La matinada del dimarts 1 de setembre va encetar un dels mesos més convulsos que pugui recordar a Manresa. Carles Vilajosana, de 45 anys, va morir apunyalat aquell dia quan tornava del ball del Correfoc, exactament el darrer acte de la nostra Festa Major. Ho consigno per tal de recordar-ho, de tenir-ho a l'abast quan les tempestes sembla que ens vulguin abatre.
Però si la notícia d'aquesta mort va commocionar i adolorir a tothom, com un llampec, el tro va ser immediat en forma d'instrumentalització per part de la ultradreta. Aliança Catalana i Vox van difondre unes primeres dades que van resultar ser falses, tot atribuint el crim a menors estrangers no acompanyats. L'espantall de la immigració també el recollia Junts que, molt apressadament, en reclamava repatriacions. Poc hi va fer que aquell mateix dia la policia detingués dos menors d'edat amb antecedents per delictes violents, tots dos de nacionalitat espanyola i residents a la ciutat: en una successió vertiginosa d'esdeveniments des de les xarxes una convocatòria anònima convidava a participar d'una primera manifestació sota un lema tan rude i populista com és «Fins els collons». Si això ja em va semblar lamentable, em va acabar d’entristir veure al telenotícies nacional un parell de senyores, l'una afirmant que a Manresa feia por circular a partir de les 8 del vespre i l'altra, del tot forassenyada, afirmant que de nit a la ciutat hi havia jovent passejant amb catanes.
L'endemà, dimecres 2 de setembre, al minut de silenci a la plaça major l’alcalde encara demanava no utilitzar la tragèdia per extreure'n rendiment polític ni estigmatitzar cap col·lectiu i afirmava, emfàtic, que «qui la fa la paga». Però al vespre una manifestació amb 700 persones acabava a la mateixa plaça Major demanant precisament la seva dimissió. Anònimament també, al final s'hi desplegava una pancarta on al costat de la imatge de sor Lucía Caram es veia Marc Aloy, tots dos acusats de ser els responsables d'aquella tragèdia.
Poca estona més tard, en marxa silenciosa convocada per l’associació de veïns de les Escodines i sota el lema «Junts fem barri», vora un miler de persones rebutjàvem la violència i expressàvem el nostre dol. Va ser l'única on vaig participar i, pel primer cop en aquells dies frenètics, vaig recuperar la confiança amb els meus veïns i conciutadans. Perquè hi va haver més manifestacions però, sobretot, un allau de missatges a les xarxes socials alimentant amb insults i tergiversacions qualsevol possibilitat o espai de reflexió. També vaig llegur articles que no puc compartir de cap manera, encara que els subscriguin persones que tinc per amigues.
«Quina mania tenim d’assenyalar, de buscar culpables ràpids i d’enfonsar-los públicament protegidets per la brillantor d’una pantalla. Quin és el propòsit? Volen un món més ben construït a base de mala hòstia, falta d’enginy i mentides? Des de quan la pau s’aconsegueix amb malvolença i antipatia?»
Maria Gallofré, La miserable recerca de likes. Regió 7, 06/09/26
Quan estem disgustats, empipats o enrabiats ens costa rumiar. Ens agradaria que allò no hagués passat, ens agradaria trobar els culpables, ens agradaria resoldre aquell i tots els maldecaps que ens trasbalsen... Però això no és fàcil ni ràpid ni mai immediat: ens cal compartir el dolor, ens cal reflexionar plegats, ens cal un punt d'empatia per superar el tràngol. I tot això no funciona si es vol fer des d'apriorismes o distorsions com les que, sortosament, es van denunciar des de Moviment Popular: no hi ha una Manresa «postapocalíptica, ultraviolenta, on no es pot ni caminar de nit». Hi molta gent empobrida, sí, i hi ha molta gent que pateix pel seu futur, independentment del seu orígen.
«Però en els temps que corren, hi ha qui assimila diferents a delinqüents, construint relats simplificats, a base de mentides que els fan responsables de tots els mals de la nostra societat. I el que era compassió s’ha transformat en ira. I aquesta ira instrumentalitzada, pot fer molt mal, anul·lant la fraternitat, la solidaritat, allò que ens fa sentir orgullosos de ser persones, que quan cal ens aboquem a ajudar els supervivents d’una inundació.»
Rufí Cerdan, Ni un pas enrere. Regió7, 09/09/26
Al capdavall arriba l'octubre, l'horitzó electoral és més proper i els estirabots es multiplicaran. Però espero que en Marc Aloy o sor Lucía Caram continuaran treballant per la ciutat, talment ho espero de moltes altres persones a les que tinc per intel·ligents, sensates i disposades a arromangar-se generosament davant dels problemes. Que no sempre l'encerten, és clar, perquè ningú no es perfecte. Però que se senten compromeses a construir ciutadania. Pensin com pensin, votin com votin, resin o no resin. Construir ciutadania, sí. Un dels textos més serens i afortunats d'aquest setembre, de Josep Ramon Mora:
Els manresans i manresanes hem viscut moments d’intensa commoció, ràbia, preocupació i, fins i tot, por amb la mort d’un conciutadà a mans d’un menor. En aquesta dolorosa circumstància han fet acte de presència els profetes de la decadència, els catastrofistes hiperventilats que intenten convertir els problemes i reptes de convivència en palanques per afavorir opcions polítiques autoritàries i profeixistes.
Però allò que prediquen no és el camí per on es troben les solucions. El camí és construir ciutadania. Construir ciutadania és, abans que res, aprendre a mirar l’altre com a legítim. No com un obstacle, no com una amenaça, sinó com algú amb qui compartim espai, institucions i futur. La ciutadania neix quan acceptem que la diversitat no és un problema a resoldre, sinó una riquesa a gestionar amb intel·ligència i respecte.
Implica drets que ens protegeixen, sí, però també responsabilitats que ens vinculen: informar-nos amb rigor, participar en els debats públics, cuidar els espais comuns, exigir transparència i practicar la convivència democràtica. La ciutadania és una obra coral: ningú la pot sostenir sol.
En moments de polarització, quan les identitats es tornen rígides i els discursos s’escurcen fins a convertir-se en eslògans, construir ciutadania significa recuperar la complexitat. Tornar a escoltar. Tornar a preguntar. Tornar a dubtar. És en el dubte —i no en la certesa absoluta— on la democràcia respira.
També vol dir reforçar els espais compartits: escoles que eduquen en el diàleg, mitjans que contrasten, institucions que arbitren amb equitat, associacions que creen comunitat. Aquests espais són els tallafocs que impedeixen que el conflicte polític es converteixi en fractura social.
Construir ciutadania és, en el fons, un acte d’esperança. És creure que, malgrat les tensions, podem imaginar un futur comú. Que la democràcia no és només votar, sinó aprendre a viure junts. Que la discrepància no és el final del camí, sinó el seu inici.
La ciutadania es fa quan decidim que la ciutat que compartim val més que les diferències que ens separen.
Josep Ramon Mora, Construir ciutadania, Regió7, 22/09/26
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada