diumenge, 20 de maig de 2018

Comiat i dol per al (93) 873 07 79

Aquesta setmana el vaig donar de baixa per una qüestió pràctica: ningú no paga per un telèfon que ja no utiliza, per un telefon fix que ningú responia des de feia sis mesos. Però m'ha costat, tal com em costa acostumar-me a les absències i, encara més, la darrera de totes, la de la nostra mare. I tanmateix, al cap de mig any gairebé que calia fer-ho. A més a més, ha estat senzill. Des de la companyia em van reclamar tot just alguns formalismes i, finalment, la devolució de l'aparell. I mentre anava per tornar-lo a qualsevol establiment Movistar vaig tenir temps de pensar en aquest mig segle de 8730779, que era el telèfon de casa, instal·lat des del 1966 o 67 al menjador de la carretera del Pont de Vilomara. Es feia servir només si convenia, i el temps just i necessari. Sense intimitat. Encara havien d'arribar els supletoris, i recordo algun veí que el va venir a utilitzar per alguna mena d'urgència. De tot el boom de la modernitat electrodomèstica el telèfon s'escampà com l'oli, i aviat fou inconcebible no tenir-ne. Prou que se'n reia el Capri en els seus monòlegs! A força de fer hores extres i torns de nit a la Pirelli, el nostre pare ens va fer arribar la nevera, el televisor, la rentadora, el sis-cents... i el telèfon. Se'n van posar també els avis, i els amics, i -costa de creure!- des de petits ens sabíem una pila de números de memòria, tots de set xifres. A vegades ens trucaven com a conferència -des de Rajadell mateix, allà on les centraletes no s'havien automatitzat. I tinc la sensació que es jutjava com un recurs més aviat car, misteriosament calculat a partir dels "passos". No ho sé del cert, jo era xic. Però el número, el nostre número familiar, era aquest 873 07 79. I, fet el fet, em queda el dubte de si en el futur algú altre el recuperarà de l'oblit, encara poc resignat a la seva total i, potser, definitiva desaparició.

Suposo que el telèfon no tenia prou entitat com per guanyar-se una foto. El sis-cents, en canvi, comprat de tercera mà, sí: els Fontdevila-Subirana entràvem forts a la nova societat de consum!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada