divendres, 24 de gener de 2014

24 de gener, els nacionals a Manresa

Aleshores se'n deien els nacionals, però per ser exactes eren les tropes franquistes. I avui fa 75 anys justos que van entrar a Manresa, al darrera de les últimes tropes republicanes que, al seu pas, havien provat de volar tots els ponts sobre el Cardener. De tot plegat ens en queda un bon testimoni amb les fotos de Llorenç Gamisans, àmpliament difoses a les pàgines de la Història gràfica de Manresa: les tropes de xoc marroquines ja eren a la ciutat a mig matí, amb els terços de requetès de Lácar i de Montejurra, sense que hi hagués cap resistència militar. Aquests dies torno a fullejar els llibres de fotos, al costat de la commemoració dels bombardeigs a la ciutat -cinc dies abans, el divendres 19 de gener de 1939, encara metrallant civils i bombardejant objectius qualificats d'"estratègics"! Era el desastre de la guerra i aquell final que baratava la por per la pau, al més alt preu: molta més por encara. Van poder tornar les missses, és clar -i el 25 va ser grossa i participada, davant de l'institut Lluís de Peguera. Semblava que hi era tothom, i potser hi era, és clar. Però ni se'n va anar la gana ni encara menys la misèria que ara s'instal·lava, definitivament i per molts anys, a tot arreu.

Aleshores se'n deien els rojos, i el meu avi m'ho havia dit amb la boca petita: els rojos van perdre la guerra. Els rojos sí, i nosaltres no n'érem pas, de rojos. Però, paradoxalment, sabíem que també l'havíem perduda, la guerra. Perquè la victòria havia estat contra els rojos però també contra els separatistes, que era un pecat que, pel que sembla, havíem comès pel sol fet de néixer catalans. I per això, malgrat ser festa a Manresa molts vint-i-quatres de gener, a casa no calia celebrar res. El punt de silenci i la por, aquella misèria sorda que déiem: saber que amb "la liberación" havíem quedat definitivament empresonats. O gairebé. Al capdavall la victòria franquista de 1939 ha durat fins molt més enllà de la mort del dictador: inoculant la desconfiança envers la política o la diversitat. Fent creure que la injustícia és connatural dels éssers humans. Assumint que som un poble assenyadament vençut... Una crosta que encara ara, setanta-cinc anys després, ens costa de desempallegar-nos.

La foto és de Lloenç Gamisans i Vilaplana, a la muralla del Carme, el dimarts 24 de gener de 1939

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada