dijous, 24 de gener del 2019

80 anys dels nacionals a Manresa

Han passat 80 anys i, potser perquè la data era la del nom d'un carrer al barri, per mi és inesborrable. Cada 24 de gener hi penso, i penso en la meva família i en aquesta ciutat que aquell dia va ser fatalment alliberada per un exèrcit feixista. 80 anys! I si fullejo el regió7 d'avui ja no se'n parla enlloc, és clar. Però a vegades em fa tot l'efecte que de resultes d'aquella data encara avui n'anem coixos. La pau va ser la por, i la por pot passar de generació en generació. I costa molt de vèncer. Com oblidarem aquell exèrcit per la muralla, pollós i analfabet, però arrogant, que duia per tota consigna aquell binomi mínim de "Franco-España"?

Del record dels 75 anys, un tomba que gira antic.
Aleshores se'n deien els nacionals, però per ser exactes eren les tropes franquistes. I avui fa 75 anys justos que van entrar a Manresa, al darrera de les últimes tropes republicanes que, al seu pas, havien provat de volar tots els ponts sobre el Cardener. De tot plegat ens en queda un bon testimoni amb les fotos de Llorenç Gamisans, àmpliament difoses a les pàgines de la Història gràfica de Manresa: les tropes de xoc marroquines ja eren a la ciutat a mig matí, amb els terços de requetès de Lácar i de Montejurra, sense que hi hagués cap resistència militar...

dimecres, 23 de gener del 2019

Simeó Selga i la Residència d'avis del barri

Me’n recordo perquè aquell dia ens va comentar que era el seu aniversari, i aquell 20 de febrer complia els 72 anys. Era l’any 1986, i el dr. Selga —el pediatra, l’activista, el diputat Simeó Selga i Ubach— ens acompanya amb ma mare, Pepita Subirana, a visitar el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, en un dels primers governs de la Generalitat restaurada. Una visita per tal que li expliquéssim aquell projecte tan nou que aleshores era, i que havia de ser la Residència d’avis al barri. Vam quedar que ens trobaríem allà al migdia —a la Maternitat?— i jo vaig fer de secretari i taxista a la Pepita per tal com ja treballava d’interí al nocturn de l’INS Verdaguer, a Barcelona, i formava part d’aquell nucli impulsor de la Residència d’avis al barri. I bé, recordo que l’interès que vam despertar semblava sincer, però encara ho va semblar més quan el director general, davant dels nostres maldecaps i reptes, va enllestir la trobada amb una proposta de subvenció per un milió de pessetes, pel cap baix. Un milió! Si ho veiem bé, només ens caldria demanar-ho formalment acompanyat del projecte. Això sí, la data de cobrament era incerta, però teníem la seva paraula. Un milió! Ras i curt: la meitat de tot el finançament inicial! En Selga estava content però no pas especialment: era la seva feina, aplanar camins i buscar solucions. Ens vam acomiadar d’en Selga i en Nualart, d’aquells dos convergents de la primera mena, més conciutadans noucentistes que no pas càrrecs de partit. Austers i educats, resolutius. I el cert és que aquella empenta va ser la definitiva davant l’Ajuntament Cornet i la Caixa de Manresa... Un any després el projecte ja havia crescut d’un a dos pisos —inauguració del servei el 1988—, i l’aportació de la Generalitat es resolgué exactament per dos milions. En fi, recordo tot això perquè és un orgull per la Residència d’avis Sagrada Família haver rebut al cap dels anys el premi “Simeó Selga” que convoca el Rotary Club Manresa-Bages. I ho és pel nom de la convocatòria que en el nostre cas ha estat sempre un referent. En Selga ens va obrir més portes, i sempre va ser a la nostra vora per acostar-nos contactes o fins per comprar números un Nadal i un altre d’aquelles lluminetes dels primers temps. En Selga hi volia ser –i de fet hi va ser molt anys i fins gairebé la centúria. Ma mare, la Pepita, el va tenir sempre per una bona persona des dels temps del voluntariat a Sant Joan de Déu. Tot un caràcter! Que el seu testimoni encara ens acompanyi avui només pot ser motiu de satisfacció. 

Passa el temps! La foto és de 1988, poc abans de la inauguració de la Residència. El dr. Selga, que és qui està parlant, ens va concertar una visita de Marta Ferrussola que va ser molt celebrada al barri. Ma mare, per allò de quedar bé, li va regalar una nina pepa, d'aquelles que ella cosia a mà. En fi, a casa, l'episodi Ferrussola va esdevenir un referent humorístic despietat, i durant molts i molts anys cada vegada que sortia en Jordi Pujol a la televisió, algú dels germans cridava: "Pepita, que surt l'home de la teva amiga Marta!"

dilluns, 21 de gener del 2019

Qui no coneix Rossend Coll?

Ahir diumenge, 20 de gener de 2019, la Residència d'avis Sagrada Família rebia el premi Simeó Selga, convocat per Rotary club Manresa. El va recollir un home de posat senzill i agraït, de paraula curta però —també— justa. En Rossend Coll, el mateix que aquest mes de gener ocupa el "Qui no coneix?" al número 348 de la revista El Pou de la gallina. Us sona, oi? Als temps de la parròquia o durant 25 anys a l'escola d'adults de Manresa. Pastor de ramats, sovint ha tingut els més rebecs. I és amb paciència que aguanta totes les proves que l'atzar o potser el mateix Altíssim li envien. Amb paciència i un bon acordió a les mans...

Rossend Coll i Pujols,
el pastor vocacional

Fa vora mig segle que la campa per Manresa, però el cert és que va néixer l’any 43 a Gaià, entre boscos i conreus, a la masia del Coll de Comadoms. Setè de vuit germans, molt aviat es va trobar pasturant cabres i ovelles. L’escola vindria després, a Sant Feliu Sasserra: dos trajectes diaris d’hora i mitja, sense encantar-se. A casa, la tia ja li havia ensenyat les beceroles, i en un parell de cursos va quedar a punt per ingressar al seminari de la diòcesi de Vic. Tot just tenia onze anys, i aquell pastor es capbussà en humanitats, filosofia i teologia fins el 1966! Massa llatí: el Sendo, que és com tothom l’anomena, decideix treballar de guixaire mentre s’està a la parròquia de Fals, on coneix de rector en Ramon Boixadé. I de seguida fa cap a Lió per tal d’orientar la vocació a imatge dels capellans obrers del moviment “el Prado”. Instal·lat al suburbi de Gerland, allà on el bisbe monsenyor Ancel hi havia fet de sabater, va poder viure tot el maig del 68 sense perdre’s cap manifestació: “Se’m va obrir el món”. Per això, quan torna al cap de deu mesos no només s’ordena diaca —pas previ al sacerdoci— sinó que es matricula a l’escola professional diocesana de Navàs, per obtenir l’oficialia elèctrica. Aleshores s’estava a la parròquia de Sallent, i poc després arriba a la Sagrada Família de Manresa, novament al costat de mossèn Boixadé. Això era l’any 70, i el cas és que el pastor feia de xispa... però no cantava missa. Li caldran cinc anys per decidir finalment secularitzar-se, i des d’aleshores assajarà el camí del sindicalisme o el del nou moviment veïnal. La vocació no decau doncs, més aviat es transforma. El Sendo es casa el 1977 amb Teresa Pujol —ai, la catequista!— i comença a preparar-se per la revàlida de mestre, aprofitant el seu magisteri eclesiàstic. Se’n surt i tria: el ramat ara serà el de l’escola d’adults, a Olesa des de 1981, i a Manresa des del 84, i fins el dia que es va jubilar, el 2009. Tot plegat vint-i-cinc anys resseguint els locals de les Saleses, la Font dels Capellans i finalment a Casa Caritat, i en tot el trajecte provant de ser útil per als qui tenien la inquietud d’aprendre. Pare d’un parell de criatures i avui avi de cinc néts, el seu compromís social s’ha canalitzat des de l’Associació de veïns i, també, en els trenta anys de la Residència d’avis del barri. Una fidelitat a prova de bomba, no exempta d’un cert escepticisme envers l’autoritat o els diners. I amb tot, per responsabilitat, ha acceptat des d’aquest octubre presidir —primus inter pares— el Patronat de la Residència d’avis Sagrada Família. Un altre ramat, i una altra pastura, que ell atén amb seny i il·lusió, talment fa sonar el diatònic en festes, concerts i caramelles, i fins puja als escenaris amb la colla dels Dilluns barreja. Sabeu que l’ha tocat sempre d’oïda? Potser perquè ara fa vint anys n’hi va ensenyar en Lluís Sabata, un vell vaquer de Santa Maria de Merlès: tot just un altre pastor amb qui ha sabut compartir tonada.

dilluns, 14 de gener del 2019

Record del Nadal al Catà

Com que formalment això de Nadal allarga fins la Candelera —i això vol dir el 2 de febrer!— faig un cap mas d'aquestes setmanes de festa per consignar els seus beneficis, que encara en té sortosament. Llegir, passejar, anar a veure algun espectacle o allargar els àpats entre amics i familiars en unes mesures impròpies del temps ordinari. De tot plegat, però, em quedaré en el record del 8è Nadal al Catà que enguany vam presentar al teatre Conservatori, tot just abans de començar vacances: els alumnes de l'institut amb els avis del Casal de la gent gran. Una desproporció, suma de desori i deliri en tres passis, agrupant més de 130 persones a l'escenari sota el paraigua del programa Art k'suma de la regidoria municipal de la gent gran. No és mai igual però tampoc mai és novetat: la combinació de fragments dels Pastorets d'en Folch i Torres, el poema de Nadal d'en Sagarra i una col·lecció de nadales populars o contemporànies. Més cantaires i més músics. Més recursos tècnics —perruqueres, estheticiens, fusters—. Una directora escènica, dues directores musicals, tres arcàngels i nou —sí, nou!— pecats capitals. Més públic i major ressó. Més i més i més de tot, per fer-ho curt. I encara que hi ha moments que la funció educativa sembla naufragar —massa corredisses, algun crit fora de lloc— el cert és que l'experiència ha valgut més que mai la pena. Ho dic a qui ho vulgui escoltar: hi ha canalla que mai no havia estat tanta estona al costat d'uns avis, i molts no hi havien pas fet mai res en comú! I hi ha molts avis que ja ni recordaven què caram és un adolescent sense brida... i no els ha desagradat gens de compartir hores d'assaig i espectacles al seu costat. Tots, tothom, hi hem après coses. En acabat, és cert, hi ha aspectes que grinyolen i, també, sé que econòmicament reclama un esforç força elevat. Però em costa pensar que haurà estat una experiència efímera i, si fos a fer, jo ara mateix triaria de tornar-hi. Amb més temps i una major coordinació. Estalviant una mica més i fent més eficients tots els esforços. Perquè val molt la pena! Si, més endavant, podeu mirar el reportatge fotogràfic que està preparant el professor Toni Galera a la web de l'institut, ja veureu que no parlo per parlar. I que aquests treballs, més enllà de l'emoció i la bellesa, poden tenir un rendiment formatiu i educatiu de primera magnitud. Vaja, que li tenen, segur. I és aquest rendiment allò que en justifica i explica l'esforç, i fins la passió que congrien. Jo no em puc estar de pensar en el proper...
(La foto, entre bambolines, en un moment de la representació). 

dijous, 3 de gener del 2019

1969, vigília de Reis a Rajadell

Fa just els cinquanta anys. Havia de ser un dia com ara avui, però recordo que hi vam arribar de fosc, dalt del sis-cents atrotinat, i enxovats amb el meu germà Manel, els pares i mossèn Lluís Solernou. Anàvem a Rajadell i, per ser exactes, en Lluís Solernou s'hi quedaria com a rector. Gener de 1969: la rectoria més llòbrega que he vist mai, les bombetes de 25 vats, el telèfon de maneta, la pols i la pintura escrostonada a tot arreu. I tot plegat, de la cuina als dormitoris, d'una fredor gèlida, com a presagi d'aquells primers temps al poble. Jo no en sabia res de tot plegat, ni perquè érem allà aquell vespre, ni perquè a partir d'aleshores cada vegada ens estaríem més i més temps a Rajadell, seguint l'estela d'en Lluís Solernou i Rogés (1940-2001).  Ho vaig escriure al blog el novembre de 2013, ara fa cinc anys, recordant aleshores la creació de la "Llar Gandhi" com a símptoma de la transformació radical d'aquella rectoria:

Però per a mi, Gandhi (...) em trasllada, a l'instant, a la meva infantesa a Rajadell, a la "Llar Gandhi". Aleshores el compromís ho era pel país i també per als pobres, i era la font d'inspiració d'aquella singular comunitat de cristians de base que es va crear l'any 69, bon punt el vicari del meu barri a Manresa, en Lluís Solernou, hi va ser "destinat". Allò no el va pas doblegar! Els que el vam acompanyar, amb els que vam trobar allà, vam fer un veritable miracle: alterant formes i normes, menystenint els diners i triant l'austeritat, canviant la litúrgia, dinamitzant el calendari festiu i fins topant amb les forces vives del poble!

Per tot això tinc aquella "Llar Gandhi" i Rajadell mitificats. Tot just devien ser cinc o sis anys -fent pastorets i caramelles, anant de campaments. Però, sobretot, van ser uns anys de reunions i reflexions -aquells eslògans setmanals!- que el meu germà i jo mateix seguíem des de la distància, excusats per l'edat, dues criatures enmig d'un grup de joves amb pretensions si no revolucionàries, almenys regeneracionistes. I mentre féiem temps esperant els nostres pares, a vegades escoltàvem... -però, sobretot, llegíem còmics, i vam aprendre a anar en bicicleta i, mentre ens avorríem, tothora rosegàvem pipes salades de cal Gili, desaforadament.

En fi, que em vaig trobar a la "Llar Gandhi" des d’una ingenuïtat absoluta, profunda i sentimental. Sorprès una i altra vegada, perquè no només es tractava de canviar la parroquia: volíem canviar nosaltres i volíem canviar el món. I tots plegats érem tan il·luminats com es podia ser el 1969. Però tot allò que hi vaig aprendre em sembla que sempre més m’ha acompanyat. De respecte i d'amor al proïsme. D'identitat personal i col·lectiva. I també de desconfiança als poderosos, de la necessitat d'austeritat, del rebuig a manar… Tot això va ser la "Llar Gandhi" aleshores, i ja m'agradaria que fos inspiradora per als catalans del futur. Per construir la independència, és clar, però sobretot per l'endemà, si encara tenim pendent aquell país més just, més igualitari i més participatiu que des dels temps de la "Llar Gandhi" somniàvem. 


Ras i curt, tal i com recorda la web de l'Associació Cultural Recreativa de Fals, el nou rector que venia a rellevar Mn. Cols a Rajadell, "es va presentar davant dels feligresos amb una homilia que els va dirigir el 5 de gener de 1969, una veritable declaració d'intencions, en la qual va exposar la seva particular concepció del què havia de ser el seu ministeri". D'això n'ha passat mig segle i encara em sembla que ho recordo vivament, com si fos ahir! I en canvi em sorprèn el silenci que pesa sobre la trajectòria d'en Lluís Solernou, l'absència de fotografies a internet o —en això era un autèntic pioner— les seves filmacions de caramelles, festes i excursions... Potser perquè es va secularitzar vint anys després? Si més no el Grup de recerca històrica de Fals en consigna la trajectòria pública atès que en Lluís Solernou també va ser rector de Fals rellevant a mossèn Ramon Boixader.

I jo, que em proposo anar sargint records i memòria, penjo tot seguit el Pregó de Festa Major que em van convidar a fer l'any 2001, pocs mesos després de la mort d'en Solernou. Per poc que us hi entretingueu, hi veureu la meva perspectiva d'aquells anys que tan vivament van marcar la meva família. Una perspectiva parcial i incompleta, però que espero que s'afegeixi al coneixement d'aquells temps al poble.

La foto, com la que vaig publicar el 2013, és del primers dies de setembre de 1970 o 1971 i d'aquella història per casa no en corren gaires més. Està feta d'una estada a Setcases, el dia que vam arribar fins a Ull de Ter i, com sempre passa, no hi surt pas en Lluís Solernou!

Pregó de la Festa Major de Rajadell 
(10 de novembre del 2001)


Senyor alcalde, autoritats, senyores i senyors:

Molt bona nit a tothom. Abansque res, voldria agrair la possibilitat de ser aquí aquesta nit, d’haver estat convidata acompanyar-vos en aquest acte de festa major, a pronunciar-ne el pregó.  Me’n va parlar, ara fa alguns mesos, la regidora de Cultura, la Rosa Llamas, i no em va costar gens dir que sí. No em vaig fer pregar ni gens ni mica, perquè de seguida em va agradar molt la idea i perquè, al capdavall, després d’una molt llarga absència, podia tornar a Rajadell. En tenia un motiu o, per ser justos, en tornava a tenir motiu.

El proper mes de gener farà trenta-tres anys que vaig arribar a Rajadell, per primer cop. Era la setmana de reis i feia un fred que pelava. Ja era de vespre. I el fred i aquell poble fosc, fosquíssim, era incomprensible als ulls d’un nen de tot just set anys, un nen de pis, de Manresa, que encara anava amb pantalons curts. Què ens duia a Rajadell, dalt del sis-cents del meu pare? –un sis-cents de tercera mà, repintat blau-cel, d’aquells sis-cents heroics que recorrien el país amb més il·lusió que no pas potència. Què hi fèiem a cal Gili –quan encara no sabia què era cal Gili- a buscar la clau de la rectoria, de la rectoria més llòbrega que he vist en ma vida?. Vaig trigar molts anys encara a entendre perquè havia anat de visita a Rajadell perquè allò, al capdavall, no va ser només una visita. De cop i volta, i amb molt poc temps, Rajadell va passar a ser el centre vital de totes les meves activitats. Les de nen i, també, les de la meva família.

Vaig –vam- venir a Rajadell a acompanyar el vicari de la nostra parròquia de Manresa, en Lluís Solernou. El destinaven a Rajadell. Heus aquí perquè, de cop i volta, em vaig trobar aquí, a Rajadell: cada dissabte i cada diumenge, cada Nadal i cada Setmana Santa. De Sant Joan a la Festa Major de Manresa, a l’agost... Veníem dalt d’aquell sis-cents  –i, després, amb un vuit-cents cinquanta-, o alguns dissabtes a la tarda, jo sol, per venir a assajar caramelles, dalt del “platillo” de la Renfe, que s’anunciava com a l’òmnibus-ferrobús “con destino Lérida”...

No em cansaria de parlar d’un passat mitificat.  I això que amb la meva família potser només vam ser cinc anys a Rajadell, o potser sis a tot estirar. També és per això que només sé parlar del Rajadell del passat. Però vaig tenir el temps just de conèixer cada racó del poble, de conèixer els nois i noies de la meva edat, també els estiuejants. Vaig tenir temps de fer caramelles i de fer pastorets. D’anar de campaments. O d’aprofitar la fresca del vespre a l’estiu. De jugar, d’escoltar, de llegir.... de fer-me més gran en aquells cinc anys que no m’he fet mai. Era, això sí, un nen d’una ingenuïtat absoluta, profunda i sentimental. Jo era una criatura.

Rajadell no era pas un món feliç. Però va ser el meu món. Hi vaig fer moltíssims aprenentatges i vaig perdre la por, aquella por irracional de la infantesa: vaig aprendre a encendre llumins i a encendre estufes. Vaig aprendre a anar en bicicleta i, ara fa riure, vaig perdre la por a l’aigua, i vaig aprendre a nedar, a la riera. Aleshores menjàvem “galletas marbú” –i mai més les he trobades tan bones: quan ara tasto les de les meves filles sempre penso que és mentida, que les seves d’ara no poden ser les mateixes “maria dorada” que nosaltres compartíem  a la vora del riu, sobre la pedra, xops, riallers, innocents, abans de reemprendre dalt de la “bici” el camí de casa, costa amunt. Els de les casetes –el Josep Masfret- ho tenien una mica més bé, i els del Molí, com el Quico de la Casanova- millor. Però a la tarda ells també pujarien la costa i ens retrobaríem.  

No vull ser ni exhaustiu ni pesat. Però des del primer dia recordo molt cal Gili –el cafè i, sobretot, la botiga- i encara el recordo ara, a vegades, sense pensar-ho, quan entro en una altra botiga o en una altra casa, quan m’arriba al nas l’olor  –aquella olor- que és l’olor de cal Gili, i és una mica l’olor de la infantesa. Cal Gili era l’anunci groc, a la porta, d’un sabó  –el sabó “Saquito”- que mai he vist comprar a ningú. I era el soroll del telèfon amb maneta, la senyora Antònia, l’Ignasi, la Roser. Els nois sempre compràvem pipes, pipes salades, de pesseta en pesseta. Menjàvem pipes tothora, fins i tot anant en bicicleta.

I acabo els records amb la rectoria. Amb el Lluís Solernou la rectoria va canviar del tot i després devia canviar el poble. Però la rectoria va deixar aviat de fer-me por. Va prendre nom i el seu nom ja era tot un programa: “Llar Gandhi”. Va acollir un grup de joves i posà en pràctica una variant de comunitat de cristians de base. Litúrgicament, el canvi a l’església fou notable. I els dies de festa l’activitat d’aquell grup durava hores i hores. O m’ho semblava. També es multiplicaren les activitats cíviques: les caramelles i la Quaresma. La festa major, el teatre. Els Pastorets! O els recitals aquells, amb la coral Al vent, de Sant Vicenç! I el debat del panellet per sant Sebastià?... Quantes reunions i reflexions!  Bufaven aires del maig del 68 i vivíem els darrers anys de la guerra del Vietnam. Hi havia la voluntat de canviar el món. I, també, la voluntat de canviar el país. I tot això, tots aquests aires de llibertat van arribar a Rajadell.

I jo encara avui celebro haver-los viscut, haver conegut uns nous valors que sempre m’han estat útils. De respecte envers els altres. De generositat. De com és d’important estimar el proïsme... Uns valors que qüestionen sempre els poderosos, que renuncien a la perversió dels diners, que exigeixen un punt de sacrifici.  Tot això vaig aprendre a Rajadell també, encara que fos molt indirectament: mirant i escoltant, seguint “els grans”. I així com no he oblidat mai anar en bicicleta, també he provat de retenir aquests valors i actituds.

Després, és clar, jo també em vaig fer gran. El grup va canviar i el Josep i la Pepita, els meus pares – i el meu germà i jo de retop, és clar- vam deixar de venir a Rajadell. I el temps va anar fent la resta. Quan me’n vaig adonar ja havien passat molts i molts anys, sense tornar. O sense passar de l’estació, per ser justos. No passava mai de l’estació, de ca l’Emili, em penso. Hi vaig anar algun cop a sopar. Després, amb les obres de l’eix, vaig tornar a reveure Rajadell, encimbellat i més proper que mai. Hagués estat senzill pujar fins la placeta, aparcar, fer el tomb. No en tenia l’esma. I em vaig acostumar a circular per l’Eix a tocar de Rajadell, però incapaç de sortir i arribar-m’hi

Fins que en Lluís Solernou es va posar malalt, ara fa l’any. Vaig anar-lo a visitar i vaig provar d’anar-hi cada dilluns durant aquells mesos de malaltia. Allà, amb l’Encarnació, quan vaig apropar-m’hi vam acabar parlant de tot allò que teníem en comú. De Rajadell, i de la gent de Rajadell. Malgrat els anys que abans ens separaven i que ara ja eren més pocs. Què voleu, amb el Lluís compartíem Rajadell, les confessions, els meus primers cigarrets, un profund sentiment de compromís, i tots aquells valors que eren els meus, els dels meus pares. Aquells valors que ens programa la infantesa.

Vaig tornar a Rajadell el dia del seu enterrament i si m’ho permeteu vaig reprendre un tros de vida que havia recuperat en les darreres converses de més de vint-i-cinc anys d’absència. Només em faltava aquest pregó. Ara, em penso, ja podré tornar a Rajadell amb normalitat. 

Ja hi he tornat i he vist un poble molt canviat, han canviat les pedres i, els anys, també han canviat les persones. És un poble bonic i clar, que aspira a tenir futur, que se sent digne. Lluny d’aquell 68 fosc i fred, quan molt poca gent tenia futur, quan Rajadell era al fons del món.

I hi he tornat feliç de conèixer també un poble generós, que recorda: el nom del premi del concurs de pintura és, des d’enguany, Lluís Solernou. És un just reconeixement.

Per això, en aquest pregó de festa major permeteu-me que us digui que val la pena un poble així, un poble petit, endreçat, amb projectes i amb memòria. Que ha vist marxar molts dels seus fills. Que ha conegut desastres com el foc. Que té encara reptes i problemes. Però que té l’empenta per a resoldre’ls.

Que vol acollir i que acollint creix. Que distingeix estiu d’hivern i diumenge de dilluns. Un poble que es reconeix a sí mateix. Un poble que fa persones. Per tot això Rajadell és un poble petit, però carregat de futur.

Moltes gràcies, doncs, i sobretot, que tingueu una molt bona festa major.