La Cris, que és així com tothom l’anomena, va néixer a Barcelona el 73 però la mare era de Manresa i la família va instal·lar-s’hi quan ella tenia tot just cinc anys. Les inclinacions artístiques del pare —un enginyer tècnic amant del dibuix i la fotografia— al costat de les hores al taller Barés, amb ceràmica i escultura, seran el llevat de la futura decisió: entrar a l’Escola Massana. Allà, i contra pronòstic, es va inclinar per la joieria artística, com si amb una sola disciplina pogués canalitzar totes les especialitats plegades. «I em vaig deixar anar fins a reconeixe’m per poder crear d’una manera més personal i lliure, des de la llum!». Passat el primer curs, s’instal·la a Barcelona. Són temps de mercadillo, amb moltes descobertes i viatges, a València, Madrid o Alemanya, a Inhorgenta, la fira de joieria més gran d'Europa. D’aquell temps recorda també el Mercat Modernista de Sitges, amb el col·lectiu L’Ofici de l’Art, tots els caps de setmana, festius, i temporada de Nadal. «Quan acabo a la Massana l’any 96, amb una colla impulsem un taller compartit que desembocarà en una botiga-taller al Born barceloní, l’Alkimia, però al cap de dos anys ens en treia l’especulació». Com un final d’etapa, passa nou mesos per l’empresa Tous i s’hi avorreix, treballant en sèrie, «però hi vaig descobrir la constància, el mètode i sobretot anar de cara la idea!». L’any 2000 torna a Manresa, a casa els pares, en una estada que volia ser provisional. Cada dia feia mitja jornada de cambrera i mitja més de joiera, mentre enyorava el brogit de Barcelona. Però a Manresa va aprendre a fer-se els catàlegs, preparar col·leccions de joieria d’autor i quinzenalment baixar-les a vendre a Barcelona. Aleshores vindrà 28m2, un nou projecte compartit al carrer Talamanca, el 2008, que al cap d’un parell d’anys ja era a la Reforma. Les sòcies van anar plegant veles però la Cris aguanta i transforma el local en el seu taller, de formació, exposició i venda. «Al final va ser un tràngol, eh?, totes teníem caràcters forts. Des d’aleshores he picat molta pedra! He conservat clients de Barcelona, i també rebo encàrrecs, però ara puc dir que faig allò que vull». I no vol ser una artista divina sinó que continua buscant el treball compartit. Al capdavall, a la ciutat hi ha ben bé una dotzena de joieres més, algunes de les quals es troben des del 2017 al col·lectiu Pedra de toc. Ara farà un parell d’anys van fer una exposició al Casino, que es deia Lligams, «amb Mar Cucurella, Anna Estella, Núria Malé, Dörte Seeger i Pilar Freixanet, parlem de les connexions invisibles que ens uneixen amb allò que ens és vital». Tot això, en forma de joia, és clar, com la que li van encarregar per al trofeu del premi de teatre Margarita Xirgu. I insisteix: «Les joies ens identifiquen com la roba que ens posem, però d’un caràcter més perdurable. I aleshores transformes en joies petits objectes que expliquen històries teves o per a d’altres». I somrient s’enfila en aquesta libèl·lula que se li ha fet present en molts moments significatius de la vida i que la Cris ha adoptat com a símbol, fràgil i complex, al cor del barri vell de Manresa.

Flagel·lació a Ciudad Real

Després d'uns dies de vacances per càmpings de l'Alcàrria i la Manxa, som arribats a Ciudad Real el dilluns de Setmana Santa. L'hospitalitat de l'Imserso ens ofereix tres nits en un hotel cèntric, de llençols nets i menjar escàs. Som, és evident, uns jubilats passejant per les Espanyes i si ens estem a Ciudad Real és perquè no quedava res més en l'oferta de «turisme social». Tant se val, ho havíem de provar! El fet és que Ciudad Real no té res de particular: una capital de província, més petita que Manresa i tot. Una catedral i un parell d'esglésies més o menys antigues, a més a més d'uns museus que hi són ben bé per no dir que no en tenen. Ho arrodoneix una plaça Major sense cap gràcia, presidida per un ajuntament d'arquitectura amb voluntat contemporània però d'un resultat inquietant. Ras i curt: el conjunt és lleig sense remissió. Només hi faltava un vent desaforat, molt fred i una pluja persistent al costat de l'omnipresència del Quixot i —el calendari mana— una Setmana Santa declarada de interés turístico nacional. La cosa promet fins a l'espant, i amb M, desafiant el xàfec d'aquest capvespre de dimecres, ens arribem al Guardapasos del carrer Quevedo tot i saber que, amb la climatologia adversa, avui com ahir no hi haurà processó. Havien de sortir els passos de la flagel·lació i mentre anàvem travessant carrers plens d'aigua no em treia del cap el Rubianes, quan deia allò de «Jessú, ¡hemmo venío a prendette, y a escupitte y a maltratatte, y a matatte! —¿A quiennn, a mi, er Méssia?». Després, arribats a la formidable nau que acull quinze o vint passos, ens encarem a la Flagel·lació que ja ens imaginàvem només escultòrica, està clar. Entre els monuments, centenars de cofrades es lamenten tristos i resignats d'aquesta pluja quaresmal. Hi ha gent gran però també molta de jove, nois i noies agombolats per una mena de religiositat més folclòrica que espiritual i que es retraten vora les figures de la Santa Cena, de l'Ecce Homo o la Dolorosa. Jo soc més de caramelles, la veritat, i sempre m'han costat molt d'entendre aquestes coses de la pietat popular, també a Manresa, quan l'any 2000 es va recuperar aquesta manifestació d'evident composició parateatral. El cas és que en aquella nau industrial manxega anàvem tots ben molls, bo i perfumats per l'encens i una potent il·luminació que contrastava amb la foscor i el diluvi exterior. Aleshores, i mentre desfeia dificultosament el camí cap a la sortida, he ensopegat l'abraçada d'un senyor amb un cofrade. Tinc un sisè sentit, i allà m'he plantat, clavat a escoltar la conversa de caires protocol·laris: aquell «Gracias por venir, de verdad, muchas gracias» que era contestat amb una altra abraçada al to d'un «¡Que menos! En un día como este quería venir para dar ánimos y compartir...» etcètera. De què ha anat que jo no els abraço també: tots tres féiem tan bona estampa! L'alcalde, pepero des del pentinat a la punta de les sabates, es devia pensar que jo era d'alguna confraria, i el cap de les confraries em devia fer de la municipalitat. Somriure i callar, aquesta és l'actitud en el món de la impostura. Que no era més gran que la que executaven els meus acompanyants a l'ombra del Natzarè.    

Una Llum encara feble per la Pau

De l'Àlbum de visites, a El Pou de la gallina d'aquest mes de març. Una conversa, la vigília de la festa de la Llum, entre una jueva i un palestí a l'Espai Plana de l'Om, moderada per Xavier Melloni, director del Centre Internacional d'Espiritualitat de la Cova. La convocatoria reflectia, malgrat la bona voluntat, les dificultats cada dia més grans per parlar de pau, ara que els líders occidentals es van posant d'acord a naturalitzar la guerra. En fi, la crònica és incompleta, segur, però la idea encara avui perfectament vàlida venia a ser aquesta:

(Fotografia de Joan Closas i Junyent).

Una Llum encara feble per la Pau

La vigília de la Llum de Manresa, a Sant Domènec, els voluntaris d’Òmnium havien arrenglerat tot d’espelmes per a l’Encesa de la Nova Llum, per prendre consciència del drama de les persones que moren intentant travessar el Mediterrani. Molt a la vora, l’Espai Plana de l’Om acollia una conversa entre Juny Siva, una jueva anoienca, i Mohammed Abuzraik, un palestí bagenc des de fa disset anys. Ambdós van parlar sobre pau i drets humans en un diàleg conduït per l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni, director del Centre Internacional d'Espiritualitat de la Cova. Un acte que, en paraules de Melloni «enmig de la devastació vol desvetllar la capacitat revolucionària d’estimar-se entre persones, contra la deshumanització de l’odi». I és que els organitzadors, Justícia Global-Manresa al Món, van voler aplegar una persona jueva i una de palestina per defensar conjuntament la promoció de la pau i la solidaritat amb la població afectada per la violència genocida. «El conflicte a Palestina no arrenca el 7 d’octubre —deia Mohammed, que des de 2011 no pot visitar els seus pares— sinó que va començar molt abans, fa més de cent anys». Un detallat repàs del segle XX va capbussar l’auditori en dades i xifres esfereïdores, com ara els 36.000 morts a Gaza entre assassinats i gent desapareguda sota la runa, en poc més de cent dies i sobre un territori que no fa ni un terç de la comarca del Bages. A la recta final, Melloni va proposar un minut de silenci atesa la dificultat d’assimilar tantes dades i defensà les paraules de Gandhi: la Humanitat només podrà desfer-se de la violència amb la no-violència. Però el dolor acumulat va arrossegar un hipotètic torn de conclusions: «És molt difícil en aquests moments parlar de Pau». I l’altre reblava: «Pacifisme? Quan no hi ha menjar i plouen míssils? Es tracta de sobreviure!». Abans d’acabar, representants de les entitats organitzadores van tornar a qüestionar les polítiques genocides de l’Estat d’Israel, fent una crida al conjunt de la societat civil «perquè es corresponsabilitzi amb la situació i denunciï la col·laboració inadmissible dels governants amb el règim d’ocupació israelià». La sensació de desconcert mundial, però, de costat a l’ingent negoci armamentista, fan cada cop més gran la ferida, alimentant ressentiment i venjança. Perquè, malgrat tot, si un altre món encara fos possible, només ho serà a partir de la col·laboració i del diàleg.

Empedreïts al Geoparc

Quan era jove em penso que vaig escriure més d'un centenar d'editorials per a El Pou de la gallina. Ara, en canvi, són del tot ocasionals. I amb tot, quan m'ho proposen, encara avui m'agrada el repte de confegir una afirmació més o menys assumible per la línia editorial d'aquesta revista manresana que ja és a la vora de complir trenta-set anys. Aquest mes de març, per fer-ho més difícil, calia parlar del Geoparc i demostrar un cert apreci per a la Geologia. El resultat no és del tot científic, però reclama saber —o intuir— què caram són els nummulits. La resta, el substrat de sempre.

Empedreïts

Que Manresa es trobés encara a la vora del mar seria el somni de qualsevol responsable de turisme. Però d’això ja fa quaranta milions d’anys! Amb l’aixecament de les serralades pirinenques la geologia va mudar probablement per sempre aquell paisatge bagenc de sol i sorra —però encara sense sangria ni sexe, ni especulació immobiliària, tot reduït a la presència dels minúsculs i humils nummulits. En fi, que l’horitzó marítim es va desplaçar però, a canvi, ens va deixar una setantena de punts d’interès geològic, amb singularitats tan excepcionals com la muntanya de Montserrat, les Coves del Toll de Moià o la Muntanya de Sal de Cardona. Un territori que avui qualifiquem de Geoparc, situat en una xarxa mundial d’espais geològics que defensen una visió integral de protecció, educació i desenvolupament sostenible. Ni museus a l’aire lliure ni tampoc parcs temàtics per a especialistes: espais on s’hi realitzen diferents activitats geoturístiques i formatives. I el geoturisme pot tenir, ara mateix, uns efectes formidables sobre la Catalunya central ja que d’una banda incentiva la recerca i, de l’altra, potencia un turisme sostenible que treballa amb la cultura, el medi ambient i el patrimoni. Ara el repte és passar la revàlida de 2024 —ser Geoparc per la UNESCO no és un títol a perpetuïtat— i guanyar visibilitat, tot posicionant-se com a destinació de turisme sostenible i guanyant interrelació amb la resta de membres de la xarxa mundial de Geoparcs. Un objectiu que hauria d’obtenir les majors complicitats possibles, tan generosament com ho ha estat la dels seus impulsors. I és que el Geoparc de la Catalunya Central ja és clarament lloc de descoberta i admiració, on els visitants podem connectar amb les arrels profundes de la Terra i, si es vol, reflexionar sobre el pas inexorable del temps. Abaixar els fums i saber-nos gairebé tan minúsculs com aquells nummulits que avui trobem fossilitzats, mentre el món suma segles, mil·lennis i eres. Empedreïts.

El dibuix, del tàndem Claret i Gubianas.

Fem l'escamot dels que mai no reculen...

Avui s'acaba d'aprovar al Congrés dels Diputats, a Madrid, la Llei d'Amnistia. No cal dir que a mi m'ha fet content perquè sé que se'n podrá beneficiar molta gent. I encara m'ha fet més il·lusió quan he rebut una circular d'Òmnium Cultural encapçalada per un d'aquells Mots propis de Joan Salvat-Papasseit:

La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar

Al text, que signa Xavier Antich, es descriu aquesta Llei d'Amnistia com «una conquesta arrencada a l’Estat a contracor gràcies a la perseverança i l’amplíssim consens de la societat catalana». Encara més, l'amnistia «ha portat el conflicte al cor de l'Estat, i fa veure les maniobres més fosques del poder judicial. Avui s’aprova, però nosaltres no descansem ni ens refiem: continuem vigilants. Ens assegurarem que la llei s'apliqui a tots els qui se n’han de beneficiar: més de 1.500 persones...».

Des d'Òmnium són ben conscients dels riscos que aquests darrers anys es coven: «Alguns ens voldran fer creure que el conflicte polític s’ha acabat. Altres, continuaran amb tota la seva força perseguint l’independentisme. Jo us demano que no renunciem a cap bocí dels nostres somnis; us demano que continuem sent dissidents d’un estat amb greus mancances democràtiques; us demano que continuem sent l’escamot per al lliure exercici dels drets civils, polítics i nacionals al nostre país». Confesso que aquí m'he aturat. Això de ser l'escamot m'ha dut directament a la meva adolescència, i aquella Divisa també papassetiana que vaig memoritzar:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Per tota la resta, la circular ho arrodoneix demanant-nos de «no abandonar mai la tasca ni l’esperança (i axò diria que és Fabra), sabent que avui no s’acaba res. I que no hi haurà resolució del conflicte fins que no puguem exercir lliurement el nostre dret a l’autodeterminació».

I els pressupostos? I aquest final abrupte de legislatura? Fa tants dies que no parlo de política! Em quedo amb una idea: encallats en el sainet del Hard-rock, calia aquesta convocatoria electoral, mal que fos per pura dignitat. Els riscos són alts —es llança per la borda allò que semblava un molt bon pressupost— però no es fa política per mendicar la supervivència, ni molt menys per lligar-se a una cadira. Ras i curt, o es té la força o te la busques. Al risc que calgui. Enhorabona doncs pel gest, President. Els catalans tornarem a votar el proper 12 de maig i m'arrisco a dir que el resultat —sigui el que sigui— ens ha de permetre sortir d'aquest atzucac, tan ple de gesticulació, tan pobre de propostes, tan bèstia que fins i tot allò bo malmet.