divendres, 15 d’abril de 2016

Si et costa molt de ser aquí… (Pep Marí parla al Catà)

Ahir vam començar, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa, les 5es. jornades "Catà en Acció". D'una banda, amb una multitudinària matinal de cinema, amb la nova pel·lícula de Pascal Plisson, El gran dia, en versió catalana. El tema és clar: cal esforç i un punt de passió -i també el suport familiar!- per aconseguir els nostres objectius. I això és així, a Manresa i també a Uganda, a Cuba, Mongòlia o l'Índia. Però va ser en Pep Marí, al vespre, qui va inaugurar formalment les jornades amb un discurs sobre esforç i l'eficàcia. Pep Marí, amb un llarg currículum a l'entorn de la psicologia de l'esport, va centrar el seu missatge en aquesta suma, que és la del treball amb la capacitat de suportar la pressió. Tots els exemples, fruit de la seva relació amb l'esport (a la boxa, al tennis taula o del tir al plat) van mantenir l'atenció d'un gimnàs ple de gom a gom durant més d'una hora. I en vam sortir amb alguns reptes, com ara aquell que ens qüestiona: " si et costa molt de ser aquí… estàs segur que és el teu lloc?". Comunicador excepcional, Pep Marí va captivar tots els presents parlant també de sacrifici i passió, i tot plegat no pas per ser els campions del món sinó -molt més a l'abast- tot just per aconseguir la millor versió de cadascú de nosaltres. Esforç i eficàcia: ha començat un altre Catà en Acció!

No us perdeu l'àlbum de fotos ni la informació més completa al Facebook del nostre centre!

dimarts, 12 d’abril de 2016

Qui no coneix les germanes Costa?

El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril és dels que es consumeixen ràpid. I no ho dic pel gruix ni el tema, sinó perquè és de caducitat ràpida: el dia de Sant Jordi, que és dissabte 23, ja n'hi haurà un altre! I El Pou sumarà un any més d'existència, exactament 29. Al darrera de tot, en comandita amb la il·lustradora Maria Picassó, hi presentem una altra estampa dels "Qui no coneix… ?" Dues reines del pollastre a l'ast:  Teresa i Montse Costa: si n'han servit de teca! De bona teca, que us diran elles. I amb més pollastres rostits dels que mai us hauríeu imaginat!

Teresa i Montse Costa
El nostre pollastre dominical

I, doncs, pot ser que no les conegueu? Per poc que us agradi el pollastre a l’ast, segur que sí. Perquè a casa seva fa quaranta anys que en despatxen, i sense fallar cap diumenge ni festiu! Una història que comença a la Lemmerz, fa trenta-nou anys, quan un company traspassa al Josep, el pare, una xurreria de les de barri, al carrer Sant Maurici, cantonada Pont de Vilomara. Serà una feina de cap de setmana que tindrà la mare, per complementar l’economia familiar. Com que la dona es diu Roser Sort, li registren l’establiment com a “Churrería Rosario” i, ben aviat, al costat dels xurros de cap de setmana, incorpora l’oferta dels pollastres a l’ast. D’aleshores ençà, ha estat un no parar: la feina es va multiplicar i el pare es va afegir a servir els pollastres, en aquelles bosses de paper i alumini tan nostàlgiques com discutiblement pràctiques. I després va ser la Teresa, i en acabat la Montserrat. La feina es multiplicava, tant com l’oferta. Es va ampliar el local i, també, els pares, es van poder jubilar. Ara són els “Bona teca”, i triomfen de dimecres a diumenge amb canalons, conills per encàrrec, amanides, pa o pizzes per emportar. Els xurros són en caiguda lliure. I el pollastre senyoreja fins gairebé les 500 peces setmanals. Féu comptes! Si res no es torça, al “Bona teca” enguany rostiran el pollastre un milió! I la Teresa i la Montse, com en un sacerdoci laic, cada cap de setmana oficien, des de la cuina o la registradora, un ritual a benefici del nostre descans mentre, devots, i amb un punt de contrició, fem cua ordenadament. I això que l’equip suma fins a sis persones més, sovint d’horaris maratonians! A la fi, davant del foc, hi coneixeu en Ramon, que és el marit de la Teresa, qui talla amb encert els cordills que lliguen cada peça a l’ast i us l’emplata –amb film retràctil i sense gota de greix- mentre us pregunta per pura rutina, si no és que us coneix, “no hi vol una mica d’oli?”.

dimecres, 6 d’abril de 2016

El gran día, tornem al cinema amb tot l'institut

Ara fa un any, des del Col·lectiu Una altra educació és possible vam presentar a Manresa la pel·lícula de Pascal Plisson Camino a la escuela. El cas és que va ser un èxit i, en sortir, uns quants profes ens vam proposar portar-hi tots els nois i noies del Catà. Això era el mes de febrer i un mes més tard, en una matinal extraordinària, hi vam dur els més de 300 nois i noies d'ESO i Batxillerat. A peu, xino-xano, gairebé com un pròleg d'allò que anàvem a veure: la història de quatre criatures viscuda en quatre llocs ben distants del món però que compartien la capacitat d'enfrontar-se a les adversitats -i a vegades perills- per arribar... fins a l'escola! Contra els temors -perquè sempre hi ha un moment que pateixes per si funcionarà, per si els agradarà, per si s'hi embadaliran o no- doncs això, que la pel·lícula els va agradar molt. Potser perquè, d'una banda, això d'anar al cinema comença a ser una singularitat. I en segon lloc perquè les històries que van veure, paisatges exòtics a banda, no són tan lluny dels seus maldecaps i mancances.

Sovint oblidem la sort que tenim d’anar a escola. En algunes parts del món el camí a l’escola és una cursa d’obstacles, i l’aprenentatge és una conquesta. Cada matí, a vegades jugant-se la vida, criatures plenes de coratge emprenen el viatge cap al coneixement. Aquests escolars són els herois de les seves pròpies històries, històries reals”.

Per això quan vam saber que, enguany, el mateix director havia estrenat El gran día a l'Institut vam pensar de repetir l'experiència i fer-ho coincidint amb la inauguració de les Jornades "Catà en Acció". I ara ja ho tenim lligat -la tècnica ho facilita, però hi fa molt la complicitat dels cinemes BagesCentre! Com l'any passat, la història és la de quatre nois que lluiten per aconseguir allò que volen. De fet, es tracta de tornar a presentar l'esperit de lluita dels joves, en quatre històries que reflecteixen les dificultats del seu entorn: l'Albert, que vol formar-se com a boxejador a l'Acadèmia d'Estudis de l'Esport de Cuba; en Tom, d'Uganda, que vol treure's el títol de guarda forestal; la Nidhi de l'Índia que aspira estudiar enginyeria i, finalment, la Deegi de Mongòlia que vol superar unes proves de contorsionista per treballar en un circ de Singapur...

El missatge és senzill i directe: amb dedicació i esforç es pot superar tot. I al darrera, encara un reforç per a tots els que ens dediquem a això de la docència: l'educació és una eina cabdal per lluitar contra la pobresa. Contra la desigualtat. I per un món una mica millor. Al capdavall, la matinal serà un altre petit esforç, però segur -segur- que valdrà la pena. 

diumenge, 3 d’abril de 2016

Tornar a tallar la C-55: Mònica Naranjo

Ahir a la tarda, convocats per la Federació d'associacions de veïns de Manresa i la Plataforma No+morts a la C-55, vam anar fins a Sant Vicenç de Castellet, a la Farinera, per participar d'un tall de trànsit que mostrés el suport a víctimes i familiars, i alhora reivindiqués una via gratuïta d'alta capacitat que ens connecti amb l'àrea metropolitana. Des d'ERC hi hem estat sempre, perquè defensem la necessitat d'un C-55 segura i digna, i també, de sempre, hem reclamat una C-16 gratuïta, qüestionant el servei d'una autopista infrautilitzada, talment un escarni dels milers de vehicles que cada dia pateixen les insuficiències circulatòries. Però no argumentaré res, ni és ara el moment d'escriure propostes possibilistes o, fins i tot, entonar l'autocrítica dels nostres anys de govern. Perquè ahir no vaig ser a la Farinera només per fer colla amb els d'Esquerra sinó, i sobretot,  pel record de Mònica Naranjo, la darrera víctima a la C55. La Mònica, exalumna del Guillem Catà, la vaig tenir a 3r d'ESO, a llengua catalana, tot just fa quatre anys. Per això, quan saps la notícia, t'adones que les tragèdies no són mai neutres: que algú ha mort, i que aquest algú no és anònim sinó que té família i amics, té una biografia en un punt compartida, i aleshores el seu record joveníssim i tendre és encara més dolorós. I el cas és que n'he conegut d'altres…. Potser per tot plegat és cada cop més punyent la crida: no podem limitar-nos a apedaçar una situació que clama al cel. I que no hauríem mai d'haver deixat deteriorar fins aquests extrems. De víctimes a la C-55 ja n'hi ha prou!