Qui no coneix Abdeslam Ben el Fassi?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina recull cinquanta anys d'història de Foto Art Manresa. Són reportatges de provada utilitat si al darrera hi ha una entitat viva i, encara més, són un bon exemple sobre el poder de la participació ciutadana. Si n'han fet de feina en mig segle! I amb la Maria Picassó, al Cul-del-pou presentem un personatge igualment actiu i prolífic: l'Abdeslam Ben el Fassi. Manresanitat en la diversitat i el més gran compromís comunitari que esperaríem de qualsevol veí. Si encara no us sonava, no us el perdeu: són pàgines viscudes o —versió Ediciones Novaro— vides exemplars!

Abdeslam Ben el Fasssi,
ningú no és perfecte

L’Abdeslam Ben el Fassi Mezouar fa vint-i-cinc anys que viu a Manresa però, com tants altres veïns nostres, va néixer a Kasr al-Kabir, a la província marroquina de Larraix, l’any 1968. De nou germans ell era el del mig, i va estudiar fins enllestir el batxillerat, tot en francès. Després va anar a la universitat de Tetuan a fer Història, i recorda que viatjava sovint a la península. «Aleshores l’entrada no era problema i a mi m’agradava viure l’espai europeu, entre ciutadans amb drets i deures, i amb llibertat d’expressió». Resolta la llicenciatura, es planteja continuar estudis a Bèlgica, on hi tenia amics i dominava la llengua, però la descoberta de l'ambient universitari de Madrid el sedueix i decideix fer el doctorat a la Complutense. La seva tesi analitzarà les relacions entre el Marroc, Espanya i Hispanoamèrica al segle XIX, «quan els liberals espanyols o els independentistes sudamericans buscaven la protecció i refugi del sultà del Marroc». Fet i fet, des de 2005 és doctor en Història contemporània, amb una tesi enllestida a Manresa, anant i venint setmanalment de Madrid. I és que el 1998 l’Abdeslam havia vingut fins a Barcelona perquè el seu germà, que hi feia el doctorat en Química, li havia parlat d’una possible feina d’educador social mentre avançava en la tesi. Els primers tres anys van ser a Barcelona i, després, ja va venir a Manresa on el 2004 arriba la seva dona, una professora de filologia àrab que s’acull al reagrupament familiar. «En aquell temps jo encara pensava tornar al Marroc, amb oportunitats a les universitats de Rabat o de Fes. Però quan van arribar els fills vam decidir de quedar-nos, potser perquè en aquelles universitats tampoc hi encaixava el meu somni». I és que mentrestant l’Abdeslam també ha fet un màster en Immigració i Educació Intercultural a la Universitat de Barcelona (2003-2005) i ha obtingut la nacionalitat espanyola el 2008 —«el que em va fer més content va ser poder incorporar el cognom de  la mare!». Ara es concentrarà en el treball social, de primer a Sant Salvador de Guardiola i, després, assumint tasques de direcció de centres de menors a Granollers o Rubí. En l’actualitat dirigeix un centre a l’Anoia. Estudiós de mena, la llengua catalana li ha esdevingut una obsessió, des de que li van oferir de participar en un diccionari visual català com a primer contacte per als nouvinguts. «L'acollida que va tenir arreu de Catalunya em va animar a avançar en el seu perfeccionament. I en aquest punt, vull agrair tots els docents que m’hi han acompanyat». Tot plegat fins a donar el pas a l’escriptura, que li agrada molt: ara és la llengua que més escriu, per sobre del castellà, l’àrab o el francès, i tot sovint li llegireu col·laboracions a Regió7. Parla de tota mena de temes, no només de la comunitat musulmana. Per això, tot i que a vegades li han proposat d’ocupar algun càrrec a la mesquita, l’Abdeslam, que hi col·labora, s’estima més la part cívica i cultural «i si de cas tractar el tema religiós per adaptar-lo a la realitat que tenim. La nostra confessió ha de ser com a ciutadans d’aquest país, no pas sota la influència de tercers!» I afegeix: «No m’agrada l’exclusió, i sempre recomano als fills que participin. que siguin útils socialment, que facin coses positives i que mai siguin una càrrega per ningú!». Al capdavall, i consternat pel final de la festa major manresana d’enguany, jutja l’episodi de terrible i valora que «com a comunitat a nosaltres ens afecta el doble, sobretot perquè d’altres juguen amb això. Com és que si tenim un sistema judicial i un sistema policial que funciona, sempre ens ho carreguen tot?» I mentre observa dolgut com l’extrema dreta ho aprofita, ell defensa el seu compromís amb Manresa. «Nosaltres també som ciutadans, també fem ciutat. I és aquí on jo vull viure i expressar-me, amb les meves coses positives i negatives. Assumint que en aquest món ningú no és perfecte».

Envellir és aprendre a perdre (Les gratituds)

Fa prou anys que col·laboro amb la residència de gent gran del barri. De primer només en el projecte, ara mateix també en els aspectes de gestió que em proposen. O fent suport en algunes activitats més o menys lúdiques. Per exemple aquest dijous, acompanyant-los a Barcelona: tot just un passeig amb les golondrines i un dinar amb arròs al Maremàgnum. Cada episodi és un repte: pujar i baixar de l'autobús, embarcar-se i desembarcar, anar al bany —i tornar-hi— o arribar-se al restaurant després de cobrir sense pressa dos-cents metres de distància. I a cada pas, fent conviure totes les limitacions amb una punta d'il·lusió. La visió del mar, els calamarsets d'aperitiu, aquella foto de grup proclamant el nostre goig de viure. Ara que torno a mirar la foto, penso en aquest futur imminent tot recordant els versos de Larkin: Hauríem de ser amables amb els altres quan encara hi som a temps. Això i aquelles altres paraules de Delphine de Vigan a Les gratituds, que ens recorden que envellir és —tothom sap que costa— aprendre a perdre. 

«Envellir és aprendre a perdre. 

     Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. Això és el que veig.
     I ja no hi ha res més en la columna dels beneficis.
    Un dia, deixar de poder córrer, caminar, inclinar-se, ajupir-se, aixecar, allargar, doblegar, girar, cap a un costat, cap a l'altre, ni endavant, ni endarrere, ni al matí, ni al vespre, ni mai. No parar d'adaptar-se.
    Perdre la memòria, perdre els punts de referència, perdre les paraules. Perdre l'equilibri, la vista, la noció del temps, perdre la son, perdre l'oïda, perdre la xaveta.

    Perdre el que se t'ha donat, el que has guanyat, el que has merescut, allò per què has lluitat, allò que et pensaves que tindries per sempre.
    Ressituar-se.
    Reorganitzar-se.
    Passar sense.
    Fer cas omís.
    Ja no tenir res a perdre».

Rossend Coll, premi del Consell municipal de les persones grans, de Manresa

Aquest 1 d'octubre, dia internacional de les persones grans, a "la resi" vam estar molt contents perquè en Rossend Coll va ser guardonat, ex-aequo amb Josep Maria Sarri, amb el premi del Consell municipal de les persones grans. En acabat, i quin discurs no va fer! Han estat quatre dècades de dedicació constant i generosa i els resultats deixen bocabadats des que aquest home va començar a fer de voluntari electricista en la reforma del primer pis! Jo el recordo, tan pacient com incansable, al costat de la nostra mare, una dona totalment obsessionada en aquell projecte. El Sendo, aleshores, va resultar ser el company i còmplice indispensable en aquella aventura. I amb el suport de tot el barri, "la resi" va ser una realitat.

El cas és que el Sendo, quan dijous passat va recollir el premi, va fer tot un senyor discurs, provant de recollir no només la seva trajectòria sinó, i sobretot, la història de la residència Sagrada Família. Amb molts agraïments i també uns quants calbots per a les institucions que no sempre han estat el suport que ens convenia.

Sigui com sigui, el discurs del Sendo va ser vibrant. Ho va ser tant que, en acabar, va veure desolat que s'havia deixat persones i que n'havia afegides encara d'altres —ni més ni menys que el Vizacíno al costat de la mare Teresa de Calcuta! Per això, i perquè el vam treballar plegats amb molts dubtes i nervis, penjo aquí el text complet. Ni que sigui com a testimoni fidel de tot allò que aquell vespre el Sendo va voler dir-nos:

Paraules d’agraïment de Rossend Coll en el lliurament 

del premi del Consell de la gent gran de Manresa

1 d’octubre de 2026

 

Agraïment inicial

Excel·lentíssim senyor alcalde, digníssimes autoritats, i tots aquells qui aquest vespre heu volgut acompanyar-nos.

 

Deixeu-me dir abans que res moltes gràcies per aquest reconeixement. I dir també, amb tota humilitat, que és un reconeixement que no m’agrada, que jo no en voldria cap Però si soc aquí aquest vespre és només perquè l’entenc com un reconeixement a quaranta anys de d’un projecte compartit per moltes altres persones. No els parlaré de mi, sinó de la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família, que ha de ser la veritable destinatària del reconeixement.

 

Els arbres vells no es poden trasplantar...

L’any 1985 un grup de persones vam reunir-nos per crear una residència de gent gran amb una idea de Pepita Subirana, que deia que havíem de poder envellir al mateix barri on havíem viscut. I que per això ens calia un nou equipament que ens pogués acollir si calia. Va començar a repartir feina i com que jo havia fet d’electricista em va encomanar la part elèctrica... i ja m’hi vaig quedar! També van col·laborar la Maria Teresa i la canalla, l’Anna i el Francesc, amb l’Oriol Fontdevila i molts d’altres, a qui ja aprofito per donar-los les gràcies.

 

Vam posar mans a l’obra doncs, i amb l’empara de l’associació de veïns, vam aconseguir una col·laboració extraordinària del veïnat. I abans de tres anys, el 26 de març de 1988 vam poder inaugurar un equipament per a 9 residents que, des del 2002, depèn d’una fundació sense ànim de lucre.

 

Amb l’ajuda de tothom

Vull recordar també que gràcies a la coneixença del doctor Selga vam entrar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, d’aquella nova Generalitat de Catalunya. Nualart va ser el primer a encoratjar-nos a tirar endavant, allà on tothom només hi veia dificultats. Aquí també vull fer constar la col·laboració immediata de l’obra social de CaixaManresa, amb la complicitat decidida de Jaume Torras Rodergues. O, poc més tard, la del conseller Antoni Comas...

 

Aquests primers suports tenen molt valor perquè, aleshores, ningú se’ns acabava de creure. Érem quatre exaltats, però teníem fe, ens ho creiem, i amb constància i esforç la idea va prosperar. Buscar un primer habitatge, començar a fer lluminetes, passar per tots els pisos... i fer molts i molts viatges a Barcelona

 

Hem crescut molt gràcies a l’esforç de les nostres treballadores

Avui tenim dotze pisos connectats al carrer Vallès, davant per davant de dues torres centenàries totalment rehabilitades. Un conjunt de més de 1000 m² situats al cor del barri i amb un equip de més de 50 treballadores per servir tots i cadascun dels dies de l’any. Atenem fins a 53 places d’estada fixa i 22 en règim de centre de dia. I encara tots aquells que visitem amb el Servei a domicili es a dir a casa seva... Més d’un centenar d’usuaris. Perquè a «la resi» tothom hi té i hi ha trobat sempre el suport necessari!

 

Però això només funciona amb el gran equip de professionals que ara citava. Sense el seu esforç no hauríem pogut pas superar tota mena de dificultats, i fer-ho mirant de conservar els valors originals.

 

Perquè tot i  l’empenta i la il·lusió d’aquests anys, també hem vist com les normatives esdevenien més complexes, d’una exigència més gran. Una exigència necessària, que hauria d’anar de costat a un millor finançament públic. I aquest finançament públic, també ho he de dir, és clarament insuficient i encara avui ens fa dependre dels donatius i les aportacions particulars. Fins el punt sorprenent que som nosaltres, les entitats del tercer sector, les que hem esdevingut financeres de la Generalitat de Catalunya!

 

Parlant en plata...

Parlant en plata: avui l’atenció a les persones amb situació de dependència és la parenta pobra de l’administració, que mai acaba de trobar el moment de fer uns pressupostos adequats. Només si en queda! I el resultat son uns sous mínims per una feina molt feixuga i amb poc reconeixement social.

 

Al capdavall, aquesta situació injusta deixa desatesa la gent gran, aquelles generacions amb qui estem en deute per tot l’esforç que van haver de fer. I la realitat és que costa trobar places públiques o de pagar el cost de les places privades de corporacions financeres que només veuen la vellesa com un negoci. I mentrestant passen ministres i honorables consellers, prometen d’esmenar-ho i... se’n van xiulant.

 

No ens hem cansat

I amb tot, nosaltres no ens n’hem cansat. Hem sumat temps i entusiasme, hem rebut donatius i hem signat molts crèdits!

 

Per això avui agraïm aquest reconeixement, que és energia per arribar als quaranta anys, l’aprofito per dir que encara ara, com el primer dia, continuem necessitant el suport del veïnat així com el de totes les administracions públiques.

 

Un suport no pas per créixer en nombre de residents, sinó per millorar-ne les instal·lacions i els espais dels molt diversos usuaris. I per celebrar plegats una iniciativa comunitària de la que ens en podem sentir orgullosos.

 

Moltes gràcies!

Manresa, un setembre de tristesa infinita

La matinada del dimarts 1 de setembre va encetar un dels mesos més convulsos que pugui recordar a Manresa. Carles Vilajosana, de 45 anys, va morir apunyalat aquell dia quan tornava del ball del Correfoc, exactament el darrer acte de la nostra Festa Major. Ho consigno per tal de recordar-ho, de tenir-ho a l'abast quan les tempestes sembla que ens vulguin abatre.

Però si la notícia d'aquesta mort va commocionar i adolorir a tothom, com un llampec, el tro va ser immediat en forma d'instrumentalització per part de la ultradreta. Aliança Catalana i Vox van difondre unes primeres dades que van resultar ser falses, tot atribuint el crim a menors estrangers no acompanyats. L'espantall de la immigració també el recollia Junts que, molt apressadament, en reclamava repatriacions. Poc hi va fer que aquell mateix dia la policia detingués dos menors d'edat amb antecedents per delictes violents, tots dos de nacionalitat espanyola i residents a la ciutat: en una successió vertiginosa d'esdeveniments des de les xarxes una convocatòria anònima convidava a participar d'una primera manifestació sota un lema tan rude i populista com és «Fins els collons». Si això ja em va semblar lamentable, em va acabar d’entristir veure al telenotícies nacional un parell de senyores, l'una afirmant que a Manresa feia por circular a partir de les 8 del vespre i l'altra, del tot forassenyada, afirmant que de nit a la ciutat hi havia jovent passejant amb catanes.  

L'endemà, dimecres 2 de setembre, al minut de silenci a la plaça major l’alcalde encara demanava no utilitzar la tragèdia per extreure'n rendiment polític ni estigmatitzar cap col·lectiu i afirmava, emfàtic, que «qui la fa la paga». Però al vespre una manifestació amb 700 persones acabava a la mateixa plaça Major demanant precisament la seva dimissió. Anònimament també, al final s'hi desplegava una pancarta on al costat de la imatge de sor Lucía Caram es veia Marc Aloy, tots dos acusats de ser els responsables d'aquella tragèdia. 

Poca estona més tard, en marxa silenciosa convocada per l’associació de veïns de les Escodines i sota el lema «Junts fem barri», vora un miler de persones rebutjàvem la violència i expressàvem el nostre dol. Va ser l'única on vaig participar i, pel primer cop en aquells dies frenètics, vaig recuperar la confiança amb els meus veïns i conciutadans. Perquè hi va haver més manifestacions però, sobretot, vam haver de conviure amb un allau de missatges a les xarxes socials que alimentaven amb insults i tergiversacions qualsevol possibilitat o espai de reflexió. També vaig llegir articles que no puc compartir de cap manera, encara que els subscriguin persones que tinc per amigues. D'altres, per sort, maldaven per posar pau:

«Quina mania tenim d’assenyalar, de buscar culpables ràpids i d’enfonsar-los públicament protegidets per la brillantor d’una pantalla. Quin és el propòsit? Volen un món més ben construït a base de mala hòstia, falta d’enginy i mentides? Des de quan la pau s’aconsegueix 

amb malvolença i antipatia?»

Maria Gallofré, La miserable recerca de likes. Regió 7, 06/09/26

Quan estem disgustats, empipats o enrabiats ens costa rumiar. Ens agradaria que allò no hagués passat, ens agradaria trobar els culpables, ens agradaria resoldre aquell i tots els maldecaps que ens trasbalsen... Però això no és fàcil ni ràpid ni mai immediat: ens cal compartir el dolor, ens cal reflexionar plegats, ens cal un punt d'empatia per superar el tràngol. I tot això no funciona si es vol fer des d'apriorismes o distorsions com les que, sortosament, es van denunciar des de Moviment Popular: no hi ha una Manresa «postapocalíptica, ultraviolenta, on no es pot ni caminar de nit». Hi molta gent empobrida, sí, i hi ha molta gent que pateix pel seu futur, independentment del seu orígen.

«Però en els temps que corren, hi ha qui assimila diferents a delinqüents, construint relats simplificats, a base de mentides que els fan responsables de tots els mals de la nostra societat. I el que era compassió s’ha transformat en ira. I aquesta ira instrumentalitzada, pot fer molt mal, anul·lant la fraternitat, la solidaritat, allò que ens fa sentir orgullosos de ser persones, que quan cal ens aboquem a ajudar els supervivents d’una inundació.»

Rufí Cerdan, Ni un pas enrere. Regió7, 09/09/26

Al capdavall arriba l'octubre, l'horitzó electoral és més proper i els estirabots es multiplicaran. Però espero que en Marc Aloy o sor Lucía Caram continuaran treballant per la ciutat, talment ho espero de moltes altres persones a les que tinc per intel·ligents, sensates i disposades a arromangar-se generosament davant dels problemes. Que no sempre l'encerten, és clar, perquè ningú no es perfecte. Però que se senten compromeses a construir ciutadania. Pensin com pensin, votin com votin, resin o no resin. Construir ciutadania, sí. Un dels textos més serens i afortunats d'aquest setembre, de Josep Ramon Mora:

Els manresans i manresanes hem viscut moments d’intensa commoció, ràbia, preocupació i, fins i tot, por amb la mort d’un conciutadà a mans d’un menor. En aquesta dolorosa circumstància han fet acte de presència els profetes de la decadència, els catastrofistes hiperventilats que intenten convertir els problemes i reptes de convivència en palanques per afavorir opcions polítiques autoritàries i profeixistes.

 Però allò que prediquen no és el camí per on es troben les solucions. El camí és construir ciutadania. Construir ciutadania és, abans que res, aprendre a mirar l’altre com a legítim. No com un obstacle, no com una amenaça, sinó com algú amb qui compartim espai, institucions i futur. La ciutadania neix quan acceptem que la diversitat no és un problema a resoldre, sinó una riquesa a gestionar amb intel·ligència i respecte.

 Implica drets que ens protegeixen, sí, però també responsabilitats que ens vinculen: informar-nos amb rigor, participar en els debats públics, cuidar els espais comuns, exigir transparència i practicar la convivència democràtica. La ciutadania és una obra coral: ningú la pot sostenir sol.

En moments de polarització, quan les identitats es tornen rígides i els discursos s’escurcen fins a convertir-se en eslògans, construir ciutadania significa recuperar la complexitat. Tornar a escoltar. Tornar a preguntar. Tornar a dubtar. És en el dubte —i no en la certesa absoluta— on la democràcia respira.

 També vol dir reforçar els espais compartits: escoles que eduquen en el diàleg, mitjans que contrasten, institucions que arbitren amb equitat, associacions que creen comunitat. Aquests espais són els tallafocs que impedeixen que el conflicte polític es converteixi en fractura social.

Construir ciutadania és, en el fons, un acte d’esperança. És creure que, malgrat les tensions, podem imaginar un futur comú. Que la democràcia no és només votar, sinó aprendre a viure junts. Que la discrepància no és el final del camí, sinó el seu inici.

 La ciutadania es fa quan decidim que la ciutat que compartim val més que les diferències que ens separen.

Josep Ramon Mora, Construir ciutadania, Regió7, 22/09/26

Qui no coneix Marta Bitriu?

Aquest mes de setembre El Pou de la gallina parla de màgia, de la màgia de Manresa. No és pas un homenatge a l'equip de govern municipal sinó la presentació d'un tou de mags i il·lusionistes que han crescut a la nostra ciutat fins a fer-ne un referent que tindrà el punt àlgid els propers dies, amb el setè Festival Màgic. Amb menys màgia, però molta fe, al capdavall de la revista hi trobareu Marta Bitriu, una apassionada de la genealogia i dibuixant a temps lliure. Si encara no la coneixíeu no us la perdeu! 

Marta Bitriu,
art i genealogia de bona fe

Diguem-ho només començar: Marta Bitriu Comallonga va néixer a Artés, el gener de 1976. Als que us agrada filar prim ara direu que no és manresana, però és a Manresa que la coneix tothom perquè la Marta —dibuixant i també genealogista— és la responsable del despatx del Casal de l’Església a Manresa, i aviat farà 25 anys que hi treballa cada dia de cada dia. Filla del Pere i la Teresa, i al costat del seu germà més petit, va passar una infantesa plàcida a cavall de la família, l’escola i el mijac. Fins que als deu anys un accident canviarà per sempre la seva visió de la vida: el juny de 1986 la va atropellar un cotxe al mig del poble, «un cotxe que corria massa quan jo creuava per on no tocava. Va ser terrible». Se’n va sortir al preu de créixer de cop: «Va ser com si aquell dia jo hagués tornat a néixer!». Hospitalitzada a Sant Pau, a Barcelona, la Marta va contemplar amb dolor durant un mes llarg com els nens de la seva vora es morien, «el Jordi de sis anys, el Miquel que en tenia onze, la Raquel de catorze o el Roger, que només tenia mig any… encara ara hi penso i em sap greu». Definitivament en surt més madura i reflexiva. Farà el BUP al nou institut d’Artés i arrodonirà la secundària al Lluís de Peguera per fer el batxillerat artístic. En paral·lel, des de petita la passió pel dibuix i la història canalitzen les seves inquietuds. Al costat de la seva tieta Mercè, que és pintora, la Marta conserva també el record de la Pilarín Bayés que anava gairebé cada curs a la seva escola. «Jo desitjava arribar a dibuixar com ella! Potser per això des dels deu anys que faig ninots». Uns ninots alegres, positius, que durant la pandèmia de 2020 il·lustraven cada dia un dibuix que feia córrer per les xarxes entre amics. I encara abans, no van faltar els dibuixos per als independentistes empresonats, «almenys un dibuix per a cadascun, un cop al mes!». Puigdemont, Rull, Junqueras, Forcadell, Bassa o Cuixart. «I Jordi Turull amb qui encara ens escrivim!». L'apassiona la història també. «La meva àvia Caterina, que vivia amb nosaltres, moltes tardes reunia una tertúlia d’amigues parlant d’històries familiars, properes, però que eren la vivència de la nostra història col·lectiva i, a mi, em captivaven». Amb tot aquest bagatge, la Marta va estudiar Història de l’Art a la UAB i després va procurar-se el Curs d’Aptitud Pedagògica per dedicar-se a la docència. «Vaig fer les pràctiques a l’institut Lacetània amb en Jaume Sala, i em van sortir algunes substitucions. També vaig fer moltes classes de repàs. Però no acaba de trobar-m’hi. Fins i tot vaig provar de treballar en un restaurant!». I és aleshores que el 2002 va arribar al Casal de l’Església. La seva feina l’ocupa tot el dia, en horari partit —«al migdia és el meu temps per dibuixar!». Porta l’administració del Casal així com l’arxiu parroquial de tot Manresa que ha quedat centralitzat allà, i diu que li agrada molt combinar la recerca d’arxiu amb el tracte amb persones, «preparant els papers dels casaments, la catequesi, la venda a la llibreria, la inscripció als cursos…». Però la síntesi de tot plegat són els seus arbres genealògics que investiga i dibuixa en dimesions colossals. N’ha fet per encàrrec però, sobretot, destaquen els familiars. «Amb l'arbre dels Bitriu arribo a 1670, des de Solsona, Tiurana, la Torre de Rialb i Freixenet, on va néixer el meu besavi que és qui s’estableix Artés i es casa amb Isabel Casanova. I pel que fa als Comallonga, la línia materna, arribo fins a 1280! Dels Ignacio m'he quedat a 1800… Ara estic fent els Canudes i els Casas» Molts segles d’història que ara també voldria redactar sobre paper: «em queda escriure la història de la casa de pagès familiar». Mentrestant, tan tímida com incansable, va i ve cada dia fins al Casal amb la fe posada en un món millor. I somriu.

Memòria de Pere Llehí (1884-1936)

M'hi va fer pensar la relació de víctimes de la guerra, inaugurada a Manresa el darrer 18 de juliol, al costat de la magnífica escultura Metralla. El missatge és inequívoc: la revolta de 1936 amb la victòria del feixisme i quaranta anys de Dictadura no es poden oblidar ni justificar. Conjurat amb aquests objectius, i resseguint aquell dissabte una llista de més de 800 noms per trobar parents com l'Amadeu Fontdevila —un altre biberó desaparegut a l'Ebre— em vaig aturar també al de mossèn Pere Llehí Ramoneda, i vaig veure que aquest 8 d'agost faria 90 anys de la seva mort.

De petit, a casa els avis materns, recordo una esquela emmarcada i penjada al rebedor de qui havia estat Pere Llehí, l’oncle del meu avi Josep Subirana Llehí. Si mai vaig demanar qui era, la resposta era breu, mínima. «El van matar, aleshores que els rojos mataven capellans». No vaig sentir mai, més enllà de manifestar el dolor per aquella absència, cap més comentari o aclariment, ni tan sols un retret que, potser davant d’una criatura, es jutjava innecessari. Era el doctor Llehí, era mort i no calia parlar-ne gaire més. Potser perquè els avis, que prou eren de rosari quotidià i missa dominical, mai se sentiren entre els victoriosos del 39. Gens proclius a respectar les autoritats del seu temps, sempre provaren d’allunyar-se'n perquè —l'avi aviat ho esbandia— «tots aquests només hi són per fotre’ns». 

No va ser fins de gran que vaig conèixer detalls d'aquell Pere Llehí. La seva història es pot resseguir bé gràcies a la tasca de memòria.cat. Nascut a Manresa el 1884, havia cantat missa l’any 2010 a l'església de Sant Bartomeu, a les Escodines. Llicenciat en Teologia, va ser capellà de les Germanetes dels Pobres i beneficiat de la Seu, i el seu activisme el portà a dirigir la Lliga de la Perseverança o actuar com a consiliari del grup fejocista Ramon Llull, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Manresa. I encara l’any 1924, amb mossèn Manuel Marsenyach, van fundar la revista Ave Maria que va publicar-se fins el mateix juliol de 1936. Aleshores Pere Llehí, «de primer estigué amagat a les Germanetes dels Pobres i, després, es traslladà a un pis del mateix carrer de Sant Bartomeu, on es trobà amb mossèn Autonell. Allí, el dia 5 d’agost del 1936, delatats per una veïna, foren detinguts tots dos, i duts al Comitè. En Pere Llehí quedà momentàniament en llibertat i anà a casa de la seva germana, on la nit del 8 d’agost fou novament detingut».

La germana era la Josepa Llehí Ramoneda, vídua, que s’estava al carrer de sant Benet. Segons el  testimoni que se'n conserva —va ser cridada a declarar el setembre de 1943 per a l’expedient de Rafael Corvinos— es van presentar a casa seva fins a vint milicians armats la mitjanit del 7 d’agost amb la intenció de tornar-se a endur Pere Llehí al Comitè. No se sap si hi va arribar a passar, perà segons el testimoni del seu nebot, Joan Subirana Llehí, també a memòria.cat, aquella nit «el mataren en un mur al costat de l’actual gasolinera situada just abans de la cruïlla de les carreteres de Vic i de Berga». L’apunt més sinistre és que després de mort li tallaren la llengua —es veu que l’home tenia facilitat de paraula— i que la passejaren lligada amb una canya pel bell mig del passeig, tot cantant-li el gori-gori. La imatge és d’una crueltat esfereïdora però no gaire més que la de moltes altres atrocitats que al món s'han comès en nom d'un déu, de l’ordre o de la revolució. La televisió ens en serveix cada dia, d’un cap a l’altre del món. Que els protagonistes no ens siguin parents no ens les hauria de fer menys salvatges, especialment si estem convençuts que totes les vides tenen el mateix valor.

Acabo aquestes notes sense cap voluntat apologètica, des de la distància genealògica, ideològica i temporal que ens separa amb el protagonista: si més no, queda clar que el meu republicanisme no venia de sèrie. Però alguna cosa m'atrau del personatge, més enllà d'acarar una mort violenta aquell 8 d'agost de 1936. I és que al reverend doctor Pere Llehí la propaganda oficial dels vencedors el va qualificar de presbíter, màrtir il·lustre i sacerdot exemplar abans de canviar-li el nom de Pere a Pedro i, tot seguit, silenciar-lo perquè el trobaven incòmodament catalanista. Ja es veu que aquell 1939 ningú estava de broma, i els fejocistes supervivents van haver de fer farina plana i dissoldre's dins les Congregacions Marianes dels jesuïtes o bé a Acció Catòlica, que depenia dels bisbats. Creu i ratlla.  

Per això no puc entendre que encara avui la jerarquia eclesiàstica s’escarrassi amb la beatificació de fins a 160 persones de la diòcesi de Vic —12 de manresanes, comptant Pere Llehí. Ho trobo fora de temps, molt poc autocrític i carregat de riscos innecessaris. Allò que ens cal —a les institucions, a les organitzacions com la mateixa església o fins als partits polítics— no són màrtirs ni beats, ni tampoc líders tocats d'infalibilitat, sinó persones amb sentit crític, generoses i diposades a construir un món més just, igualitari i sostenible. Un punt incòmodes i tot, si pot ser. I compromeses no pas a revisar un cop i un altre el passat sinó, i sobretot, a preparar un millor futur col·lectiu.

«El 19 de juliol de 1936». El dibuix, de Joan Vilanova, en un indret anònim però indubtablement del Bages.

Un 18 de juliol contra l'oblit

Dissabte es van complir 90 anys d'aquell 18 de juliol funest, el de la revolta militar contra la legalitat republicana, origen d'una llarga guerra que només a Manresa va sumar més de 800 víctimes, a més a més de centenars d'exiliats i vora dos mil presos o represaliats. Un veritable daltabaix esclar, també per a tot Catalunya, especialment sotmesa des de 1939 per aquell ejército de ocupación. L'experiència va ser d'una crueltat tan viva que a la mort del dictador, quaranta anys després, van ser molts els que acceptaren, a canvi d'una magra democràcia, fer silenci del passat, sense qüestionar-lo. Fins al punt que a Manresa, més enllà de la recerca històrica, gairebé ens hauran calgut noranta anys rodons per expressar-ho públicament i en clau d'homenatge. Sí, per ser justos ja hi havien hagut d'altres actes públics —i cal celebrar la gran tasca de la gent de memoria.cat que tants i tants esforços hi ha esmerçat. Però és des d'ara que, amb els nou metres de l'escultura Metralla, de Marc Sellarès, Manresa incorpora el missatge a l'espai públic amb contundència: la guerra i la dictadura que va comportar van ser un episodi tràgic i cruel, amb la destrucció, persecució i la repressió de persones i idees. Aquella amarga experiència, doncs, no pot caure mai en l'oblit i, per això, cada dia un xiuxiueig recita el nom de les 800 víctimes manresanes des del cor de l'escultura. Però sobretot, la silueta d'aquell fragment de metralla ens recorda que el feixisme sempre pot tornar. Perquè el risc hi és, no ens enganyem, i a vegades sota les formes més banals, guanya terreny entre nosaltres. No val a badar. Per això m'agrada Metralla al cor de Manresa, i fins m'hagués agradat que aquest 18 de juliol s'hi haguessin aplegat tots els representants municipals, conjurats en la defensa dels valors democràtics. Al capdavall, quines polítiques públiques farem si abans no hi ha un compromís explícit amb els valors democràtics? Ja cal que ho tinguem present a l'hora de decidir.

Qui no coneix Montse Ayala?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol és també el del mes d'agost, un número d'estiu que ens permet fer una mica de vacances i deixar el proper número per al primer dimecres de setembre. Potser per això, un punt relaxadament, hi parlem del valor educatiu del joc, d'aquest joc constructor de comunitat que el proper mes de setembre repetirà setmana de jocs al carrer, renovant un calendari anual d'activitats. I al final de l'exemplar, el "Qui no coneix..." presenta Montse Ayala, que des de molt petitat haurà estat una comunicadora vocacional. Si més no, al Pou la coneixem d'ençà que va posar els peus a l'Autònoma, i al cap dels anys és un plaer comprovar que el seu trajecte ha estat el d'aquesta periodista total. No ho sabríem dir d'una altra manera.  

Montse Ayala,
periodista total

Es diu Montse Ayala Riu i és de 1969. Segur que la teniu vista, amb aquelles ulleres rodones i un tallat de cabells a la garçonne! Acaba de sobreviure un grapat de graduacions al Kursaal amb l’equip de comunicació de la UManresa. Gestió de xarxes socials, elaboració de continguts informatius i actualització de la web, entre d'altres galindaines. Però si voleu anar al començament heu de saber que la Montse va ser concebuda a Pamplona, on ja havia nascut el seu germà Marc. Sort que el pare va rebre una oferta laboral per tornar a Manresa! I és així com la Montse hi va néixer, i també la Susanna, que va arribar després. Resolta la primària a l’Anselm Cabanes, l’anada a l’institut Pius Font i Quer li resultarà ser un terratrèmol. «Surto una mica de mare, i començo a penjar assignatures fins el punt que decideixo repetir 2n de BUP». Encara avui considera que és de les millors decisions de la seva vida i gràcies a la qual farà les seves millors amigues, l’Anna Vilajosana, la Marta Mercadal o la Montse Segon, amb qui va guanyar seguretat i serenitat. «També els mestres eren brutals: en Pep Pujol, l’Elvira, el Tonet... per ells vaig enterrar el meu somni de ser veterinària, amb una pick-up i un gos molt gros, ajudant a parir les vedelles del Berguedà!». A la Montse li agrada escriure i tirarà per periodisme. De petita ja havia fet entrevistes a la Nancy o un primer Informe semanal amb un pastor de cabres de Vallcebre. De manera que se’n va a la UAB a fer Ciències de la informació gairebé al mateix temps que amb l’Anna Vilajosana es planten a El Pou de la gallina —gràcies Teresa Torra! «D’allà vam passar a la Casa d'oficis de l'Ajuntament de Manresa, la meva primera feina i el meu primer ordinador!». I de seguida va venir Ràdio Ciutat «on vam presentar-nos amb l’empenta de l’Anna que hi va descobrir el Serranillu: teníem més barra que ofici, però la cosa era no parar». I la Montse no para ni ha parat mai: després va venir TVM o, inoblidable, l’experiència com a voluntària als Jocs Olímpics del 92 seguits des del centre principal de premsa. A punt d’acabar la carrera la va a buscar Felip González per cobrir els informatius de Flaix Ciutat —conjuntament amb l’Anna Vilajosana! També la truquen de Catalunya Ràdio per cobrir la corresponsalia, compartint les dues feines fins l’any 99 abans de fer el salt a la nova Agència Catalana de Notícies, l’ACN que creava un jove Carles Puigdemont des de Girona, 100% virtual i amb el suport de les diputacions provincials convergents. «Jo ja tenia el meu pis que era també l’oficina, amb un ordinador i un mòdem. I vaig creure que veritablement construíem una infraestructura d’estat». S’hi va passar dotze anys com a delegada territorial de la Catalunya central, un llarg període durant el que, amb el poeta Santi Rufas, serà mare de l’Adrià i el Pere. «Vaig notar que a l’ACN les baixes de maternitat no els devien encaixar... o que les aprofitaven per ventilar les discrepàncies: a la fi volien gent de la seva corda, plegats a la seva autoritat, i vam acabar partint peres l’any 2010». I ja està? I ara! Tornem a trobar-la al costat de l’Anna Vilajosana que, amb en Francesc Domene, creen Repunt, una assessoria des de la qual van portar la comunicació d’UManresa. «Inicialment passo cinc anys com a autònoma però allò cada cop reclamava més dedicació i a la fi m’hi quedo en exclusiva, encantada del tracte amb l’equip que hi ha». I en tot aquest temps, la Montse s’ha sabut implicar sempre amb la ciutat per posar com a voluntària la seva expertesa, fos a l’Associació Manresa de Festa, a Òmnium Cultural o a totes les AFA dels fills. O bé el nucli impulsor de l'Apunt, l'associació de Periodistes prèvia a la creació de la delegació professional del Col·legi. Periodista total, doncs, i amb el somriure de qui mai s’ha desdit del rigor i la responsabilitat que la seva tasca reclama.

38 anys de Residència al barri

El dissabte 13 de juny la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa va celebrar 38 anys, que aviat és dit. Una estona abans ens vam trobar amb representants municipals per explicar-los i visitar les darreres obres que ara fa un any vam emprendre a la planta baixa del número 6, i que només necessiten una escomesa d'aigua suplementària per aconseguir l'aprovació de bombers. Tot plegat vora 250.000€ a compte de crèdits, invertits no pas per atendre més usuaris sinó per millorar-ne les condicions i adaptar-nos a la normaiva contemporània. Com que en aquella visita s'hi va afegir Toni Mata —veí del barri també, però en aquell moment periodista de Regió7— i la fotògrafa Mireia Arso, l'endemà vam ser notícia al diari. Que començava així:

«La Mayra Gómez Kemp, el Joaquín Prat i molts altres personatges han comparegut avui a mitja tarda a l'escenari situat a la meitat del carrer Vallès, al barri de la Sagrada Família, sota un sol de justícia en un dissabte xafogós. Afortunadament, ni els polítics asseguts a primera fila ni la resta d'espectadors han patit d'igual manera els rigors de la temperatura, aixoplugats sota l'ombra d'uns tendals guaridors. L'ocasió, però, s'ho valia: la festa del 38è aniversari de la residència d'avis, un cas singular dins l'ecosistema d'un sector que, com s'ha reivindicat en els parlaments previs, necessita més recursos».

Però com sempre, de la festa allò més punyent van ser les paraules de benvinguda de Rossend Coll des de l'escenari, com a president del Patronat. Aquest cop, després d'una pinzellada d'història i de l'agraïment a totes les persones que treballen en aquest projecte, el Sendo ha reiterat la seva frase cèlebre, segons la qual la residència «som la pobra de la galleda» i que les administracions només ens atenen «si en queda», que generalment no queda gran cosa. Tant és així que l'home s'ha exclamat d'aquesta paradoxa: «Ara som les entitats del tercer sector les que financem la Generalitat!». És a dir, que no n'hi ha prou d'estar mal finançades o de comptar amb un conveni que és misèrrim amb els treballadors sinó que, a sobre, sovint cobres tard! Quan recuperarem un cert equilibri? Al seu costat l'alcalde Marc Aloy aguantava el tipus estoicament talment ho feien a primera fila els regidors Mariona Homs, Joan Vila, Ramon Bacardit o Mercè Tarragó. Fins el punt que el Sendo, condescendent, va voler aclarir que parlava per les administracions superiors... 

Al capdavall va ser Marc Aloy qui va tancar la presentació valorant l'afecte imprescindible d'una residència quan la solitud no és volguda. «Des de l’Ajuntament fem el que podem» i va esmentar que darrerament s'han fet accessibles tots els passos de vianants. Però allà on l'home va elevar l'expectativa va ser quan va dir que a l'Ajuntament ja s'ha començat a redactar el projecte per fer d'aquell primer tram del carrer Vallès un vial de plataforma única «per evitar així que els avis i les àvies hagin de baixar i pujar de les voreres». No cal ni dir que Regió7 va actuar com a notari immediatament! 

Diguem encara que la darrera reestructuració del trànsit davant "la resi" —el canvi de sentit del carrer Vallès— ja ha suposat una millora pel que fa a seguretat i densitat. Però, efectivament, allò que ara mateix pot millorar la connexió entre la nostra residència i sobretot millorar els espais comuns dels habitatges de la Sagrada Família és aquest projecte que, des d'ara mateix, ja esperem conèixer amb candeletes!

Qui no coneix Pep Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina parla de satanisme, de «la Manresa fosca» que diu l'Oriol Pérez. Però al costat d'aquesta obscuritat local, més mediocre que diabòlica, a la secció Qui no coneix... amb la Maria Picassó hi presentem una persona lluminosa, encara més sota els focus. Pep Garcia! No és un artista en el sentit clàssic, d'acord, però és dels que ho sap fer córrer tot perquè, des de molt jove, n'ha fet ofici. I sempre ha sabut allà on els gats jauen.

Pep Garcia,
treballar per l’emoció

Aquest sí que el coneixeu, i això que va néixer a Vic, el 1964. Pura contingència perquè, ara mateix amb casa i parella  al Penedès, ell sempre s’ha considerat un manresà nascut a Vic. És el Pep Garcia i Orri. El pare treballava per les màquines de cosir Sigma i el van fer responsable d’una nova delegació a Manresa fins que, tip de superar cada dia la Pollosa, a la fi van traslladar-s’hi. I ja tenim el Pep al Pare Algué i, després, a l’Anselm Cabanes, sempre amb un punt precoç i un altre de milhomes. Quan arribarà a l’institut ja escriu, toca la guitarra i canta cançons, i abans d’acabar el batxillerat ja el trobarem a Rialles. «Al Peguera em fan el favor de la meva vida: aprovo el COU però no puc anar a la Selectivitat perquè arrossegava les mates de 2n de BUP i em tomben tot el curs». Aquell any de torna que farà al nocturn comença a organitzar coses. De manera que, tot i obtenir la Selectivitat, no tria pas la via acadèmica. «Un dia em vaig trobar tocant al costat del Lluís de las Heras, i vam acabar creant el grup Palangana», amb qui durant mes de tres anys faran més de 50 bolos a l’any per tot el país i és així com coneix Xesco Boix, de qui guarda un gran record. “Era un utòpic!». El Pep té vint anys i, de la mà de Gonçal Mazcuñan i Albert Macià, entra a Regió7. Fins que l’any 1989 fa el pas definitiu i funda La General d’espectacles. «Al diari em van arreglar l’atur, però amb la condició que no hi deixés d’escriure: encara ara els faig un article setmanal!». L’agència rutllarà amb clients com la Caixa de Pensions o el Tibidabo i molts ajuntaments. «Aviat vaig fer coses molt grosses! També amb CaixaManresa, amb en Pere Garcia, amb qui ens teníem tota la confiança, o amb el Jaume Torras, amb qui vam impulsar el Festiu, que no només proporcionava espectacles familiars als ajuntaments sinó que els dignificava, com vam fer el 95 amb la nova Festa Major infantil a Manresa». Es tracta de portar grups bons, i de fer-ho en el lloc i horari adequat per tal que puguin emocionar. «Si no, no val la pena». Treballa per l’emoció, em diu.  El Pep ha portat  també el management del Teatre Mòbil, Marcel Gros, de Pep Callau, de Carles Cases, l’Anaïs Vila o el Salva Racero. «No gaire més gent, perquè jo vull ser palanca d’artistes, no un representant de catàleg». Són anys intensos, amb les campanyes d’Anem al teatre, amb la Diputació, o  una promotora amb els germans Calmet  En concert, que va dur a Manresa Sabina o Serrat. I, és clar, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. «Em fitxa la Pepa Ninou –de la Generalitat- i encara que ara ningú se’n recordi, vaig fer més d’una dècada de director tècnic provant sempre de vincular l’esdeveniment al territori». En acabat vindrà l’encàrrec de Tortell Poltrona, més de quatre anys coordinant les gires del Circ Cric i, quan en Jaume Mateu para, al Pep, expert en circs, li arriba el Raluy, amb qui encara treballa ara i amb qui acaben de crear la Fundació Carlos Raluy, de la qual li proposen la presidència. President també de l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Bages, Berguedà i Moianès, arran del cas de la mare. «Me’n va sortir un llibre, Postals per una mare absent, amb retalls de quatre anys, tot d’impressions escrites de les quals va néixer encara un espectacle amb dibuixos de sorra i piano. Vaja, que al final torno a pujar als escenaris!». Gestor cultural, escriptor i fins, quan cal, mestre de cerimònies de tota mena d’actes, també de bodes i funerals, també ha tastat alts i baixos sentimentals. I aquí somriu, treu ferro al tema, feliç com és amb la My, la seva parella de fa deu anys, i manifesta només dues fidelitats més, Apple i Volvo, mentre prova d’oblidar crisis com la del 2008 —«vaig  tocar fons i fins vaig dormir al cotxe»— o els vuit mesos de la pandèmia sense feina. I, malgrat tot, el Pep s’alça cada dia per perseguir emocions. Muntant la carpa del xou o, si molt convé, saltant a l’escenari.

«De la sala Loiola al teatre Kursaal», al Canal Taronja

Ara fa un mes, hi va haver a Manresa la projecció del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal, amb caràcter d'estrena. Es va omplir la platea del Conservatori un diumenge matí i, encara, del dilluns a la tarda. La cosa és que el documental, més enllà de molta informació, recull una llarga conversa que mantenim Joan Morros i jo mateix i on, fet i fet repassem quatre dècades de cultura, o d'associacionisme cultural manresà —des de Rialles i Tabola fins al Galliner. També de política, és clar. En acabat, i vist en perspectiva, el dis de l'estrena em va semblar un bon document, fet amb traça i resultat d'un guió treballat. Però és clar, la bondat i el detall dels continguts fan que el documental superi l'hora i mitja i, el dia de la presentació —bona part del públic superàvem la seixantena—  després dels aplaudiments de rigor vam córrer fins els lavabos. No ens enganyem, qui més qui menys, la pròstata ens apreta... A la sortida, cares conegudes, un punt democió, molts records atapeïts —de lluny i tot, amb el Cisco Vila o el Jordi Betran! Més enllà de tot això, però, diria que els continguts son interessants i prou honestos —i, si s'escapa alguna pífia, no hi ha ni càlcul ni malícia sinó com a molt l'adaptació de la memòria al passat. Perquè si alguna virtut té tot plegat és la de deixar un testimoni, fet des de la vivència i, posats a dir, també des de l'amistat que tots aquests anys hem conservat amb el Joan. En fi, que l'objectiu no és un òscar i, al capdavall, dir-vos que si no l'heu vist, no patiu, que fins demà diumenge el passen al Canal Taronja. I, arrapapats a casa, sempre podeu fer una capcinada o, si és a convenir, escapar-vos al lavabo de casa sense pressa ni neguit.

La gravació, el muntatge i l’edició del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal son d’Isabel Casanovas i Jaume Ferrer, amb guió elaborat per l’Àngels Fusté i la Rosa Clarena,a partir d'una conversa gravada en dos escenaris: el Museu del Barroc de Catalunya -allà on hi havia hagut la Sala Loiola- i una segona part a l’escenari del teatre Kursaal. El documental també va comptar amb la col·laboració de Sílvia Sanfeliu, Joan Closas i Jordi Mira. Amb un agraïment especial al periodista i cronista Xavier Domènech que el mes de maig ens en va fer la presentació en viu i en directe.

Oriol Pérez exorcitza els dimonis de Manresa

Cada nou número de la revista El Pou de la gallina mereix ser celebrat, que per això diem que es tracta d’un miracle mensual a Manresa. I per això també els presentem amb una regularitat escrupolosa cada primer dimecres de mes davant d'un públic fidel: tothom ha après que, si s'arriba amb prou puntualitat, es pot endur la revista de franc. 

Ahir, però, aquest miracle de ressons ignasians, va resultar especialment singular perquè, fet i fet, parlava del dimoni. Del dimoni a Manresa! El reportatge La Manresa negra: satanisme a l’ombra de Montserrat és portada d'aquest mes de juny, i el seu autor és el musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño (1972), columnista habitual de la revista que aquest cop ha elaborat el tema central sumant 20.000 caràcters sobre el dimoni i, afinant més, sobre el dimoni a la nostra ciutat.

Per poc que conegueu el personatge comprendreu les nostres reserves editorials quan el mes de desembre va oferir-nos tocar aquest tema. Anava de debò? I més encara, és que per ventura hi ha deixebles de Satanàs a la nostra ciutat? La seva resposta va ser que sí a tot: que faria el tema, i que ens mostraria el satanisme que s’amaga entre nosaltres —ja se sap que el satanisme sempre viu un punt ocult! El resum vindria a dir, que si Montserrat és la llum de Catalunya, Manresa en seria l’ombra.

Ara el reportatge és un fet, i ahir el vam presentar plegats en una conversa distesa, amb moments d'una certa hilaritat fins i tot. El punt d'arrancada eren les afirmacions del ja ex-rector de l'església de la Mercè i membre del Verb Encarnat, Gustavo Lombardo, quan va assegurar després del Correfoc de 2025 que «el dimoni guanya terreny a la nostra ciutat». A partir d'aquí vam poder parlar de la demonologia, la branca de la teologia dedicada a l’estudi dels dimonis i que manté una estreta relació amb l’angeologia. No és en va que en la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts que és com dir la història de la condició humana... —i des d’aleshores la seva missió no ha estat tant forçar els humans a pecar mitjançant el suggeriment, l'engany o la temptació. En la tradició cristiana, doncs, el pecat sorgeix quan l'ésser humà accepta conscient o inconscientment aquestes temptacions. 

D'altra banda, i per esbandir continguts populistes, des de bon començament li vaig demanar per la seva experiència en un ritual que va resultar ser de pa sucat amb oli, amb hard rock de fons i una gallina degollada en directe que —els oficiants no semblaven tenir-hi gaire pràctica— va esquitxar de sang els de primera línia, amb disgust i queixa més que no pas satisfacció satànica. Resolta aquesta anècdota, vam passar a la categoria.

I és aquí on l'Oriol va presentar els pecats capitals. Pecar és cometre una falta contra la llei divina o contra un precepte de l'Església però per extensió consideraríem pecar com a sinònim d’obrar malament o amb excés. Des del papat de Gregori el Gran, al segle VI, els pecats capitals han quedat fixats en set, el primer dels quals és la supèrbia —o orgull. Després vindrien l’avarícia, la luxúria, la gola, la ira, l’enveja i la mandra… «Més que un catàleg de prohibicions religioses, encara avui constitueixen una extraordinària cartografia de les passions humanes. En ells hi trobem condensades les pors, les inquietuds i les contradiccions d’una civilització que, durant segles, va intentar comprendre la naturalesa de l’home a partir dels seus excessos». I aleshores, en un exercici de risc l'Oriol fa passar pel seu sedàs la mateixa ciutat de Manresa!

Els clarobscurs de les persones, ho poden també ser també de les ciutats? Ahir, com a l'interior del reportatge, l'Oriol fa un excurs per jutjar pecats manresans com el final del projecte 1522 o de tan recents com la Gala Plácido, organitzada pel Manresa Film Office o —amb xifres— el festival Camins… són pecats o són errors polítics? —«No, no, jo aquí hi veig supèrbia, la mateixa supèrbia que em neguiteja a les tanques de la Fàbrica Nova: què vol dir això que Manresa és benparida!? Supèrbia i prou». Per un moment vam dubtar de la responsabilitat de l'alcalde Marc Aloy, com si tot fos obra només del mateix Satanàs...  Confiteor, Deo omnipotenti (...) mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa!

Calia acabar el vespre, i va ser el moment de l'exorcista de la diòcesi de Vic, mossèn Joan Prat. La seva participació al reportatge té una voluntat aclaridora, constatada la desacralització que vivim: —«els pecats no fan sinó parlar de nosaltres mateixos. De les nostres ferides, dels nostres excessos i de la dificultat permanent d’habitar-nos amb serenitat». Aleshores, no podria ser que la psicologia contemporània redueixi la influència demoníaca a traumes, obsessions o mecanismes d’autodestrucció? Ras i curt, que molts d’aquests posseïts pel dimoni siguin senzillament desequilibrats? I és aleshores que l'Oriol és mulla: «La majoria de casos que arriben als exorcistes tenen explicació psiquiàtrica, sí... però no tots!». I —poca broma— ho arrodoneix citant a Baudelaire: «El més gran truc del diable és fer-nos creure que no existeix!».

Podríem posar-nos d'acord, doncs, en que el satanisme és entre nosaltres. No pas com una organització sinó com una idea on l'Oriol prova de tancar la conversa, «satanisme com a fascinació pel poder, per la provocació i per la destrucció dels límits. I també en una frontera –entre la fe, la metàfora i la decadència cultural– on Manresa sembla voler continuar projectant la seva ombra!». Està clar que els nostres responsables polítics potser no ho subscriurien això però coincidim que si alguna gràcia té tot plegat és que ens fa rumiar. Teràpia contra l'inconscient col·lectiu i també aquest punt d'autocrítica imprescindible com a persones i com a comunitat. Ep! Si és que volem sortir de la banda fosca...

 

Per molts anys Glòria!

Ahir al vespre, al celler Abadal d'Horta d'Avinyó, Glòria Ballús i Casòliva ens havia convidat a celebrar el seu aniversari: setanta-set anys rodons que va voler festejar voltada d'amics. Ara bé, la festa era molt més que una festa. La Glòria la va voler transformar en un concert-homenatge dedicat a Joaquim Pecanins i Manuel Jovés, dos autors que ella ha estudiat en profunditat com a doctora en musicologia. I el resultat ha estat espectacular. Gairebé dues hores de valsos, tangos, sardanes, cuplets, foxtrots o xotis que hem enllestit cantant, plegats, una nadala, el Fum, fum, fum, que Pecanins va recollir a Prats del Lluçanès el 1903 i que ha esdevingut una cançó universal. La Glòria va conduir tot l'acte, va presentar la vintena llarga de temes i va tocar ella mateixa algunes peces al piano. Però no estava sola, i l'acompanyaven, ara l'un, ara l'altra, Mireia Subirana, Arnau Hernández, Sònia Anton, David Martell i Anna Clarena, Marcel Martínez i —els darrers però no menys importants— una Celeste Alias amb Roger Mas al piano inspiradíssims, fos amb El cant dels ocells, en versió del Lluçanès de Pecanins, o el tango de Manuel Jovés Buenos Aires  que la veu de la Celeste va entonar per al goig de tots els assistents. En fi, passada la litúrgia final d'aquell Fum, fum fum  —ningú millor que la Glòria per saber la importància dels rituals!— encara vam poder sortir del celler per brindar plegats i deixar arribar el capvespre entre converses i records. Hi vaig retrobar bona part de la cultura manresana, també representants polítics i naturalment l'amfitrió de la casa, en Valentí Roqueta, que es passeja per la propietat amb una actitud franca però un punt continguda, literalment britànica. També hi ha en Pep Garcia, que sembla estar sempre al cas de tot, i és aleshores que va aparèixer l'equip del Mirador de Montserrat. Ens havien dit de fer una copa de vi, potser un petit berenar, i en acabat d'atacar el formatge, el pernil i els brioxos, la cosa ja es podia qualificar ben bé de sopar a peu dret mentre el vespre llustrejava sota el ventet de maig. Consigno també un record molt especial per la Rosa Canela o Ramon Vilar, antics companys al  Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Però molt especialment hi ha el reconeixement a la Glòria, amb qui penso que ens estimem des d'aquella desafortunada desfilada d'autoritats de la festa major de 1995. Costa tant apariar progressisme i tradició! No puc negar que aleshores els meus apriorismes sovint no passaven de prejudicis... Diré, doncs, que de la Glòria Ballús durant dotze anys en vaig aprendre moltes coses. De les formes, del protocol, del poder per dir-ho clar. I amb tant tacte com lleialtat, va redreçar més d'un desencert nostre en matèria de festa i protocol o, també, del reglament d'honors i distincions. És per tot plegat que conservo el més gran reconeixement per la Glòria Ballús com a etnomusicòloga, com a cap de protocol i, és clar, com a persona. Una manresana exemplar, treballadora, estudiosa, ferma i resolutiva que encara avui —setanta-set anys sobre les seves espatlles— rumia projectes, desempolsina partitures i emprèn amb tossuderia la tasca de difusió que ella sola s'ha imposat. Ras i curt, per poc que s'hi rumiï, podríem dir que es tracta d'una manresana de les de bandera. O, si ho voleu i per dir-ho amb totes les lletres, de les de premi. 

Només he fet una foto en tot el vespre, però diria que recull la Glòria en un moment d'absoluta felicitat, acomiadant el concert.

Qui no coneix Roser Alegre?

No és habitual en aquesta secció d'El Pou de la gallina fer-hi passar representants polítics en actiu, però el perfil de la Roser Alegre és del tot idoni per explicar una història de compromís i tossuderia que no ens n'hem sabut estar. I a més a més, bé es podria dir que la coneix tothom o gairebé: una manresana com la que més que, des de la diada de sant Jordi, és a la revista corresponent a aquest mes de maig:

Roser Alegre,

una dona de combat

Segur que la teniu vista: Roser Alegre i Fontanet, un tros de dona, que s’estima la ciutat i la gent fins el punt de ser regidora a l’Ajuntament de Manresa —ja fa més de set anys!— encapçalant la candidatura dels de Fem. Si fins ara no ha estat al govern no serà per actitud o falta d’idees, diguem només que els han faltat vots o una finestra d’oportunitat, i mentrestant, penquen, proposen o denuncien tot allò que els sembla que grinyola. «Però jo no vinc d’aquesta tradició. De fet, si ara sóc a la política és per la mateixa actitud militant que em va dur a fer de cap al mijac de Crist Rei durant més de deu anys». Aquest compromís amb l’entorn probablement ja li venia una mica de família: els seus pares, l’Enric i la Pepita, sempre han estat vinculats a l’associaciónisme manresà, fos als geganters, en corals o al centre excursionista, I sempre amb aquell esperit de voluntat de servei. I és en aquest ambient que la Roser creix, al costat del seu germà Pau. Va a la Flama, i té flaca per la via artística començant per la flauta travessera al Conservatori –«quan encara era allà al carrer Jaume I, hi vaig fer fins a cinquè de grau mitjà!» i, també, amb les classes de dibuix al Cop d’ull o a cal Barés, o les colònies musicals de Tírvia o Neret, en uns estius plens de felicitat. Resolta la secundària al Pius Font i Quer, se’n va fer Sociologia a l’Autònoma mentre enfila tot de feines com ara aquell programa Quedem? d’Òmnium Bages que continuarà dos anys més des de la seu nacional. Tipa de baixar a Barcelona, posteriorment s’ocuparà de la dinamització del Casal Flors Sirera, a les Saleses. «I doncs no vaig descobrir la política fins als 27 anys, em penso, quan des de l’Ateneu la Sèquia ens organitzem la colla bastonera Manrússia Van del Pal, que des del primer dia ha estat un espai de cultura popular autogestionada». Això i la cooperativa de consum la Guixa l’acostaran cada vegada més a les CUP, on de primer només manifesta públicament el seu suport. «L’any 2015 ja era al vuitè lloc de la candidatura, i el 2019 em van proposar d’encapçalar-la. Mirat en perspectiva no m’ho vaig rumiar gaire, i vaig dir que sí». Els dos primers anys s’hi aboca a temps complert gràcies a l’atur, per tal d’aprendre com funciona la màquina municipal, però avui compatibilitza la dedicació política amb mitja jornada a la cooperativa l’Arada, «en programes de dinamització comunitària al Bages, Solsonès sud o Cadí-Moixeró». I amb tot això no podem pas oblidar el seu vessant esportiu, recuperat fa poc més d’una dècada. «De jove ja havia fet natació però ho vaig deixar per la música. I encara que sempre he estat de fer muntanya, no recupero els entrenaments fins descobrir el rugby!». I és al rugby on mesura la seva energia, ara enquadrada a les rugby mater, que son mares de l’escoleta de rugby –«un rugby suau, sense placatges!». Tot plegat amb la mateixa passió per Manresa i per la gent de Manresa, contra la pobresa i les desigualtats, definitivament batalladora entre la melé i les bastonades. I convençuda que el dia que ja no sigui a les institucions potser tindrà un xic més de temps propi però que no deixarà mai de vincular-se a aquest activisme social que la fa viure.

Qui no coneix Francesc Vilà?

Aquest mes d'abril, a la secció "Qui no coneix.." d'El Pou de la gallina he presentat en Francesc Vilà, el que ha estat director del Museu de Manresa i del Museu del Barroc de Catalunya fins a la seva jubilació. I em va agradar molt de parlar-hi i d'entrevistar-lo davant d'un cafè llarg a Las Vegas perquè el Francesc és un home prou reservat i del qual, que jo recordi, no en circulen entrevistes. Doncs no res, vam fer aquest "esta es su vida" de la nostra televisió d'infantesa que ara faig públic des d'aquest blog, amb tot l'agraïment. I amb aquesta caricatura excel·lent de Maria Picassó que, si no el recordàveu, posa cara al personatge. Aquest és l'home:

Francesc Vilà,
temps efímer al museu

El darrer dia de 2025 va jubilar-se com a director del Museu de Manresa i Museu del Barroc de Catalunya. És en Francesc Vilà i Noguera (1960), home de melena volteriana i esperit kantià, nascut en una família de tradició pagesa a cavall de santa Llúcia i la Catalana—«però amb el pare a la Pirelli!». Va créixer en llibertat, campant vora santa Caterina, aleshores que tot el món semblava trenar-se al Cardener, amb l’escola Sant Jordi a l’altre costat del pont, en un pis de la Muralla. Després va passar per la Salle, va fer el COU al Peguera i, com que sempre li havia agradat la manipulació de la matèria, superarà aplicadament els primers dos anys de Químiques a la UB. Però heus aquí que aquell bon estudiant entra en crisi i decideix perdre’s per la delitosa illa de Menorca! Un parèntesi hippye de domicilis provisionals i molt temps suspès a cala Coves. «Em va costar sortir-ne, però diria que a la fi va guanyar l’esgotament». L’ensurt familiar no millora quan el Francesc, altra vegada a casa, manifesta voler estudiar Filosofia: cinc anys més a la UB amb mili inclosa a Madrid, al regiment d’automòbils. «Des d’aleshores que sóc un llicenciat en Filosofia amb carnet de camió!». Això sí: va ser qui més van arrestar per falta de celo en el cumplimiento de sus obligaciones. Després vindrà la docència amb unes primeres classes de català i una molt minsa voluntat de fer de mestre... I és aleshores que apareix un interinatge al Museu de Manresa. El seus estudis d’estètica amb el Valverde i també d’història de l’antropologia li aplanen el camí. «Al museu, aquella acumulació de temps en un espai de seguida em va temptar». És clar que el repte era tan majúscul com prosaic: les noves directrius de la Generalitat de Catalunya sobre documentació i difusió establien de primer realitzar per a cada element una nova fitxa d’inventari. El Francesc s’hi capbussa i es decideix a fer el màster en gestió cultural i diversos postgraus de patrimoni. Es una època intensa on ha de compaginar feina i família. Al Museu, on ha entrat de suport a Josep Maria Gasol, al costat d’en Marc Torras per l’Arxiu, guanyarà la plaça per oposició. I amb un interès creixent per la manipulació de les coses més que no pas la seva conservació comença a tenyir la institució: «Tot és més efímer que no ens pensem!». Es clar que el Museu massa sovint quedava a la cua dels objectius municipals —«En un primer moment el museu era jo... i el conserge!»— però ell sempre va creure en el seu potencial. Amb els primers recursos pressupostaris, podrà emprendre un programa d’exposicions i materials didàctics d’acord amb el Centre de recursos pedagògics. La crisi de 2008 sembla tornar a estimbar totes les intencions si no fos que amb el departament de Cultura ja havien començat a col·laborar amb el fons Viladomat i s’estableix que en el futur el Museu de Manresa serà el Museu del Barroc de Catalunya. La complicitat de Pepe Serra des del MNAC i en Jusèp Boya des de la direcció general de Patrimoni ho faciliten i el 2022 ja hi havia fet el projecte museològic. El conseller Santi Vila santificarà l’operació en un moment màgic, on tothom semblava posar-se d’acord. «I aquí cal consignar l’interès de Valentí Junyent i Marc Aloy, i també de David Closas, que és que signa el projecte arquitectònic». Avui el Museu és d’abast nacional i malgrat tots els entrebancs en licitacions i concursos, al Francesc només li reca no haver pogut deixar enllestida l’exposició local a la segona planta, amb espai per a l’arqueologia o bé els artistes de la ciutat amb qui sempre ha tingut complicitat. I, flegmàtic, si li demaneu a què dedica ara el seu temps us amolla, enmig de pauses: «Pensaré què fer. Caminaré... pensant». Perquè el temps fuig, és clar, però amb aquest filòsof al capdavant, hom diria que al Museu hi ha deixat pòsit.

Neus Tomàs, a l'Àlbum de visites

De l'Àlbum de visites d'aquest mes d'abril a El Pou de la gallina: una crònica dels Pessics de saviesa amb la periodista Neus Tomàs, directora adjunta d'eldiario.es La foto, de Joan Closas, és presa a l'entrada del Casino tot just abans de començar l'acte, i la naturalitat de la Neus és el preludi d'una sessió desimbolta i fresca, plena de raons que fan l'article sol:

Neus Tomàs, periodisme honest 

Neus Tomàs Gironí (Lleida, 1973) va ser al Centre cultural del Casino el dijous 12 de març, convidada pel cicle Pessics de saviesa. És la directora adjunta de eldiario.es i, també, la seva responsable de la delegació de Catalunya. Cronista política —«però a vegades també m’agrada fer incursions a cultura»— defensa que l’únic requisit imprescindible d’un periodista és la curiositat. I de seguida recalca que, en moments d’incertesa com els que estem vivint, és més necessària que mai la política. «Amb Trump veiem l’extrem on mai no hauria d’haver arribat la política. És racista, xenòfob... però triomfa per incompareixença de l’adversari!». Jordi Morros, el periodista que condueix la conversa apunta, prudent, si no serà que el món està fora de control. La dona arronsa discretament les espatlles, després de dues dècades d’ofici: «S’han comès errors com ara quan la socialdemocràcia o l’esquerra ha acceptat fàcilment postulats neo-liberals. I ara que la gent reclama solucions, només creixen les respostes populistes...». La Neus, com qui no vol la cosa, aleshores repassa d’una revolada els partits tradicionals, amb Junts que ha de decidir candidat —Puigdemont o Turull?— o ERC amb Junqueras inhabilitat —«aquests també tenen soroll a dins!». O el PSOE a qui les enquestes no li reconeixen cap creixement tot i fer bandera de la gestió. Ras i curt, en aquestes circumstàncies només Vox o Aliança catalana desitgen unes eleccions anticipades. I aleshores Neus Tomàs sentencia: «Perquè política és fer que et puguin atendre al CAP quan toca». La conversa es fa curta i, a la recta final, la dona pondera el model de eldiario.es, sense suport paper, i sense deutes. «El paper només aguantarà mentre s’allargui l’esperança de vida de la gent». Com que en Jordi Morros sembla neguitejar-se, la Neus afina: «No té futur el paper, a excepció potser de la premsa local». Els darrers titulars els donarà parlant de les notícies falses, que creixen i s’acumulen. «Es bàsic avaluar les fonts , però també recordar que la informació no és gratis, i que els periodistes dinem». Posats a no desairar les futures generacions, encara deixa anar un parell més de perles: «En aquesta feina sempre passen coses però no saps pas què passarà demà!». L’altra, amanida amb el record de la seva recent entrevista a Gisèle Pericot, valora que «aquesta feina et permet conèixer gent que mai havies pensat que coneixeries». I malgrat que a vegades els maldecaps es multipliquin —«A eldiario.es ens gastem 200.000€ anuals en advocats!»— el cert és que en un món convuls «el periodisme honest no pot mirar cap a una altra banda». I ho arrodoneix: «perquè avui el futur dels mitjans de comunicació només passa per fer més bona informació».