Qui no coneix Marta Bitriu?

Aquest mes de setembre El Pou de la gallina parla de màgia, de la màgia de Manresa. No és pas un homenatge a l'equip de govern municipal sinó la presentació d'un tou de mags i il·lusionistes que han crescut a la nostra ciutat fins a fer-ne un referent que tindrà el punt àlgid els propers dies, amb el setè Festival Màgic. Amb menys màgia, però molta fe, al capdavall de la revista hi trobareu Marta Bitriu, una apassionada de la genealogia i dibuixant a temps lliure. Si encara no la coneixíeu no us la perdeu! 

Marta Bitriu,
art i genealogia de bona fe

Diguem-ho només començar: Marta Bitriu Comallonga va néixer a Artés, el gener de 1976. Als que us agrada filar prim ara direu que no és manresana, però és a Manresa que la coneix tothom perquè la Marta —dibuixant i també genealogista— és la responsable del despatx del Casal de l’Església a Manresa, i aviat farà 25 anys que hi treballa cada dia de cada dia. Filla del Pere i la Teresa, i al costat del seu germà més petit, va passar una infantesa plàcida a cavall de la família, l’escola i el mijac. Fins que als deu anys un accident canviarà per sempre la seva visió de la vida: el juny de 1986 la va atropellar un cotxe al mig del poble, «un cotxe que corria massa quan jo creuava per on no tocava. Va ser terrible». Se’n va sortir al preu de créixer de cop: «Va ser com si aquell dia jo hagués tornat a néixer!». Hospitalitzada a Sant Pau, a Barcelona, la Marta va contemplar amb dolor durant un mes llarg com els nens de la seva vora es morien, «el Jordi de sis anys, el Miquel que en tenia onze, la Raquel de catorze o el Roger, que només tenia mig any… encara ara hi penso i em sap greu». Definitivament en surt més madura i reflexiva. Farà el BUP al nou institut d’Artés i arrodonirà la secundària al Lluís de Peguera per fer el batxillerat artístic. En paral·lel, des de petita la passió pel dibuix i la història canalitzen les seves inquietuds. Al costat de la seva tieta Mercè, que és pintora, la Marta conserva també el record de la Pilarín Bayés que anava gairebé cada curs a la seva escola. «Jo desitjava arribar a dibuixar com ella! Potser per això des dels deu anys que faig ninots». Uns ninots alegres, positius, que durant la pandèmia de 2020 il·lustraven cada dia un dibuix que feia córrer per les xarxes entre amics. I encara abans, no van faltar els dibuixos per als independentistes empresonats, «almenys un dibuix per a cadascun, un cop al mes!». Puigdemont, Rull, Junqueras, Forcadell, Bassa o Cuixart. «I Jordi Turull amb qui encara ens escrivim!». L'apassiona la història també. «La meva àvia Caterina, que vivia amb nosaltres, moltes tardes reunia una tertúlia d’amigues parlant d’històries familiars, properes, però que eren la vivència de la nostra història col·lectiva i, a mi, em captivaven». Amb tot aquest bagatge, la Marta va estudiar Història de l’Art a la UAB i després va procurar-se el Curs d’Aptitud Pedagògica per dedicar-se a la docència. «Vaig fer les pràctiques a l’institut Lacetània amb en Jaume Sala, i em van sortir algunes substitucions. També vaig fer moltes classes de repàs. Però no acaba de trobar-m’hi. Fins i tot vaig provar de treballar en un restaurant!». I és aleshores que el 2002 va arribar al Casal de l’Església. La seva feina l’ocupa tot el dia, en horari partit —«al migdia és el meu temps per dibuixar!». Porta l’administració del Casal així com l’arxiu parroquial de tot Manresa que ha quedat centralitzat allà, i diu que li agrada molt combinar la recerca d’arxiu amb el tracte amb persones, «preparant els papers dels casaments, la catequesi, la venda a la llibreria, la inscripció als cursos…». Però la síntesi de tot plegat són els seus arbres genealògics que investiga i dibuixa en dimesions colossals. N’ha fet per encàrrec però, sobretot, destaquen els familiars. «Amb l'arbre dels Bitriu arribo a 1670, des de Solsona, Tiurana, la Torre de Rialb i Freixenet, on va néixer el meu besavi que és qui s’estableix Artés i es casa amb Isabel Casanova. I pel que fa als Comallonga, la línia materna, arribo fins a 1280! Dels Ignacio m'he quedat a 1800… Ara estic fent els Canudes i els Casas» Molts segles d’història que ara també voldria redactar sobre paper: «em queda escriure la història de la casa de pagès familiar». Mentrestant, tan tímida com incansable, va i ve cada dia fins al Casal amb la fe posada en un món millor. I somriu.