diumenge, 20 de maig del 2018

Comiat i dol per al (93) 873 07 79

Aquesta setmana el vaig donar de baixa per una qüestió pràctica: ningú no paga per un telèfon que ja no utiliza, per un telefon fix que ningú responia des de feia sis mesos. Però m'ha costat, tal com em costa acostumar-me a les absències i, encara més, la darrera de totes, la de la nostra mare. I tanmateix, al cap de mig any gairebé que calia fer-ho. A més a més, ha estat senzill. Des de la companyia em van reclamar tot just alguns formalismes i, finalment, la devolució de l'aparell. I mentre anava per tornar-lo a qualsevol establiment Movistar vaig tenir temps de pensar en aquest mig segle de 8730779, que era el telèfon de casa, instal·lat des del 1966 o 67 al menjador de la carretera del Pont de Vilomara. Es feia servir només si convenia, i el temps just i necessari. Sense intimitat. Encara havien d'arribar els supletoris, i recordo algun veí que el va venir a utilitzar per alguna mena d'urgència. De tot el boom de la modernitat electrodomèstica el telèfon s'escampà com l'oli, i aviat fou inconcebible no tenir-ne. Prou que se'n reia el Capri en els seus monòlegs! A força de fer hores extres i torns de nit a la Pirelli, el nostre pare ens va fer arribar la nevera, el televisor, la rentadora, el sis-cents... i el telèfon. Se'n van posar també els avis, i els amics, i -costa de creure!- des de petits ens sabíem una pila de números de memòria, tots de set xifres. A vegades ens trucaven com a conferència -des de Rajadell mateix, allà on les centraletes no s'havien automatitzat. I tinc la sensació que es jutjava com un recurs més aviat car, misteriosament calculat a partir dels "passos". No ho sé del cert, jo era xic. Però el número, el nostre número familiar, era aquest 873 07 79. I, fet el fet, em queda el dubte de si en el futur algú altre el recuperarà de l'oblit, encara poc resignat a la seva total i, potser, definitiva desaparició.

Suposo que el telèfon no tenia prou entitat com per guanyar-se una foto. El sis-cents, en canvi, comprat de tercera mà, sí: els Fontdevila-Subirana entràvem forts a la nova societat de consum!

dimecres, 16 de maig del 2018

Marc Aloy, candidat a l'alcaldia de Manresa per ERC

Avui a ERC-Manresa hem fet una assemblea extraordinària, d'aquelles que es preparen amb meticulositat perquè tots sabem com és d'important. I això perquè avui triàvem el cap de lllista de les properes eleccions municipals. És clar que falta un any sencer, direu. Però és un any necessari, i sobre el qual cal construir un programa i un equip. I això vol idees... i temps. Vol, també, reunir persones compromeses. I la primera haurà estat el Marc, ara ja formalment candidat a l'alcaldia.

Marc Aloy i Guàrdia. Nascut a Manresa ara fa trenta-nou anys. Va fer la primària a l'Espill i la secundària al Pius Font i Quer. I, seguint una inclinació joveníssima, estudià fins a llicenciar-se en Arquitectura. També te una sòlida formació musical i un ampli recorregut associatiu que exemplifica el seu compromis amb la ciutat. I en aquest compromís, també hi entra la política, fins el punt que als 21 anys ja devia militar a ERC. Des d'aleshores que ens coneixem. I d'aquell primer posat tímid -de sempre que ha estat bon noi!- ha crescut guanyant coneixement, caràcter i responsabilitats. Va passar per les JERC i ja era present a la candidatura de 2003, quan els més arriats li vaticinàvem una regidoria de Joventut. No va ser el cas, ni tampoc el 2007 amb Ignasi Perramon o el 2011, amb Pere Culell. L'alternativa li va arribar aquest 2015 quan esdevingué regidor en un equip de set membres i -en una successió vertiginosa d'esdeveniments- tinent d'alcalde d'Urbanisme i, des de l'any passat, Tinent d'alcalde primer. I de tot se n'ha sortit, a força d'hores i paciència, també algun bony. Però amb esforç i sumant cada vegada majors complicitats.

Complicitats, sí. Ell mateix ens recordava l’aprovació del POUM, amb una àmplia majoria -22 dels 25 regidors, i només 3 abstencions. O l'execució finalment de la plaça Bonavista. O la resolució de conflictes tan enquistats com el de la Creu del Tort (una reivindicació veïnal de més de 20 anys). O encara l'inici de les obres a la Fàbrica del Salt, que permetrà a l’Associació Cultural Islàmica obtenir, després de 14 anys, la llicència definitiva de la seva mesquita. Per tot plegat avui m'he sentit orgullós de la seva candidatura. D'aquest pas endavant que el Marc fa després de mesos de converses i reflexions. Després de sospesar d'altres possibilitats o dreceres que l'Executiva local ha anat descartant per incertes, però que jo he hagut d'escoltar i destriar en la meva condició de president. Avui, doncs, hem superat un període d'interinitats i dubtes a favor d'una opció que ja té els millors pronòstics. I és que en Marc Aloy s'estima la ciutat i hi ha fet unes arrels profundes com més l'ha coneguda, com més l'ha treballada. Ara després de tres anys al govern, tots entenem que és el seu moment. I la seva voluntat de liderar un equip és sinònim de posar-se al seu servei. Feia goig escoltar-lo, amb un punt de gosadia i encara un altre de vergonya, com si encara li pesés aquella timidesa dels vint anys. Però que feia versemblant el seu perfil de persona "senzilla, treballadora i honesta. Una persona a qui li agrada afrontar nous reptes i trobar solucions a situacions conflictives. Aquesta honradesa, treball i esforç els he aplicat a tota la meva vida i ara vull destinar-los a assolir aquest nou repte col·lectivament".

Acabo. El Marc ha obtingut un amplíssim suport, en vots i en presències que no s'han volgut perdre l'assemblea. Ha tingut, doncs, paraules d'agraïment per en Marc Sanglas i Isaac Peraire, per Mirella Cortès i Albert Mulero. Per a tots els membres del grup municipal i de l'executiva. També la família. O els presos i exiliats tan injustament apartats. Per això, m'ha agradat que en aquest torn d'agraïments el Marc esmentés Oriol Junqueras i la carta que aquest mateix li va fer arribar fa pocs dies: el desig de fer d'ERC un partit "obert i transversal, que sigui capaç d’aglutinar persones de diverses edats, procedències i condicions". No ho podríem entendre d'una altra manera. Homes i dones honestes disposades a treballar per consolidar la República des del municipalisme. Al capdavall es tracta de redibuixar una candidatura que sigui el reflex de la societat a qui volem representar. Per repensar la ciutat i millorar-la, per posar-la al servei de tothom. Talment aquesta República que anem fent des de la base i on hi haurem de cabre tots.

Per al Marc, doncs, i des d'ara mateix, els millors auguris: ens trobarà sempre al seu costat.

La comissió organitzadora, formada per Miquel Àngel Alfaro, Manel Tàpia i Alba Alsina ha comptabilitzat 42 vots de la cinquantena de presents, tots ells amics o militants d'ERC Manresa. D'aquests 36 han estat favorables i només hi ha hagut sis vots en blanc. La mateixa assemblea ha aprovat la Comissió de candidatures que formaran el mateix candidat a l'alcaldia -Marc Aloy- així com Alba Alsina, Enric Aloy, Clara Llorens (JEC) i jo mateix com a president de la secció local.

divendres, 11 de maig del 2018

Qui no coneix Joan Vilà?

Com cada any, El Pou de la gallina del mes de maig va sortir per Sant Jordi. Amb retocs de disseny, alguns canvis entre els col·laboradors i la mateixa voluntat de fa trenta-un anys: repensar la ciutat amb reflexions o un punt d'ironia.  Al tema central, la Fàbrica Nova, que es comença a moure. I al capdavall de tot l'exemplar, el "Qui no coneix..."· que signem conjuntament amb la il·lustradora de primer nivell que és Maria Picassó. Aquesta vegada, amb un manresà nascut a Berga. Un home que il·lumina camins i presenta el futur a la canalla. Que se l'Imagina, vaja, i que s'estima tot allò que fa. En Joan Vilà, per servir-vos!

Joan Vilà,
el voluntariat a l’escenari


A vegades costa de creure, però hi ha un feix de manresans que, seguint aquells inescrutables designis del Senyor, van néixer a Berga! Com ara en Joan Vilà i Ascón. Sí home, sí: el senyor que us rep a l’Auditori de la Plana, el presentador d’Imagina’t, aquell voluntari que pot entomar totes les propostes! L’experiència berguedana no va passar d’un primer any –just per fer-ne un patumaire convençut, això sí! Però els pares baixaren a Manresa resseguint colònies tèxtils del Llobregat. Fins que la Carme, la mare, quedà com a encarregada de contínues al torn de nit de la Fàbrica Nova, i el pare, l’Antoni, parà una ebenisteria al carrer de la Mel. I és entre una cosa i una altra que el Joan creix, passant per l’escola Bages dels senyor Pagès –la inaugura!- i també el Casal Cultural dansaires manresans, resultat d’un ambient familiar molt de la ceba. Tot això, també, amb una ràpida incorporació al món del treball. Però allà on el Joan troba el seu lloc és entre l’associacionisme: des d’aquell tendre esplai de l’associació de veïns de Vic–Remei, on fa els primers passos, fins el moment que la Cinta Morros i la Rosa de Miguel l’emboliquen a col·laborar al Carnestoltes infantil que organitzava la colla d’Imagina’t. D’això en fa més de vint anys! I aquell primer acord puntual esdevindrà un compromís durador, com ho va ser el seu pas pel CAE o Xàldiga, entre d’altres! Casat amb la Fina Gonzalez, i pare d’un parell de nois fets i drets, en Joan s’incorporà a Imagina’t just en el relleu de Rialles, i ha pelegrinat per la sala Ciutat, el centre cívic Selvas i Carner, els Carlins o, ara mateix, a cavall del Conservatori, l’Auditori de la Plana o, si la dimensió ho reclama, el Kursaal. Avui l’entitat ha reduït molt la tropa, i s’acull a la gestió integral de Manresana d’Equipaments Escènics. Però els nens, quan el troben encara són capaços d’exclamar, “Mama, el senyor del teatre!”. Tot un goig, i una experiència acumulada que, al capdavall, fins li ha permès saltar del món dels recanvis d’automòbil a la gestió integral de l’Auditori de la Plana, quan la Fundació de la Pedrera-Catalunya Caixa el cedí a la ciutat. I, doncs, fidel a l’actitud original, el Joan ja fa tres anys que us facilita l’accés a la sala, o també el muntatge, tots els detalls que puguin aportar a cadascun dels 27.000 visitants de 2017 una experiència positiva. Amb una recepta que considera per a tothom infal·lible: a la vida, una hora o altra, tots hem de ser voluntaris. I vora l’escenari us confessa tot el que ha après i com, també, allà hi ha perdut manies i maldecaps. Cent per cent recomanable!

divendres, 4 de maig del 2018

PATINET, col·lectiu ecologista

Ara deu fer un any que des d'El Pou de la gallina m'ho van demanar: el meu record de PATINET. Del que va ser aquell Col·lectiu Ecologista PATINET, a Manresa. No se n'aprofita gran cosa, però més enllà de la memòria en conservo tot just un grapat de documents i tres fotos mal comptades, una de les quals aquí al costat, retallada d'un Regió7. Ara que s'escauen els quaranta anys d'aquells fets, recupero el text sencer i el penjo al blog, ni que sigui per deixar-ne constància. No sé si PATINET va ser ben bé això, però així és tal i com jo ho recordo:




"Em penso que devia ser a primers de 1978 que em vaig incorporar al col·lectiu ecologista PATINET (*). El nom és prou orientador, del to a mig camí de la redempció i la humorada, i a mi això em va captivar. El contacte el va exercir en Xevi Llussà, que em presentà en Joan Torres i l’Albert Puntí, i el Manel Mas, entre d’altres, és clar. Des de 1977, es tractava de fer accions i pedagogia, i en això ens hi vam abocar. Des de fer entrepans vegetals al Passeig –a mi em costava, què voleu- fins a les campanyes antinuclears de l’època. Érem estranys, és veritat, però en aquell temps tothom ho era una mica, i els textos que en conservo evidencien una certa ingenuïtat revolucionària. En fi, PATINET va ésser un grup viu, posicionat en l’òrbita llibertària i contra la deriva marxista que el moviment emprengué anys després. Recordo una assemblea a Gallecs, on col·lectius com el nostre s’aposaven frontalment al desig de crear un partit i una seu central a Barcelona, i tiràvem més a l’acció directa (per posar exemples: una asseguda de dotze hores davant la Fecsa, o la rebuda al President Tarradelles amb un taüt deixat per l’avi Fontanet que ens va portar directament sis hores a comissaria). En fi, una mena d’activisme amb voluntat transformadora. I l’actitud de cadascú de nosaltres era fonamental! Vaig destinar el primer sou a comprar-me una bicicleta a cal Bueso, i vaig començar a beure’m la coca-cola amb vergonya –tot i trobar-la encara prou bona! Llegíem l’Alfalfa i El Ecologista, i encara l’Integral, que ha sabut sobreviure a quatre dècades. En fi, amb PATINET ens vam posicionar contra les mines d’urani al Bages, contra les nuclears o contra l’ampliació de Catalana de gas al barri de Valldaura... amb un paper volant que deia “Sí a l’ampliació” farcit d’ironia. No sé si es va acabar d’entendre, tot plegat, però que jo recordi,  almenys vam organitzar una setmana ecologista o la marxa antinuclear fins Ascó. I amb l’ampliació de membres i un local a les Escodines –els dibuixos d’en Joan Martínez, la incorporació d’en Jesús Valero, d’en Ramon Sala o d’en Xevi Olivé i en Joan Lluís Santolària...- vam habituar els conciutadans als murals quinzenals de can Vergés, allà a la farola, davant Crist Rei. Tot plegat, es va dissoldre potser a les darreries de l’any 80 però em penso que deixàvem llavor de futur i tot. I un pòsit personal intransferible que encara el reconec i conservo".

PS. La Maria Masats em va fer arribar per Facebook l'acrònim sencer que jo ja no recordava pas. Li agraeixo moltíssim i el reprodueixo. És aquest:
Pilot d'Amics Tècnics en Informar Normalment d'Ecologia a Tothom.