Encara el PSC

No és el primer cop que m'atreveixo a parlar del PSC. Hi tinc flaca, ni que sigui perquè la seva caiguda evident em sap greu. I me'n sap perquè tindrà, segur, un cost social que percebo elevat. Tant li costa a l'equip de Pere Navarro assumir la realitat? Des de la setmana passada, el PSC és al mig del fang. I els seus dirigents no l'endevinen mai: han abraçat amb gest desesperat l'opció espanyola. La del PSOE i la el PP. La de C's -no puc oblidar aquella foto del dia de la Constitució!. Els expedients, les represàlies, aquesta voluntat d'eliminar la diferència, ha esdevingut el pitjor descrèdit per un partit històric.

Avui, Ferram Requejo (a l'Ara, "Cadires petites"), evidencia les incoherències del PSC i en subscric l'anàlisi. "Van començar la legislatura dient que s'abstindrien sempre sobre la qüestió territorial, una posició bastant incomprensible per a un partit seriós a Catalunya. A continuació es van manifestar a favor d'una consulta als ciutadans de Catalunya perquè es pronunciessin sobre el seu futur polític, però a condició que fos "pactada" amb el govern central. Quan des del Parlament de Catalunya s'inicia el procés per sol·licitar la transferència de competències per canalitzar aquest pacte, la posició del partit és votar-hi en contra. La justificació és circular: hi votem en contra perquè no es tracta d'una consulta pactada i no es pot sol·licitar que sigui pactada sense haver-la pactat prèviament (ni el Polònia ho supera!)." Però és clar, la realitat no és un programa d'humor. I les actituds acaben per esdevenir lamentables als ulls de tothom. Tant, que ni els que encapçalen l'operació em penso que se'n puguin sentir satisfets, més enllà de salvar uns pocs escons -els seus?- del desastre que és a punt d'enfonsar-los.

En acabar, em baixo aquesta "Crida socialista pel referèndum": "Els socialistes catalans hem de ser on ens pertoca: al primer rengle, com sempre. Hem de treballar amb tothom que propugni la celebració del referèndum, sigui quina sigui la posició que cadascú pugui prendre després pel que fa a la resposta a la consulta". N'hi hauria prou amb això! I m'alegro molt de veure-hi noms coneguts -del Bages, d'arreu del país. També n'hi trobo a faltar, és clar. Però de tot l'episodi em quedo amb la dignitat que defensava Marina Geli, a la sortida del ple del Parlament, la setmana passada: "Volia tornar a casa, mirar el meu fill a la cara i poder-li dir que no l'he traït". Ho pot dir tothom això? Contra allò que sembla, la submissió no sempre triomfa, sortosament. I jo me n'alegro, perquè em permet conservar la confiança no pas cegament en caps sigles sinó, sobretot, en les persones i en els projectes que, amb els fets, defensen.

La foto és del maig de 2013, i la pispo de l'Ara. Com deia aquell, en Navarro amb la cara ja paga.