Sendo Coll s'exclama a la festa de la Residència

Dissabte vam celebrar els 34 anys de la Residència d'avis al barri. Tot i que la data exacta s'escauria al març, en realitat sempre ens esperem al bon temps, i aquest cop gairebé que per massa. Per sort, el concert que vam programar ja era a les 6 de la tarda i l'ombra ocupava tot el carrer Empordà. Però abans la potència del tenor José Alberto Aznar no ens deixés clavats a la cadira, els breus parlaments inicials de Rossend Coll com a president, la Yesmine Regués com a directora i el propi alcalde Marc Aloy, van tenir el suc que la sessió reclamava. De fet, va ser el Sendo —en Rossend Coll al nostre barri per tothom és en Sendo— qui va gesticular i bramar com només recordo els millors anys de la meva mare. 

Amb el pinzell gruixut i formes austeres, dic, el Sendo es va adreçar a la concurrència amb agraïment però, immediatament, va plantejar perquè encara avui —tot i la pandèmia que hem viscut!— «les residències encara som la pobra de la galleda». Llegit és senzill, però en directa us deixa l'ànima tenallada. Perquè «les administracions només ens ajuden... si en queda». La denúncia dels serveis a la vellesa entesos com un negoci va ser el següent tema —i en Marc Aloy després ho reblaria — i també les diferències salarials en els convenis i en el finançament de centres amb voluntat pública com el nostre. «Cuidadores, infermeres o personal de neteja... totes les treballadores de les residències estan mal pagades, i encara més si ho comparem amb d'altres sectors!». I és cert que la solució no arribarà després del discurs, però en queda constàsncia, d'això i de l'advertiment: «Recollim allò que sembrem». No ho podia acabar amb més elegància! 

Després, el tenor Aznar es capbussà en el seu repertori des de la seva Granada fins a la Rosor o algunes cançons d'en Serrat o Nino Bravo. Tot molt rodó i emotiu, amb la incorporació espontània d'algunes treballadores que dalt de l'escenari semblaven ressucitar al Mannix de 1990. Vam riure i vam cantar, i en acabat vam atacar un sopar a la fresca per als residents i famílies, amb botifarra, mongetes i escalivada. Va venir també la regidora de la gent gran, Rosa Maria Ortega, i sense sopar ni res, encara es va arromangar i ens ajudà a plegar taules i cadires. I allà a quarts de deu, mentre el dia encara llustrejava, vam acabar la celebració contents. Disposats a fer molts més anys amb el mateix esperit de servei del primer dia.

Qui no coneix Joan Lladó?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina s'acosta a l'empresa municipal Aigües de Manresa SA, que des de 1982 no només abasteix d'aigua la ciutat sinó que en porta una gestió integral i estén el seu servei a la comarca. Són 40 anys d'història rodona però, i sobretot, un exemple d'autèntic servei public fruit d'un equip capaç i entregat que mai no ha oblidat els objectius originals. Sigui com sigui —el Pou té més de cinquanta pàgines!— amb la Maria Picassó ens encarreguem, a les acaballes del número, de la secció del «Qui no coneix...». Aquesta vegada el personatge és il·lustre, dels que fan patxoca: no és en va que els lectors del Pou li van atorgar aquest Sant Jordi el premi al manresà més manresà! Joan Lladó Casals. Un capità manaia com pocs se'n veuen. I amb una trajectòria tan llarga com la processó allà on desfila. Vegeu-ne fets i miracles:

Joan Lladó,
manaia de professió

A punt de fer els vuitanta anys, i tant que el coneixeu: en Joan Lladó Casals. Si no us va vendre la nevera, almenys l’heu tingut a casa per arreglar-la! El recordeu a la cantonada del carrer Bilbao amb la plaça de Sant Jordi? Allà hi va néixer i créixer des de 1943, a un cop de roc dels Esquilets, on estudiarà als Hermanos fins a enllestir-hi el comerç. I com que a casa tothom treballava ell també s’hi va posar d’hora, de primer a cal Pujol Muntalà, i després a cal Manubens de les cintes, on coneix Júlia Talón. Després, superats dos mesos d’un curset a Saragossa, decideix d’agafar la representació dels serveis oficials de Balay, i després de Bosch, i de Siemens... Ho va ben ensopegar! Aquells electrodomèstics que fa mig segle s’anaven fent imprescindibles aviat el portaren a parar botiga pròpia, i encara avui fill i filla la fan córrer! Ara bé, la seva trajectòria a Manresa està marcada per l’associacionisme: en Joan ha estat sempre un cul de mal seient. Abans dels deu anys ja el teníem desfilant amb els Armats —i és que el seu pare, represaliat republicà, quan hi va voler tornar després de la guerra no hi va ser del tot ben rebut. Solució? Desfilaria el nano! Però és sobretot al món de l’esport on de primer s’implica, jugant a futbol amb l’Obra Atlético Recreativa —OAR Alba— al camp de Santa Clara, en el seu paper de defensa central. Era el més alt de la colla i ja tenia el posat de guapo que sempre més l’ha acompanyat! També va practicar l’atletisme i a vint anys esdevenia campió dels 100 metros llisos i rècord manresà, una fita que el duria fins als campionats d’Espanya... Però aquell noi no en tenia mai prou: corria, saltava i fins a les solemnitats feia ballar els gegants de la ciutat. I se li va acudir aleshores d’entrar a la banda de la Creu Roja on aprendria els rudiments de la trompeta i timbal, i que de seguida va rendibilitzar en aquella migrada plaça de braus del capdamunt del Passeig. «Tocava a la plaça de toros, sí, i me’n treia 25 pessetes per corrida!». La pràctica musical també li serà utilíssima per superar la llarga mili que li va caure a Cartagena, i que combina com a membre de l’equip d’atletisme de Marina, per allò d’estalviar-se almenys les guàrdies. «...i és així com em penso que de tot me n’he anat sortint: tot m’agrada. He sigut molt feliç a la vida!». Això i, és clar, aquest posat de manaia que gasta: quan a Manresa es va dissoldre la banda de la Creu Roja ell mateix s’embolica a impulsar l’Agrupament de cornetes i tambors que aviat col·laborarà a la cavalcada de Reis, desfilarà amb els heralds per la Festa Major o fins i tot participarà al primer Correfoc de la nostra història. Cal dir que encara li quedava un cuquet? Ho heu endevinat: recuperar els Armats! Desfets el 73, a les acaballes del segle, amb el seu company d’aventures Ramon Circuns i els avals de mossèn Leyes i d’Antoni Pusó, aconsegueixen reprendre la processó del divendres Sant l’any 2000! No cal dir que a la Seu en Jaume Pons i en Joan Ballús també feia temps que se’n delien i, tot plegat, va agafar una empenta impensada... La Casa d’Andalusia ho va arrodonir, i des d’aleshores que no s’han cansat de repetir l’Estrella. Peti qui peti, el Joan encara es vesteix d’armat i marca el pas amb unes cames de primera, acolorides en format escènic, mentre recita, remugant, el lema dels estendards imperials. SPQR. Senat i poble de Roma? I ca! «Senyors Polítics Que Robeu!». I amb la mateixa murrieria de quan tenia vint anys xiuxiueja l’SPQR a la inversa: «Robeu... Que Pobres Sereu!». Ell, amb el premi Oleguer Bisbal rebut per votació popular aquest Sant Jordi pels lectors d’El Pou de la gallina, se sent de tot ben pagat. I garneu, somriu.

Jordi Serrano escriu als republicans espanyols

Ahir va ser a Manresa Jordi Serrano per tal de presentar a Parcir el seu darrer llibre, Carta a un republicano español. Setmanes abans m'havia trucat per demanar-me si el voldria acompanyar i, afalagat, li vaig dir de seguida que sí: em penso que amb gairebé tots els germans Serrano, sabadellencs de pedra picada, hi he establert relacions d'una certa complicitat. Bé, el cas és que per gentilesa de l'editorial (la manresana Bellaterra edicions) vaig rebre a casa un volum de 420 pàgines que no es podien pas despatxar amb mitja tarda o una tarda i vespre. Però l'exercici ha valgut la pena. És un text en castellà, de subtítol explícit: "La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España", que destil·la optimisme. Optimisme, sí, perquè Serrano es qüestiona si vivim en una democràcia, si Espanya és veritablement un Estat de dret. I acaba responent en positiu: "No hi ha cap país perfecte, que ho sigui democràticament al cent per cent. Però la democràcia no es conquereix una vegada i ja està, no es té una vegada del tot i dura per a sempre. Es pot tenir una mica, limitadament, o molt. Encara que pot perdre’s en qualsevol moment. Tota, o només una part...". No avanço res si dic que l’autor —aquest home esperançat— creu en una Espanya reformable (!). I encara més, està convençut que les noves generacions, d'esperit nítidament republicà, ens acompanyaran en un futur millor. 

Esperançat però no pas ingenu. En Jordi Serrano i Blanquer (Sabadell, 1958) és historiador per la UAB, rector de la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya) i secretari general del Moviment Laic i Progressista, entre moltes d'altres iniciatives. També és autor de nombroses obres com ara L'emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer (2004) o Catalunya ha deixat de ser catòlica? (2009), i també un Sabadell destil·lat (2014) entre un bon grapat de títols més. Si ara entra en aquest esbarzerar és per pura militància, des d'una perspectiva que autoqualifica d'independentista accidental. I és que Jordi Serrano fa una anàlisi dels horitzons republicans a Catalunya... i a Espanya. I afirma que el llibre és un avís per als qui no volen veure les amenaces a la llibertat i a l’Estat de benestar que planen sobre ells, ni els perills que comporta traslladar a la cúpula judicial la direcció política del país...

La Carta a un republicano español es llegeix bé, perquè és un bon recull no només dels fets d’aquells dies —els d’abans i encara els de després de l'1 d'octubre— sinó perquè proven de fer una lectura completa de l’esdeveniment. Una lectura «de part», però una lectura política interessant, encara més quan és per als espanyols. I el pròleg de Xose Manuel Beiras ho certifica —ell que també es capbussà al llibre no pas per espanyol sinó per republicà.

En resum, Serrano creu que a Catalunya som l’avantguarda del republicanisme a Espanya, des del segle XIX. Ara amb molts independentistes. Però encara amb més republicans. «No un moviment nacional sinó republicà!» (pàg. 406). El concepte es reitera a tot el llarg del llibre i en pot facilitar (aquí potser no tant) la lectura. Però en el dilema de ser monàrquic espanyol o indepe d’esquerres, entre ser conservador català o republicà espanyol... fa que l’autor triï la fórmula d’independentista accidental. I amb una energia desbordant ens reclama que no ens quedem deprimits: «Som un poble que ha deixat de ser mesell!». 

Acabo. Amb Stuart Mill, Josep Fontana i Antonio Gramsci, el Jordi ja té fet gairebé mig llibre! No, seriosament: el cert és que hi trobareu un planter de citacions d’una riquesa selvàtica, esponerosa i fecunda. Només per això ja m’agradarà conservar el volum a l’abast. I sí, hi ha cronologia —defenso que la informacio hi està molt ben estructurada, amb noms i biografies no només de les 400 famílies de sempre a Catalunya sinó de tota la jungla espanyola. Amb tots els antecedents històrics, des del pacte sinalagmàtic de Francesc Pi i Margall fins a l'actual neofranquisme, o els dubtes socialistes des de 1982 (només cal recordar el «Sánchez s’arronsa» de Ramoneda fa quatre dies a l'Ara...). I encara el paper de l’extrema dreta o la falta de separació de poders. És una mina. I està escrita, sí, en clau espanyola.

Només dues notes finals que vaig voler traslladar a la quinzena d'assistents: en Jordi Serrano cita sovint a Carod Rovira. M’ha recordat aquell tramvia de 2003 on tothom podia baixar a la parada que vulgués... La tercera via? És llarg d'explicar —el llibre és una autèntica carta, i això meu una postal. I si us hi endinseu passareu per 1714, per Macià a la URSS amb Andreu Nin. O per Maragall, Carod i Saura. O Montilla —a qui jo vaig servir lleialment amb Joan Manuel Tresserras. Quins temps! De tot plegat n'han passat més de vint-i-cinc anys, però ho conservo com una sort, participar d’aquell nou independentisme no pas identitari sinó de voluntat universal i transformadora. 

Doncs no res. Serrano, en un entorn d'autoritarisme puixant, confia en la reacció de l’esquerra espanyola. Pronostica canvis i fins la fi de la monarquia borbònica. «Nosaltres l'1 d'Octubre vam perdre la por. Vam anar fins als límits». I confia que sota la crosta de tants segles d'estat són molts els espanyols disposats a compartir el projecte republicà. 

Acabo: quan el mes d'abril feia un any que ens deixava Arcadi Oliveres, Roger Palà publicava un article commemoratiu amb un missatge que potser ens havia passat desapercebut: la necessària unitat indiscriminada de les esquerres. Indiscriminada, si, sense buscar diferències o distincions. Llegint la Carta... m'ha semblat que era bo de recordar-ho. Sobretot ara que m’he fet gran, i que tot i la meva militància perseverant, mai no he acabat de complir amb la disciplina de partit —i me'n sento joiós. Perquè més enllà de fórmules proclamades, encara m'estimo més el risc —errors inclosos— del pensament crític. I d'això, que sí, és clar, que visca la República!

La fotografia és pispada de Regió7, d'Àlex Guerrero Maestre, i m'ha semblat preciosa.